Marcel. Bocabadats. Així restem després que el taxi que hem agafat per anar fins a l-hostal de Xangai ens passegi per davant del Pudong, la nova zona de negocis de la ciutat situada just davant del centre històric. Altre cop, les torres, els immensos gratacels, els luxosos centres comercials ens ensenyen una Xina desconeguda fins ara i que te mes de Hong Kong que del país rural que havíem descobert. Des de dalt de la Torre Jinmao (el quart gratacel mes alt del mon) contemplem com es fa de nit sobre Xangai i veiem una ciutat en evolució, en transformació. Però en baixar els 88 pisos i els 450 metres del gratacel comencem a descobrir una altra ciutat, mes fosca, mes dura, desconeguda als ulls del turista distret. Un Xangai on la gent malviu pels carrers, on multitud de noies joves venen el que faci falta (fins i tot el propi cos) per sortir endavant, amb infants sols parant la ma sota els llums de neó de les grans marques publicitàries. La Xina ha fet de Xangai, capital econòmica del país, un fantàstic aparador dels canvis que esta experimentant aquest país teòricament comunista. Però la ciutat te una rera botiga amagada, pobre, miserable. Un altre Xangai que no apareix a les guies però que te mes de ciutat real que no pas l-urbà futurista que s-esta construint. Passejant pels carrers, entremig d-immensos gratacels, ens preguntem si es aquest el dolorós resultat de la transició del comunisme al capitalisme. Potser Xangai, en emular Hong Kong, confirma la teoria de tants economistes que la Xina s-esta despertant i que serà la primera potencia del segle XXI. Ara com ara, els nostres ulls nomes copsen l-amarg malson que pateixen cada dia milers de ciutadans en aquesta impressionant ciutat.
   |  |
La redacció de Vilaweb Badalona de gira mundial
|
|
Marcel Marcel. Despres de voltar uns dies per la Xina rural, l-arribada a Hong Kong provoca un xoc espectacular. Una ciutat occidental, una barreja de Londres i Nova York perduda enmig d-Asia. Els gratacels, impressionants, omplen tota l-illa. La ciutat viu al marge de qualsevol ideologia comunista. El capitalisme es l-essencia d-una ciutat que, a jutjar pels centres comercials i els milers de botigues de tota classe, viu abocada al consum. Per un turista occidental, Hong Kong es presenta com un indret ple de llocs comuns, de referents habituals a les ciutats europees: carrers nets, una xarxa de metro impressionant (ja la voldriem a Barcelona), oficines, botigues... D-aqui menys de 50 anys Hong Kong perdra tots els privilegis i l-autonomia de que gaudeix actualment i passara a ser una ciutat mes de la Xina. Ara com ara, aquest horitzo sembla una quimera. Dificilment es pot entendre que una ciutat occidental i capitalista pugui formar part d-un estat asiatic i comunista sense que aquesta unio provoqui estralls. O sense que una manera d-entendre la vida s-acabi imposant sobre l-altre. Marcel (Guyang). Fem una aturada a Guyang, una de tantes ciutats mitjanes (això a la Xina vol dir de mes d-1 o 2 milions d-habitants) que hi ha en aquest immens país asiàtic. Guyang no surt a les guies com a lloc per a visitar (la Lonely Planet fins i tot en fa una entrada advertint que pot ser una mica perillosa) però per raons de connexions de transport ens hi hem d-aturar. Sortim a passejar i ens sorprèn veure unes avingudes amples i plenes de llum, amb un centre on ressalten quatre gratacels, un parc cuidat de forma exquisida i una gran placa central plena de vida presidida per una immensa estàtua de Mao. Penso en Guyang, en Chendug, en Guilin i en tantes altres ciutats mitjanes o grans de la Xina que passen desapercebudes a ulls dels turistes. I penso, llavors, inevitablement, en Badalona, una altra ciutat mitjana (o una ciutat gran, donades les dimensions del nostre país) que també viu a l-ombra dels circuits turístics i dels llocs considerats coma interessants. Passejo per Guyang i penso en si els seus habitants es qüestionen el model de ciutat que se-ls ha imposat, si han pogut decidir res. Si van poder discutir l-alçada dels gratacels, o la grandària dels parcs, o si aquí hi feia falta un pas de vianants... i em torna a venir al cap la meva ciutat, i el port que no vam decidir, i els pisos que ens priven de veure el mar. I em pregunto que deuen pensar els pocs turistes que, per error o per estranyes circumstancies, van a petar uns dies a la Guyang catalana.  Marcel (San Juan Chamula, Chiapas). Pel que hem pogut veure i constatar durant tot el viatge, la religió te una importància cabdal en el quotidià de molts centre americans. El mateix hem vist a Chiapas, però amb algunes particularitats que ens han frepat. Sobta veure indígenes chiapencs, d'ètnies diverses que entronquen directament amb l'America precolombina, vivint d'una forma sorprenentment vivencial la seva fe. Això es amb el que ens hem trobat a San Juan Chamula, un petit poble proper a San Cristobal de las Casas. Però el que mes crida atenció es la síntesi ritual que resulta de barrejar practiques religioses indígenes amb la doctrina catòlica. L'esglesia de San Juan no es gaire gran tot i que presideix de forma majestuosa la plaça del poble. Els colors vius i alegres de la seva façana desapareixen un cop entres dins el santuari. Indescriptible. Gore, digne d'una peli de Buñuel o el somni de Dalí. Aquestes van ser algunes de les reflexions que ens van sortir després de veure l'interior de l'església ple d'indígenes professant la seva fe. En petits grups de tres o cinc persones, s'agenollen sobre una capa d'herba que fa de catifa. Llavors encenen desenes de petites espelmes i treuen licors, begudes diverses i, sobretot, coca-coles. Tot això amb l'objectiu d'eruptar. Si, si, de fer rots. Consideren que els rots fan fora els mals esperits i per això van a l'església a treure'ls. Però això no es tot: els habitants de San Juan també veuen en els sacrificis animals una ofrena a Deu. I els fan allà mateix. Sacrifiquen una gallina. Davant meu, davant nostre i de desenes de turistes que hem pagat religiosament una entrada per veure aquests ritus. O aquest espectacle? El dubte plana un cop sortim d'alla: el que hem vist es real o ho fan per que saben que això atrau els estrangers? Marcel (San Cristobal de las Casas, Chiapas). 50 quetzales són aproximadament uns 6 dòlars. Això és el preu que pot costar una vida a Guatemala. Segurament menys i tot. Un cop em van dir que en aquests països la teva vida val el que duguis a sobre. Pot semblar exagerat però a vegades queda curt i tot. L'altre dia, en una bugaderia de Flores, vam viure una d'aquelles experiències que al cap d'uns dies són anecdòtiques però que, quan les vius, no deixen de deixar-te un regust amarg. Després de discutir amb un noi ja que ens havien perdut part de la bugada i, tres hores més tard, encara no ens tenien llesta la roba, vam dir-li que no li pensàvem pagar els 50 quetzales que ens demanava, que com a molt li donaríem la meitat. No hi va haver més diàleg. Va treure un ganivet d'aquells que fan servir a la carnisseria per tallar pollastres i ens va dir que no pensava perdre ni un quetzal. La història no va anar més enllà. Evidentment tots tres vam entendre d'immediat que no val la pena jugar-se el físic per 50 quetzales, ni per 50 o 500 dòlars. Tant se val. Vam marxar d'allà no sense abans dir-li que nosaltres aquest llenguatge no l'enteníem. Sortosament, la gran majoria de gent amb qui hem compartit moments en aquest viatge tampoc sap parlar l'idioma de la violència. Marcel (Guatemala). Vam arribar per aire a Belize i, despres de viatjar/hi per mar, marxem per terra. Un bus guatemaltec ens transporta fins a Guatemala, el nou desti del nostre viatge, un estat que, curiosament, reclama drets historics sobre el territori que ara abandonem. En el bus xerro amb la Rosa, una belizenya que encarna tota la tendresa que haviem trobat a faltar en aquest pais. Hem estat pocs dies a Belize i seria injust emetre un judici sobre el caracter dels seus habitatants pero, a simple vista, no son ni molt menys tan afectuosos com els salvadorenys o els nicaraguencs que ens hem trobat pel cami. D'uns 70 anys i de pell menys morena que la majoria dels seus compatriotes, la Rosa em comenta algunes detalls del seu pais i de la seva gent. Em diu, orgullosa, que ja formen part de l'ONU pero que, tot i ser ja independents del Regne Unit, segueixen sota la sobirania de la reina anglesa. El meu esperit republica intenta treure una declaracio contraria a la monarquia pero no ho aconsegueixo. A ella ja li esta be aixo de tenir reina. M'acomiado de la Rosa just abans de travessar la frontera de Belize amb Guatemala. Aquesta es una de les activitats que mes hem repetit durant aquest viatge> creuar fronteres. Viatjant per Centre America hem pogut entendre i recuperar el sentit primer amb el qual es van crear aquests passos entre paisos. Controlar els moviments de la poblacio pero, sobretot, recaptar impostots. I es que no us podeu ni arribar a imaginar la plata que ens estem deixant a cada duana!  Marcel (Cayo Caulker, Belize). Tot i ser un territori relativament petit (amb un parell d'hores d'avio pots anar de punta a punta) Centre America es plena de contrastos. Deixem enrera Costa Rica, el pais mes desenvolupat dels que hem visitat fins ara, i volem fins a Belize. En Felipe, un salvadoreny amb el qual vam compartir una jornada esplendida entremig de cafetals, ens va explicar que la gran majoria de centre americans no saben res de Belize, ni tan sols quina es la seva capital, Belmopan (la Mar em comenta que es la capital mes petita del mon, amb nomes 5000 habitants). I es que aquest territori no te gaire res a veure amb la resta de la zona: de poblacio afroamericana, Belize te l'angles com la seva llengua oficial ja que fins fa poc mes de 20 anys era una colonia del Regne Unit. Encara ara forma part de la Commonwealth. Tot i tenir aquestes premises clares, l'arribada a l'aeroport de Belize City ens xoca bastant: els belizens no nomes son foscos de pell sino molt mes alts que la resta de centreamericans. I, pel que hem vist fins ara, bastant mes freds de caracter. Des del cel, sobrevolant el territori, podem observar com Belize es com un gran aiguamoll, amb escassos nuclis habitats i una unica ciutat, Belize City (de 70.000 habitants). Pero el nostre desti no es al continent sino a una petita illa del Carib, Cayo Caulker, on pretenem descobrir que s'amaga sota les aigues d'aquest curios pais.  Marcel (Heredia, Costa Rica). Hi ha infinitat de coses que et permeten coneixer a fons un pais: la seva gent, els seus pobles i ciutats, la gastronomia, la politica i la historia... Aixo es el que hem procurat fer durant aquest breu pero intens periple per Costa Rica. Pero ens faltava un detall interessant que a priori no contemplavem descobrir: les comisaries costarriquenyes. I be, ho vam aconseguir. Un amable policia ens va portar fins al "cuartelillo" i ens el va ensenyar de dalt a baix. I aixo d'amable no va amb segones. A diferencia d'altres cossos de seguretat que ens son mes propers, la policia de Costa Rica (si mes no amb els qui hem tractat) es molt simpatica. Va de veres: nomes fer-los una senzilla pregunta i s'esmercen de valent a facilitar-te el maxim d'informacio possible. Tant es aixi que un agent molt atent ens va portar a coneixer les dependencies de la seva comisaria, ens va passejar pel salo de plens de l'ajuntament del seu poble (Barva, una petita ciutat prop de San Jose) i, finalment, ens va presentar l'alcalde. Una mica surrealista pero cert. I un contrast entre cossos policials que seria bo d'investigar mes a fons. Marcel /Granada, Nicaragua Give me one dolar. Aquesta es la frase que mes vegades sents repetida pels nens que corren pels carrers de Nicaragua quan ens veuen. Tot i que procurem passar desapercebuts, la nostra roba, el color de la pell, la forma de moure-ns i parlar ens delata. No som d-alla i per tant es obvi que tenim dolars. Nicaragua ja no se-n recorda de la revolucio. Es un pais molt bonic, de ciutats colonials que transporten cap a la imperial Castella del segle XVI pero que ara estan ocupades per milions de ciutadans que malviuen. Un taxista, una de les millors fonts d-informacio per coneixer un pais quan arribes, es explica que mes del 50% de la poblacio esta a l-atur. Malgrat tot, la gent de Nicaragua, i no es un topic, es molt agradable i acollidora. |
Accés de l'autorCategories
Els meus enllaçosBLOCS
MITJANS DE COMUNICACIó
TRADUCTORS / TRANSLATORS
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
Vilaweb Badalona
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|