Hi ha carrers i barris a Llíria que conserven l'encís de tota una època, carrers pels quals encara es pot passejar evocant la natura d'un poble que només en alguns racons permet conservar l'essència del seu passat agrícola. Eren temps, i no fa molt d'això, on els veïns podien deixar la clau al pany de sa casa sense tindre que trobar-se amb la incomodidat de visitants inesperats, on els veïns s'aplegaven a la fresca per poder comentar les novetats del dia sense vore's importunats per la impudícia sonora dels motoristes. Hi hauria que buscar culpables d'aquesta involució a la degradació que han estat sotmesos els barris i carrers de la nostra ciutat, bé siga per especulació immobiliària, bé per manca d'incentius per a la rehabilitació, també per l'abandó general de qualsevol política que fomente la participació veïnal i també per la manca d' un veritable Pla General d'Ordenació Urbana veïnal, que atenga a les queixes i les demandes dels únics oblidats per part de l'administració municipal: els veïns de Llíria.
Llíria és l'avantsala del Desert dels Tàrtars, mai no hi passa res d'interessant però tothom està a l'aguait per vore si hi cau alguna cosa. Tanmateix t'hi pots deixar la vida i no hi passa res d'interessant. I sinó planteja-t'hi estudiar: l´únic centre on s'imparteixen mòduls formatius, l'IES Laurona només permet que s'hi estúdie de matí, per la qual cosa aquests estudis estan vedats als treballadors i treballadores. L'IES Camp de Túria també té un horari d'estudis intensiu. L'Escola d'Adults continua impartint les seus classes a les dutxes del pavelló Pla de l'Arc i si vols aprendre idiomes hauràs de tindre contactes o anar-te'n a València, perquè a Llíria han tancat els cinemes, perquè a Llíria el transport públic tarda 120 minuts, en total, en portar-te a la teua destinació. Viure a Llíria? Per pensar-s'ho.
Llíria és una ciutat en decadència. La seua fira que abans aplegava gent de tota la rodalia i fins i tot d'altres pobles per comprar coses de profit o simplement per passar l'estona és ara un merdadet brut amb quatre atraccions tinyoses que només aprofiten perquè els adolescents puguen fer pinxo entre els cotxes de xoc. Quatre parades mantenen el tipus i ofereixen, entre bosses d'imitació i banderes del Xé, articles com ganivets o joguets, la resta borumballa. Totalment prescindible. Pel que fa a les festes, sembla cert que no res ha canviat des de què Francisco Franco regia els destins de l'Imperi, una cantant de ritmes andalusos que no va actuar perquè estava afònica i un grup de grenyuts l'únic mèrit dels quals és haver fet un politon. L'aspecte seriòs de les festes vol guarir-se en salut amb un grup de dances turc molt efectiu però igual podria haver estat irlandès perquè de ètnic no tenia res i una obra de teatre en castellà que és el tercer any que la reposen.
Les festes a Llíria, les festes de Sant Miquel, sempre han estat una cosa seriosa excepte per a les persones que ocupen la casa consistorial i que entenen la cultura com a cultura només taurina i en castellà, cultura d'ases en diria jo. Però de tot açò només tenim la culpa els llirians que portem tolerant alcaldes amb poca traça, alcaldes dèbils, alcaldes personalistes i alcaldes torejadors, més que res per les capotades que dediquen al respectable. Bones Festes!
He vist a diferents blocs que amb motiu de la Diada de l'Onze estan penjant posts amb una estelada i que la foto de l'estelada és la que el Moviment Ridiculista va fer a Llíria. Quan l'he vista, la foto, penjada a certs blocs regionalistes als quals estic abonat m'ha fet reflexionar, si saberen estos on està feta la foto, com de lluny els queda!
<-------observeu el campanar gòtic de l'esglèsia de la Sang!
Hi ha gent que pensa i es creu que ací, al bell mig del Camp de Túria vivim al desert i que omplim el nostre oci passejant la bossa de golf autovia amunt i autovia avall, hi ha picaplets de la capital estant que s'imaginen que els llauros, ignorants com som, gaudirem més de la vida si acompanyem els nostres àpats d'espectacles aeris que adornen els cels de la nostra beneïda ignorància. Creuen, sense cap raó, que ens sobra l'espai i que les extensions que ens envolten als nadius, per inhabitades i faleres han de ser cimentades amb pistes d'aviació perquè puguem desplaçar-nos als camps de golf en avioneta particular. Evidentment els somnis de la seua raó produexien monstres, i en el seu defecte antiaeris.
El Camp de Túria només es pot vore al blogs o almenys eixe és l'efecte que em fa. La comarca que mai ha gaudit de cap tipus de lligam físic ni molt menys espiritual té pel contrari cabuda a l'imaginari dels bloggers que des de la mateixa comarca o bés des d'altres indrets de la nació hi fan esment, bé per qüestions de rencança, bé per d'altres més o menys difuses però el cas és que posats a parlar-ne, la comarca, només eixisteix entre bits. El Camp de Túria que ha tingut poc de temps per assentar-se en l'imaginari de la col·lectivitat (se l'inventaren els sociates al 1970) sempre ha estat dividida en tres trossos i els seus interlands, Bètera, Llíria i Riba-roja i quedarà per a la història i per als mapes de google com una successió de terrenys urbanitzats i de piscines buides, independentment dels bons desitjos de ningú. Quedarà com el fracàs del PSPV-PSOE i del seu no-model de planificació, de no governar, quedarà més trista i lletja que els xalets buits de Benimàmet. Però passar no passa res perquè mai no passa res: vindrà el conseller de torn a inaugurar l'autovia i potser demà o potser d'ací deu anys el cicle començarà de nou ara en els Serrans, que vagen en compte!
Benvolgut P, ja sé que fa dotze anys que vares besar el terra de l'autovia i que des d'aleshores reposes el somni dels justos al jardí de Benialí però el terapeuta s'ha entestat en què t'escriga aquesta lletra i com sóc persona de fer molt de cas als metges així ho faig.
Fa temps que pense que el programa polític dels partits de cara a les municipals hauria de guiar-se per allò que desitgen els ciutadans, indepedentement del seu signe, i no les maquinàries més o menys democràtiques de les formacions locals. En arribar l'estiu hom no pot deixar de sentir nostàlgia per una Llíria que ja no existeix, o al menys en la forma que la vaig conèixer: sopars al carreró, tràfic inexistent o quasi inexistent, llargues vetlades de cinema a l'aire lliure, concerts però sobretot l'existència de vida al carrer, de vida veïnal feta de caragols i de meló d'alger amb la seguretat que quasi no res dolent hi podria passar-te.
Està datada abans de 1912, en eixe interval que comprén la dècada anterior a l'adveniment de la dictadura de Primo. Òbviament és una composició de grup però l'artista va voler trencar l'homogeneïtat de gorres i uniformes fent adoptar a cadascún dels participants un posat diferent. Però això no és el que els fa únics sinó la sensació de conèixer-los, de tenir-los vistos travessant Partidors o baixant pel carrer de la Puríssima, són músics de Llíria, de la Unió Musical. No costa endevinar pel color de la cara i els solcs de la pell qui ha passat més temps fent de jornaler a la terra, o qui es sent incòmode però orgullòs d'haver canviat avuit les espardenyes per les sabates. És un món on la catàstrofe de 1936 encara queda en l'avenç de quaranta anys vista però on l'horror de les quintes d'Àfrica es porten un degoteig constant de joves en tongades cap a l'escorxador. És diumenge i mitjançant la foto pots endevinar que excepte per a alguns i per al mestre és quelcom més que un ritual, és la manera de deixar darrere una Llíria que no coneix més que el secà i els cacics, que demà assenyalaran qui treballa i qui no, però avui és dia de festa i de música, dia de foto.
Desprès de 30 dies de pluja quasi ininterrompuda a València, els pantans amb aigua, les piscines plenes i les sèquies perdent aigua Canal 9 em sorprèn (?) hui pel matí amb un anunci institucional demanant aigua de l'Ebre. El curiòs de tot açò és que durant tot aquest plujòs mes de maig no han dit res ni de transvassaments de l'Ebre cap ací, ni de res de res, ara amb el sol lluent comencen amb el seu monòleg.
El Coto de Català són prop d'un milió de fanecades de bosc de mediterrani que hi ha entre els termes de Llíria, la Pobla i Olocau. Des del anys 60 i arran de la manca de regulacions urbanístiques per part dels ajuntaments unes persones han anat instal·lant-se al voltant i dintre d'aquest paratge. L'any 2001 l'empresa Sedesa i d'altres compra la majoria de les fanecades del Coto de Català i mampren un projecte per construir 2200 vivendes d'alt-stànding, un camp de golf i d'altres equipaments. Aquest projecte té el vist-i-plau de la corporació que aleshores governa a Llíria, una coalició d'esquerres. La legislatura passada i malgrat les protestes dels veïns, que es veuen expropiats de les seues vivendes per a construir aquesta urbanització de luxe i que acabarà amb el bosc del Coto de Català, els representants de l'esquerra lliriana, verda i socialista, donen el seu suport al govern del PP i al futur camp de Golf. El PAI del Coto de Català té pendent una revisió davant el parlament europeui té tres causes al Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana, metre els pijo-progres de torn callen, encara hi ha qui es pregunta com és que encara guanya el PP? Més informació ací Més informació ací
Ahir plovia sobre Llíria però la restauració que es va fer del sostre de l'església de Santa Maria de la Sang va aguantar sense cap gotera i això hauria de saber-li mal al Partit Popular doncs les obres de restauració foren iniciades i acabades quan el govern municipal tenia un altre color. Sembla una lògica ximple però sinó no s'entén que el Partit Popular passe olímpicament de la Vila Vella. Abandona edificis, carrers i equipaments i el que es pitjor estem començant a pensar que açò és mala bava perquè les obres inacabades de restauració del conjunt del casc antic foren iniciades per un altra corporació municipal. Quatre anys i escaig porta Manuel Izquierdo com a alcalde de Llíria i en el seu cas es podria dir que el temps passa com si res, perquè res és l'herència que deixarà aquest senyor. Tanmateix no cal oblidar el paper nul, absent per no dir eteri de l'oposició que ha sabut acoblar-se molt bé al paper de momes que els ha sabut atorgar el Partit Popular. Com les 899 exposicions d'una càmera digital no caben al blog ací uns deixe una mostra de la desídia, de la política de trencar la finestra a la qual ens condemna l'equip del senyor Manuel Izquierdo.
Escric aquest apunt ràpidament i per pura curiositat. Que EiP deixa Esquerra Unida, no em sembla ni bé ni malament, ells s'ho faran, a la fi i a la cap per als matrimonis que no funcionen la millor recepta diuen que és el divorci. Que EiP vol presentar a les eleccions generals espanyoles a Isaura Navarro en coalició amb el BLOC em sembla com en les cases on estant el mort present els hereus es llencen sobre les despulles per regirar-li la cartera, entenent el mort com a Compromís, que en pau descanse. Però el cas és que un dels representants d'EiP és Paco Garcia Latorre que veges tu és regidor d'Esquerra Unida de Llíria, fins ací tot normal, sinó fora perquè nominalment, i dic nominalment, perquè açò és el que es pot vore, a Llíria, formalment no hi va haver Compromís perquè Esquerra Unida va anar pel seu compte i el BLOC va anar (llicència poètica) amb el PSOE. La curiositat rau en vore quin serà el pacte o l'art del birli-birloque per moure les forces tel·lúriques que faran juntar-se EiP i BLOC a Llíria, almenys tenint en compte que les faves estan molt comptades i que certes llicències poètiques,almenys per a la gent amb sentit comú, es fan difícil d'entendre. Així doncs espere aquesta nova lliçò de boixet que sens dubte ens donaran Paco Garcia i Rafa Cotanda. La notícia al Levanta.(ací)
Pensava escriure sobre la manca d'atenció que el govern municipal del PP presta a la Vila Vella (la Sang), pensava fartar-me de dir que no entenia perquè les coses o es deixaven a mig fer o ni es començaven, que no era racional, que no es podia entendre com gent que sembla normal deixe que els carrers estiguen enfonsant-se (Joan d'Àustria) o com el mobiliari urbà es vandalitzat. He arribat a pensar si serà perquè el veïnat és d'esquerres i no vota al Partit Popular però no m'eixien els comptes o si és que l'Ajuntament té pensat reordenar el casc antic quan s'enrune del tot. No ho sé. El que està clar és que el Partit Popular no mou un dit, deixen que passe el temps i a vore si hi ha sort i un terratrèmol acaba amb tots. Açò fins ací però quan et surt un càncer com a un senyor d'Alzira i la pròpia Conselleria (notícia ací) et nega l'atenció mèdica què pots esperar d'aquesta gent?
Aquesta setmana un mono ha acabat amb el repetidor de la Torreta i ha deixat sense servei de televisió per antena a part de la població. El simi propietat d'un individu d'ètnia gitana va escapar-se d'una casa de les rodalies i va encolomar-se, en un gest comparable al de King-Kong, dalt del repetidor de televisió de la Torreta desbaratant cables i graelles. Advertit per una veïna, que en llençar-li una sabata, una poma i un tros de meló va adonar-se'n que no era gat sinó mico i avisada la Guardia Civil i membres del SEPRONA, el macaco va iniciar una fugida lloma a traves que va acabar amb la seua mort per electrocutament en penjar-se d'un cables d'alta tensió, segurament per la manca d'arbres de les nostres llomes. A hores d'ara continua sense restablir-se el servei de televisió des del repetidor de la Torreta.
Hi ha carrers i barris a Llíria que conserven l'encís de tota una època, carrers pels quals encara es pot passejar evocant la natura d'un poble que només en alguns racons permet conservar l'essència del seu passat agrícola. Eren temps, i no fa molt d'això, on els veïns podien deixar la clau al pany de sa casa sense tindre que trobar-se amb la incomodidat de visitants inesperats, on els veïns s'aplegaven a la fresca per poder comentar les novetats del dia sense vore's importunats per la impudícia sonora dels motoristes. Hi hauria que buscar culpables d'aquesta involució a la degradació que han estat sotmesos els barris i carrers de la nostra ciutat, bé siga per especulació immobiliària, bé per manca d'incentius per a la rehabilitació, també per l'abandó general de qualsevol política que fomente la participació veïnal i també per la manca d' un veritable Pla General d'Ordenació Urbana veïnal, que atenga a les queixes i les demandes dels únics oblidats per part de l'administració municipal: els veïns de Llíria.
Llíria és l'avantsala del 
He vist a diferents blocs que amb motiu de la Diada de l'Onze estan penjant posts amb una estelada i que la foto de l'estelada és la que el Moviment Ridiculista va fer a Llíria. Quan l'he vista, la foto, penjada a certs blocs regionalistes als quals estic abonat m'ha fet reflexionar,
Hi ha gent que pensa i es creu que ací, al bell mig del Camp de Túria vivim al desert i que omplim el nostre oci passejant la bossa de golf autovia amunt i autovia avall, hi ha picaplets de la capital estant que s'imaginen que els llauros, ignorants com som, gaudirem més de la vida si acompanyem els nostres àpats d'espectacles aeris que adornen els cels de la nostra beneïda ignorància. Creuen, sense cap raó, que ens sobra l'espai i que les extensions que ens envolten als nadius, per inhabitades i faleres han de ser cimentades amb pistes d'aviació perquè puguem desplaçar-nos als camps de golf en avioneta particular. Evidentment els somnis de la seua raó produexien monstres, i en el seu defecte antiaeris.
El Camp de Túria només es pot vore al blogs o almenys eixe és l'efecte que em fa. La comarca que mai ha gaudit de cap tipus de lligam físic ni molt menys espiritual té pel contrari cabuda a l'imaginari dels bloggers que des de la mateixa comarca o bés des d'altres indrets de la nació hi fan esment, bé per qüestions de rencança, bé per d'altres més o menys difuses però el cas és que posats a parlar-ne, la comarca, només eixisteix entre bits. El Camp de Túria que ha tingut poc de temps per assentar-se en l'imaginari de la col·lectivitat (se l'inventaren els sociates al 1970) sempre ha estat dividida en tres trossos i els seus interlands, Bètera, Llíria i Riba-roja i quedarà per a la història i per als mapes de google com una successió de terrenys urbanitzats i de piscines buides, independentment dels bons desitjos de ningú. Quedarà com el fracàs del PSPV-PSOE i del seu no-model de planificació, de no governar, quedarà més trista i lletja que els xalets buits de Benimàmet. Però passar no passa res perquè mai no passa res: vindrà el conseller de torn a inaugurar l'autovia i potser demà o potser d'ací deu anys el cicle començarà de nou ara en els Serrans, que vagen en compte!
Benvolgut P, ja sé que fa dotze anys que vares besar el terra de l'autovia i que des d'aleshores reposes el somni dels justos 
Fa temps que pense que el programa polític dels partits de cara a les municipals hauria de guiar-se per allò que desitgen els ciutadans, indepedentement del seu signe, i no les maquinàries més o menys democràtiques de les formacions locals. En arribar l'estiu hom no pot deixar de sentir nostàlgia per una Llíria que ja no existeix, o al menys en la forma que la vaig conèixer: sopars al carreró, tràfic inexistent o quasi inexistent, llargues vetlades de cinema a l'aire lliure, concerts però sobretot l'existència de vida al carrer, de vida veïnal feta de caragols i de meló d'alger amb la seguretat que quasi no res dolent hi podria passar-te.
Està datada abans de 1912, en eixe interval que comprén la dècada anterior a l'adveniment de la dictadura de Primo. Òbviament és una composició de grup però l'artista va voler trencar l'homogeneïtat de gorres i uniformes fent adoptar a cadascún dels participants un posat diferent. Però això no és el que els fa únics sinó la sensació de conèixer-los, de tenir-los vistos travessant Partidors o baixant pel carrer de la Puríssima, són músics de Llíria, de la Unió Musical. No costa endevinar pel color de la cara i els solcs de la pell qui ha passat més temps fent de jornaler a la terra, o qui es sent incòmode però orgullòs d'haver canviat avuit les espardenyes per les sabates. És un món on la catàstrofe de 1936 encara queda en l'avenç de quaranta anys vista però on l'horror de les quintes d'Àfrica es porten un degoteig constant de joves en tongades cap a l'escorxador. És diumenge i mitjançant la foto pots endevinar que excepte per a alguns i per al mestre és quelcom més que un ritual, és la manera de deixar darrere una Llíria que no coneix més que el secà i els cacics, que demà assenyalaran qui treballa i qui no, però avui és dia de festa i de música, dia de foto.
