NIRVANA - Come as you are
Come as you are, as you were, as I want you to be, as a friend, as a friend, as
an old enemy.
Take your time, huury up, choice is yours, don't be late,
Take a rest as a friend, as an old memory ahhh
Memory ahhhh (X4)
Come dowsed in mouth, soaked in bleach, as I want you to be, as a trend, as a
friend, as and old memory ahhh, memory ahhh(X4).
And I swear I don't have a gun.
No, I don't have a gun (X2).
SOLO
Memory ahhh (X4)
And I swear I don't have a gun.
No, I don't have a gun (X2).
la gent així són els que no s'haurien de morir mai... i es va suïcidar...
Avui he tancat totes les portes i m'he ficat dins el cuc. Avui el cuc es passarà el dia al forat de la poma corcada. Perquè és un corc, i no un cuc. Gràcies a tu, avui no voldria tenir ulls, ni orelles, ni tacte, ni cervell... ni memòria.
Perquè si hi ha moments així, s'han de viure així, per disfrutar els altres. Sant Jordi 2008 La Nina de les agulles. Fosc
Aquests
dies, quan em porten l'entrepà de truita i tinc les pàgines internacionals del
diari al davant, se m'acaba posant malament l'esmorzar.
No
em dedicaré ara a explicar tot el conflicte, però senyors periodistes no penso
permetre que continuïn blasfemant.
Ara
ja ho heu deixat clar: El Tibet va entrar a la modernitat a partir de la
invasió xinesa, perquè els lames eren grans senyors feudals que oprimien el
poble tibetà. Tots els que llegim els diaris ho tenim gravat amb foc al
cervell, a l'apartat conflictes.
Senyors periodistes, penso que demanar-vos que
sigueu més tòpics seria impossible. Perquè digueu-me: Quantes vegades els
dominadors han fet servir el discurs de l’alliberament?... mmm... l'Iraq, potser? A no, l’Afganistan! ... o Somàlia? Ben bé, només una o dues vegades
a la història!
Teniu uns pebrots! En tres línies ja m'heu fotut vessar el cafè!
Si us pla, no ens emprenyeu més amb la rucada que si els
pobres tibetans malvivien quan manaven els lames. No hi ha dret, i ho diuen
totes les notícies. Voleu que flagel·lem els lamens per haver fet de senyors
feudals com la resta de la humanitat? O no us n'heu adonat que això és el que
han de dir els xinesos? Tan rucs sou? No, el que us passa és que ja no ho sabeu
tallar, ni en els casos més extrems. La vostra perversa i perfecta
equidistància us ha asfixiat el discurs.
Per si no ho recordeu, al Tibet hi ha
un genocidi, i heu tingut mig segle per aconseguir que algú se'n enterés.
Però no, el que ha arribat a tot el món són les tècniques budistes de
relaxació. Això sí!
Doncs sí, el Tibet, un lloc inhòspit i de difícil accés, era així. És cert. Però tots els serveis que ha aportat aquest magnífic desenvolupament només són l'arma número u del genocidi humà i cultural. Els tibetans no estan més bé ara, i aquesta és la única
veritat. La que vosaltres no dieu.
Abans que hi entrés la Xina els monestirs
tibetans eren ciutats de trenta mil habitants, com la meva. Però aquells temples eren el bressol de la cultura més pacífica del món... i al nostre món, defensar cultures pacífiques, no té futur (si mates surts al diari, si només parles, et fan desaparèixer... -catalans apuntem-nos-ho, i aquí no faig apologia de la violència, no pas!).
Deixeu-nos canviar la vostra inútil
perspectiva equidistant per la dignitat. On collons la teniu vosaltres la
dignitat? Vosaltres que tot ho veneu com una anàlisi seriosa, amb peròs i
contres. Perdoneu però al Tibet no només maten una cultura, també es mor i
maten la gent... quatre presos polítics no són res comparat amb la realitat.
Perquè les nacions, i les persones que les fan, la necessiten aquesta dignitat,
i a nosaltres, que a més som catalans, deixeu-nos escriure la història del
nostre temps d'una manera diferent, a favor de la gent, explicant com malviuen
les PERSONES per culpa dels estats. Donant-los dignitat.
Politòloga avorrida (per cert, la foto és bona eh! He furgat molt per trobar-ne una com aquesta)
Avui em passejava
despullada per casa. Totes eren fora menys jo. Allò que estàs sol i no te’n dons compte, i engegues
l’ordinador, i fas el got de llet en sortint de la
banyera matinal (no em digueu que no feu alguna cosa així vosaltres quan esteu
sols. Tampoc ho feia amb afany de lucre, mira). I l’he vist!
Ja fa uns quants
dies que en parlem, perquè a casa encara no hi ha cortines, i tots els finestrals
donen al passeig. Des de l’edifici del davant tenim un iaio caminador de finestres, les de casa
seva. Va passejant d’una finestra a l’altre mirant cap a les nostres, que són a
la mateixa alçada. L’hem pillat mirant cap als nostres finestral cada vegada que et
descuides, o no et descuides, i passes despullada per davant. Com que encara no
hi ha cortines! L’hem enganxat totes.
A la seva senyora
només l’hem vist a tirar les cortines.
Un dia, iaio
tafaner, et pillarem pel carrer i te’n direm quatre de clares. Mira que
nassejar al NOSTRE pis (i a nosaltres que som dins). Quins pebrots! A la teva
edat... i a la nostra.
Deixa'm dir-te que no em penso vestir només perquè hi siguis TU.
És només un crit de ràbia. Com que és un iaio ens ha de fer pena, oi? Jo l'he escrit, però aquest post el subscrivim totes.
Fustes grises com a
marcs de vitrines velles i brutes són l'entrada a aquest antre
on el túnel del temps m'ha transportat avui a les nou del
matí. Tota distreta, anava a esmorzar quan he volgut imprimir
uns posts que em volia subratllar (no meus, clar). I he tingut sort,
els senyors de la impremta on he entrat no sabien com es feia anar un
USB, i molt amablement, m'han fet passar dins.
Aleshores he vist
les màquines! Tota la meva vida he sigut, que no viscut, al
mateix lloc, i avui m'he trobat dins una impremta del segle XIX com
les que sortien als llibres d'història de quan érem
petits. No hi havia una màquina, no! He pogut encantar-me amb
sis o set models del temps de'n Gutemberg, de ferro pintat negre, enllafarnades de greix i brutes. La sala era de terra de ciment gris amb una porteta amb
marcs de fusta i vidre al final, al darrera un cel obert, cap altra
mena de claror. Els dos senyors, pare i fill, vell i menys vell,
feien fulls oficials de l'ajuntament... amb paper reciclat! Ben bé
semblava que ells també fossin part del mostrari, vestits amb
bates grises i tots dos amb ulleres.
L'ordinador feia
joc amb la resta del mobiliari, i els iaios segur que sobreviuen
gràcies als fulls que imprimeixen per al govern de la ciutat.
Perquè avui,
si busques una impremta i entres allà, segur que penses: Que
rònec! No m'ho faran pas bé! I per això es
perden en aquest país joies com aquesta casualitat d’avui a
les nou del matí.
- Escolta, estàs
col·locada o només és eufòria
psicològica?... - era eufòria psicològica, i
ella ho sabia molt bé...
- O sigui que demà
ja hauré caigut al fons d’un pou! Em passa sempre, pujo i
baixo com l’espuma. Si, soc obsessiva... però hi ha altra
manera de viure de veritat?
Aquella pregunta la va
fer sentir com quan en Panikkar deia que “la saviesa habitava en el
seny, però que no s’hi identifica”. Ja ho provava ja,
ella, de centrar-se. Però la seva naturalesa la sobrepassava
a cada instant. Coneixia les pedres del camí amb les que ella
tornaria a entrapussar. Les sabia. Se les amagava a si mateixa. Pics
i depressions de dies o d’hores, eren part d’ella mateixa.
Suposava que ella ja
era una de les catalanes que no volien tenir mai més seny, que
no volien ser mai més catalanes perfectes.
Com va dir Heràclit,
com que només hi havia una actitud sàvia davant la vida
i era la que deia que “tot guia a través de tot...” va
decidir que alguna cosa bona havien de tenir els moments d’altes
puntes eufòriques de la seva vida. Si més no, com que
“tot guia a través de tot...” compensaven els moments en
que tornava a caure, mig arrapant-se a les branques per no matar-se,
però altre cop descendint sense aturar-se fins al fons del
barranc. Un barranc, unes branques, que se sabia de memòria,
tot s’ha de dir, perquè cada dos dies les tornava a fer
servir per baixar.
Viure amb pics. Ser
obsessiva. En el fons li encantava la seva radicalitat sentimental,
perquè la feia viure intensament... també li feia
sortir arrugues (això ja no la compensava tant :-).
Però ella no la
volia per la seva vida una amenaça així. I això
també ho sabia. Una intimidació que li digués
que els seus actes, els seus sentiments, els seus pensaments, el que
menjava, el que fumava tot lligava dins i fora d’ella, i que les
seves obsessions la farien pujar i baixar per sempre, perquè
tot lliga. Massa pes a sobre, no la volia aquella càrrega.
Sempre tornant a caure.
Bé,
s’aconformava perquè quan era al fons sabia que algun dia
–algun dia- tornaria a ser al cim una estona... Per tant, va acabar
els seus dies pensant que ser al fons era més bo que ser a
dalt, perquè les expectatives t’ajudaven, només eren
d’anar amunt. Això és tot el que va aprendre. I com
que el fons ja sabia on era i l’eufòria també, ja
sabia més o menys quan hi seria, quan pujaria i quan baixaria.
L’eufòria la
va fer continuar abaixant la guàrdia sempre, tota la vida.
Les hòsties eren espectaculars. I les va tenir sempre...
Es va negar a
acceptar una vida diferent, i va preferir acostumar-se a entendre que per ella viure era AIXÒ!
Perquè si no ets un puto autòmat!
Ella preferia ser un
puto replicante amb sentiments tota la vida.
Hola!
Jo soc la que té els cabells del color dels camps de blat i no demana res a Déu; això sí, desitjo, i ho desitjo amb totes les meves forces, que la vida se’m continuï omplint de sort. Per això avui he saltat del llit amb ganes de dormir en un refugi a l’alta muntanya. Elles, ja estaven totes llevades. Ai! Que dormirem poc!
L'important és que encara som aquí, quasi instal·lades, i que tothom està molt content.
Només m'han encarregat que informi que avui al vespre, abans de venir a connectar-me una estona per escriure això, hem sopat totes a l’escriptori de la politòloga que ha quedat definitivament al menjador (la festa d'inauguració ja arribarà).
No tenim taula per jalar, encara, ni adsl (que ens la farem amb un pot de cola-cao... una idea de bombero més de la nina de les agulles!)... tot arribarà.
Una dada: Jo dormo a la porta del fons del passadís, res més. Ja no ho puc posar més fàcil (demà riuré quan llegeixin això!).
En aquest bloc s'hi estan movent trastos vells d'un lloc a l'altre. Fins a tenir-ho tot organitzat ens falten dies... de moment ja sabem que la Politòloga avorrida s'instal·la al menjador, i que probablement arribem a un acord per tancar la Nina de les agulles al traster si no calla d'una vegada.
