Que a ningú no li pese, els militants del PSPV-PSOE poden triar de Secretari General a qui els rote, a aquest blog ja ho advertíem per això paguen la quota i fan loteries. Que al nou i flamant Secretari General li agrade imitar els fastos populars, les inauguracions a correcuita i tancar ràdios locals és problema dels votants d'Alaquàs. Jo me'n alegre perquè amb aquest candidat a la Presidència de la Generalitat ja no hi haurà cap dubte entre els nacionalistes despitats, espere, sobre la intercanviabilitat de papers entre PSPV i PP, sobre la seua equivalència en programes i candidats, sobre el seu despreci a la llengua, sobre la seua jaqueteria. I ara deixem-los amb les seues misèries i passem a temes més importants, com per exemple perquè no ha habut cap detenció al Correllengua a Gandia? Què fa el Delegat del govern espanyol? I el nostre conseller de governació? Estan emparant que es destruisca la convivència democràtica? Perquè la kaleborroka no a Euskadi i al País Valencià es santifica aquesta kaleborroka de dretes? I perquè aquesta notícia no ha sortit a Vilaweb?
A Quintus Pompilius no li agradaven totes les modes que venien de l'Urbs, algunes menys que d'altres, especialment aquesta que feia que tant plebeus com honestiores empraren el nomen amb familiaritat. No és que Quintus Pompilius tinguera una dèria especial per mantindre's apega't a segons quines tradicions però creuïa que fins i tot en un municipi com el nostre hom tenia que mantenir les formes perquè les coses continuaren funcionant. Quintus Pompilius era ciutadà romà des de feia poques generacions i pertanyia a la setena tribu, la forana, però això no impedia que dintre de l'ordre més baix prosperara com a comerciant d'esclaus, era un llaner, i traficava amb carn humana, això no li produïa ni fred ni calor, els esclaus eren una necessitat i ell proporcionava la seua mercaderia a qui puguera pagar-la, o és que en temps de pau com aquests algú es preocupa dels infortunis d'un home d'empresa que ha de viatjar lluny sovint? Que ha de sotmetre's a les incomoditats dels camins per trobar allò que les legions fa molt de temps que no subministren? Aquestes eren les seues reflexions mentre agafava el carreró que pujava cap a les termes grans. (continuarà)
El pitjor de teoretitzar sobre els blogs és que desconeguem, encara què podem imaginar-nos-les, les raons que porten a escriure un blog, o a redactar un post i molt menys a penjar-lo a les 2 de la vesprada o a les 3 del matí. Avui he estat esborrant insults de comentaris a posts anteriors, perquè em demostren que tinc problemes a l'hora de redactar els meus posts perquè no m'entenen, ah cony però escric perquè m'entenguen?
Fornilla no se'n recordava de la primera vegada que algú li canviat el nom pel malnom, potser, com a ell li agradava dir sa mare a l'hora de nàixer perquè en vore'l tan negre va pensar que els butonis de la Concòrdia havien pres venjança d'una família que feia generacions que hi feia carbó dels seus arbres. Fornilla, va ser, malgrat tots els auguris un xic ben plantat i quan arribava a casa els divendres desprès de tota una setmana perdut a la lloma i es llavava la cara i s'arreglava el coll la verita és que feia goig de tan alt, o això deien. El cas és que tot el que va passar, això fou abans de la construcció de les escoles va ocupar un tros dels diaris de l'època i jo que era llegidor de Pueblo ho trac ací perquè no se'ns oblide.
El carrer de la Llibertat tenia a un pany de paret xalets que havien construïtuns forasters per poder presumir que ells també estiuejaven al camp i a l'altre pany una sèrie de casalots marcaven la diferència entre els propietaris i els altres. Fou just a la porta d'un d'aquests casalots quan ella que esperava la processó el va vore i ell que no s'havia mai arredrat davant ningú es fa fer de tots els colors.
Recorde el 42 perquè va ser any d'una gran sequera i per la colla del Xato de Paterna, eren temibles i tenien aterrida tota l'horta fins arribar a Montcada. El Xato tampoc és que fora gran cosa però era roder de bo, ell i el seu amic Panxa s'havien conegut camí a Madrid quan s'escaparen per vore i front l'any 37 i per menjar alguna cosa, que per morir-se de fam igual donava València que la capital d'Espanya. A Madrid no només aprengueren a fer rasses i cavar trinxeres, amb catorze anys a Madrid també sapigueren d'armes de foc, de nits a l'aire lliure prop de la Model i de càrregues de dinamita a la Ciutat Universitària. Amb aquest bagatge i més contents que un ginjol els verem baixar a l'estació de Campament i les papallones de l'estòmac em digueren que alguna cosa es preparaven. (continuarà)
Perdiu era, això diuen, un valent, encara què d'altres atribueixen eixa valentia a una manca de trellat, i clar com els fets són llunyans en el temps s'atreveixen a criticar perquè sabem de bo que a més d'un li ho va fer passar malament. L'any va ser el de les grans pluges al poble, que com tothom sap fou el del 57; havia estat ploguent tot el mes d'octubre i el Prat estava completament inundat. Si aleshores hi haguera hagut un institut a Llíria possiblement un catedràtic ens diria que el Prat fou a edats remotes un estany, on els pares dels Íbers peixcaven i que no seria d'estranyar trobar restes de palafíts a les seues vores. No sé si Perdiu era descendent d'Íbers o de moros rebordonits, el cas és que en vore's el Prat inundat va decidir que ell no el rodejava sinó que el passaria nedant. La cosa era peliaguda amb les copes dels arbres surant per damunt de l'aigua tarquinosa i la por als remolins que ens assetja en les profunditats. Però Perdiu no coneixia aquestes coses i no s'aturà a pensar-les, feu un fardell amb la seua roba, es la posà lligada al cap i va començar a fer braçades cap a la lloma del Caramello, i nosaltres que havíem donat la volta pel Canó mesurant les nostres passes pel camí inundat amb unes canyes se'l veierem vindre com si estiguera nedant un dia d'estiu en la cèquia major. El cas és contant-ho al cap dels anys, el que recorde és que Perdiu, desprès de totes les seues matxades es va quedar fadrí.
El meu país és on dic bon dia i em contesten bon dia, estranyament aquest país té uns límits molt difusos i unes fronteres summament variables, de tal manera que la tenda del cantó siga l'estranger i per contra et contesten bon dia a l'altra banda de la mar.
Quan la política educativa del Partido Popular passa de grotesca a absurda: "un segon professor verbalitzarà en anglès els continguts de l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania" (ací)
Amb el blog em passa com amb l'AVUI en patisc d'una situació una mica esquizofrènica. Per una banda el compre perquè és l´únic periòdic escrit en català i en paper que arriba al quiosc del cantó i per una altra banda és un periòdic que no diu ni pruna sobre el País Valencià, ni sobre les comarques del Xúquer-Túria, i a excepció de la columna del Sostres i la programació de TV3 poca cosa té a contar-me. Amb el blog em fa l'efecte que ja el tinc massa vist, que cal fer altres coses o portar-me'l a una altra plataforma i canviar-li el caire personal per un altre més polític, això sí deixant també aquesta "impersonalitat".Ho estudiaré els propers mesos.
L'estiu té això, que s'acaba, com si fos una frivolitat de xocolata i taronja desprès d'un parell de llepades es regalima pel palet i ens deixa una altra vegada com al principi, així que el dilluns caldrà fer-se a la idea i posar bona cara al metro de les 6.45.
Portem tres dies sense sortir de la ciutat de la xafogor, ínclita València, tres dies desprès de les curses de F-1 i allò que es pot vore a primera vista, una vegada lluny dels oropels, faria enrojolir per la vergonya. Les andanes del metro no permeten l'accès de minusvàlids amb cadira de rodes al metro, malgrat els 300 milions del circuït, la Generalitat encara no ha gossat fer una rampa perquè els carros puguen pujar als metros, o per canviar el maquinari d'accès a les estacions i evitar els embusos de gent supose que perquè el que no és glamour no els importa als capitostos del Partido Popular.
Si les persones encarregades de fer-ho no fan complir les lleis, no és d'estranyar que cada vegada més existisca un rebuig més fort cap a la immigració. No crec que el ciutadà s'ature per reflexionar sobre les condicions de vida en el tercer món, la discriminació o la manca d'oportunitats quan veu que es permet banyar-se amb la roba de carrer a les dones musulmanes a les piscines públiques, o es permet als gitanos que trenquen els horaris de visita i el nombre de visites als hospitals.Per igualar, no hi ha res com fer efectives les lleis i això no és racisme, se 'n diu sentit comú.
Hi ha ciutats i ciutats de xafogor i cap que ansie tant una ombra com la ciutat de València; mentre l'hora de la vesprada mata el jorn els captaires esperen que obrin els cinemes del centre per fer ús del seu aire condicionat, pixes entre mil nacionalitats que es refreden en les aixetes de les cisternes públiques. I en passar la hora calda surten ancians com bolets que esperen distrets un autobús per fer un tomb per les grans vies, 89, 91, 79 el reguitzell dels números d'aquest dia de passejades a recer del sol, guaitant aprenents de roder portant bicicleta pel carrer Bailén. Hora de tornada.
Vist el que hem vist, en la premsa i en altres medis la pregunta és si estem en bones mans, si els calers que se'n porten dels total dels nostres impostos i contribucions variades estan servint per a pagar els serveis que tots desitgem, tant a nivell públic com privat. Em sembla que s'ha instal·lat al nostre país una cultura de la informalitat, del fer les coses apressa i mal, i on el benefici prima per damunt de la qualitat i la seguretat, allò que en català s'expressa tan bé amb la paraula "arreu". Caldria iniciar una campanya amb el lema de "tolerància zero amb la informalitat, o amb "els arreus", tant públics com privats.
Tots els morts mereixen el meu respecte, sobretot si han estat soferts usuaris de mitjans de transport barats, deficients i en la majoria dels casos públics. Són morts pobres, que viatgen per treballar o en vacances de pobre però el que no entenc és perquè es fan distincions a l'hora d'investigar entre els accidentats a l'accident de la companyia Spanair i als del metro de València si tots eren pobres? Quina llàstima que els vagons de metro no tinguen caixa negra!
Que a ningú no li pese, els militants del PSPV-PSOE poden triar de Secretari General a qui els rote, a aquest blog ja ho advertíem per això paguen la quota i fan loteries. Que al nou i flamant Secretari General li agrade imitar els fastos populars, les inauguracions a correcuita i tancar ràdios locals és problema dels votants d'Alaquàs. Jo me'n alegre perquè amb aquest candidat a la Presidència de la Generalitat ja no hi haurà cap dubte entre els nacionalistes despitats, espere, sobre la intercanviabilitat de papers entre PSPV i PP, sobre la seua equivalència en programes i candidats, sobre el seu despreci a la llengua, sobre la seua jaqueteria. I ara deixem-los amb les seues misèries i passem a temes més importants, com per exemple perquè no ha habut cap detenció al Correllengua a Gandia? Què fa el Delegat del govern espanyol? I el nostre conseller de governació? Estan emparant que es destruisca la convivència democràtica? Perquè la kaleborroka no a Euskadi i al País Valencià es santifica aquesta kaleborroka de dretes? I perquè aquesta notícia no ha sortit a Vilaweb?
A Quintus Pompilius no li agradaven totes les modes que venien de l'Urbs, algunes menys que d'altres, especialment aquesta que feia que tant plebeus com honestiores empraren el nomen amb familiaritat. No és que Quintus Pompilius tinguera una dèria especial per mantindre's apega't a segons quines tradicions però creuïa que fins i tot en un municipi com el nostre hom tenia que mantenir les formes perquè les coses continuaren funcionant. Quintus Pompilius era ciutadà romà des de feia poques generacions i pertanyia a la setena tribu, la forana, però això no impedia que dintre de l'ordre més baix prosperara com a comerciant d'esclaus, era un llaner, i traficava amb carn humana, això no li produïa ni fred ni calor, els esclaus eren una necessitat i ell proporcionava la seua mercaderia a qui puguera pagar-la, o és que en temps de pau com aquests algú es preocupa dels infortunis d'un home d'empresa que ha de viatjar lluny sovint? Que ha de sotmetre's a les incomoditats dels camins per trobar allò que les legions fa molt de temps que no subministren? Aquestes eren les seues reflexions mentre agafava el carreró que pujava cap a les termes grans. (continuarà)
El pitjor de teoretitzar sobre els blogs és que desconeguem, encara què podem imaginar-nos-les, les raons que porten a escriure un blog, o a redactar un post i molt menys a penjar-lo a les 2 de la vesprada o a les 3 del matí. Avui he estat esborrant insults de comentaris a posts anteriors, perquè em demostren que tinc problemes a l'hora de redactar els meus posts perquè no m'entenen, ah cony però escric perquè m'entenguen?
Recorde el 42 perquè va ser any d'una gran sequera i per la colla del Xato de Paterna, eren temibles i tenien aterrida tota l'horta fins arribar a Montcada. El Xato tampoc és que fora gran cosa però era roder de bo, ell i el seu amic Panxa s'havien conegut camí a Madrid quan s'escaparen per vore i front l'any 37 i per menjar alguna cosa, que per morir-se de fam igual donava València que la capital d'Espanya. A Madrid no només aprengueren a fer rasses i cavar trinxeres, amb catorze anys a Madrid també sapigueren d'armes de foc, de nits a l'aire lliure prop de la Model i de càrregues de dinamita a la Ciutat Universitària. Amb aquest bagatge i més contents que un ginjol els verem baixar a l'estació de Campament i les papallones de l'estòmac em digueren que alguna cosa es preparaven. (continuarà) 
Perdiu era, això diuen, un valent, encara què d'altres atribueixen eixa valentia a una manca de trellat, i clar com els fets són llunyans en el temps s'atreveixen a criticar perquè sabem de bo que a més d'un li ho va fer passar malament. L'any va ser el de les grans pluges al poble, que com tothom sap fou el del 57; havia estat ploguent tot el mes d'octubre i el Prat estava completament inundat. Si aleshores hi haguera hagut un institut a Llíria possiblement un catedràtic ens diria que el Prat fou a edats remotes un estany, on els pares dels Íbers peixcaven i que no seria d'estranyar trobar restes de palafíts a les seues vores. No sé si Perdiu era descendent d'Íbers o de moros rebordonits, el cas és que en vore's el Prat inundat va decidir que ell no el rodejava sinó que el passaria nedant. La cosa era peliaguda amb les copes dels arbres surant per damunt de l'aigua tarquinosa i la por als remolins que ens assetja en les profunditats. Però Perdiu no coneixia aquestes coses i no s'aturà a pensar-les, feu un fardell amb la seua roba, es la posà lligada al cap i va començar a fer braçades cap a la lloma del Caramello, i nosaltres que havíem donat la volta pel Canó mesurant les nostres passes pel camí inundat amb unes canyes se'l veierem vindre com si estiguera nedant un dia d'estiu en la cèquia major. El cas és contant-ho al cap dels anys, el que recorde és que Perdiu, desprès de totes les seues matxades es va quedar fadrí.
El meu país és on dic bon dia i em contesten bon dia, estranyament aquest país té uns límits molt difusos i unes fronteres summament variables, de tal manera que la tenda del cantó siga l'estranger i per contra et contesten bon dia a l'altra banda de la mar.
Quan la política educativa del Partido Popular passa de grotesca a absurda: "un segon professor 
L'estiu té això, que s'acaba, com si fos una frivolitat de xocolata i taronja desprès d'un parell de llepades es regalima pel palet i ens deixa una altra vegada com al principi, així que el dilluns caldrà fer-se a la idea i posar bona cara al metro de les 6.45.
Portem tres dies sense sortir de la ciutat de la xafogor, ínclita València, tres dies desprès de les curses de F-1 i allò que es pot vore a primera vista, una vegada lluny dels oropels, faria enrojolir per la vergonya. Les andanes del metro no permeten l'accès de minusvàlids amb cadira de rodes al metro, malgrat els 300 milions del circuït, la Generalitat encara no ha gossat fer una rampa perquè els carros puguen pujar als metros, o per canviar el maquinari d'accès a les estacions i evitar els embusos de gent supose que perquè 
Si les persones encarregades de fer-ho no fan complir les lleis, no és d'estranyar que cada vegada més existisca un rebuig més fort cap a la immigració. No crec que el ciutadà s'ature per reflexionar sobre les condicions de vida en el tercer món, la discriminació o la manca d'oportunitats quan veu que es permet banyar-se amb la roba de carrer a les dones musulmanes a les piscines públiques, o es permet als gitanos que trenquen els horaris de visita i el nombre de visites als hospitals. 
Hi ha ciutats i ciutats de xafogor i cap que ansie tant una ombra com la ciutat de València; mentre l'hora de la vesprada mata el jorn els captaires esperen que obrin els cinemes del centre per fer ús del seu aire condicionat, pixes entre mil nacionalitats que es refreden en les aixetes de les cisternes públiques. I en passar la hora calda surten ancians com bolets que esperen distrets un autobús per fer un tomb per les grans vies, 89, 91, 79 el reguitzell dels números d'aquest dia de passejades a recer del sol, guaitant aprenents de roder portant bicicleta pel carrer Bailén. Hora de tornada.
Vist el que hem vist, en la premsa i en altres medis la pregunta és si estem en bones mans, si els calers que se'n porten dels total dels nostres impostos i contribucions variades estan servint per a pagar els serveis que tots desitgem, tant a nivell públic com privat. Em sembla que s'ha instal·lat al nostre país una cultura de la 
