El cargol ja s’havia acostumat a viure al seu petit cau. Tancat dins la seva closca. Es cargolava i es recargolava dins d’ella. S’encongia i es feia tant petit que s’hi podia passar hores i dies sense que ningú sabés que hi era. Però tampoc vivia.

El cargol pasturava poc. Perquè arribar als enciams volia dir haver de passar per sobre les cendres que l’hortelana havia espargit fent un requadre al voltant de les verdures, que el cridaven ufanoses quan treia una banyeta de la closca. Això era quasi un suïcidi per al pobre cargol de cos fràgil i ple de babes. De tant en tant però, el cargol tenia necessitat de menjar i relacionar-se. Quan això passava tenia dues opcions, o bé arraulir-se més en una punta de la closca, el més endins possible, fer una pel·lícula al començament i enganxar-se a alguna paret, i així, amb la letargia, tot passava. O arriscar-se a sortir a buscar menjar i veure la resta dels de la seva espècia que vivien al mateix hort.

Normalment es decidia per la primera. La segona era per a casos de necessitat extrema. Perquè els cargols tenen una capacitat innata de passar-se dies i setmanes sense menjar, i sobreviuen. Això sí, quan surten de la closca no tenen gaire força per superar el perill de les cendres de la mestressa del seu hort.

Encara recordes la pera de morfina que et van donar a la UCI; la metgessa que et deia que li recordaves la seva filla... i et mimava; el bomber de l’helicòpter i les seves carícies (mentre volaves... vas tenir un moment jeje, i vas pensar... “ostres! Finalment he pujat a un helicòpter! Dins una camilla amb sèrum, però hi soc!”).

Recordes les infermeres, els crits i riures per la sonda, com vomitaves només amb una gasseta d’aigua, el collaret dels bombers (que era el millor que tenies... i el vas deixar xop!) el TAC i l’altra metgessa, la que diu que no tens res i et treu el collaret... i un minut més tard te’l torna a posar, i et diu... et portem a la UCI... però tu, ja dormies...

I després l’encantador doctor (que tothom deia que era un cràpula però, a tu, et va fer una obra d’enginyeria de primer ordre) es posa davant del teu llit mòbil d’intensives, i et diu:

“El miracle ja ha sigut. Demà t’operem, a veure si ho salvem...”

Un dia sencer esperant i morfina autoinjectada a les venes és més que suficient per convèncer-se a un mateix que sense braços ni cames, encara queda cervell per viure...

Ara -em dius- tens extremitats útils, però no saps si de l’altra manera, amb peus de rodes i una maneta per bellugar amb la boca, no haguessis après més coses que no pas tenint la santa llet de curar-te.

Perquè l’accident greu et porta cap a això -continues- i totes les coses que en aquell temps vas provar d'ensinistrar i controlar t'han mossegat la gola... on hi ha la cicatriu...

És maco, eh? –dius - Tenir tintani pel cos... ara, t’encanta notar-lo cada cop que t’empasses alguna cosa. T’agrada ser de titani! T’hi recrees... - i jo ja et veig, fent-ne exhibicionisme barat per tot arreu.

... però tot això m’ho expliques, tranquil·lament, mentre correm pel bosc...

Un divendres una mica diferent...

I un dissabte diferent...

Però avui no em posaré dins el meu cuc... ja no. Ni em quedaré dins el forat de la poma corcada. Perquè avui faig anys... i encara que dugui una vida de merda... quan era una puta flor de primavera no m’estimava tant. La nina de les agulles m’agrada molt més... per això no em posaré dins el cuc... perquè el càstig que m’infligeixi Dante per haver fruit més del compte dels plaers de la vida l’acceptaré esportivament un cop hagin passat les misèries de l’univers d'antres noctàmbuls d’aquesta nit... i no em posaré dins el cuc... però no deixaré de ser corc... fred, dolç... corc.

Res no ha canviat... però no és el món, és culpa meva... el risc: ser castigada eternament pel meu cervell...

Avui trobaré les meves estrelles polars negres de l’infern i els forats de cuc de l'univers per caure...

Nina de les agulles

Prou de Jordi Guardans, cantat per Ester Fromosa

En contra del Dalai, s'ha dit 'Per defensar la diversitat cultural, primer cal saber el que es defensa. Abans de la revolució comunista, al Tibet, hi havia un règim feudal brutal'. Aquesta afirmació es diu quan el Dalai prova d'explicar perquè no vol la independència però sí que vol una autonomia que permeti sobreviure a la seva cultura.

Autonomia o independència doncs, què es mereix? ... que li concedim al Tibet magnífics garants de l'ordre internacional mundial?

Doncs, per mi, tot això:

Al 1961 i al 1965 les Nacions Unides aprovaren dues resolucions en favor de l'autodeterminació del Tibet. En aquell moment la Xina no era part de les Nacions Unides, només Taiwan... i clar, després tot ha canviat. Aquesta és l'època, durant la Guerra Freda, en què el Tibet ha estat més a la vora de ser lliure. I és quan al Nepal hi havia milícies tibetanes entrenant... el Dalai ho sabia, però mai tingué contacte directe amb els nord-americans... a més (mireu aquestes fotos del que eren aquelles milícies -tant i tant guerreres i criticades pel món- al blog d'aquest pro-xinès, però expert periodista) el Dalai, un cop tenim els papers desclassificats, sabem que ho aprovava, però en aquell moment tampoc era massa important (Fins als 70s la màxima figura dels lames rebé diners de la CIA... però clar, és Guerra Freda i tot el que sigui inestabilitat a la regió, els afavoria... ). La CIA si que ho aprovava, i era Guerra Freda, i el món estava ple d’estats titella controlats pels ianquis... per tant, d’aquí a dir que el Dalai és el culpable de tot... bé, com a mínim hi ha un parell de passos. Qui va fer aquests informes per a NU no era qualsevol, era la Comissió de Juristes Internacional... que ja denunciava la supressió dels trets distintius de la cultura tibetana en aquell temps.

El més interessant és que aquesta comissió ja havia fet un informe el 1959, quan comença tot el mal (que seria un mal immens als 60s amb la revolució cultural). Deia que el Tibet era un estat independent. Se'ls va criticar perquè comencen l’anàlisi històrica al segle XX. Però clar, la primera gran senyora criticona va ser la Xina, que tenia un merder a dins a començaments de segle que ja podia dir que governava no se on, que l'únic que hi havia a la Xina eren les lluites dinàstiques, ocupacions estrangeres, i guerra... Per tant, certament en aquell moment no controlava el Tibet...però hi abans?

El que passava és que els Dalai, el títol dels caps religiosos tibetans, des del voltant del 1200 havia funcionat amb la seva pròpia estructura de relacions internacionals (que era entesa pels veïns, però òbviament no tenia res a veure amb la manera com s'entenien a occident, i menys aleshores. De fet, quan els britànics arriben, al temps de les colònies, no saben ni com tractar aquells líders). Va ser justament quan els mongols es fan importants (l’Imperi més gran de la història de la humanitat) que s’arriba al següent:

Es pot considerar que els Mongols i el Dalai van fer un tracte. Després d’envair el Tibet, van flipar amb els monjos tibetans, i conviden el més important, aleshores encara no Dalai (un títol que li donen els Mongols), a visitar l’emperador (el Gengis Khan ja era mort). Aquest, continuen captivats pels sabers del monjo lamaista i arriben a un acord, El màxim responsable de l'ordre Sakya dispensa ensenyaments espirituals al patró, i el patró el defensa dels perills que pertorben la vida religiosa. Fins al punt que, en actes públics conjunts, el Dalai i l’Emperador seien en trons un més alt que l’altre depenent de si l’acte era polític o religiós. Gràcies a aquest acord, el Tibet va ser l’únic territori conquerit pels mongols que mantingué governants autòctons durant tota l’època de l’Imperi. Una relació entre mandataris que es basa en la igualtat entre els governants mongols i tibetans. Aquest model de relació internacional, únic per al Tibet, és només parcialment comparable amb qualsevol fórmula coneguda a occident de vassallatge o protectorat, però això encara es discuteix ara. A mitjans del segle XVII aquesta relació encara es mantenia... i els xinesos diuen que quan comencen els Ming, el Tibet ja era sota la Xina... però mai hi ha senyals d’aquesta relació fins que no cau aquesta dinastia a finals del XVII, Un cosa si que feien els Ming: reconeixement dels títols de la noblesa religiosa tibetana... I sabeu perquè (jo penso que aquí hi ha la clau de la discussió històrica): geostratègia de l'època... els lames tenien una influència molt gran sobre l'imperi que als Ming els feien més por de tota la regió, els mongols; i per això els emperadors xinesos reconeixien els títols als tibetans, per tant...

Bé, que, si era un protectorat o no... encara es discuteix ara. El cas és que el nivell de control de la Xina sobre el Tibet a partir d’aleshores, només hi va ser quan els mateixos tibetans (o una de les faccions enfrontades dels nobles tibetans) demanava ajuda a l’Imperi... i per això la Xina diu que són un protectorat (de fet, hi havia una mena de virrei, però hi va haver realment molt poc control fins al segle XX).

Al final de tot, però, si discutim en aquests termes, i com que la meva lectura de la història també té biaixos, estem jugant al joc dels xinesos... per tant, jo deixaria de parlar d'això, que és el que vol la Xina, i em miraria el conflicte només des de la perspectiva del dret a l'autodeterminació.

Politòloga (Qui hagi arribat fins aquí el felicito, de veritat, de veritat... vaia rotllo! Però bé, aquest rotllo m'ha estat molt útil!)

M’estic preparant... començo una sèrie de posts que duraran un dia –o jo què se-. Tots són temes del Conflicte Armat del Tibet -ja ho se que acadèmicament no el puc anomenar així, però i què, això és el bloc, i pels qui estic estudiant no són ni científics ni acadèmics... o sigui que... escriuré com voldré perquè em quedi tot molt clar...-.

El boicot als Jocs Olímpics de la Xina... hi ha bàsicament dues coses que es diuen:

1. Boicotejar els jocs té l’objectiu de fer que el govern xinès canviï la seva política pel que fa a la Regió Autònoma del Tibet.

2. El Dalai Lama rebutja els jocs i les reivindicacions dels promotors són confuses i contradictòries.

El boicot als Jocs Olímpics de la Xina ha estat promocionat per dos col·lectius.

Un, els occidentals, que en realitat són ben pocs els que saben i coneixen bé la realitat tibetana (jo no m’hi incloc, entre els que ho coneixen, clar). En especial una ONG que fa molts anys que funciona i que es diu Free Tibet Campaign. Aquesta gent, s’han passat mitja vida dedicats a fer cartes al govern xinès i altres governs per pressionar la comunitat internacional (com les que fan els d’Amnistia i els de l’ACAT). Òbviament el col·lectiu de membres minoritari dins aquesta entitat són justament els tibetans. A més, són com petits grupuscles repartits per tot el món. Qualsevol que li interessi el tema del Tibet, se’n munta un al seu poble. Per tant, jo no en defensaré la fiavilitat (aneu al web i valoreu vosaltres mateixos... si heu aguantat a llegir fins aquí).

L’altre, el Congrés de les Joventuts Tibetanes. Ja fa molts anys que funciona (des de 1970 si no vaig malament). Això és un partit polític, tot i que ells el descriuen com un moviment global dels tibetans a l’exili, sense ideologia ni adscripció religiosa. De fet, aquests tibetans són els que històricament s’han discutit amb en Tenzin Gyatso (l’actual Dalai Lama), i són els únics (des de les milícies tibetanes que la CIA preparava al Nepal... també en parlaré, però després, que això és Guerra Freda) que han protagonitzat algun incipient atac violent -no diré terrorista, la paraula més suada i amb més poc sentit que hi ha avui. Això passava els 80s, quan els tibetans entrenats per la CIA al Nepal ja havien estat condemnats a mort i assassinats pel govern xinès. Com que el budisme no permet la violència, doncs els ha tocat enfrontar-se ideològicament a d’altres tibetans. Ells són un dels punts forts ideològics (que també n'hi ha d'econòmics...) que han acabat mobilitzant els avalots dins el Tibet d’aquests dies. Avui però, ja són uns quants els tibetans que afirmen que si el món no ajuda al Tibet, defensor de la no-violència, i si la no-violència els ha de portar a desaparèixer com a poble... tot demostra que només els queda un camí. Des del 1959 el debat tibetà ja es plantejava en aquests termes, per tant, potser no ens hauríem de sorprendre.

Des del meu punt de vista, les poques coses que hem pogut saber de dins el Tibet, que han passat aquests dies amb mobilitzacions violentes dels lames (no vull concretar més perquè encara no hi ha periodistes al Tibet, i el tema d’internet a la Xina ja sabem que cada any el denuncia Amnistia)... té a veure amb una comunitat internacional que saben que mai els ajudarà (si no, no haver donat uns jocs olímpics a un estat no-democràtic!) i que saben que mai els permetrà aplicar el dret a l’autodeterminació. Va home, que coses com que el Gordon Brown rebi el Dalai, i no ho faci a Downing Street, ja ho diuen tot... perquè rebria mai al Papa de Roma en aquell palauet on va rebre al Dalai? No li passaria mai pel cap... Però clar, aquest argument de rebre el Dalai com un líder religiós no serveix a la Xina, que va trucar a Downing Street i va deixar les coses molt clares (com quan va venir a Catalunya, el consolat xinès va fer alguna cosa semblant, i el president no el va rebre... i així anem!).

El Dalai, va tenir un moment històric en que va prendre un posicionament polític important (a la Guerra Freda, va aprofitar el moment, clar) i ho pagarà tota la vida... tot i que ara, l'únic que està aconseguit, cansat, vell i sense massa esperances, és que el seu poble desaparegui...

Així doncs, penseu el que vulgueu, però tant uns s'esperaven l'intent de boicot, com els altres l'han promogut, com la Xina té els tentacles més llargs de la història del control polític (al nivell dels ianquis!)... tants anys de partit comunista com a única estructura han fet molt mal...

Politòloga. No si, al final, aquest bloc encara servirà per alguna cosa útil, mal escrit, però útil!

I alguna altra cosa fiable sobre el Tibet: The Center for Research on Tibet

I el govern tibetà a l'exili, amb constitució inclosa: The Government of Tibet in Exile

Primera prova superada!

A les 11 del vespre i 58 minuts ho he acabat. A temps... i l'andròmina internàutica no se m'ha tancat! Com una crac, amb dos minuts de marge tots teniu el que tant esperaveu: Com podeu ser tant pesats fins a l'últim minut? Però sabeu què? A la meva bústia hi tinc una carpeta que hi diu: Missatges bonics... i és allà on hi van els que serveixen per recordar que a la meva feina, de tant en tant, també n'hi ha que sou prou macos... de fet, sou la majoria, però com que no us conec...

Com la teleoperadora de la telefònica! Haig de contestar-vos educadament quan sou uns bordes i us mereixeu que us diguin imbècils i curts de gambals a la cara...

Comença la nit... Sí, només tinc un vespre, però el que em queda, el penso disfrutar!

Dones de casa... totes menys jo, a dormir!

Politòloga
(perdoneu el post... ho havia de celebrar)

No hi ha dret. Hi ha persones genials. Hi ha persones que saben disfrutar de les coses de la vida. Hi ha persones que es volen jubilar només per poder estar amb els nets. Hi ha persones que fan el Camí de Santiago quan es jubilen només per poder conèixer gent nova i continuar vivint noves experiències. Hi ha persones que només saben fer equip... més, hi ha persones que elles soles poden fer tot un equip. Hi ha persones que al mig de la muntanya, quan ja no pots més, t'ajuden. Hi ha persones que els encanta estar al costat de tothom. Segur que ell també volia la pluja... però les Agudes eren molles.

Quants anys seguits havies fet la travessa del Montseny? Quantes vegades pensaves en nosaltres quan no eres amb l'equip? ... i rebíem missatges teus a les nits, i ens donaves ànims... i la merda més grossa és que la muntanya, molla a l'alçada de la grimpada, et va fer saltar, el salt més llarg de la grimpada curta, un salt de dos cents metres... i ja no hi ets.

Una nova referència de vida.

Tu hi vas ser tant quan jo ho vaig necessitar...

Només he escrit això per no oblidar-me'n

Amb el cabell del color dels camps de blat.

i això és el que deia i diu...

NIRVANA - Come as you are
Come as you are, as you were, as I want you to be, as a friend, as a friend, as an old enemy.
Take your time, huury up, choice is yours, don't be late,
Take a rest as a friend, as an old memory ahhh
Memory ahhhh (X4)
Come dowsed in mouth, soaked in bleach, as I want you to be, as a trend, as a friend, as and old memory ahhh, memory ahhh(X4).
And I swear I don't have a gun.
No, I don't have a gun (X2).
SOLO
Memory ahhh (X4)
And I swear I don't have a gun.
No, I don't have a gun (X2).


la gent així són els que no s'haurien de morir mai... i es va suïcidar...

au! bona nit!

Nina de les agulles

Aquests dies, quan em porten l'entrepà de truita i tinc les pàgines internacionals del diari al davant, se m'acaba posant malament l'esmorzar.

No em dedicaré ara a explicar tot el conflicte, però senyors periodistes no penso permetre que continuïn blasfemant.

Ara ja ho heu deixat clar: El Tibet va entrar a la modernitat a partir de la invasió xinesa, perquè els lames eren grans senyors feudals que oprimien el poble tibetà. Tots els que llegim els diaris ho tenim gravat amb foc al cervell, a l'apartat conflictes.

Senyors periodistes, penso que demanar-vos que sigueu més tòpics seria impossible. Perquè digueu-me: Quantes vegades els dominadors han fet servir el discurs de l’alliberament?... mmm... l'Iraq, potser? A no, l’Afganistan! ... o Somàlia? Ben bé, només una o dues vegades a la història!

Teniu uns pebrots! En tres línies ja m'heu fotut vessar el cafè!

Si us pla, no ens emprenyeu més amb la rucada que si els pobres tibetans malvivien quan manaven els lames. No hi ha dret, i ho diuen totes les notícies. Voleu que flagel·lem els lamens per haver fet de senyors feudals com la resta de la humanitat? O no us n'heu adonat que això és el que han de dir els xinesos? Tan rucs sou? No, el que us passa és que ja no ho sabeu tallar, ni en els casos més extrems. La vostra perversa i perfecta equidistància us ha asfixiat el discurs.

Per si no ho recordeu, al Tibet hi ha un genocidi, i heu tingut mig segle per aconseguir que algú se'n enterés. Però no, el que ha arribat a tot el món són les tècniques budistes de relaxació. Això sí!

Doncs sí, el Tibet, un lloc inhòspit i de difícil accés, era així. És cert. Però tots els serveis que ha aportat aquest magnífic desenvolupament només són l'arma número u del genocidi humà i cultural. Els tibetans no estan més bé ara, i aquesta és la única veritat. La que vosaltres no dieu.

Abans que hi entrés la Xina els monestirs tibetans eren ciutats de trenta mil habitants, com la meva. Però aquells temples eren el bressol de la cultura més pacífica del món... i al nostre món, defensar cultures pacífiques, no té futur (si mates surts al diari, si només parles, et fan desaparèixer... -catalans apuntem-nos-ho, i aquí no faig apologia de la violència, no pas!).

Deixeu-nos canviar la vostra inútil perspectiva equidistant per la dignitat. On collons la teniu vosaltres la dignitat? Vosaltres que tot ho veneu com una anàlisi seriosa, amb peròs i contres. Perdoneu però al Tibet no només maten una cultura, també es mor i maten la gent... quatre presos polítics no són res comparat amb la realitat. Perquè les nacions, i les persones que les fan, la necessiten aquesta dignitat, i a nosaltres, que a més som catalans, deixeu-nos escriure la història del nostre temps d'una manera diferent, a favor de la gent, explicant com malviuen les PERSONES per culpa dels estats. Donant-los dignitat.

Politòloga avorrida (per cert, la foto és bona eh!
He furgat molt per trobar-ne una com aquesta)

Avui em passejava despullada per casa. Totes eren fora menys jo. Allò que estàs sol i no te’n dons compte, i engegues l’ordinador, i fas el got de llet en sortint de la banyera matinal (no em digueu que no feu alguna cosa així vosaltres quan esteu sols. Tampoc ho feia amb afany de lucre, mira). I l’he vist!

Ja fa uns quants dies que en parlem, perquè a casa encara no hi ha cortines, i tots els finestrals donen al passeig. Des de l’edifici del davant tenim un iaio caminador de finestres, les de casa seva. Va passejant d’una finestra a l’altre mirant cap a les nostres, que són a la mateixa alçada. L’hem pillat mirant cap als nostres finestral cada vegada que et descuides, o no et descuides, i passes despullada per davant. Com que encara no hi ha cortines! L’hem enganxat totes.

A la seva senyora només l’hem vist a tirar les cortines.

Un dia, iaio tafaner, et pillarem pel carrer i te’n direm quatre de clares. Mira que nassejar al NOSTRE pis (i a nosaltres que som dins). Quins pebrots! A la teva edat... i a la nostra.

Deixa'm dir-te que no em penso vestir només perquè hi siguis TU.

És només un crit de ràbia. Com que és un iaio ens ha de fer pena, oi?
Jo l'he escrit, però aquest post el subscrivim totes.

Fustes grises com a marcs de vitrines velles i brutes són l'entrada a aquest antre on el túnel del temps m'ha transportat avui a les nou del matí. Tota distreta, anava a esmorzar quan he volgut imprimir uns posts que em volia subratllar (no meus, clar). I he tingut sort, els senyors de la impremta on he entrat no sabien com es feia anar un USB, i molt amablement, m'han fet passar dins.

Aleshores he vist les màquines! Tota la meva vida he sigut, que no viscut, al mateix lloc, i avui m'he trobat dins una impremta del segle XIX com les que sortien als llibres d'història de quan érem petits. No hi havia una màquina, no! He pogut encantar-me amb sis o set models del temps de'n Gutemberg, de ferro pintat negre, enllafarnades de greix i brutes. La sala era de terra de ciment gris amb una porteta amb marcs de fusta i vidre al final, al darrera un cel obert, cap altra mena de claror. Els dos senyors, pare i fill, vell i menys vell, feien fulls oficials de l'ajuntament... amb paper reciclat! Ben bé semblava que ells també fossin part del mostrari, vestits amb bates grises i tots dos amb ulleres.

L'ordinador feia joc amb la resta del mobiliari, i els iaios segur que sobreviuen gràcies als fulls que imprimeixen per al govern de la ciutat.

Perquè avui, si busques una impremta i entres allà, segur que penses: Que rònec! No m'ho faran pas bé! I per això es perden en aquest país joies com aquesta casualitat d’avui a les nou del matí.