Ens han venut des de la tendra infantesa la quimera de què avui és més fàcil i ràpid viatjar, que els reactors et porten amb rapidesa i eficàcia a l'altra banda del món, que els trajectes s'han acurtat i que hostatjar-se depèn de la capacitat de la visa. Però tot això és teoria per no dir una paraula més grossa si bé els trajectes s'han acurtat per la velocitat en cap època com aquesta els viatges han estat mai tan sotmesos a l'atzar, tan esclaus dels imprevistos, tan exposats a la fúria de Mercuri; els viatgers són espoliats del seu equipatge i són llençats a l'albir de forces que mai no es comprenen, després són humiliats per la seua seguretat per acabar perduts en terra estranya, sense roba i en el pitjor dels casos sense possibilitat immediata de continuar el seu viatge. Si ben bé sempre ha existit un perill físic en la possibilitat del viatge ha quedat ben lluny el temps en què es podia recòrrer Europa i Àsia, les guerres i les mortaldants per no parlar d'altres fenòmens com la burocràcia impedirien que Blasco-Ibàñez ens donara la seua visió de novel·lista i viatger o que Phileas Fogg guanyara cap aposta. Tristos temps de turisme rural i de cap de setmana.
Sempre m'ha sorprés la simpatia dels conductors d'autobús cap a les passatgeres dels primers seients, com aprofiten la monotonia dels viatges per fer petar la xerrada i intercanviar coneixences, dades històriques i memòries. Les passatgeres agraïdes no dubten en alçar-se del seient per fer la conversa més amena i acompanyar el conductor mentre l'autocar es va empassant quilòmetres d'autovia. El problema resideix en què el conductor es distrau xerrant amb la xicota de torn, es passa de llarg les parades i va fent frenades per tota l'autovia. Serà cosa de què posen conductores, de segur que són més professionals!
Avui la Associació per a la Defensa del Pacient mitjançant la web www.negligenciasmedicas.com ha publicat la seua memòria anual sobre la sanitat pública a l'estat espanyol. Pel que fa al País Valencià l'informe no pot ser més desalentador: més de 110 dies d'espera en les llistes de cirurgia entre les causes de queixa més comuns dels consumidors valencians però el document també fa especial incidència en la privatització dels serveis públics valencians, especialment els serveis d'atenció primària així com la denúncia de la hipocresia del ploramiques govern valencià que s'estalvia de donar raons sobre els 1170 milions que el govern central ha deixat en caixa des de l'any 2004. Adjuncte ací als anexos del post el document que fa referència al País Valencià.
Hi ha una partida propietat de Pedralba i encaixada entre les dues Rambles que atèn al nom del "Mojón", supose que perquè els termes de Pedralba, Llíria i Casinos es creuen en aquestes llomes de senglar i de conill. Fa temps que no m'hi acoste però hi va haver un temps, quan encara vivia el meu avi, que des de setembre fins desembre el "Mojón" esdevenia testic de llargues i esgotadores jornades de collir. El meu avi era propietari per herència d'unes quantes fanecades de garroferes i d'oliveres furtades a la muntanya, marges fets a mà, diumenges i dies de festa, pel seu pare i el seu oncle, que intentaven d'aquesta manera furtar-li una mica de terra a la misèria. Mai em va agradar replegar la garrofa i molt menys l'oliva perquè si bé la garrofa es feia suportable per l'oratge el fred del mes de desembre feia que ni el pixum puguera reblanir els sabanyons que tenia a les mans. No crec que aquelles oliveres foren joves, eren arbres majestuosos i crec que per algún comentari que vaig sentir, que la seua antiguetat es remuntaria als temps fabulosos dels moros que pul·lulaven per aquestes contrades. Tanmateix en aqueix temps no tenia ganes de parar-me a admirar els arbres, maleïnt les argelages, les botges i totes les plantes carronyeres que nostre sinyor va manar a poblar els bancals i és que amb els bancals penjats a la lloma i sense cavalleries als pobles era quasi impossible llaurar-los i les males herbes porfiaven amb les aixades per reconquerir per a la muntanya allò que no feia molt de temps fou seu.
Si aquest fora un món ideal de segur que el model que proposa l'acord signat pels països de la Unió Europea a Bolonya sobre l'espai europeu d'ensenyament superior seria meravellòs però com no ho és ni aquesta universitat és la de Bekerley, ni comptem amb la presència de cap gurú de reconegut prestigi impartint magisteri a les seues àules aleshores caldrà fer un repàs del que tenim, el que sí que tenim és una universitat pública escanyada per la manca de finançament que amb el model Bolonya haurà de reconvertir a tota pressa les seues aules de classe magistral en moníssimes classes per a dotze o tretze persones, també tenim que el mateix professorat que imparteix les classes a la universitat impartirà les classes dels màsters, això no seria pas greu si aquest professorat comptara amb la motivació suficient per a fer-lo, si els departaments estigueren convençuts del que estan fent i si aconseguiren convèncer els estudiants que els màsters són alguna cosa més que uns cursos de formació accelerats. I açò no és el més greu, entre d´altres coses perquè també caldria que explicaren quin sentit tindrà acabar una llicenciatura com les actuals vers els super-molons títols de grau que permetran l'homologació per tota europa. Pense que per fer una universitat pública que acabe com la UOC, sent una caixa de fer diners, no cal anar tan lluny.
Avui he llegit que el senyor Victor Aleixandre acusa a TV3 de ser el principal agent espanyolista a Catalunya (sic) davant de la qual cosa em ve el dubte de perquè tanta algatzara i aldarull perquè la Generalitat Valenciana tanque els repetidors de l'adès esmentada, si d'aquesta manera i segons el gurú ens està fent un favor a tots nosaltres. És una mica com el que em passa amb ERC, no sé si pendre-me'ls seriosament o pendre-me'ls amb colacao però sens dubte se 'm fa molt difícil compaginar postulats independentistes moderns cohabitant amb el partit que governa al govern central, no sé és com jugar a la "cuca amagar". Un dia treuen el cap per una banda, un dia per un altra, un cosa semblant al Bloc així que no sé perquè es tenen tanta quimera. Que sí, que ja sé que el que em passa és que tinc rancúnia per no haver nascut a Vic, sí, supose que serà això i no poder exercir el meu vot a CiU, o vaja parlant de Vic en tot cas diria que el pròxim alcalde pinta de PxC però això ja és una altra percepció de les coses...
Nadal sempre havia estat l'escusa per agafar una merda impressionant, d'eixes que feien època, però ja passada certa edat Pobre Visente ha deixat els gintònics a banda i desprès de les seues famoses melopees del 15, pel nombre de gots llargs que va empinar el colze, les festes han esdevingut un parèntesi en la memòria. Pobre Visente ha agafat el vici de posar-se a pensar sobre el passat i de les enrònies i cabòries no el traus, l'altre dia es possà a pensar per quina regla de tres simple hauria d'haver tancat el cert bar de Partidors de famosa anomenada per la seua sèpia a la planxa, aquest luxe de la memòria també l'ha portat a defensar públicament el retorn a les centralites de telèfon o en el seu defecte la gloriosa cabina. Ho porta malament Pobre Visente per Nadal, qualsevol dia se'l veuen els companys del despatxet cantant nadales, sempre en el benentès que en sapiguera alguna.
Va haver un any que Pobre Visente es recorda sent feliç, fou un any que no va fer gens de fred i que la nit de cap d'any anaven les xicones en cos de camisa pel carrer. Fou un any d'institut perquè si Pobre Visente no guarda bona memòria de l'escola, en canvi sí que la guarda de l'institut encara què no va fer efectiu més que el batxillerat i es va deixar el COU amb dues penjades per anar-se'n voluntari. Pobre Visente no ha fet mai escarafalls dels estudis, de fet no pressumeix del poc que té, ni falta que li fa perquè per a estar de xupatinter a l'assessoria no calen màsters ni doctorats. Pobre Visente no té cap respecte pels que han perdut el seu temps estudiant una carrera, ell, malgrat les il·lussions dels seus pares tenia clar que volia treballar, a ser possible en un banc a recer del fred i de la calor. Sap que no guanya massa diners, ni els guanyarà en tota sa vida però això no importat tant com les amistats i coneguts que passen per l'assessoria, el tràfec que va amunt i avall, i en sentir-se part d'aquesta maquinària que fa girar la roda de la societat Pobre Visente es sent una miqueta més feliç, malgrat les xicones amb cos de camisa pel carrer.
Les bosses de plàstic tenen el costum de quedar-se enganxades en les punxes de l'argilaga dels dies que fa vent. Avui Pobre Visente passeja pels camins que porten dels Olivarets a les Travesses i porta la seua carrasqueta no fos que es presentara l'oportunitat de tirar. No fa massa dalt de les Travesses encara quedaven parances per al tort i fent la volteta Pobre Visente espera que encara hi quede cap paixarell. No fa massa temps els municipals de la Guarderia reptaren a Pobre Visente per portar l'escopeta carregada per una zona urbanitzada, que els veïns podrien denunciar-lo si cap tret es desviava cap a les pobres gents que a les porxades bevien te i ballaven mambo. A Pobre Visente sempre li han fet gràcia aqueixes construccions que alguns en diuen xalets entre les pinades joves, li fan gràcia perquè no s'imagina com algú pot viure tan lluny d'enlloc, amb un safareig per piscina i llum de motor. Camina Pobre Visente entre els marges desfets, com si cap reptil haguès volgut fer la seua senda entre els bancals morts de garroferes oblidades. Prop d'una corva sent com passa el primer quad, desprès un segon i desprès un tercer, a falta de pa...
Pobre Visente porta tota la setmana preparant-ho, sa mare que ja el coneix en tals menesters s'el mira amb un posat de preocupació. Pobre Visente ha hagut de buscar temps per anar a ca'l barber i rapar-se el cap perquè Pobre Visente té l'edat justa per no poder afaitar-se el bolo per ser massa vell i massa jove per lluir una calba amb anell de rector. Pobre Visente ha anat de bòlit tota la setmana perquè des de que tancaren ca'n Basteros no hi ha manera de trobar roba moderna i digna, i de poder pagar-la poc a poc, i baixar dues vegades a València la mateixa setmana seria massa cansat i qui sap si també massa arriscat amb tanta gentola com porta el diari. Pobre Visente també ha tret diners del Banc no siga cosa que tinga que agafar un taxi per tornar i en arribar el dissabte ha agafat el tren cap a València. Pobre Visente pesa prop dels 90 quilos, és pixatinter a una assessoria i avui té una quedada romàntica amb una xicona que ha conegut per internet. Passen més de les huit de la nit i fa més d'un hora que la dona hauria de haver-se donat a conèixer i perdut i sols en la teteria del centre es pregunta, Pobre Visente, sobre tot el que ha passat aquests anys. Mentre filosofa d'aquesta manera una dona filipina tocada amb un barret mariner i que va com una fletxa a seure's a la tauleta del darrere li espeta: "No te conosco!". "No me mires" "Déjame en paz".
F. tenia sempre el costum de trucar sempre per mòbil quan estava prop de casa del seu futur interlocutor perquè havia interioritzat la regla no escrita de què les operadores de telefonia tarifaven segons la distància que separava els usuaris, sigueren de la mateixa companyia o no. Aquesta lògica que per a F. era indestructible l'aplicava a altres terrenys sense passar cap vergonya, constituïnt així un seguit de regles pràctiques per a la vida. Per exemple, F no demanava mai a bars i restaurants no res que no fos al menú per por que estiguera congelat, la roba la comprava de les primeres marques ja que els acabats eren immillorables. A l'hora de triar les amistats F. es decantava per les persones que advocaven per causes tan assenyades com la protecció dels conills cabuts, només per citar-ne una.
El 29 de novembe passat l'Ajuntament de Salt i Unescat organitzaren en el teatre municipal un acte de presentació de la festa del xai, que els musulmans celebraran d'ací una setmana. En primer lloc va parlar el mossèn de la parròquia de Sant Cugat, Enric Roura. El bon home va fer un discurs típic dels multicultis. Que si "la convivència la construïm entre tots", que "les comunitats religioses poden aportar molt a la convivència social", que "si aquesta societat exigeix ciutadans nous" i aquesta mescla ens ajudarà a "créixer com a éssers socials". Tot seguit un xiquet recità cantant durant cinc minuts versicles de l'Alcorà que vés a saber què deien, i després parlà Ismael l'Aziri, vicepresident d'una mesquita de Manresa. L'inici del seu discurs ha estat molt eloqüent: "Al·là és l'únic Déu i Mahoma l'únic profeta. Qui no compleixi els preceptes d'Al·là i la paraula de Mahoma cremarà a l'infern" Així, sense dir ni bon dia però en català per a gaudi dels multicultis que hi havia aplaudint aitals arguments. Va començar fort l'home. Per coherència vaig abandonar la sala.
Hi ha sensacions de les quals no t'escapes o millor dit penses que sempre hi han estat. A mi em passa això amb certs armaris noucentistes que poblen els rebedors de les cases i salons d'estar dels entresòls de la capital. En concret hi havia un moble que ocupava tota la mitjana d'un pis de modistes fadrines de l'Eixemple. Era una casa on acompanyava ma mare per comprar els patrons que desprès composarien els vestits a mesura de bona part de la societat edetana. Aquell pis de l'Eixemple valencià se m'antoixava quimèric amb els seus vestidors i maniquis guarnits de paper blanc clavat amb agulles. A mi em semblava que els vestits glamurosos de núvia o l'orgull de la comunió del primer fill difícilment es podrien correspondre amb les estances enforfoguides on les fadrines d'edat indefinida pintaven amb guix les seues còpies parisines.
Avui m'he tornat a topetar amb un altre d'aquests habitants de l'entresòl, a la consulta del meu metge que no per ser de pagament presenta millor cara. Guarda l'armari el necesser de l'infermera-secretària, llapiceres i paper per a la impressora mentre la tropa espera el seu torn tancant amb dissimul els ulls amb un afany d'apartar l'esguard de commiseració encuriosida dels altres pacients i de son planera.
Aquesta setmana es celebra el 25é aniversari de la Llei d'Ús i Ensenyament del valencià; que siga una llei necessària no ho dubte, però de la seua efectivitat...En certa manera és com si els indis nordamericans lloaren les lleis que els posen en reserves, perquè qualsevol llei relativa a la protecció de llengües, de minories ètniques o de animals en perill d'extinció sona més que llei a epitafi. Exagerat? No ho crec, la mateix Secretària de Política Lingüística es comunica de manera regular en castellà, i això no és un cacofonia. Una cacofonia són els sorolls presumiblement provinents de l'ultratomba que uns estudiosos d'Onda han gravat recentment, això sí totes les cacofonies eren en castellà.
Ens han venut des de la tendra infantesa la quimera de què avui és més fàcil i ràpid viatjar, que els reactors et porten amb rapidesa i eficàcia a l'altra banda del món, que els trajectes s'han acurtat i que hostatjar-se depèn de la capacitat de la visa. Però tot això és teoria per no dir una paraula més grossa si bé els trajectes s'han acurtat per la velocitat en cap època com aquesta els viatges han estat mai tan sotmesos a l'atzar, tan esclaus dels imprevistos, tan exposats a la fúria de Mercuri; els viatgers són espoliats del seu equipatge i són llençats a l'albir de forces que mai no es comprenen, després són humiliats per la seua seguretat per acabar perduts en terra estranya, sense roba i en el pitjor dels casos sense possibilitat immediata de continuar el seu viatge. Si ben bé sempre ha existit un perill físic en la possibilitat del viatge ha quedat ben lluny el temps en què es podia recòrrer Europa i Àsia, les guerres i les mortaldants per no parlar d'altres fenòmens com la burocràcia impedirien que Blasco-Ibàñez ens donara la seua visió de novel·lista i viatger o que Phileas Fogg guanyara cap aposta. Tristos temps de turisme rural i de cap de setmana.
Sempre m'ha sorprés la simpatia dels conductors d'autobús cap a les passatgeres dels primers seients, com aprofiten la monotonia dels viatges per fer petar la xerrada i intercanviar coneixences, dades històriques i memòries. Les passatgeres agraïdes no dubten en alçar-se del seient per fer la conversa més amena i acompanyar el conductor mentre l'autocar es va empassant quilòmetres d'autovia. El problema resideix en què el conductor es distrau xerrant amb la xicota de torn, es passa de llarg les parades i va fent frenades per tota l'autovia. Serà cosa de què posen conductores, de segur que són més professionals! 
Bon Nadal per a tots els lectors d'aquest blog.
Hi ha una partida propietat de Pedralba i encaixada entre les dues Rambles que atèn al nom del "Mojón", supose que perquè els termes de Pedralba, Llíria i Casinos es creuen en aquestes llomes de senglar i de conill. Fa temps que no m'hi acoste però hi va haver un temps, quan encara vivia el meu avi, que des de setembre fins desembre el "Mojón" esdevenia testic de llargues i esgotadores jornades de collir. El meu avi era propietari per herència d'unes quantes fanecades de garroferes i d'oliveres furtades a la muntanya, marges fets a mà, diumenges i dies de festa, pel seu pare i el seu oncle, que intentaven d'aquesta manera furtar-li una mica de terra a la misèria. Mai em va agradar replegar la garrofa i molt menys l'oliva perquè si bé la garrofa es feia suportable per l'oratge el fred del mes de desembre feia que ni el pixum puguera reblanir els sabanyons que tenia a les mans. No crec que aquelles oliveres foren joves, eren arbres majestuosos i crec que per algún comentari que vaig sentir, que la seua antiguetat es remuntaria als temps fabulosos dels moros que pul·lulaven per aquestes contrades. Tanmateix en aqueix temps no tenia ganes de parar-me a admirar els arbres, maleïnt les argelages, les botges i totes les plantes carronyeres que nostre sinyor va manar a poblar els bancals i és que amb els bancals penjats a la lloma i sense cavalleries als pobles era quasi impossible llaurar-los i les males herbes porfiaven amb les aixades per reconquerir per a la muntanya allò que no feia molt de temps fou seu.
Avui he llegit que el senyor Victor Aleixandre acusa a TV3 de ser el principal agent espanyolista a Catalunya (sic) davant de la qual cosa em ve el dubte de perquè tanta algatzara i aldarull perquè la Generalitat Valenciana tanque els repetidors de l'adès esmentada, si d'aquesta manera i segons el gurú ens està fent un favor a tots nosaltres. És una mica com el que em passa amb ERC, no sé si pendre-me'ls seriosament o pendre-me'ls amb colacao però sens dubte se 'm fa molt difícil compaginar postulats independentistes moderns cohabitant amb el partit que governa al govern central, no sé és com jugar a la "cuca amagar". Un dia treuen el cap per una banda, un dia per un altra, un cosa semblant al Bloc així que no sé perquè es tenen tanta quimera. Que sí, que ja sé que el que em passa és que tinc rancúnia per no haver nascut a Vic, sí, supose que serà això i no poder exercir el meu vot a CiU, o vaja parlant de Vic en tot cas diria que el pròxim alcalde pinta de PxC però això ja és una altra percepció de les coses...
Nadal sempre havia estat l'escusa per agafar una merda impressionant, d'eixes que feien època, però ja passada certa edat Pobre Visente ha deixat els gintònics a banda i desprès de les seues famoses melopees del 15, pel nombre de gots llargs que va empinar el colze, les festes han esdevingut un parèntesi en la memòria. Pobre Visente ha agafat el vici de posar-se a pensar sobre el passat i de les enrònies i cabòries no el traus, l'altre dia es possà a pensar per quina regla de tres simple hauria d'haver tancat el cert bar de Partidors de famosa anomenada per la seua sèpia a la planxa, aquest luxe de la memòria també l'ha portat a defensar públicament el retorn a les centralites de telèfon o en el seu defecte la gloriosa cabina. Ho porta malament Pobre Visente per Nadal, qualsevol dia se'l veuen els companys del despatxet cantant nadales, sempre en el benentès que en sapiguera alguna. 
Va haver un any que Pobre Visente es recorda sent feliç, fou un any que no va fer gens de fred i que la nit de cap d'any anaven les xicones en cos de camisa pel carrer. Fou un any d'institut perquè si Pobre Visente no guarda bona memòria de l'escola, en canvi sí que la guarda de l'institut encara què no va fer efectiu més que el batxillerat i es va deixar el COU amb dues penjades per anar-se'n voluntari. Pobre Visente no ha fet mai escarafalls dels estudis, de fet no pressumeix del poc que té, ni falta que li fa perquè per a estar de xupatinter a l'assessoria no calen màsters ni doctorats. Pobre Visente no té cap respecte pels que han perdut el seu temps estudiant una carrera, ell, malgrat les il·lussions dels seus pares tenia clar que volia treballar, a ser possible en un banc a recer del fred i de la calor. Sap que no guanya massa diners, ni els guanyarà en tota sa vida però això no importat tant com les amistats i coneguts que passen per l'assessoria, el tràfec que va amunt i avall, i en sentir-se part d'aquesta maquinària que fa girar la roda de la societat Pobre Visente es sent una miqueta més feliç, malgrat les xicones amb cos de camisa pel carrer.
Les bosses de plàstic tenen el costum de quedar-se enganxades en les punxes de l'argilaga dels dies que fa vent. Avui Pobre Visente passeja pels camins que porten dels Olivarets a les Travesses i porta la seua carrasqueta no fos que es presentara l'oportunitat de tirar. No fa massa dalt de les Travesses encara quedaven parances per al tort i fent la volteta Pobre Visente espera que encara hi quede cap paixarell. No fa massa temps els municipals de la Guarderia reptaren a Pobre Visente per portar l'escopeta carregada per una zona urbanitzada, que els veïns podrien denunciar-lo si cap tret es desviava cap a les pobres gents que a les porxades bevien te i ballaven mambo. A Pobre Visente sempre li han fet gràcia aqueixes construccions que alguns en diuen xalets entre les pinades joves, li fan gràcia perquè no s'imagina com algú pot viure tan lluny d'enlloc, amb un safareig per piscina i llum de motor. Camina Pobre Visente entre els marges desfets, com si cap reptil haguès volgut fer la seua senda entre els bancals morts de garroferes oblidades. Prop d'una corva sent com passa el primer quad, desprès un segon i desprès un tercer, a falta de pa...
El 29 de novembe passat l'Ajuntament de Salt i Unescat organitzaren en el teatre municipal un acte de presentació de la festa del xai, que els musulmans celebraran d'ací una setmana. 
Aquesta setmana es celebra el 25é aniversari de la Llei d'Ús i Ensenyament del valencià; que siga una llei necessària no ho dubte, però de la seua efectivitat...En certa manera és com si els indis nordamericans lloaren les lleis que els posen en reserves, perquè qualsevol llei relativa a la protecció de llengües, de minories ètniques o de animals en perill d'extinció sona més que llei a epitafi. Exagerat? No ho crec, la mateix Secretària de Política Lingüística es comunica de manera regular en castellà, i això no és un cacofonia. Una cacofonia són els sorolls presumiblement provinents de l'ultratomba que uns estudiosos d'Onda han gravat recentment, això sí totes les cacofonies eren en castellà.
