No molt sovint, però de tant en tant m'agrada tornar a mirar El gosset va riure (revista de literatura). La idea era publicar contes, articles i ressenyes que ens enviés la gent. Van ser tres números entre el 2004 i el 2005, i un quart número que es va quedar al forn. El que em fa tornar de tant en tant és que em fa sentir bé, contenta, rememorant el temps en que ho fèiem, un pèl de cal precari però amb ganes i ànims. La il·lustració del post és d'en C. pel número d'hivern de 2004, una de les primeres coses que vam tenir.

Mai no he viscut a una ciutat on plogui tant com a Tànger, com a mínim aquest hivern. La peculiaritat a la que menys m'acostumo és a la manera que té de ploure. Molt fort i amb molt de vent. Racheado. Si estàs dintre de casa i t'apropes a la finestra et fa ben bé la impressió que ets dins d'un túnel de rentat de cotxes. Si ets al carrer, el paraigües esdevé inútil. L'aire el tomba, el regira, la tela esbufega a batzegades i al final les varetes es dobleguen i trenquen i ja és paraigües mort.

Divendres després del cuscus, i preveient que no hi haurà treva de pluja i vent a la ciutat, vaig anar a carregar la petaca de nou material per acabar l'any. En qüestions de cinema vaig anar amb les idees clares: The Wire (1a i 2a temporada), la quarta de Lost, Les triplettes de Belleville i La nuit américaine. Pel que fa a la música em vaig deixar recomanar, no em vaig emportar res del que ja coneixia. Així que ara tinc per escoltar i descobrir: Ana Laan, Erykah Badu, Russian Red i Tiromancino.

Darrerament em trobo sovint amb dues menes de mirades que fins ara no tenia detectades:

- Mirada passada: bàsicament la gasten els homes en moviment. Van xerrant o passejant sense parar gaire atenció. Però quan es creuen una noia, més o menys dissimuladament, es tomben per mirar allò que la vestimenta i les corves ensenyen o permeten intuir. Aquesta mirada no es necessària si es troben asseguts a una terrassa perque allà poden mirar de dreta a esquerra de dalt a baix sense perdre detall.  

- Mirada a l'infinit: bàsicament per dones en moviment, especialment si passegen soles. Caminen concentradíssimes en un punt a metres de distància, com si la seva atenció no es pogués moure d'allò que hi ha lluny davant d'elles, no importa qui es creuin o que passa al voltant.  Avancen impertorbables concentrades en l'infinit.

És curiosa la quantitat de botigues, carrers, cinemes i bars amb noms de ciutats i països que hi ha a Tànger. Dóna una combinació ben estranya.

Així, els carrers de Bèlgica i Mèxic són paral·lels i estan creuats pels carrers d'Holanda, d'Anglaterra, de Rússia i de Fes a la quadriíula més o menys organitzada de la ville nouvelle. En canvi els carrers d'Itàlia i de Portugal són a baix encerclant la medina.

La combinació, per ara, més desbordant és l'encreuament dels carrers Holanda amb Mèxic on a las cantonades hi ha: el cafe Afrique, el cafe Mexique, el cafe Brasil, i a la quarta cantonada ... Kiko ... una botiga de detalls per la llar ... que pena.

No recordo que vaig llegir primer si L'enamorat de l'óssa major de Sergiusz Piasecki o La Senyoreta Ningú de Tomek Tryzna. Però sí que recordo que em van impressionar, captivar i descol·locar,  una mena de literatura a la que no estic acostumada.

Ara fa poc he llegit El distrito de Sinistra d'Ádám Bodor, potser ja no tornaré a tenir una impressió com la d'aquells llibres, però trobar de tant en tant alguna cosa que la recordi ... val la pena.   

(in no particular order)

Esmorzar amb la calma al Kasparov llegint el diari i allargant el matí.  Fer una orxata a la Sirvent.  Veure que hi ha de nou per Sant Antoni Abat.  Fullejar per La Central i el Documenta i no comprar en excés.  Agafar el ferrocarril i veure si me'n recordo dels noms de les estacions.  Fer un gelat al Tomo II o berenar a la pastisseria Ochiai.  Repassar la cartellera només que sigui per saber que fan.  Fer bitters al Salvatore.  Seure deixant passar el temps a les cadires blanques.  Torrar-me i mandrejar a la Roca Plana.   Torrar-me i mandrejar a la Roca Plana.

Començar el dia de bon humor amb You can have it all  dels Yo la tengo (versió amb coreografia inclosa). Mantenir els ànims i les ganes de fer coses amb el bon gust irlandés del  Tonight we fly  dels Divine Comedy.  Si s'ha de pujar l'eufòria i cremar energia Sleeping Lessons  dels The Shins  (... si pogués ser en directe). Si es vol descansar  Debbie,  malenconia desbordada, a càrrec de Michael Nyman en la b.s.o. de Wonderland. (Avís: aquesta darrera utilitzar amb mesura).

No sé jugar als escacs. Conec com es mouen les peces i poc més. Però durant una bona temporada llegia diàriament (poca feina!) la secció d'escacs de El Pais. El periodista Leontxo Garcia explica cada dia una partida.  Autèntica literatura èpica, vagi això com exemple:

"Burn tenía motivos para sentirse tranquilo, a pesar de sus dos caballos contra dos alfiles en una posición muy dinámica: la captura en d4 le daría un excelente casilla para sus corceles. Y si las negras logran ventaja en el ala de dama con c4, quizá las blancas podrían explotar su mayoría de peones centrales con f3-e4 en el momento oportuno. Pero su próxima jugada implica un grave error táctico"

M'encanta. El que no entenc és el concepte (diagrama) que surt sempre ... però vaja que jo no sé jugar als escacs.  Podeu llegir-les aquí

Primera troballa d'arquitectura eixelebrada a la ciutat.

L'arquitecte-enginyer-propietari fa cinc anys que treballa en l'edifici, que serà casa seva, i admira terriblement Gaudí.

La foto només és d'una cantonadeta, pero s'aprecia l'avioneta-mirador a la teulada (que representa que aterra al mar) i els dofins-escultura. I no es poden veure, però hi són: unes cues de balena com a entrada, i el dofí saltant al mar fent de finestra interior ...