Fruït de les reunions entre la Plataforma 15 minutosi les autoritats competents; la conselleria de Transports ampliarà la capacitat de les andanes perquè els usuaris puguem disfruitar d'una major freqüència de pas de les unitats que composen el servei de la línia 1. No hi hauria res a objectar sinó fora perquè s'obvien una sèrie de fets: que l'actual línia de metro de València, no seria tal sinó un xarxa de ferrocarril urbà, essent la freqüència d'un metro entre 3 i 5 minuts entre estació i estació, la incomoditat dels actuals convois, pensants per a trajectes curts en metro i no adaptats a la realitat d'un servei que realitza viatges superiors a les dues hores, amb les incomoditats que això reporta als usuaris, i la necessitat d'una doble via que possibilite una reducció real del temps de viatge, mentre no s'aborden tot aquest tipus de qüestions, incloent-hi la seguretat i la impossibilitat d'accès a les andanes als minusvàlids, que el trenet tinga més o menys freqüència serà purament anecdòtic.
REFLEXIONS DESORDENADES SOBRE LA DARRERA CONCENTRACIÓ DE PROFESSORS (DILLUNS 20 OCTUBRE 2008-VALÈNCIA) Avui n'érem menys, bastants menys, que el dia 16 a la Plaça de Manises. I d'una mitjana d'edat considerablement alta. Malament si només començar a caminar, ja n'estem cansats, si el primer impuls comença d'esgotar-se al cap de quatre dies. Així, ni déu dimitirà. No hi havia joves professors, ni pares-mares ni estudiants. Falla la comunicació: als Instituts s'ha d'explicar tot açò a alumnes i pares. Per primera vegada en molts anys la mobilització de l'Ensenyament Públic és sobretot política. Les reivindicacions de tipus salarial han passat a un segon terme davant el que sembla crucial: reclamar la dignitat de l'escola pública i, per tant, i com a primer pas, exigir la dimissió de Font de Mora. No perquè pensem que, en tal cas, n'hi posarien un de més bo, sinó perquè en una democràcia cal demanar responsabilitats. Potser seria la primera volta que algú dimiteix, per la pressió popular, en aquest país: un exemple pràctic de ciutadania. · Ni n'hi ha prou amb les banderetes dels sindicats, no n'hi ha prou amb les botzines sorolloses. Cal fer visible el nostre conflicte, que la societat assumesca que és un conflicte de tots. Cal que portem pancartes, consignes, paraules… Cal, d'una vegada (a veure si ho entenem, que ja som majorets), que a les concentracions hi haja una megafonia en òptimes condicions. Cal donar feina i idees a la gent, cal que ens animem amb les paraules, calen discursos ben elaborats i no l'avorriment de les coses que ja sabem. Calen noves veus i no les rutinàries (i inaudibles) de sempre. Volem, com a bons aprenents, deures per l'endemà. Cal reconsiderar la situació, el perill que tot quede, una vegada més, en fum de canyot. Cal informar alumnes i pares, cal promoure el debat als Centres, amb sopars de germanor, com siga. En aquestes condicions, una vaga espectacular (i només valdrà si es paralitza tot el sistema) és, a hores d'ara, una opció incerta. No podem fer riure: ens hi juguem massa i per molts anys. Hi ha moltes mesures que es podrien prendre per ver visible a la societat el conflicte i estendre'l: per què no eixim, per exemple, al carrer a fer classes, cada dia, cada cert temps…? No hem de permetre que tot es centre en el tema de la ciutadania. L'exigència de la dimissió de Font de Mora ha d'anar acompanyada d'una consigna ben àmplia i clara: ESCOLA VALENCIANA, LAICA, PÚBLICA I DE QUALITAT. Calfem-nos el cap, qui sàpia pensar que pense, qui sàpia cantar que cante, etc. Promovem el debat, activem respostes imaginatives. Cal, en primer lloc, abandonar les rutines a què ens té acostumat l'establiment sindical (que fa el que bonament pot). Estem segur que en cada Centre hi ha cinc, deu, vint persones amb idees clares i ganes de tirar endavant. Reunim-nos, parlem-ne, escrivim parpers… Del meu llistat d'adreces electròniques n'he seleccionat no menys de 100 de gent del gremi. La llista es pot ampliar ad infinitum si cada u n'hi afegeix algunes més. Estiguem en contacte, ampliem la xarxa de complicitats. La cosa, si bé es mira, no ha fet més que començar. I ja n'hi ha prou, de submissió i de misèria. No?
Netejar armaris en un país mediterrani té la valor afegida de què el que menys hi trobaràs serà roba: nans i esquelets entre bosses d'altres temporades, sabates i katiuskes, impermeables i capells multicolors. El fonamental en tot cas és deixar-lo ben escurat, l'armari dic.
En totes les organitzacions, bé siguen minúscules o bé de masses existeix un home de gairell. L'home de gairell no té cap funció intrinseca a cap d'aquestes societats, s'hi instal·la un dia i hi viu en simbiosi fent la pantomima de què es imprescindible. Un dia darrere d'un altre dia l'home de gairell hi deixa el seu verí, un verí lent que emmetzina la consecució de qualsevol acció fins què de sobte, sense dir ni pruna l'home de gairell desapareix perquè els supervivents puguen preguntar-se qui era aquest que venia tots els dies.
És el servei gratuït que presten els serveis d'urgència dels centres hospitalaris estadounidencs, i per extensió d'aquells països on l'assistència sanitària no és gratuïta i consisteix en escorcollar la cartera del pacient per tal de trobar la tarja del seu segur, depenent de l'entitat i de la quantitat del segur el pacient i no de les circumstàncies del seu ingrès el malalt serà traslladat a un hospital o a un centre de beneficiència, quedant l'estada hospitalària delimitada per la quantitat sufragada a l'entitat finançera. Et sona?
Si són les dotze del migdia i vosté ix de l'Estació del Nord per la porta principal aleshores vosté està al carrer Xàtiva i tot just davant de vosté es trobarà amb l'Edifici de "La Unión y el Fénix", famòs per les reputades consultes de medicina privada que s'hi troben així com per l'establiment de modes que hi ha al seus baixos. És el carrer Xàtiva i rodalies un nus de comunicacions urbanes doncs s'hi poden trobar dues boques de metro, una parada de taxis i la majoria de parades dels autobusos que fan la ronda interior. No deixarà de sorprendre el viatger la plaça de bous de València, famosa per celebrar-s'hi el Festival Internacional de Bandes, només apte per afeccionats resistents al sopor. Podriem dir que el carrer Xàtiva fins la plaça de Sant Agustí conforma la principal artèria urbana de la ciutat, essent aquesta plaça el començament de qualsevol manifestació, processó, desfilada, cavalcada o/i romeria que es realitza a la ciutat, per a disgust de conductors i gaudi de veïns, propis i aliens.
Sorprendrà el viatger arribat per via fèrria l'Estació del Nord, primer per les seues connotacions cinematogràfiques, el teixit de vigues i claraboies ben bé li recordaran una estació de l'Europa Central perduda al sud i també per la seua decoració: estreles roges de cinc puntes i quatribarrades amb motius de l'Horta insinuen el que podria haver estat l'Estació de la capital victoriosa de la República, tanmateix això serà vist i no vist abans d'endisar-se a les corades de la ciutat que l'espera famolenca. No partirem doncs amb un itinerari fixe sinó que ens deixarem anar a l'atzar, com si amb nosaltres no anara la cosa, perquè a València és quasi tot així, com si les coses i les persones passaren de gaidó. I de gaidó passarem entre els viatgers que s'apressen per arribar a les andanes de rodalies i ens atansarem cap a l'eixida, la grapa a la bossa i les ulleres de sol posades.
Al País Valencià hi ha una sensació d'inseguretat, i no és res de nou. A un país on l'opinió pública encara es fa i desfa als corros dels mercats per als qui varen viure els principis de la dècada dels setanta l'actual sistema de les coses fa l'efecte d'un ràpid i progressiu empitjorament. Evidentment que el Franquisme deixava molt que desitjar, aleshores qui s'ha entestat durant trenta-cinc anys en demostrar que qualsevol temps passat fou millor?
Hi ha qui viu en l'era del PP com peix en l'aigua, qui es mou en aquests temps d'hecatombe feliç de poder participar del luxe dels iots aparcats a cada partidor. Però tot s'acaba, ai las! En arribar el moment que li cobren a l'ignorant pel servei que fins ara rebia debades la fi del PP estarà pròxima i amb el deute actual i amb la privatització dels serveis públics, que et cobren per operacions fins ara cobertes per la seguretat social serà el pa nostre de cada dia, com a Amèrica, la de Bush, clar, i la del negre Obama també.
Quan isc al carrer em crida l'atenció la gran quantitat de vehicles que lluïxen enganxada a la carrosseria o al parabrisses la bandera d'Espanya, em fa l'efecte que els propietaris dels automòbils en qüestió senten la necessitat de reafirmar-se en la seua nacionalitat, com si no estigueren segurs, com si els faltara alguna cosa per sentir-se complets i necessitaren dir als quatre vents, que ells, tots d'una peça són espanyols. I no hi ha per a tant perquè si ben bé les mires de prop València i Madrid semblen cosines germanes, ambdues gaudeixen del poc polèmic nom de comunitat autònoma, que jurídicament les eleva per damunt de les comunitats de veïns, ambdues estan govenades pel Partido Popular que s'esforça d'igual manera per liquidar tot rastre de servei públic, siga educatiu, sanitari o assistencial, per no parlar de lacres més significatives com del terrorisme d'un i d'altre signe. Pobra València i pobra Madrid, tan intercanviables, tan predeïbles, tan prescindibles?
Avui ha estat dia d'inauguracions a la Universitat de València, el conseller Font de Mora i el President Francisco Camps inauguraven oficialment el curs. Un curs que es caracteritza per la manca d'un sistema de finançament estable i que hipoteca les universitats valencianes amb un deute prop dels 1.240 milions d'euros per amortitzar fins el 2022. Si és que queda alguna cosa per amortitzar aleshores, un capítol més en la lluita inefable del Partido Popular per acabar amb qualsevol servei públic, de la mateixa manera que l'aprovació per part de les Corts valencianes del silenci administratiu negatiu per als processos administratius referits a la Llei de Dependència. i si el Consell no té diners per açò, molt menys per pagar als prop de 3.000 professors i mestres que porten tres mesos vore un clau. Indescriptible, i la reflexió és la següent, ja que estem immersos en un sistema d'engrunes, acabat el pa, com pagarà el Partido Popular els seus abeurats? Els presidents de patronats i fundacions? Els caps de secció de notícies de C9? Farà com el consistori edetà que cel·lebra un vi d'honor amb sopars multitudinaris a base d'entrepans i llaunes de cervessa debades? Hem tornat de bo al Panem et Circenses? Per cert, no hi ha res com un sopar "de gorra", a càrrec de les arques municipals per vore en bona companyia a PSOE, PP, Iniciativa i Bloc a mos redò.
Avui he tingut la temptació de comparar certs productes asiàtics amb certs productes polítics genuïnament valencians perquè si cada volta està més clar que certs productes xinesos mai podran passar del "tot a un euro", sembla que hi ha partits, d'obediència valencianista" que no passaran mai el pitjor dels controls de qualitat: el de la confiança. Hi ha certes coses que les persones amb trellat no fan, per exemple comprar-se un escalfador a gas fet a la Xina. Amb la política, sobretot si és municipal passa el mateix, la gent tendeix a mirar les etiquetes i quan les etiquetes i el contingut es confonen aleshores el producte produeix recel. Creus que és lògic importat piruletes d'Àsia? Creus que és lògic pactar alcaldies amb el PP? O si vols mirar-ho des d'un altre punt de vista, anar integrat dintre del PSOE a les municipals? Amb persones i partits que es passen per baix de la gamba la coherència hi ha que començar a mirar-se'ls amb lupa, tal i com si vingueren adobats de melamina.
Com si d'una pel·lícula de sèrie B nordamericana es tractara la Guàrdia Civil ha trobat un bosc de marihuana creixent i nodrint-se a les serralades del Maestrat.El bosc valencià, escadusser i resentit per anys de cremes i mutilacions amagava a la seua sina un altre bosc, més verd i calidoscopic, fugiser i prest a esdevindre fum. Les plantes que eren conreades pel sistema de goteig arribaven a altures de més de tres metres i ha estat necessari que els obrers subcontrats empraren destrals i serrutxos elèctrics per fer a terra aquesta plantació. Si una parella de fadrines buscant nuvi al CUM s'haguera topetat amb aquests conreus no tan espuris possiblement tindriem ací el naixement del serial valencià, Ching i Chong, transportats a la terra dels miracles, Castelló, paradís terrenal on et pot tocar la loto sense haver-hi jugat mai.
Llegida a correcuita la notícia sembla prescindible, que la lleterada dels joves catalans i valencians siga defectuosa, que no prenye, podria entrar dintre de l'apartat de l'anecdotari nacional, fins i tot hi haurà multicultis que pensen que d'aquesta manera millorarà l'ètnia amb les aportacions forànies, però si ens ho tornem a mirar la cosa és molt greu perquè les causes i conseqüències d'aquesta malformació són esgarrifadores. Les causes, segons aquest estudi, han estat l'exposició a contaminants industrials durant l'embaraç, la qual cosa demostra que el verí expel·lit pels polígons industrials està acabant no sols amb la biosfera sinó també amb els propis èssers humans. I les conseqüències, van més enllà de la pròpia tràgedia personal, amb milers de joves condemnats amb el temps a acudir a centres de fertilitat sinó també és, en certa manera, una desfeta nacional que acabarà amb la limitada taxa de fertilitat nacional.
Un dels efectes de la democràcia made in USA és l'absència de trànsfugues perquè el sistema representatiu recau en la persona per damunt dels partits, és això el que té de bo el sistema polític anglosaxó que el candidat no pot desampallegar-se dels votants de la seua circumscripció, els hi deu el vot malgrat les directrius dels partits de torn. Un sistema que permet la tria directa de caps de policia, fiscals i jutges i que deixa pendent de la satisfacció del ciutadà uns càrrecs que per la seua funció tant s'acosten al dia a dia dels electors. Indubtablement que el sistema podria millorar-se però el que sí que estalviaria és que els votants d'ací que voten a un partit acaben amb el seu vot a un altre perquè la persona que representava aquest partit ha decidit canviar d'aires.
Fruït de les reunions entre la Plataforma 15 minutos i les autoritats competents; la conselleria de Transports ampliarà la capacitat de les andanes perquè els usuaris puguem disfruitar d'una major freqüència de pas de les unitats que composen el servei de la línia 1. No hi hauria res a objectar sinó fora perquè s'obvien una sèrie de fets: que l'actual línia de metro de València, no seria tal sinó un xarxa de ferrocarril urbà, essent la freqüència d'un metro entre 3 i 5 minuts entre estació i estació, la incomoditat dels actuals convois, pensants per a trajectes curts en metro i no adaptats a la realitat d'un servei que realitza viatges superiors a les dues hores, amb les incomoditats que això reporta als usuaris, i la necessitat d'una doble via que possibilite una reducció real del temps de viatge, mentre no s'aborden tot aquest tipus de qüestions, incloent-hi la seguretat i la impossibilitat d'accès a les andanes als minusvàlids, que el trenet tinga més o menys freqüència serà purament anecdòtic.
REFLEXIONS DESORDENADES SOBRE LA DARRERA CONCENTRACIÓ DE PROFESSORS (DILLUNS 20 OCTUBRE 2008-VALÈNCIA)
En totes les organitzacions, bé siguen minúscules o bé de masses existeix un home de gairell. L'home de gairell no té cap funció intrinseca a cap d'aquestes societats, s'hi instal·la un dia i hi viu en simbiosi fent la pantomima de què es imprescindible. Un dia darrere d'un altre dia l'home de gairell hi deixa el seu verí, un verí lent que emmetzina la consecució de qualsevol acció fins què de sobte, sense dir ni pruna l'home de gairell desapareix perquè els supervivents puguen preguntar-se qui era aquest que venia tots els dies.
És el servei gratuït que presten els serveis d'urgència dels centres hospitalaris estadounidencs, i per extensió d'aquells països on l'assistència sanitària no és gratuïta i consisteix en escorcollar la cartera del pacient per tal de trobar la tarja del seu segur, depenent de l'entitat i de la quantitat del segur el pacient i no de les circumstàncies del seu ingrès el malalt serà traslladat a un hospital o a un centre de beneficiència, quedant l'estada hospitalària delimitada per la quantitat sufragada a l'entitat finançera. Et sona? 
Al País Valencià hi ha una sensació d'inseguretat, i no és res de nou. A un país on l'opinió pública encara es fa i desfa als corros dels mercats per als qui varen viure els principis de la dècada dels setanta l'actual sistema de les coses fa l'efecte d'un ràpid i progressiu empitjorament. Evidentment que el Franquisme deixava molt que desitjar, aleshores qui s'ha entestat durant trenta-cinc anys en demostrar que qualsevol temps passat fou millor? 
Hi ha qui viu en l'era del PP com peix en l'aigua, qui es mou en aquests temps d'hecatombe feliç de poder participar del luxe dels iots aparcats a cada partidor. Però tot s'acaba, ai las! En arribar el moment que li cobren a l'ignorant pel servei que fins ara rebia debades la fi del PP estarà pròxima i amb el deute actual i amb la privatització dels serveis públics, que et cobren per operacions fins ara cobertes per la seguretat social serà el pa nostre de cada dia, com a Amèrica, la de Bush, clar, i la del negre Obama també.
Quan isc al carrer em crida l'atenció la gran quantitat de vehicles que lluïxen enganxada a la carrosseria o al parabrisses la bandera d'Espanya, em fa l'efecte que els propietaris dels automòbils en qüestió senten la necessitat de reafirmar-se en la seua nacionalitat, com si no estigueren segurs, com si els faltara alguna cosa per sentir-se complets i necessitaren dir als quatre vents, que ells, tots d'una peça són espanyols. I no hi ha per a tant perquè si ben bé les mires de prop València i Madrid semblen cosines germanes, ambdues gaudeixen del poc polèmic nom de comunitat autònoma, que jurídicament les eleva per damunt de les comunitats de veïns, ambdues estan govenades pel Partido Popular que s'esforça d'igual manera per liquidar tot rastre de servei públic, siga educatiu, sanitari o assistencial, per no parlar de lacres més significatives com del terrorisme d'un i d'altre signe. Pobra València i pobra Madrid, tan intercanviables, tan predeïbles, tan prescindibles?
Avui ha estat dia d'inauguracions a la Universitat de València, el conseller Font de Mora i el President Francisco Camps inauguraven oficialment el curs. Un curs que es caracteritza per la 
Avui he tingut la temptació de comparar certs productes asiàtics amb certs productes polítics genuïnament valencians perquè si cada volta està més clar que certs productes xinesos mai podran passar del "tot a un euro", sembla que hi ha partits, d'obediència valencianista" que no passaran mai el pitjor dels controls de qualitat: el de la confiança. Hi ha certes coses que les persones amb trellat no fan, per exemple comprar-se un escalfador a gas fet a la Xina. Amb la política, sobretot si és municipal passa el mateix, la gent tendeix a mirar les etiquetes i quan les etiquetes i el contingut es confonen aleshores el producte produeix recel. Creus que és lògic importat piruletes d'Àsia? Creus que és lògic pactar alcaldies amb el PP? O si vols mirar-ho des d'un altre punt de vista, anar integrat dintre del PSOE a les municipals? Amb persones i partits que es passen per baix de la gamba la coherència hi ha que començar a mirar-se'ls amb lupa, tal i com si vingueren adobats de 
Com si d'una pel·lícula de sèrie B nordamericana es tractara la Guàrdia Civil ha trobat un bosc de marihuana creixent i nodrint-se a les serralades del Maestrat.El bosc valencià, escadusser i resentit per anys de cremes i mutilacions amagava a la seua sina un altre bosc, més verd i calidoscopic, fugiser i prest a esdevindre fum. Les plantes que eren conreades pel sistema de goteig arribaven a altures de més de tres metres i ha estat necessari que els obrers subcontrats empraren destrals i serrutxos elèctrics per fer a terra aquesta plantació. Si una parella de fadrines buscant nuvi al CUM s'haguera topetat amb aquests conreus no tan espuris possiblement tindriem ací el naixement del serial valencià,
Un dels efectes de la democràcia made in USA és l'absència de trànsfugues perquè el sistema representatiu recau en la persona per damunt dels partits, és això el que té de bo el sistema polític anglosaxó que el candidat no pot desampallegar-se dels votants de la seua circumscripció, els hi deu el vot malgrat les directrius dels partits de torn. Un sistema que permet la tria directa de caps de policia, fiscals i jutges i que deixa pendent de la satisfacció del ciutadà uns càrrecs que per la seua funció tant s'acosten al dia a dia dels electors. Indubtablement que el sistema podria millorar-se però el que sí que estalviaria és que els votants d'ací que voten a un partit acaben amb el seu vot a un altre perquè la persona que representava aquest partit ha decidit canviar d'aires. 
