 L'Anestèsia porta més de trenta-cinc anys provocant efectes desitjats, segons qui, al País Valencià. És una anestèsia que és possible datar en el temps i que té noms i cognoms propis. Primer començaren aplicant-la a dosi màssives i posant a tots els discontents a dormir arran voravies i descampats, desprès d'altres decidiren de motu propi iniciar el somni dels justos, i ara malgrat que diuen que els cossos s'avessen a les drogues i que no noten els efectes no hi ha notícia de cap despertar. Continuarem amb les galledes d'aigua freda. Amb x, perquè al Camp de Túria l'Avarisia és tan crua que s'escriu amb x. Una x amb les puntes esmolades per fer de punyal i rompre les corades, una x que baixa pels estòmacs, agraïts o no, deixant al seu pas mals de fetge i hepaties salvatges. L'Avarixia s'ha nodrit al Camp de Túria de plebeus infames, de bàgudes que han preferit tindre la llibreta plena a deixar un terròs als seus nets. No sé en altres indrets... La Culpa vestia de groc perquè els rectors com a càstic per les seues malifetes li havien pintat l'entrada d'eixe color, ella havia protestat: que si tothom l'estimava, que si tothom jeia amb ella, però els rectors eren cabuts i el sofre havia passat a ser ara el seu perfum. La Culpa havia visitat metges i guaridors però no fou fins arribar a la terra dels tudescos que en trobar a en Freud sapigué que podia tornar a vestir-se de moaré. Fornilla no se'n recordava de la primera vegada que algú li canviat el nom pel malnom, potser, com a ell li agradava dir sa mare a l'hora de nàixer perquè en vore'l tan negre va pensar que els butonis de la Concòrdia havien pres venjança d'una família que feia generacions que hi feia carbó dels seus arbres. Fornilla, va ser, malgrat tots els auguris un xic ben plantat i quan arribava a casa els divendres desprès de tota una setmana perdut a la lloma i es llavava la cara i s'arreglava el coll la verita és que feia goig de tan alt, o això deien. El cas és que tot el que va passar, això fou abans de la construcció de les escoles va ocupar un tros dels diaris de l'època i jo que era llegidor de Pueblo ho trac ací perquè no se'ns oblide.
El carrer de la Llibertat tenia a un pany de paret xalets que havien construïtuns forasters per poder presumir que ells també estiuejaven al camp i a l'altre pany una sèrie de casalots marcaven la diferència entre els propietaris i els altres. Fou just a la porta d'un d'aquests casalots quan ella que esperava la processó el va vore i ell que no s'havia mai arredrat davant ningú es fa fer de tots els colors.  Recorde el 42 perquè va ser any d'una gran sequera i per la colla del Xato de Paterna, eren temibles i tenien aterrida tota l'horta fins arribar a Montcada. El Xato tampoc és que fora gran cosa però era roder de bo, ell i el seu amic Panxa s'havien conegut camí a Madrid quan s'escaparen per vore i front l'any 37 i per menjar alguna cosa, que per morir-se de fam igual donava València que la capital d'Espanya. A Madrid no només aprengueren a fer rasses i cavar trinxeres, amb catorze anys a Madrid també sapigueren d'armes de foc, de nits a l'aire lliure prop de la Model i de càrregues de dinamita a la Ciutat Universitària. Amb aquest bagatge i més contents que un ginjol els verem baixar a l'estació de Campament i les papallones de l'estòmac em digueren que alguna cosa es preparaven. (continuarà)  Perdiu era, això diuen, un valent, encara què d'altres atribueixen eixa valentia a una manca de trellat, i clar com els fets són llunyans en el temps s'atreveixen a criticar perquè sabem de bo que a més d'un li ho va fer passar malament. L'any va ser el de les grans pluges al poble, que com tothom sap fou el del 57; havia estat ploguent tot el mes d'octubre i el Prat estava completament inundat. Si aleshores hi haguera hagut un institut a Llíria possiblement un catedràtic ens diria que el Prat fou a edats remotes un estany, on els pares dels Íbers peixcaven i que no seria d'estranyar trobar restes de palafíts a les seues vores. No sé si Perdiu era descendent d'Íbers o de moros rebordonits, el cas és que en vore's el Prat inundat va decidir que ell no el rodejava sinó que el passaria nedant. La cosa era peliaguda amb les copes dels arbres surant per damunt de l'aigua tarquinosa i la por als remolins que ens assetja en les profunditats. Però Perdiu no coneixia aquestes coses i no s'aturà a pensar-les, feu un fardell amb la seua roba, es la posà lligada al cap i va començar a fer braçades cap a la lloma del Caramello, i nosaltres que havíem donat la volta pel Canó mesurant les nostres passes pel camí inundat amb unes canyes se'l veierem vindre com si estiguera nedant un dia d'estiu en la cèquia major. El cas és contant-ho al cap dels anys, el que recorde és que Perdiu, desprès de totes les seues matxades es va quedar fadrí. Tenint en compte que m'he passat la major part de la meua vida adulta sense coneixement del telèfon mòbil, de l'ordinador i d' altres gadgets em planteje que podria passar-me la resta del que em quede sense ells. Pensant-ho bé no són tan necessaris i més si a l'hora de la veritat va i descobreixes que no hi ha ningú a l'altra banda. Pensant'ho millor, caram com de vell que sóc! Hi ha actes en aparença minúsculs, hom diria que imperceptibles però que fan el seu treball com fa l'ona contra l'escull: comprar el periòdic i portar-lo obert per la portada, demanar ostensiblement en la nostra llengua, canviar les opcions per les que posen valencià o català, en definitiva negar-se a passar en silenci als calaixos més foscos de l'història. Perquè avui serem centenars de milers de persones el qui per una o altra raó, les que no estarem a l'Ofrena, ni al Fossar, ni a la Plaça d'Urquinaona però necessitem que vosaltres, els qui podeu assistir, hi acudiu, perquè nosaltres continuem resistint un any més.  He vist a diferents blocs que amb motiu de la Diada de l'Onze estan penjant posts amb una estelada i que la foto de l'estelada és la que el Moviment Ridiculista va fer a Llíria. Quan l'he vista, la foto, penjada a certs blocs regionalistes als quals estic abonat m'ha fet reflexionar, si saberen estos on està feta la foto, com de lluny els queda!
<-------observeu el campanar gòtic de l'esglèsia de la Sang!  Els operaris portaven dies netejant les pistes i pintant les reixes, tallant la gespa i pentinant els closos com si els anara la vida perquè avui ho inaugurava Camps, no es tracta d'un afegit espuri del Street Circuit, sinó del col·legi Sanchis Yago de Castelló on avui el president del Consell ha donat per inaugurat el curs escolar. El més curiòs de tot no és la manca de vergonya per pulimentar un centre on fa més de trenta anys que no es fa cap reforma sinó el modus operandi del Partido Popular que es repeteix independentment de l'obra i el lloc: ciment i pintura per aquiratar el paisatge, i desprès lones que tapen els pelats. Per al Partido Popular tanseval que siguen museus o teatres de l'òpera, el conta és el que va per fora no importa que per dins l'edifici esta buit o ple d'aigua. Demà els alumnes del Sanchiz Yago aniran al seus barracots però això sí amb la ratlla ben feta i uniformats. Podeu llegir la informació completa al País (ací)  He estat espigolant per la xarxa i he trobat una sèrie de documents que poden aportar arguments dintre del conflicte lingüístic valencià El meu país és on dic bon dia i em contesten bon dia, estranyament aquest país té uns límits molt difusos i unes fronteres summament variables, de tal manera que la tenda del cantó siga l'estranger i per contra et contesten bon dia a l'altra banda de la mar. |
Accés de l'autorVisites al blocVisites a la portada
Visites a les entrades
Categories
Els meus enllaçosBLOCS DE LES COMARQUES DEL XúQUER-TúRIA
BLOCS ENLLAçATS
CONFLICTE LINGüíSTIC VALENCIà
ESCRIU-ME UN MAIL
FOTOS AL FLICKR
MúSICS FAVORITS
MITJANS ENLLAçATS
RECURSOS LINGüíSTICS A INTERNET
TESTENGUARET AL TWITTER
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
