 Per a un viatge, per a qualsevol viatge, hem de saber triar-ne companys, ni qualsevol company és bo, ni tot ens val. Perquè pel contrari del que alguns creuen, en el nostre viatge a Ìtaca hem decidit que la coherència, l'honradesa i la trajectòria són el millor aval. Si algú en la seua travessia vol viatjar amb tiris i troians, bon vent, nosaltres hem nascut sabent discernir. Surfejar per la xarxa també té una part fosca, que treu coses a l'aire que hom creia oblidades: rostres familiars tornen a la vida pel miracle d'una pàgina web, t'assabentes dels retalls de converses que pensaves oblidades, notes com les corades cluixen mentre comproves com la vida que aleshores marcava uns daus tan dispars confirma que els èxits que més ens agraden, com el llicsó, sempre són els del veí.
Sant
Jordi és una herència de la devoció cristiana exportada des de Grècia a la
resta del vell continent durant els segles XI i XII, va explicar Narbona. És un
altre llegat judeocristià. "L'arquebisbe de Gènova, Jacobo de la Voràgine,
va realitzar la primera compilació de la vida dels sants en el llibre Legenda
sanctorum, que es va difondre per tot Europa. En eixe volum va recuperar la
figura de Sant Jordi com un soldat sant que lluita contra el mal. A partir d'ací
es converteix en un símbol devocional per a les monarquies que combaten contra
els regnes musulmans".
 Fou a l'estiu, durant un agost com aquest però de fa més d'un quart de segle i va passar a una casa de teles de la ciutat de València. De xicotet li feia d'acompanyant a ma mare en el seu pelegrinatge de modista de poble per les tendes de tela de la ciutat, era generalment un trajecte insuls i aborrit en el qual es repetien sempre els mateixos moviments i les mateixes converses, que només es trencaven quan el dependent habitual habia deixat el seu lloc a un xic més jove. De totes aquestes tendes, la única que de bo em feia goig era Casa Pampló al carrer Sant Vicent, que dintre de la seua especialitat, les teles de tota mena, era una espècie de temple. I el seu sacerdot era el senyor Albert. Jo un xiquet no sabia aleshores qui era més vell si el senyor Albert o la pròpia tenda i lector com era aleshores d'un redescobert per mi Blasco-Ibáñez m'imaginava al senyor Albert abandonat per fer de criadet davant del pardalot del mercat central, i ja de fadrí entrant d'aprenent a Casa Pampló perquè un home, és estrany no el recorde amb bigot, que sabia tant de teles i teixits de segur que havia nascut amb el segle sinó amb la pròpia tenda. El senyor Albert es va jubilar però això no li va impedir anar tots els dies a la tenda i atendre a les seues parroquianes fins que un mes d'agost, durant el periode quinzenal de vacances, els amos, eixe ens desconegut, varen acceptar l'oferta d'una entitat bancària i desprès de buidar l'edifici de gènere van tancar les portes. No sé si el senyor Albert fou el primer en arribar passades les vacances però sé que poc desprès va faltar i els treballadors de Ca'n Pampló es trobaren sense treball i sou de la nit al matí, sense avís, perquè sí, de la mateixa manera que molts altres treballadors en tornar d'aquestes vacances. Pobre senyor Albert! Anava tot cremat per València cercant l'última meravella paliativa de la crisi, l'iphone o el conill que surt del barret, i aleshores al diari hi pare esment en què aquest Nadal la màgia esdevindrà mite quan del capell en volta d'un conill surta un tito i ara en forma de nano. Wow quasi que m'hi espere i passe de fer el pària per les tendes amigues de Movistar quan de sobte i surfejant m'assabente que el tito esdevé serp d'estiu en forma d'iphone shuffle, perquè sinó està inventat ja s'ho faran, pels qui s'esperen, és clar. Quan et conten una història pots fer dues coses: creure-te-la o no però això no depèn tant del narrador sinó com de les ganes que tens de sentir-la, que és com dir de creure-te-la, i així fou que quan F. li va dir a L. tot just acabant de coneixer-la que era una persona ocupadíssima i que arran d'uns pares majors havia de fer-se càrrec de quasi tot ella no va estranyar-se que el seu festeig fora d'un calendari dispers, format per dies solts i caps de setmana alterns i de tres en tres, o de quatre en quatre, depenent si havia de tindre al xiquet, F. era divorciat, o tindre cura d'aqueixos pares majors. Però la bona voluntat per parar-se tot ho guareix i així al cap d'uns pocs mesos decidiren casar-se, malgrat que ella només tenia el dibuix pintat d'una família en la llunyania i una feina que l'obligava a viatjar molt.
continuarà.  Hi ha qui diu que tots estem corrent i fugint d'alguna cosa, hi ha qui diu que sempre tindrem rencança de la mare però jo a tot açò li dic la síndrome del conill, i no perquè li tinga cap mania especial a aquest animalot, de fet sempre n'he estat partidari abans que de l'ominòs ànec. Li dic així perquè passa que de sobte la gent necessita amagar-se corrents al forat, com si vinguera un furó o la guineu, i ull que no discutisc el dret inalienable de les persones a ficar-se dintre d'un forat, ara bé el que em sembla ridícul és aquest fenòmen cada vegada més estès entre les persones adultes d'amagar-se i deixar que passe el temps, com si així el temps s'esmiscolara i se'n portara els problemes, i de segur que ho fa, de segur que quan estires la cua ja no n'hi haurà cap i tu tan feliç al teu buc. Hi ha objectes que enamoren, que produeixen gaudi estètic i també de l'altre. Hi ha objectes als quals arribes a avessar-te, els trobes còmodes, fets a la teua mesura i per això quan arriba l'hora del recanvi la cosa es posa molt seriosa. Perquè si ben bé hi ha d'altres objectes als quals t'agradaria posseïr, el fantasma de l'objecte perdut i mai no retrobat, com el joguet de la infantesa que encara se t'apareix en alguns somnis, t'acaça i aleshores tu no pots deixar de veure el dependent que et despatxa a la botiga d'objectes com un possible estafador. Indubtablement hi haurà d'altres quimeres i desenvoluparàs amors bojos passats reis o el teu aniversari, però sense eixe objecte en particular hi ha dies que et trobes manco i coix.  Paco el pocero està al servei de tots els espanyols que ho necessiten i Francisco Camps també, el primer perquè li ha posat un sou per a tota la vida a la xica de les alèrgies múltiples i el segon perquè avui presentava, com sempre inaugurant de bestreta, la nova Fe. Paco el pocero s'ha prestat per suplir les carències d'un sistema que segons Francisco Camps està així de malament perquè el govern espanyol no vol reconèixer 1 milió d'habitants més; Paco s'ha entestat a omplir el poble de Sesenya de nous habitants, Francisco està posant el millor de la seua banda per privatitzar el últims calius de la sanitat pública valenciana, Paco surt a la premsa amb una llàgrima als ulls, Francisco o Paco, tant se val... Ahir va ser dia de caragolada gran al país del Caramello, com només pot ser-ho una caragolada feta per a ser digerida a la fresqueta de la canyada. Una caragolada és un assumpte familiar, perquè la seua preparació no pot ser presa a la lleugera; una setmana abans la Rambla Primera, prop d'on el tio qualo buida la bassa. és testic dels nostres treballs en plegar els caragols i en la seua tria. Tres dies li costarà a la tia netejar-los amb sal i aigua tèbia per desprès enganyar-los i que treguen les molles, i encara caldrà cuinar-los, tenint molta cura amb el joc de les espècies perquè en tastar el caragol no et deixe rabent la coentor però cremant-te una mica els llavis. I al caragol l'acompanyarà també en el seu viatge interior el vi, un vi roig i gelat barrejat amb besquilles, l'all-i-oli i les botifarres de la jarreta, embotit de confiança comprat a Tuejar d'on és el bo, perquè així, amb nits com aquesta, amb l'ajut d'un furgadents per als casos més difícils s'anem empassant l'estiu. Hi ha gent que pensa i es creu que ací, al bell mig del Camp de Túria vivim al desert i que omplim el nostre oci passejant la bossa de golf autovia amunt i autovia avall, hi ha picaplets de la capital estant que s'imaginen que els llauros, ignorants com som, gaudirem més de la vida si acompanyem els nostres àpats d'espectacles aeris que adornen els cels de la nostra beneïda ignorància. Creuen, sense cap raó, que ens sobra l'espai i que les extensions que ens envolten als nadius, per inhabitades i faleres han de ser cimentades amb pistes d'aviació perquè puguem desplaçar-nos als camps de golf en avioneta particular. Evidentment els somnis de la seua raó produexien monstres, i en el seu defecte antiaeris.
Testenguaret. |
dimarts, 29 de juliol de 2008 | 06:16h
 Davant els cada vegada més interessats atacs per part dels blavers principatins deixe ací penjada la contestació de mossén Josep Blessa de València al blaver Pere Vilarassa per coneixement i gaudi de les generacions futures.
El post del blaver: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/101782
La contestació:
És molt senzill digueu-li: Cataluña
josepblesa | dimarts, 29 de juliol de 2008 | 03:57h
Ja fa temps que la Comunidad Antónoma Catalana és només una virtualitat al cap d'alguns, pocs, milers de persones als qui caldria fer un monument. De fet potser mai ha estat altra cosa. La realitat, la dura realitat, és que les persones que viuen a lesquatre províncies espanyoles de Barzelona, Tarragona, Lérida y Gerona estan encantadess de la vida de ser del "Noroeste español". Cada vegada més i amb més entusiasme. I per tant millor ser una comunitat espanyola - comunidad española, la Comunitat Autçonoma Catalana - Catalunya, que no pas un País, ni que sigui un païset. Les autonomies espanyoles divideixen i separen. Amb èxit. És llei de vida. A més demogràficament Cataluña és cada vegada és més el "Noroeste español " per a ser el motoret d'Espanya". Encertada, doncs, la decissió (sic) de la branca local del PSOE de liquidar les sigles PSC de la marca regional. De fet ja les tenien amagades de fa temps. I sols les treien en època electoral. I que ningú s'ofengue, si us plau.
PS: senzillament, estimat Pere, som sempre els primers en aquesta pàtria nostra. Ho vam ser a les Germanies, abans que Pau Claris. Esclafada curiosament amb gent del Principat i l'Aragó. Ho vam ésser a Almansa abans que acabarem defensant Barcelona. Mai no s'ha dit i se'n parla dels mallorquins que van morir intentant trencar el setge marítim a Barcelona. Mai n se'n diu que 3 anys abans que l'Aribau escrivís una merda de poesia, pròpia d'un passatintes instal·lat a Madriz un tal Tomàs de Villarroya, ciutadà de la Ciutat de València, ja havia començat amb més sentit resistència. Aquell funcionaret español, s'enyorava, el valencià prenia embranzida. Quan a Barna es corria com a rates acollonides, durant el XVIII, ací baix continuàvem treballant i escrivint en català i funcionant perquè érem senzillament monolíngües perquè no n'hi havia d'altra; acatant però no complint. DE fet els darrers monolíngües catalans són de la Ribera Baixa, a la vora de València. I fins i tot de la Ciutat de València. Que jo he vist -i conegut- i hi feien la flexió verbal en español com els doblatges indis de les pel·lícules. Mira Pere, la història del "pactisme" català, no és una altra cosa que la justificació divuitesca de com feieu les fel·lacions la gent del Principat a España. Començant des del segle XVI......passant per Lluís de Requesens ( Cap del Tèrcios Españoles) i les aristocràtiques les famílies dels Cardona, Rocabertí (un d'ells arribà cap de la Inquisició española i de Roma, etc..... ......ençà. Podria explicar un toll d'anècdotes al respecte que ens dibuixa com de españolistes i llepasessos sou al Principat. No ho faré, perquè, com a tu, m'interessa la part del meu poble que té una visió global de la nostra situació comuna. NO la dels bocinets i poques puntes. Què seria avui el Principat sense la concurrència de persones com Ernest Belenguer, Lluís V. Aracil, I-C Simó, Carles Solà, Vicent Sanchis, V. Partal, Mavi Dolz, Alfons López Tena, l'Ovidi......i si afegim els compatriotes valencians insulars, com ara, els López Casanovas, M M Bonet, Biel Mesquida, etc. es concloïria que la Catalunya Profunda és més tronxa que la Junta Central Fallera. I també, que cap no s'ofenga: MENOS LOBOS !  No és sociolingüista ni filòleg, és un ciutadà curiós embarcat en un viatge a la mateixa llengua que es parla o va parlar en totes les seves varietats en el que avui són les illes Balears, Aragó, el País Valencià, part de Múrcia, Sardenya, Andorra i l'extrem oriental de la Catalunya Nord. Ha corregut pam a pam per aquests territoris per explicar com xerra cada dia la parròquia. En pobles i masies, Casanova s'entreté intercanviant dades amb altres tipus rars com ell preocupats per les paraules de la tribu i s'acosta als "més vells del lloc" perquè són també els únics i els últims que parlen una llengua convertida en record d'infantesa. Viatge a les entranyes de la llengua a estones és un periple crepuscular i en d'altres una acta de defunció.
Pagèsedicions.  Sí ja sé que a hores d'ara encara no estàs morta i ho sé perquè t´he vist apegada al mòbil carrer Colom amunt mirant cap a la façana del grans magatzems i això m'ha fet sentir-me un poc més vell i ple de rencança. Avui això que va passar seria pràcticament impossible, els amos del políticament correcte posariem les mans i els crits al cel independentment que tu aleshores acabares d'entrar en la majoria d'edat i jo en la incertesa de l'ensenyament concertat.  Hi ha havia una peli que vaig veure als finals dels setanta que parlava d'una espècie de beines al·lienigenes que amagades al costat de l'ignorant terraqui proporcionaven una còpia fidedigna d'aquest però llevant-li tot tipus d'emoció, això sí desprès feien desaparèixer l'original, "La invasió dels ultracossos" crec que es deia. Al PSOE li ha passat igual, amb l'alicantó Àngel Luna fent de parecarabassot i Joan Lerma fent-li garrufes entre bambalines a la Pajín. El PSOE no sols es lleva els romanços del PV sinó que muta i transmuta fins esdevenir l'única cosa que se la posa dura als sociates valencians: ser centristes, o socialment centrants com es diu ara, sense haver de demanar perdó. Ja ho diuen Àbalos i Alarte, quins caps senyor, quins caps, que el projecte estava esgotat, i què millor que copiar els populars, sinó ser els populars i així nedant en les tranquiles aigües del centre esperar els vots de les masses dretanes valencianes que orbes com estan no sabran ja distingir entre el burro i l'aca. El Camp de Túria només es pot vore al blogs o almenys eixe és l'efecte que em fa. La comarca que mai ha gaudit de cap tipus de lligam físic ni molt menys espiritual té pel contrari cabuda a l'imaginari dels bloggers que des de la mateixa comarca o bés des d'altres indrets de la nació hi fan esment, bé per qüestions de rencança, bé per d'altres més o menys difuses però el cas és que posats a parlar-ne, la comarca, només eixisteix entre bits. El Camp de Túria que ha tingut poc de temps per assentar-se en l'imaginari de la col·lectivitat (se l'inventaren els sociates al 1970) sempre ha estat dividida en tres trossos i els seus interlands, Bètera, Llíria i Riba-roja i quedarà per a la història i per als mapes de google com una successió de terrenys urbanitzats i de piscines buides, independentment dels bons desitjos de ningú. Quedarà com el fracàs del PSPV-PSOE i del seu no-model de planificació, de no governar, quedarà més trista i lletja que els xalets buits de Benimàmet. Però passar no passa res perquè mai no passa res: vindrà el conseller de torn a inaugurar l'autovia i potser demà o potser d'ací deu anys el cicle començarà de nou ara en els Serrans, que vagen en compte! |
Accés de l'autorVisites al blocVISITES AL LLISTAT PRINCIPAL
Categories
Els meus enllaçosBLOCS DE LES COMARQUES DEL XúQUER-TúRIA
BLOCS ENLLAçATS
ESCRIU-ME UN MAIL
FOTOS AL FLICKR
TESTENGUARET AL TWITTER
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
