he obert els braços del tot, tant com he pogut, la capa s'ha separat del cos, aleshores he vist que, per dins, era tota negra. Jo no ho sabia.
el meu sol està envoltat d'una ombra grisa. la meva ànima brilla del mig.
es van escapar ple forat blanc del fons, que els engolia. Però les capes ja en van sortir ben negres. Ja no les van fer netes... cadascú per la seva banda. Es van emportar la sutja que hi havia a la caverna. Però es que quan la sutja s'hi va començar a posar... algú ja havia pintat les parets amb una mà de pintura negra.
vols dir que totes aquestes esquerdes són d'ells? Vols dir que no són culpa nostra? ... no, jo no me'n recordo ... però tu sí.
El cargol ja
s’havia acostumat a viure al seu petit cau. Tancat dins la seva closca. Es
cargolava i es recargolava dins d’ella. S’encongia i es feia tant petit que
s’hi podia passar hores i dies sense que ningú sabés que hi era. Però tampoc
vivia.
El cargol pasturava
poc. Perquè arribar als enciams volia dir haver de passar per sobre les cendres
que l’hortelana havia espargit fent un requadre al voltant de les verdures, que
el cridaven ufanoses quan treia una banyeta de la closca. Això era quasi un
suïcidi per al pobre cargol de cos fràgil i ple de babes. De tant en tant però,
el cargol tenia necessitat de menjar i relacionar-se. Quan això passava tenia
dues opcions, o bé arraulir-se més en una punta de la closca, el més endins
possible, fer una pel·lícula al començament i enganxar-se a alguna paret, i
així, amb la letargia, tot passava. O arriscar-se a sortir a buscar menjar i
veure la resta dels de la seva espècia que vivien al mateix hort.
Normalment es
decidia per la primera. La segona era per a casos de necessitat extrema. Perquè
els cargols tenen una capacitat innata de passar-se dies i setmanes sense
menjar, i sobreviuen. Això sí, quan surten de la closca no tenen gaire força
per superar el perill de les cendres de la mestressa del seu hort.
“La conductora del cupé anava com una fletxa, era una noia de vint-i-quatre anys rossa amb metxes verdes, que té una fractura de llibre a la juntura atalantoccipital de l'espina dorsal, i un tall transversal complet a la medul·la espinal. Paraules imaginatives per descriure una revinclada tant forta que et trenca el coll".
"Mentre
gireu el coll de goma dels tafaners, fixeu-vos sisplau que el conductor era un
home de vint-i-sis anys que té [...] costelles trencades als dos costats, i els
pulmons travessats per les costelles trencades, tot plegat a causa de l’impacte...”
Rant. La vida d'un assassí en sèrie. Chuck Palahniuk
Encara
recordes la pera de morfina que et van donar a la UCI; la metgessa que et deia
que li recordaves la seva filla... i et mimava; el bomber de l’helicòpter i les
seves carícies (mentre volaves... vas tenir un moment jeje, i vas pensar...
“ostres! Finalment he pujat a un helicòpter! Dins una camilla amb sèrum, però
hi soc!”).
Recordes les
infermeres, els crits i riures per la sonda, com vomitaves només amb una gasseta
d’aigua, el collaret dels bombers (que era el millor que tenies... i el vas
deixar xop!) el TAC i l’altra metgessa, la que diu que no tens res i et treu el
collaret... i un minut més tard te’l torna a posar, i et diu... et portem a la
UCI... però tu, ja dormies...
I després l’encantador
doctor (que tothom deia que era un cràpula però, a tu, et va fer una obra
d’enginyeria de primer ordre) es posa davant del teu llit mòbil
d’intensives, i et diu:
“El miracle
ja ha sigut. Demà t’operem, a veure si ho salvem...”
Un dia
sencer esperant i morfina autoinjectada a les venes és més que suficient per convèncer-se
a un mateix que sense braços ni cames, encara queda cervell per viure...
Ara -em dius- tens extremitats
útils, però no saps si de l’altra manera, amb peus de rodes i una maneta per
bellugar amb la boca, no haguessis après més coses que no pas tenint la santa llet
de curar-te.
Perquè
l’accident greu et porta cap a això -continues- i totes les coses que en aquell temps vas provar d'ensinistrar i controlar t'han mossegat la gola... on hi ha la cicatriu...
És maco, eh?
–dius - Tenir tintani pel cos... ara, t’encanta notar-lo cada cop que t’empasses
alguna cosa. T’agrada ser de titani! T’hi recrees... - i jo ja et veig, fent-ne exhibicionisme
baratper tot arreu.
... però tot
això m’ho expliques, tranquil·lament, mentre correm pel bosc...
amb el cabell de color dels camps de blat i la nina de les agulles
Però avui no em posaré dins el meu cuc... ja no. Ni
em quedaré dins el forat de la poma corcada. Perquè avui faig anys... i encara
que dugui una vida de merda... quan era una puta flor de primavera no m’estimava
tant. La nina de les agulles m’agrada
molt més... per això no em posaré dins el cuc... perquè el càstig que m’infligeixi
Dante per haver fruit més del compte dels plaers de la vida l’acceptaré esportivament
un cop hagin passat les misèries de l’univers d'antres noctàmbuls d’aquesta nit... i no
em posaré dins el cuc... però no deixaré de ser corc... fred, dolç... corc.
Res no ha canviat... però no és el món,
és culpa meva... el risc: ser castigada eternament pel meu cervell...
Avui trobaré les meves estrelles polars negres de l’infern
i els forats de cuc de l'univers per caure...
NIRVANA - Come as you are
Come as you are, as you were, as I want you to be, as a friend, as a friend, as
an old enemy.
Take your time, huury up, choice is yours, don't be late,
Take a rest as a friend, as an old memory ahhh
Memory ahhhh (X4)
Come dowsed in mouth, soaked in bleach, as I want you to be, as a trend, as a
friend, as and old memory ahhh, memory ahhh(X4).
And I swear I don't have a gun.
No, I don't have a gun (X2).
SOLO
Memory ahhh (X4)
And I swear I don't have a gun.
No, I don't have a gun (X2).
la gent així són els que no s'haurien de morir mai... i es va suïcidar...
Avui he tancat totes les portes i m'he ficat dins el cuc. Avui el cuc es passarà el dia al forat de la poma corcada. Perquè és un corc, i no un cuc. Gràcies a tu, avui no voldria tenir ulls, ni orelles, ni tacte, ni cervell... ni memòria.
Perquè si hi ha moments així, s'han de viure així, per disfrutar els altres. Sant Jordi 2008 La Nina de les agulles. Fosc
- Escolta, estàs
col·locada o només és eufòria
psicològica?... - era eufòria psicològica, i
ella ho sabia molt bé...
- O sigui que demà
ja hauré caigut al fons d’un pou! Em passa sempre, pujo i
baixo com l’espuma. Si, soc obsessiva... però hi ha altra
manera de viure de veritat?
Aquella pregunta la va
fer sentir com quan en Panikkar deia que “la saviesa habitava en el
seny, però que no s’hi identifica”. Ja ho provava ja,
ella, de centrar-se. Però la seva naturalesa la sobrepassava
a cada instant. Coneixia les pedres del camí amb les que ella
tornaria a entrapussar. Les sabia. Se les amagava a si mateixa. Pics
i depressions de dies o d’hores, eren part d’ella mateixa.
Suposava que ella ja
era una de les catalanes que no volien tenir mai més seny, que
no volien ser mai més catalanes perfectes.
Com va dir Heràclit,
com que només hi havia una actitud sàvia davant la vida
i era la que deia que “tot guia a través de tot...” va
decidir que alguna cosa bona havien de tenir els moments d’altes
puntes eufòriques de la seva vida. Si més no, com que
“tot guia a través de tot...” compensaven els moments en
que tornava a caure, mig arrapant-se a les branques per no matar-se,
però altre cop descendint sense aturar-se fins al fons del
barranc. Un barranc, unes branques, que se sabia de memòria,
tot s’ha de dir, perquè cada dos dies les tornava a fer
servir per baixar.
Viure amb pics. Ser
obsessiva. En el fons li encantava la seva radicalitat sentimental,
perquè la feia viure intensament... també li feia
sortir arrugues (això ja no la compensava tant :-).
Però ella no la
volia per la seva vida una amenaça així. I això
també ho sabia. Una intimidació que li digués
que els seus actes, els seus sentiments, els seus pensaments, el que
menjava, el que fumava tot lligava dins i fora d’ella, i que les
seves obsessions la farien pujar i baixar per sempre, perquè
tot lliga. Massa pes a sobre, no la volia aquella càrrega.
Sempre tornant a caure.
Bé,
s’aconformava perquè quan era al fons sabia que algun dia
–algun dia- tornaria a ser al cim una estona... Per tant, va acabar
els seus dies pensant que ser al fons era més bo que ser a
dalt, perquè les expectatives t’ajudaven, només eren
d’anar amunt. Això és tot el que va aprendre. I com
que el fons ja sabia on era i l’eufòria també, ja
sabia més o menys quan hi seria, quan pujaria i quan baixaria.
L’eufòria la
va fer continuar abaixant la guàrdia sempre, tota la vida.
Les hòsties eren espectaculars. I les va tenir sempre...
Es va negar a
acceptar una vida diferent, i va preferir acostumar-se a entendre que per ella viure era AIXÒ!
Perquè si no ets un puto autòmat!
Ella preferia ser un
puto replicante amb sentiments tota la vida.
