feriu-vos, un any més que cendra i serralades són la mateixa cosa la cendra, són residus, és grisa i la serralada és plena de salts i sots... au! bon nadal!
les lladres (tots els sants tenen 'cap buitada' que no sabem què vol dir ni com s'escriu)
he obert els braços del tot, tant com he pogut, la capa s'ha separat del cos, aleshores he vist que, per dins, era tota negra. Jo no ho sabia.
el meu sol està envoltat d'una ombra grisa. la meva ànima brilla del mig.
es van escapar ple forat blanc del fons, que els engolia. Però les capes ja en van sortir ben negres. Ja no les van fer netes... cadascú per la seva banda. Es van emportar la sutja que hi havia a la caverna. Però es que quan la sutja s'hi va començar a posar... algú ja havia pintat les parets amb una mà de pintura negra.
vols dir que totes aquestes esquerdes són d'ells? Vols dir que no són culpa nostra? ... no, jo no me'n recordo ... però tu sí.
Passar-ho així és com fer una finta sense
mirar la pilota. La finta li surt, i tothom aplaudeix els jugadors. La fa tant
bé que ningú no se l'esperava. Però tu, que l'has fet, ni l'has vist. Perquè si
a l'altre li passen la pilota però no està preparat per fer el gol, falla. I
des de tant lluny, entre els dos jugadors es veuen fatal. Potser algu no
estava del tot preparat. Per això costa de passar-la. Perquè no us veieu bé. I
tu ets en una banda del camp, no em veus bé, a mi, que soc del mateix equip,
però soc a l'altra banda. Així el cap va massa de pressa, per passar tot
l'espectre de l'infinit negatiu al costat positiu i entendre que... has de passar la pilota.
El cargol ja
s’havia acostumat a viure al seu petit cau. Tancat dins la seva closca. Es
cargolava i es recargolava dins d’ella. S’encongia i es feia tant petit que
s’hi podia passar hores i dies sense que ningú sabés que hi era. Però tampoc
vivia.
El cargol pasturava
poc. Perquè arribar als enciams volia dir haver de passar per sobre les cendres
que l’hortelana havia espargit fent un requadre al voltant de les verdures, que
el cridaven ufanoses quan treia una banyeta de la closca. Això era quasi un
suïcidi per al pobre cargol de cos fràgil i ple de babes. De tant en tant però,
el cargol tenia necessitat de menjar i relacionar-se. Quan això passava tenia
dues opcions, o bé arraulir-se més en una punta de la closca, el més endins
possible, fer una pel·lícula al començament i enganxar-se a alguna paret, i
així, amb la letargia, tot passava. O arriscar-se a sortir a buscar menjar i
veure la resta dels de la seva espècia que vivien al mateix hort.
Normalment es
decidia per la primera. La segona era per a casos de necessitat extrema. Perquè
els cargols tenen una capacitat innata de passar-se dies i setmanes sense
menjar, i sobreviuen. Això sí, quan surten de la closca no tenen gaire força
per superar el perill de les cendres de la mestressa del seu hort.
“La conductora del cupé anava com una fletxa, era una noia de vint-i-quatre anys rossa amb metxes verdes, que té una fractura de llibre a la juntura atalantoccipital de l'espina dorsal, i un tall transversal complet a la medul·la espinal. Paraules imaginatives per descriure una revinclada tant forta que et trenca el coll".
"Mentre
gireu el coll de goma dels tafaners, fixeu-vos sisplau que el conductor era un
home de vint-i-sis anys que té [...] costelles trencades als dos costats, i els
pulmons travessats per les costelles trencades, tot plegat a causa de l’impacte...”
Rant. La vida d'un assassí en sèrie. Chuck Palahniuk
Encara
recordes la pera de morfina que et van donar a la UCI; la metgessa que et deia
que li recordaves la seva filla... i et mimava; el bomber de l’helicòpter i les
seves carícies (mentre volaves... vas tenir un moment jeje, i vas pensar...
“ostres! Finalment he pujat a un helicòpter! Dins una camilla amb sèrum, però
hi soc!”).
Recordes les
infermeres, els crits i riures per la sonda, com vomitaves només amb una gasseta
d’aigua, el collaret dels bombers (que era el millor que tenies... i el vas
deixar xop!) el TAC i l’altra metgessa, la que diu que no tens res i et treu el
collaret... i un minut més tard te’l torna a posar, i et diu... et portem a la
UCI... però tu, ja dormies...
I després l’encantador
doctor (que tothom deia que era un cràpula però, a tu, et va fer una obra
d’enginyeria de primer ordre) es posa davant del teu llit mòbil
d’intensives, i et diu:
“El miracle
ja ha sigut. Demà t’operem, a veure si ho salvem...”
Un dia
sencer esperant i morfina autoinjectada a les venes és més que suficient per convèncer-se
a un mateix que sense braços ni cames, encara queda cervell per viure...
Ara -em dius- tens extremitats
útils, però no saps si de l’altra manera, amb peus de rodes i una maneta per
bellugar amb la boca, no haguessis après més coses que no pas tenint la santa llet
de curar-te.
Perquè
l’accident greu et porta cap a això -continues- i totes les coses que en aquell temps vas provar d'ensinistrar i controlar t'han mossegat la gola... on hi ha la cicatriu...
És maco, eh?
–dius - Tenir tintani pel cos... ara, t’encanta notar-lo cada cop que t’empasses
alguna cosa. T’agrada ser de titani! T’hi recrees... - i jo ja et veig, fent-ne exhibicionisme
baratper tot arreu.
... però tot
això m’ho expliques, tranquil·lament, mentre correm pel bosc...
amb el cabell de color dels camps de blat i la nina de les agulles
Però avui no em posaré dins el meu cuc... ja no. Ni
em quedaré dins el forat de la poma corcada. Perquè avui faig anys... i encara
que dugui una vida de merda... quan era una puta flor de primavera no m’estimava
tant. La nina de les agulles m’agrada
molt més... per això no em posaré dins el cuc... perquè el càstig que m’infligeixi
Dante per haver fruit més del compte dels plaers de la vida l’acceptaré esportivament
un cop hagin passat les misèries de l’univers d'antres noctàmbuls d’aquesta nit... i no
em posaré dins el cuc... però no deixaré de ser corc... fred, dolç... corc.
Res no ha canviat... però no és el món,
és culpa meva... el risc: ser castigada eternament pel meu cervell...
Avui trobaré les meves estrelles polars negres de l’infern
i els forats de cuc de l'univers per caure...
En
contra del Dalai, s'ha dit 'Per defensar la diversitat cultural,
primer cal saber el que es defensa. Abans de la revolució
comunista, al Tibet, hi havia un règim feudal brutal'. Aquesta
afirmació es diu quan el Dalai prova d'explicar perquè
no vol la independència però sí que vol una
autonomia que permeti sobreviure a la seva cultura.
Autonomia
o independència doncs, què es mereix? ... que li
concedim al Tibet magnífics garants de l'ordre internacional
mundial?
M’estic
preparant... començo una sèrie de posts que duraran un
dia –o jo què se-. Tots són temes del Conflicte Armat
del Tibet -ja ho se que acadèmicament no el puc
anomenar així, però i què, això és
el bloc, i pels qui estic estudiant no són ni científics
ni acadèmics... o sigui que... escriuré com voldré
perquè em quedi tot molt clar...-.
El
boicot als Jocs Olímpics de la Xina... hi ha bàsicament
dues coses que es diuen:
Boicotejar
els jocs té l’objectiu de fer que el govern xinès
canviï la seva política pel que fa a la Regió
Autònoma del Tibet.
El
Dalai Lama rebutja els jocs i les reivindicacions dels promotors són
confuses i contradictòries.
A les 11 del vespre i 58 minuts ho he acabat. A temps... i l'andròmina internàutica no se m'ha tancat! Com una crac, amb dos minuts de marge tots teniu
el que tant esperaveu: Com podeu ser tant pesats fins a l'últim minut? Però
sabeu què? A la meva bústia hi tinc una carpeta que hi diu: Missatges bonics...
i és allà on hi van els que serveixen per recordar que a la meva feina, de tant
en tant, també n'hi ha que sou prou macos... de fet, sou la majoria, però com
que no us conec...
Com la teleoperadora de la
telefònica! Haig de contestar-vos educadament quan sou uns
bordes i us mereixeu que us diguin imbècils i curts de gambals a la cara...
Comença la nit... Sí, només tinc un vespre, però el que em queda, el penso disfrutar!
Dones de casa... totes menys jo, a dormir!
Ara mateix... només em falta una
platja!
Politòloga (perdoneu
el post... ho havia de celebrar)
No hi ha dret. Hi
ha persones genials. Hi ha persones que saben disfrutar de les coses de la
vida. Hi ha persones que es volen jubilar només per poder estar amb els nets.
Hi ha persones que fan el Camí de Santiago quan es jubilen només per poder
conèixer gent nova i continuar vivint noves experiències. Hi ha persones que
només saben fer equip... més, hi ha persones que elles soles poden fer tot un
equip. Hi ha persones que al mig de la muntanya, quan ja no pots més, t'ajuden.
Hi ha persones que els encanta estar al costat de tothom. Segur que ell també
volia la pluja... però les Agudes eren molles.
Quants anys seguits havies fet la travessa del Montseny? Quantes vegades
pensaves en nosaltres quan no eres amb l'equip? ... i rebíem missatges teus a
les nits, i ens donaves ànims... i la merda més grossa és que la muntanya,
molla a l'alçada de la grimpada, et va fer saltar, el salt més llarg de la
grimpada curta, un salt de dos cents metres... i ja no hi ets.
