Sinó pots dormir és pel dring de les gotes d'aigua que cauen en els estanys que s'han format a les coves que han foradat tota Llíria. La remor de l'aigua al fossar soterrani de l'esglèsia de la Plaça, eixa que només pots sentir si apliques l'oïda al forat que hi ha al costa de la porta, aigua que duu segles zigzaguejant entre els ossos amb més solera de la població. Aigua que ompli els safareigs de Mura, buscant el marbre i el rodeno de la Calderona, aigua que se n'ix de la sèquia que corca les corades de Llíria sencera, entre cellers, refugis i forats on crien els butonis, on es queden pegats els somnis, serà per això que avui ja no fa gens de sony.
Canal 9 ha decidit protagonitzar "a la seua manera" la vaga de transportistes. Retencions a l'A3 han estat aquest matí el preludi de l'Apocalipsi que es vesteix de davantal blanc en una paradeta del mercat central: "nos hemos quedado sin cerdo", benzineres a punt de tancar l'aixeta i 35 dies sense deixar de ploure, tot això configura l'escenari "waterworld"on sura el circuït de Fòrmula 1 com a epítet de la València que sembla que funciona, això sí a costa dels mateixos de sempre.
Fer que tota una pel·lícula gire al voltant de la paraula Rosebudd, sense que ningú sàpiga què caram és fins la fí del fim, fer girar tot el discurs, sublím de Citizen Kane al voltant del nom d'una joguina pronunciada per un moribund, malgrat l'errada del guionatge de qui ningú estiguès per sentir-la, és sens dubte genial. Ara bé posats a pensar en les nostres pòstreres paraules i el seu valor discursional, el que la ment es retrotraga als primers moments, als millors moments, potser, de la infantesa; i aleshores en pensar en aqueixes darreres paraules que podrien si més no haver estat les primeres sentides se'n ve al cap "aigogui", així de fira de Sant Miquel i de processó.
Els telèfons mòvils, allò que els hispans diuen cel·lulars, tenen l'avanatge de què en rebre una trucada pots assabentar-te de qui està darrere de la trucada. Si és un número dels que guardes a l'agenda el tindràs possiblement identificat amb nom i cognoms, potser que també amb una foto del contacte en qüestió i fins i tot, si s'ho val, amb una tonada. Aquestos números passen a formar part d' algún mecanisme intrínsec i inherent a l'ànima del qui truca, de tal manera que en trecar una relació passes a esborrar-los, passen al limb dels números sense nom, eixos que en primer moment et provoquen dubte i desconfiança en vore'ls a la teua pantalla.
Desprès de 30 dies de pluja quasi ininterrompuda a València, els pantans amb aigua, les piscines plenes i les sèquies perdent aigua Canal 9 em sorprèn (?) hui pel matí amb un anunci institucional demanant aigua de l'Ebre. El curiòs de tot açò és que durant tot aquest plujòs mes de maig no han dit res ni de transvassaments de l'Ebre cap ací, ni de res de res, ara amb el sol lluent comencen amb el seu monòleg.
El castellanoparlant ho té ben fàcil per donar per acabada una conversa, fa cara de no voler entendre res i continua inalterable dient allò que volia dir. El valencianoparlant pot arribar a fer el mateix però sempre negarà allò que va dir adès, tot i que li ho mostren per escrit.
Volia escriure-li un panegíric a J.V. Marquès que ens va deixar ahir però malgrat que com a personatge públic s'ho mereix, però mentre m'ho rumiava m'he adonat que a banda de la figura pública de molt poc conec a l'home, un parell de vegades caminant pel carreró que hi ha darrere de l'Hort de Romero i poc més, i dels seus llibres poc també, alguns articles al periòdic el País i poc més així que a la fí i a la cap no li escric res perquè això de fer-li palmes algú en morir com si fos un torero no va amb mi, aquesta moda de aplaudir qualsevol comitiva que passe pel carrer sense aturar-se a pensar sobre les qualitats morals de la persona que passa en la caixa em sembla absurda i alienant, igual que els temps que corren.
J. I, lector nostre fidelíssim com a ell li agrada anomenar-se ens ha remet una lletra interessantíssima i com sap que nosaltres publiquem tot això que s'ho val passem a fer-vos partíceps d'aquest tròs de saviessa: "quan vaig començar a fer les meues primeres passes en el món laboral i decidí en un moment d'estupidesa posar els meus peus en una ETT vaig descobrir que ser llicenciat en qualsevol cosa a l'estat espanyol era una cosa abstrusa i no aprofitava per a res, en aqueixos moments, finals dels vuitanta, hi havia una plaça d'administratiu vacant a una fàbrica de mobles a les afores de Benaguasil però, tot i que parle cinc idiomes, els de l'ETT pensaren que tenia massa titolació per aspirar a aquest lloc de treball..."
Tocava endreça general, de les de primavera, obrir els balcons, llençar les estores velles i posar-s'hi a netejar enllaços a reflexionar sobre el propi fet constitui del bloc ara que han passat més de dos anys que vaig començar a posar-m'hi a ratllar. De moment he deixat els enllaços antics per tal d'anar passant els articles a les noves seccions i poder anar llevant les antigues. Pel que fa als blogs enllaçats no hi haurà cap canvi: blog que m'enllaça, blog que enllace i com a novetat més visible la capçalera, però no és l'única, demà més!
El ciutadà anglès David Barnish ha aconseguit que un tribunal britànic li compense amb 750 lliures esterlines el mal tràngol que va passar en descobrir que les vacances que havia contractat amb la majorista Thompson no eren allò que el volia. David que va gastar-se prop de 4000 lliures, prop de 5000 euros, per a passar una setmaneta de joia a l'illa de Kos va descobrir esparverat que l'hotel que li havien assignat era ocupat per clients alemanys, que la televisió únicament tenia un canal en anglès, tota la resta era en alemany i que la seua filla xicoteta no podia relacionar-se amb la resta de xiquets perquè no entenien l'anglès. Per llevar-li el disgut les autoritats judicials britàniques han decidit que la majorista li pague prop de mil euros, a més de dictar que l'opuscle de les vacances no s'adaptava a la realitat.
És el que ha fet una dona japonesa de 58 anys que ha estat arrestada per la policia del seua país. El seu delicte ha consistit en ocupar de manera il·legal els alts de l'armari d'un altre ciutadà nipó. La dona va aprofitar que la porta de la casa no tenia passat el forrellat per colar-s'hi i instalar-s'hi en la part de dalt de l'armari on va viure d'amagat durant tot un any. El propietari i també resident en la vivenda va començar a sospitar quan va adonar-se de la creixent desaparició de menjar a la nevera. Va instal·lar càmeres ocultes que li mostraren mitjançant el seu mòbil com sortia la dona de l'armari per la nit, però no ha especificat si també les va posar a la cambra de bany, malgrat que ha confirmat que "l'ocupa" es dutxava. La crisi de la vivenda al Japó està arribant a qüotes insuportables.
La conselleria d'Educació ha endegat un programa pilot per uniformar els centres públics edetans, i es basa en la idea en què d'aquesta manera pretèn acabar amb l'efecte passarel·laque tant de mal fa a la convivència escolar. En un principi la idea no seria del tot dolenta, i més tenint en compte que s'aplica als dos centres públics que apleguen a la majoria d'alumnes nou-vinguts però certes iniciatives i allò de possitiu que podien tindre, sobretot per a la butxaca dels pares, queden desautoritzades i en entredit perquè estan formulades per un ens que de cap de les maneres preten apostar per una escola laïca ni per la igualtat.
El temps seria com un quadre de Mondrian, rectangles i quadrats de diversos colors que fan de contenidors -els contenidors es van encaixant al llarg del dia segons les diverses activitats i la seua grandària depèn d'allò que hi estiguem fent. Aquests contenidors són intercanviables i el seu color també canvia durant la jornada, el temps així mai no seria orb.
Catorze portes, dos baixos i un senyor que es pensa que pot fer i des-fer però eixe no ha estat el problema: cada reunió de veïns passa el mateix, el de l'atic que porta al poble des de fa més de cinc anys i diuen que continua sense entendre el valencià, diuen perquè a ell no se li escolta; les veïnes i algún veí que acota el cap volen que tothom diga la seua en castellà per tal que el vell vingut puga assabentar-se'n i el vell vingut que no diu aquesta boca és meua. Él pitjor de tot és la violència, verbal si més no, per forçar a tothom, catorze portes, a parlar en castellà, per part dels mateixos valencians amb l'excusa de què hi ha un, que no diu res, que parla castellà. Maleït complexe d'inferioritat!
Hi ha qui s'afaita el cap, inclús es gasta els diners anant al barber. Hi ha d'altres que pel contari es confien als remeis casolans de tota la vida, unten la vareta de bisc i sota la garrofera esperen el tord.
La telepatia és una de les malalties més esteses entre lo comú de la gent, no tant per la seua existència sinó per la creença en què el veí és poseïdor d'aquest do i per tant no cal ni dir-li bon dia, ni explicar-li les coses com cal i si molt m'apures fer-lo partícep d'eixes tres o quatre coses que ajuden a fer que la vida siga més senzilla.
L' angúnia, eixa angúnia heideggeriana i que ens posa en contacte amb el no-res, sols es dona a les panxes plenes i davant la perspectiva de fer-se càrrec de l'eterna pregunta: què fer-hi? Però què fer amb la pròpia vida, amb la pròpia existència, eixa suposada llibertat que ens angúnia, una llibertat tanmateix molt relativa; tot i encara tenim la suficient cultura blanca, cristiana i capitalista per angoixar-nos amb el tema.
Sinó pots dormir és pel dring de les gotes d'aigua que cauen en els estanys que s'han format a les coves que han foradat tota Llíria. La remor de l'aigua al fossar soterrani de l'esglèsia de la Plaça, eixa que només pots sentir si apliques l'oïda al forat que hi ha al costa de la porta, aigua que duu segles zigzaguejant entre els ossos amb més solera de la població. Aigua que ompli els safareigs de Mura, buscant el marbre i el rodeno de la Calderona, aigua que se n'ix de la sèquia que corca les corades de Llíria sencera, entre cellers, refugis i forats on crien els butonis, on es queden pegats els somnis, serà per això que avui ja no fa gens de sony.
Fer que tota una pel·lícula gire al voltant de la paraula Rosebudd, sense que ningú sàpiga què caram és fins la fí del fim, fer girar tot el discurs, sublím de Citizen Kane al voltant del nom d'una joguina pronunciada per un moribund, malgrat l'errada del guionatge de qui ningú estiguès per sentir-la, és sens dubte genial. Ara bé posats a pensar en les nostres pòstreres paraules i el seu valor discursional, el que la ment es retrotraga als primers moments, als millors moments, potser, de la infantesa; i aleshores en pensar en aqueixes darreres paraules que podrien si més no haver estat les primeres sentides se'n ve al cap "aigogui", així de fira de Sant Miquel i de processó.
Els telèfons mòvils, allò que els hispans diuen cel·lulars, tenen l'avanatge de què en rebre una trucada pots assabentar-te de qui està darrere de la trucada. Si és un número dels que guardes a l'agenda el tindràs possiblement identificat amb nom i cognoms, potser que també amb una foto del contacte en qüestió i fins i tot, si s'ho val, amb una tonada. Aquestos números passen a formar part d' algún mecanisme intrínsec i inherent a l'ànima del qui truca, de tal manera que en trecar una relació passes a esborrar-los, passen al limb dels números sense nom, eixos que en primer moment et provoquen dubte i desconfiança en vore'ls a la teua pantalla.
El castellanoparlant ho té ben fàcil per donar per acabada una conversa, fa cara de no voler entendre res i continua inalterable dient allò que volia dir. El valencianoparlant pot arribar a fer el mateix però sempre negarà allò que va dir adès, tot i que li ho mostren per escrit.
Qui no haja estat mai patètic, almenys una vegada en la seua vida, que llance la primera pedra.
Es va passar tota l'estona reflexionant sobre la mort i el no res, tant de temps que se li va oblidar el viure.
El temps seria com un quadre de Mondrian, rectangles i quadrats de diversos colors que fan de contenidors -els contenidors es van encaixant al llarg del dia segons les diverses activitats i la seua grandària depèn d'allò que hi estiguem fent. Aquests contenidors són intercanviables i el seu color també canvia durant la jornada, el temps així mai no seria orb.
Catorze portes, dos baixos i un senyor que es pensa que pot fer i des-fer però eixe no ha estat el problema: cada reunió de veïns passa el mateix, el de l'atic que porta al poble des de fa més de cinc anys i diuen que continua sense entendre el valencià, diuen perquè a ell no se li escolta; les veïnes i algún veí que acota el cap volen que tothom diga la seua en castellà per tal que el vell vingut puga assabentar-se'n i el vell vingut que no diu aquesta boca és meua. Él pitjor de tot és la violència, verbal si més no, per forçar a tothom, catorze portes, a parlar en castellà, per part dels mateixos valencians amb l'excusa de què hi ha un, que no diu res, que parla castellà. Maleït complexe d'inferioritat!
Hi ha qui s'afaita el cap, inclús es gasta els diners anant al barber. Hi ha d'altres que pel contari es confien als remeis casolans de tota la vida, unten la vareta de bisc i sota la garrofera esperen el tord.
L' angúnia, eixa angúnia heideggeriana i que ens posa en contacte amb el no-res, sols es dona a les panxes plenes i davant la perspectiva de fer-se càrrec de l'eterna pregunta: què fer-hi? Però què fer amb la pròpia vida, amb la pròpia existència, eixa suposada llibertat que ens angúnia, una llibertat tanmateix molt relativa; tot i encara tenim la suficient cultura blanca, cristiana i capitalista per angoixar-nos amb el tema. 
