Des d'aquest cap de setmana la coal·lició a les Corts que formaven Esquerra Unida i el Bloc amb els Verds ja no existeix, amb l'expulsió del grup de la coordinadora d'Esquerra unida Glòria Marcos la possibilitat, i els resultats de les últimes municipals així ho avalen, de què hi haja un tercer espai a l'esquerra del PSOE desapareix. I aquestes coses són les que passen quan s'oblida el fons i es vol fer passar tot per formes: la coal·lició mai no es la va creure ningú, ni tan sols els seus promotors, a excepció clar de les bases d'EUPV que la varen votar democràticament. Però ara parlar d'això és història, allò interessant serà vore si Iniciativa sobreviu com a entremés o com a primer plat al dinar al qual l'ha convidat el Bloc, si Pepa Chesa i la seua colla d'anti-comunistes indòmits deixen algun lloc a les llistes al eco-socialistes, o si aquests al més pur estil macarthy reneguen públicament dels seus ideals de fa dotze mesos per abraçar el nacional-catolicisme de Morera i els seus cadells.
Una de les meues principals dèries al llarg de la per poc finita primera part de la meua vida ha estat no esdevindre ningú i us assegure que ha estat ben difícil. De bell antuvi em vaig negar a contribuir amb la meua persona a l'esforç militar espanyol i desprès vaig tindre que esforçar-me molt per passar d'esquitllentes per feines i ex-cambres. El pitjor de tot va ser en esdevindre nacionalista el negar-me a portar samarretes i banderoles identificatives que em feren sortir per damunt de la plebs perquè visquent a València tot allò que se'n vaja del blau és d'allò més inusual. En fer-me major tanmateix vaig continuar amb la meua aposta i vaig optar per ser un mono mecànic de la maquinària trista d'algun que altre partit polític però en vore que la militància era escadussera i pensaven que entre quatre feiem ball vaig preferir fer fugina, ara per fi ja estic instal·lat al ninguneig i a passar per invissible de tal manera que puc dir que sóc feliç amb la meua opció vital-
La Generalitat Valenciana ha estat concendint durant els últims sis anys assistència sanitària gratuïta a milers de estrangers resident al País Valencià, principalment britànics, que no tenien dret a rebre aqueixa prestació en els seus països d'origen per no ser treballadors en actiu ni pensionistes.
Els hospitals valencians atenen uns dos millons i mig d'urgències cada any i unes 75.000 són a vida o mort. El temps d'assistència volta les quatre hores i el d'espera depèn de com estiga el malalt de greu però allò que sembla important és que als serveis d'urgència dels hospitals valencians es necessiten entre 350 i 400 metges.
Si la capacitat de reaccionar de Francisco Camps fora tan ampla com la de Manolo Izquierdo, alcalde de Llíria la casa estaria salvada doncs podria convidar a tota l'audiència de possibles votants a fantàstics berenars-sopars, pantagruèliques festes per a mestresses famolenques i restes de sèrie de l'Inserso edetà però no, quan arriba diuen que arriba i mentre les rates abandonen el vaixell de l'America's Cup, d'altres comencen a dir això on dien allò i el Cabanyal es quedarà, afortunadament sense urbanitzar, el circuït de Formula 1 aprofitarà com el circuït de Karts més gran i car del País i poca cosa més. A tot açò i esperant l'arribada dels "amics" del PSOE hi ha qui ha començat, diuen, que a esborrar posts que en malparlaven i a fer punts per a quan vinguen "els nostres" i que li donen una plaça sinó de periodista fidel de bidell al Canal9 a compte de la propera passada de comptes entre els propis populars.
Va i un dia et diuen que estàs a boqueta de dinyar-la, que allò que semblava profètic està al girar del cantó i un xorro de suor banya l'escai del silló tapissat de la consulta del metge, passat el primer moment, el segon i el tercer, quan arriba el moment de calma te n'adones que tots els moments de la vida són així, que era qüestió de més tard o més d'hora i comences a saborejar amb ànsia cada moment, i tot es fa més exacerbat i deixes de pensar per viure.
Que tot el merder de Compromís vinga arran de l'afer Amadeu Sanchís al consell de l'ens de Radiotelevisió Valenciana no m'ho crec, que el tal Amadeu no fora la millor proposta per desenvolupar el càrrec sí, que Glòria Marcos no es caracteritze pels seus comportaments democràtics i que li tire la veta autoritària és més que possible però que l'Enric Morera done el seu vot a exfranquistes també. Que la Mollà i l'Oltra no siguen verges vestals doncs potser estiga fora de dubte però que el merder sencer que hi ha a les Corts Valencianes acabe amb el valencianisme polític dintre d'una maleta és una possibilitat per a les properes eleccions més que real, està com aquell que diu en girar el cantó.
Hi ha gent que està convençuda que la seua percepció de la realitat és l´única veritable i no només estan convençuts sinó que hi militen i volen fer proselitisme, una cosa semblant és el que li passa a Alejandro Font de Mora, antic treballador de l'Anatòmic Forense i ara per obra i gràcia del Partit Popular conseller d'Educació. Aquest mestre del bisturí, convençut del que seu camí és el millor per arribar al cel, un espai on hi van a parar tots els que es poden permetre un àula concertada, s'ha entestat en passar-se per baix cama la LOE que estableix l'obligatòrietat de l'ensenyament en valencià i en castellà. El pitjor de tot és que vol acomiadar els funcionaris que vulguen acomplir la llei i objecten de donar l'assignatura de Ciutadania en anglès, eixa llengua que en segon de l'ESO és més aliena que el japonès dels mangas. De totes totes, i coneixedor com és ell del món de la sanitat esperem que també acomiade els metges i metgesses que objecten de posar en pràctica la llei de l'avortament així com multe els farmacèutics que no despatxen mètodes anticonceptius, ah perdó que el conseller és forense però dona classes d'Educació. De totes totes des d'ací el meu suport i aplaudiment per al Claustre de l'IES Ballester Gozalbo i tots els mestres que es limiten a complir la llei i a donar les classes en valencià i castellà.
"El govern valencià mai ha negat la unitat de la llengua"Ascensió Figueres (Nules, 1962), llicenciada en filologia espanyola, exdiputada del PP al Parlament valencià i subsecretària d'Educació, és al capdavant de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, per designació del PP, des de la seva creació el 2001.
El propassat dissabte 21 va trapassar Kermit Love el titellaire encarregat de la confecció dels ninots del famòs programa infantil Sesam Street. Aquest senyor que de ninots sabia una bona estona va rebre a principis de la dècada dels vuitanta l'encàrrec per part de TVE, aleshores televisió única, de bastir un ninot que encaixara dintre de l'idiosincràsia nacional doncs la Gallina Caponata no havia cuallat. Com el titellaire anava cec de feina i recentement havien fracassat les negociacions per portar Sesam Street a Israel, el senyor Love va construir amb eixe propòsit un porcespí símbol de la fauna a l'estat jueu, i el va manar dintre d'una capsa a Madrid, així va nèixer Espinete. Cal dir que durant prop de d'una dècada un porcespí israelí de gomaespuma va ocupar el lloc de l'àliga espanyola per a gaudi i horror dels mileuristes d'avui.
En un primer moment i arran de l'impacte que els resultats de l'enquesta del CIS ha tingut sobre el meu pobre caporrutxo he pensat que el millor seria que l'UN ens trametera per via urgent la seua força de pau: els cascs blaus, per això que protegeixen les minories nacionals i ja que ha esdevingut del tot cert que ara som una minoria nacional i tenim certs drets caldria que el concert de les nacions es movilitzara per tal de manar-nos socors, però a la vista dels resultats de les investigacions sobre els cossos de pau de l'UN he posat el fre no siga que desprès de fotuts encara vinguen aquests i rematen la feina.
Imagine's vosté que ha decidit passar un cap de setmana lúdic al País Valencià i que vosté és un amant de les dades així que ha decidit informar-se abans de posar el peu al terra i baixar-se del sofa perquè una de les seues necessitats és la informació, amb què o amb qui es trobaria durant el seu periple per terres valencianes?
Inauguració de l'exposició: 40 anys del PSAN a la Societat Coral el Micalet (Guillem de Castro 73, València) el 26 de juny de 2008, a les 20 h. amb parlaments i un vi d'honor. A continuació, a les 21.30, sopar tertúlia, amb fundadors del PSAN al País Valencià.
(Confirmació d'assistència: psan@psan.net o 963413316, els dimarts de 21 a 23 hores)
Estem a una passa, si més no a cap, de no poder fer el relleu generacional i fer que el valencià perdure una altra generació: el castellà no sols ocupa i copa els llocs de privilegi sinó que ha passat a ser, sembla ja que definitivament, la llengua de la majoria. No ho dic jo ho, ho diu el CIS, i per si fora poc la identitat nacional queda definida en el concepte d'España, així amb "rojo y gualda".
Diran que les enquestes estan manipulades i que sols serveixen als interessos dels partits en el poder però per als bons observadors les enquestes tenen la virtud de revetlar allò que la realitat els mostra a bocins: la santicficació del concepte d'España, la tergiversació de la història, l'arraconament legal, acaçament i asfixia econòmica de tot allò i aqueixos que empren o s'expressen en valencià.
Endavant amb la campanya de celebració si perd la selecció Espanyola de futbol que s'està promovent des de diferents àmbits. Campanya que ha estat instigada des del blog Adéu Espanya i que proposa tot un seguit de mesures per a celebrar l'esperada derrota de la selecció Espanyola: per descomptat reunir-se amb els amics al bar per veure el partit, llençar petards a cada gol que li marquin i, si finalment queda eliminada es proposa d'anar a celebrar-ho a Canaletes amb estelades, focs d'artifici i megafonia i s'insta també a fer córrer un missatge de mòbil amb el següent missatge: 22-J Tots a animar Itàlia! A partir de les 20.45 llença petards i xiscla per cada gol que la selecció italiana marqui a Espanya. I després del partit, tots i totes a CANALETES! - Adeuespanya.bloc.cat PASSA-HO!
Celebrem doncs, demà, l'esperada derrota de la selecció del país que ens nega als catalans de poder ser representats plenament per les nostres úniques seleccions nacionals: les catalanes. Passa aquest missatge a tots els teus contactes i demà esperem trobar-nos tots a canaletes!
Diuen que una de les coses que ens fa avançar com a espècie és la nostra capacitat d'adaptabilitat a les situacions i fins i tot a les creences. Jo ho dubte, si més no avui, avui no em trobe amb ganes de mutar, ni d'evolucionar i és que m'he topetat a la premsa amb un article que parla de l'art queer com a resposta a la divisió tradicional entre home i dona, i així de sobte m'he descobert que llegir coses sobre un tercer gènere em sembla una ximplesa, de la mateixa manera que els descobriments de l'institut suec sobre un tercer cervell gay, tendeciòs en deien abans. Serà que amb el temps em faig immutable com les pedres al fons de la mar.
Està datada abans de 1912, en eixe interval que comprén la dècada anterior a l'adveniment de la dictadura de Primo. Òbviament és una composició de grup però l'artista va voler trencar l'homogeneïtat de gorres i uniformes fent adoptar a cadascún dels participants un posat diferent. Però això no és el que els fa únics sinó la sensació de conèixer-los, de tenir-los vistos travessant Partidors o baixant pel carrer de la Puríssima, són músics de Llíria, de la Unió Musical. No costa endevinar pel color de la cara i els solcs de la pell qui ha passat més temps fent de jornaler a la terra, o qui es sent incòmode però orgullòs d'haver canviat avuit les espardenyes per les sabates. És un món on la catàstrofe de 1936 encara queda en l'avenç de quaranta anys vista però on l'horror de les quintes d'Àfrica es porten un degoteig constant de joves en tongades cap a l'escorxador. És diumenge i mitjançant la foto pots endevinar que excepte per a alguns i per al mestre és quelcom més que un ritual, és la manera de deixar darrere una Llíria que no coneix més que el secà i els cacics, que demà assenyalaran qui treballa i qui no, però avui és dia de festa i de música, dia de foto.
Des d'aquest cap de setmana la coal·lició a les Corts que formaven Esquerra Unida i el Bloc amb els Verds ja no existeix, amb l'expulsió del grup de la coordinadora d'Esquerra unida Glòria Marcos la possibilitat, i els resultats de les últimes municipals així ho avalen, de què hi haja un tercer espai a l'esquerra del PSOE desapareix. I aquestes coses són les que passen quan s'oblida el fons i es vol fer passar tot per formes: la coal·lició mai no es la va creure ningú, ni tan sols els seus promotors, a excepció clar de les bases d'EUPV que la varen votar democràticament. Però ara parlar d'això és història, allò interessant serà vore si Iniciativa sobreviu com a entremés o com a primer plat al dinar al qual l'ha convidat el Bloc, si Pepa Chesa i la seua colla d'anti-comunistes indòmits deixen algun lloc a les llistes al eco-socialistes, o si aquests al més pur estil macarthy reneguen públicament dels seus ideals de fa dotze mesos per abraçar el nacional-catolicisme de Morera i els seus cadells.
Una de les meues principals dèries al llarg de la per poc finita primera part de la meua vida ha estat no esdevindre ningú i us assegure que ha estat ben difícil. De bell antuvi em vaig negar a contribuir amb la meua persona a l'esforç militar espanyol i desprès vaig tindre que esforçar-me molt per passar d'esquitllentes per feines i ex-cambres. El pitjor de tot va ser en esdevindre nacionalista el negar-me a portar samarretes i banderoles identificatives que em feren sortir per damunt de la plebs perquè visquent a València tot allò que se'n vaja del blau és d'allò més inusual. En fer-me major tanmateix vaig continuar amb la meua aposta i vaig optar per ser un mono mecànic de la maquinària trista d'algun que altre partit polític però en vore que la militància era escadussera i pensaven que entre quatre feiem ball vaig preferir fer fugina, ara per fi ja estic instal·lat al ninguneig i a passar per invissible de tal manera que puc dir que sóc feliç amb la meua opció vital-
La Generalitat Valenciana ha estat concendint durant els últims sis anys assistència sanitària gratuïta a milers de estrangers resident al País Valencià, principalment britànics, que no tenien dret a rebre aqueixa prestació en els seus països d'origen per no ser treballadors en actiu ni pensionistes.
Els hospitals valencians atenen uns dos millons i mig d'urgències cada any i unes 75.000 són a vida o mort. El temps d'assistència volta les quatre hores i el d'espera depèn de com estiga el malalt de greu però allò que sembla important és que als serveis d'urgència dels hospitals valencians es necessiten entre 350 i 400 metges.
Si la capacitat de reaccionar de Francisco Camps fora tan ampla com la de Manolo Izquierdo, alcalde de Llíria la casa estaria salvada doncs podria convidar a tota l'audiència de possibles votants a fantàstics berenars-sopars, pantagruèliques festes per a mestresses famolenques i restes de sèrie de l'Inserso edetà però no, quan arriba diuen que arriba i mentre les rates abandonen el vaixell de l'America's Cup, d'altres comencen a dir això on dien allò i el Cabanyal es quedarà, afortunadament sense urbanitzar, el circuït de Formula 1 aprofitarà com el circuït de Karts més gran i car del País i poca cosa més. A tot açò i esperant l'arribada dels "amics" del PSOE hi ha qui ha començat, diuen, que a esborrar posts que en malparlaven i a fer punts per a quan vinguen "els nostres" i que li donen una plaça sinó de periodista fidel de bidell al Canal9 a compte de la propera passada de comptes entre els propis populars. 
Va i un dia et diuen que estàs a boqueta de dinyar-la, que allò que semblava profètic està al girar del cantó i un xorro de suor banya l'escai del silló tapissat de la consulta del metge, passat el primer moment, el segon i el tercer, quan arriba el moment de calma te n'adones que tots els moments de la vida són així, que era qüestió de més tard o més d'hora i comences a saborejar amb ànsia cada moment, i tot es fa més exacerbat i deixes de pensar per viure.
Que tot el merder de Compromís vinga arran de l'afer Amadeu Sanchís al consell de l'ens de Radiotelevisió Valenciana no m'ho crec, que el tal Amadeu no fora la millor proposta per desenvolupar el càrrec sí, que Glòria Marcos no es caracteritze pels seus comportaments democràtics i que li tire la veta autoritària és més que possible però que l'Enric Morera done el seu vot a exfranquistes també. Que la Mollà i l'Oltra no siguen verges vestals doncs potser estiga fora de dubte però que el merder sencer que hi ha a les Corts Valencianes acabe amb el valencianisme polític dintre d'una maleta és una possibilitat per a les properes eleccions més que real, està com aquell que diu en girar el cantó.
El propassat dissabte 21 va trapassar Kermit Love el titellaire encarregat de la confecció dels ninots del famòs programa infantil Sesam Street. Aquest senyor que de ninots sabia una bona estona va rebre a principis de la dècada dels vuitanta l'encàrrec per part de TVE, aleshores televisió única, de bastir un ninot que encaixara dintre de l'idiosincràsia nacional doncs la 
En un primer moment i arran de l'impacte que els resultats de l'enquesta del CIS ha tingut sobre el meu pobre caporrutxo he pensat que el millor seria que l'UN ens trametera per via urgent la seua força de pau: 
Imagine's vosté que ha decidit passar un cap de setmana lúdic al País Valencià i que vosté és un amant de les dades així que ha decidit informar-se abans de posar el peu al terra i baixar-se del sofa perquè una de les seues necessitats és la informació, amb què o amb qui es trobaria durant el seu periple per terres valencianes? 
Endavant amb la campanya de celebració si perd la selecció Espanyola de futbol que s'està promovent des de diferents àmbits. Campanya que ha estat instigada des del blog 
Diuen que una de les coses que ens fa avançar com a espècie és la nostra capacitat d'adaptabilitat a les situacions i fins i tot a les creences. Jo ho dubte, si més no avui, avui no em trobe amb ganes de mutar, ni d'evolucionar i és que m'he topetat a la premsa amb un article que parla de l'art 
Està datada abans de 1912, en eixe interval que comprén la dècada anterior a l'adveniment de la dictadura de Primo. Òbviament és una composició de grup però l'artista va voler trencar l'homogeneïtat de gorres i uniformes fent adoptar a cadascún dels participants un posat diferent. Però això no és el que els fa únics sinó la sensació de conèixer-los, de tenir-los vistos travessant Partidors o baixant pel carrer de la Puríssima, són músics de Llíria, de la Unió Musical. No costa endevinar pel color de la cara i els solcs de la pell qui ha passat més temps fent de jornaler a la terra, o qui es sent incòmode però orgullòs d'haver canviat avuit les espardenyes per les sabates. És un món on la catàstrofe de 1936 encara queda en l'avenç de quaranta anys vista però on l'horror de les quintes d'Àfrica es porten un degoteig constant de joves en tongades cap a l'escorxador. És diumenge i mitjançant la foto pots endevinar que excepte per a alguns i per al mestre és quelcom més que un ritual, és la manera de deixar darrere una Llíria que no coneix més que el secà i els cacics, que demà assenyalaran qui treballa i qui no, però avui és dia de festa i de música, dia de foto.
