(Xavi, Tori, Lombardia) Tornem a estar en moviment. Aquesta vegada dalt del cotxe i cap a destinacions ben fredes. Ahir vam passar-nos el dia dalt del cotxe, comprovant que no nomes a Catalunya hi ha peatges. El cami fins a Tori tambe es paga. Ja hem vist neu i hem pogut posar a prova les nostres dots comunicatives amb els nadius. De moment, res de destacable a banda d'un fred que ens ve molt de nou a nosaltres. Pobres crietures mediterranies...

(Laura i Oriol, Buenos Aires, Argentina) Buenos Aires ha estat com tornar a casa, o quasi. La gran ciutat deixa veure la riquesa de les seves construccions, de la seva gastronomia, del comerç i també, en algunes zones molt restringides i selectes, la fortuna d'alguna de la seva gent. Però es fan evidents, també, els mals temps: alguns barris quasi prohibits pels turistes --de la Boca només se'ns deixa veure l'escenari turístic de les cases de colors i el regust a tango envellit--; un munt de botigues que anuncien amb lletres grans "12 plazos sin intereses"; la dependenta d'una farmàcia que quan paguem amb tarja ens pregunta "en una vez o en dos" i una parella que surt a dinar diumenge i comparteix un plat d'espaguetis i mitja ampolla de vi. I cartells als bars que diuen "no a vendedores" --que és com dir, no a tots els que demanen--; restaurants mig buits un dissabte al vespre; vestuari de fa unes quantes temporades i un constant comentari dels taxistes "aquí todos roban". I polícia, massa polícia per una ciutat que ens recorda molt sovint a Barcelona. Nosaltres, això sí, mengem per 5 euros el mateix que a casa ens en costaria quasi 30. Aquí, els mals temps els sentim més propers. (Publicat simultàniament a cincmesos.blogspot.com).

(Laura i Oriol, Antigua, Guatemala) Les fortes pluges que han sotragat una part del país fa que passem més temps del que havíem programat a Antigua. No ens queixem, nosaltres estem bé: som també aquí viatgers-turistes privilegiats, mentre els diaris recullen els ensorraments amb morts, ferits i molts afectats sense casa en petites viles rurals que envolten aquesta bonica vila guatemalteca: "la ciutat colonial més bonica del món". Desenes d'escoles per aprendre espanyol [en la imatge, classes particulars en un dels molts cafès de la població], hostals I hotels amb encant, un formiguer de petites agències que organitzen tours per tot el país, cafès amb una amplíssima programació diària de cinema... A tot arreu, pràcticament tots som estrangers. Moltíssims joves israelians -n'hi ha tants viatjant per tot arreu que aquí trobem una agència de viatges i un bar que es diuen Shalom!-, alemanys, holandesos, alguns catalans... Som a Guatemala, però aquí els carrers s'han disfressat amb un paisatge de ciutat global ben lluny de la realitat de la major part de la població guatemalteca. Una ciutat fictícia? Nosaltres viatgem, demanem i consumim tradició adaptada pels nostres ulls occidentals que busquen colors indígenes. Uns quants, és clar, en fan negoci. Ells es quedaran aquí, sempre. I nosaltres, carregats de fotos i artesania a molt bon preu, tornarem a casa. Antigua no és més que un exemple rotund del món divers i desigual en el que vivim. I nosaltres, ens agradi o no, hi participem.

(Laura i Oriol, Chetumal, Mèxic) ... un país a mig coure; el groc, el blau i el vermell de moltes botigues; un mural enorme i alliçonador de Diego Rivera a l'Alameda; la selva hostil i impenetrable; un 'castellà' espumós i divertit; l'ombra del gringo; el passat fals -perquè és present- de l'indígena; grans jaciments entrerrats en la vegetació; milers d'autobusos recorrent cada dia el país; una població amable, sorneguera a estones, desconcertant quasi sempre; un picant addictiu; el turisme de braçalet i el turisme de motxil·la; portades de sang i fetge i bones línies editorials, com a La Jornada; aigües de fruita i mil-i-una cerveses; internet a 10 pesos; Màrquez a les Pepsi; la samarreta galàctica del Madrid a tot arreu, tot oblidant Cortés i la seva fúria destructora; una conversa laberíntica i inacabable al voltant del zapatisme de Marcos; el ritual viu i vibrant de la 'lucha'; un 'si' que és un 'no', un 'potser' que és un 'no', també, i quasi mai un 'no' i llestos; la mirada dolorosa i lúcida de la Kahlo; una matança silenciada, el 1968; la cocacola, beguda nacional, més que el tequila?; el tequila, és clar; els mariachis desafinats; els 'fresas' de San Ángel; la dolçor de la llengua zapoteca cantada per Susana Harp; la Cucaracha, que sembla que es resisteix, encara; el cinema en versió original; el bon jazz del Zinco; un vídeoclub exemplar, a la Condesa; el Museo de Antropología, un dels grans; Viva Méjico; els peixos del Carib; el subcomandante Marcos convertit en souvenir; els mercats, centre de tot; les guies 'ianquis', tan tremendistes; la 'mordida', una cultura de primer nivell (Rulfo, Paz, Fuentes, Poniatowska...) espatllada per tants esterotips injustos; tortas, tacos, caldos i tamales, però mai burritos; l'aposta discutible i discutida per nordamèrica, i l'oblit progressiu de mesoamèrica.

[Impressions d'un mes a Mèxic, a punt de deixar el país en direcció Guatemala] (* Publicat simultàniament a http://cincmesos.blogspot.com)

Mario (Potosí, Bolívia) Fa molt de temps un home estava reclòs a l'atapeïda presó de Cadis quan li va arribar una alliberadora notícia: l'enviaven a Amèrica a colonitzar les noves terres de la Corona. Va arribar al Perú, on ràpidament va passar de pres a la categoria de "nacido en la madre patria". Allà va formar un grupet, i van anar darrera d'uns indis dels que deien que tenien palaus recoberts en or. Massa tard, quan van arribar a Cuzco, altres compatriotes ja havien fos l'or dels Incas. Va seguir creuant muntanyes, fins arribar a una ciutat que ja començava a eclipsar les demés. A 4.100 m s'alçava Potosí, als peus del Cerro Rico: el jaciment de plata més gran que mai la Història ha conegut. Gràcies a la seva "sang pura", li va costar poc fer-se un lloc entre la noblesa naixent.

A finals del s.XVI Potosí tenia 160.000 habitants (més que Londres o París en el moment!). Estava plena d'esglésies, teatres, sales de joc i burdels. Alimentava amb la seva plata les guerres de Castella i donava ales a la naixent Europa que a poc a poc es convertia en potència mundial.

Avui m'he endinsat a les mines, on més de 9 milions d'esclaus africans i indígenes van morir durant la dominació espanyola. Del Cerro Rico, encara en treuen plata, zinc i plom i hi treballen 10.000 persones, tot i que els queden uns 10 anys perquè l'acabin. He vist nens de 15 anys endinsant-se per forats impossibles per explosionar la roca, amb la boca plena de coca. Mines privatitzades, això sí, en mans de cooperatives, però res de seguretat laboral, horaris o sous dignes. I el mineral (com no!) s'en va directament als Estats Units i Europa.

M'ha fet molta impressió, per la gent treballant en aquestes condicions i la tràgica història que hi ha al darrera. Encara respiro la pols del mineral enganxada a la cara que m'ho recorda...

(Oriol i Laura, Mérida, Mèxic) L'efecte 'Venècia' és el miraculós fenomen que omple la plaça Sant Marc de turistes i que, en canvi, els fa desaparèixer uns carrers més enllà, només en tombar una cantonada lluny del riu de persones uniformades amb bermudes, sandàlies i càmera fotogràfica ben visible. És així com, en sortir del corrent principal, --on les botigues de records barats i els establiments de menjar ràpid t'aboquen a una fonda decepció--, trobes --retrobes-- una ciutat quasi per a tu sol. Si no fos per aquest efecte, l'efecte 'Venècia', quasi ningú viatjaria. Pensàvem això aquest matí, als jaciments de la ciutat maya de Chichén Itzá, a la península del Yucatán, a Mèxic, envoltats per un corrent atabalador de turistes de 'touroperador' --sincerament, encara inèdit en aquest viatge--. Tots, els turistes, anàven ben identificats amb adhesiu i braçalet, i mostraven una particular ansietat per fer-se amb el major nombre de records al menor preu possible. Després, segurament, ja als enormes resorts de Cancún, a unes poques hores del jaciment, compararan preus i es vantaran, amb suficiència, de ser millor negociadors. Sigui com sigui, nosaltres, modestament asseguts sota l'ombra benafectora d'un arbre, emplaçats a l'altra banda de la piràmide principal, ens sorpreníem de la descomunal bellesa de la construcció... quasi en solitari. Uns centenars de metres enllà, tot era una aglomeració sorollosa i confusa. [Publicat simultànimanet a http://cincmesos.blogspot.com]

Mario (Purmamarca, Argentina) Porto ja uns quants dies esperant que obrin el pas de Jama per passar a Xile. A més de carregar-me de paciencia, aquest imprevist m'ha portat a coneixer racons on potser no hi hagués anat a parar. Iruya, un d'ells. Un poble bastant incomunicat i encaixonat en un congost, que no ven artesanies (!!) i sembla aillat de la resta del món. Hi viuen indígenes, des de ves a saber quan. Parlen quechua, són amables, els nens et miren estranyats, i les senyores amb barret i mantells d'un fúcsia llampant despleguen els 4 pesos per pagar el bus, que duen embolicats en un paquetet.

Fa 50 anys iniciaven una marxa a peu fins a Buenos Aires (mes de 1400 kms) per reclamar els drets sobre les seves terres. "El amo no nos deja ni para vicios como el del cigarro o la coca", recull una entrevista d'un diari del moment. El diari d'avui, recull les queixes a l'Instituto Nacional de Asuntos Indígenas: reclamen que se'ls reconeguin les terres que han estat seves des de sempre, pero algú altre en té la titularitat. A sobre, han d'aguantar que els carrers dels seus pobles portin noms dels grans aniquiladors de població nativa de la historia de l'Argentina. Per alguns, el temps passa i res canvia.

Laura i Oriol (San Cristóbal de las Casas, Chiapas, Mèxic) San Juan Chamula és un dels pobles amb majoria de població indígena que envolten San Cristóbal de las Casas, la 'capital' sentimental de Chiapas. Hi fem cap en un dels petits autobusos que diàriament enllacen els dos municipis, junt amb una vintena de persones més... i una gallina. La conversa dels nostres acompanyants és animada, tot i que netament incomprensible: parlen en tzotzil. Arribats al poble, aquesta serà, majoritàriament, la llengua de relació. Aquests dies, es celebren les festes de San Mateo. El mercat --observat per alguns turistes, que a penes poden/podem fer cas de les raonables recomanacions de no fer fotos-- és particularment viu, aquest matí. La sensació d'ofec que arrosseguem des de fa uns dies esdevé aquí particularment punxant. L'olor de les paradetes, la pols del carrer sense asfaltar, la pòlvora de les celebracions que tenen lloc davant la plaça --i que ens recorden un correfoc!--, la insistència dels venedors ambulants... tot plegat ens situa en un abisme que a penes podem comprendre. Aquest és un món que s'assembla ben poc al que portem a l'esquena en les nostres motxil·les, que tot de cop ens semblen tan petites, tan petites. A l'autobús, de nou, ja de tornada, els meus ulls descobreixen la mirada serenament sostinguda d'un infant, amb la cara bruta i abillat a la manera dels Altos de Chiapas, que em mira sense mirar-me. Té uns ulls grans, que brillen, com reivindicant la incandescència d'una vella-gran cultura. No hi trobo, en aquesta mirada, ni curiositat, ni por... tampoc estic segur que sigui indiferència. No sé que és. Ras i curt.

[Publicat simultàniament a http://soncincmesos.blogspot.com]

Mario (Humahuaca, Argentina) La classe d'Argentina hauria de ser obligatòria en l'última assignatura del darrer any d'Econòmiques. Recordo de la carrera les teories de que si baixa el tipus d'interès (el real, descomptant la inflació) puja el consum i baixa l'estalvi, s'estimula la "plena ocupació" fins a "l'atur estructural". Supòsits i més supòsits i un eufemisme darrera l'altre (estructural per qui??). No deia res de què passa quan no hi ha estalvi perquè ha quedat congelat en comptes que no es poden tocar, o quan una llei li treu un 30% d'un dia a l'altre. I quin consum augmenta, si no arribes a pagar allò més bàsic i és impossible estalviar res de res? I amb això augmenten els pobres (que com que no són productius, no compten), i ara sí, augmenta la delinqüència, i augmenta la por, i tots ens armem o ens blindem. "Combate la pobreza: cómete a un pobre!" deia una pintada en un carrer. Sí, millorarien les estadístiques, i més d'un alleujeria la gana.

(Laura i Oriol, Oaxaca, Mèxic) Abans de poder escoltar el crit del governador d'Oaxaca --el rotund 'viva mexico' que congrega milions de mexicans en les principals places de les grans ciutats del país-- vam haver d'esperar prop d'una hora i mitja, palplantats, en un Zócalo on no hi cabia ni una agulla. Una orquestra de mariachis desafiava amb èxit les modes, des d'una glorieta guarnida amb banderes i bombetes dels tres colors preceptius: vet aquí: el verd, el blanc i el vermell. La culminació del 'mes patrio', --la festa del grito--, va continuar amb l'estridència insistent d'una banda de marxes militars, entre la indiferència primer, i després en mig de la creixent indignació de bona part del públic. Tot plegat anava més tard del previst, i això que a Mèxic hi ha un marge generós en els horaris. Finalment, i després de l'arribada de la 'senyorita America', que ens va regalar una tremolosa i certament desafinada versió de l'himne nacional --per cert, ens diuen, una peça composada per un català--, el governador va sortir al balcó. Alguns xiulets, però el 'viva mexico' va ser respost amb complicitat pels milers de persones que ens envoltaven. Després d'això, crits, petards i esprais d'espuma, que ens van deixar ben blancs. El ritual del 'grito', pensem ara, uns dies després, quan falten poques hores per agafar un autobús nocturn direcció Chiapas, només s'entén tenint en compte aquesta línia vertical que sembla definir la història de Mèxic. Algú crida des d'un balcó --és el poder, és clar--, que es situa damunt els caps dels ciutadans, que només responen, quan els toca, com un submís eco. La imatge lluminosa i opulent que entreveiem en les finestres del palau de govern, des de la plaça estant, ens fan pensar com les coses no canvien tant fàcilment. Cal molt més que un 'grito'.

(Oriol, Distrito Federal, Mèxic) Passem la Diada a Mèxic Districte Federal. És una sensació ben estranya. Seguim a l'edició mexicana d'El País (el seu país, ja ens entenem) el culebrot que és aquest procés per tenir un nou estatut que hauria de ser tant, i que es quedarà, finalment, a les portes de tantes coses. Ens queda lluny el joc polític i trobem a faltar les converses, les tertúlies amb la gent de casa. L'11 de Setembre es commemora a l'Orfeó Català a Mèxic, un dels casals del nostre país amb més tradició i amb més força arreu del món. Potser és per això que decidim fer-hi una visita. Falten dos dies pel dia 11. Trobem una esplèndida construcció, en un dels barris més bons de la ciutat, a l'anomenada zona rosa, plena d'activitats i amb un restaurant que, ens diuen, és excel·lent. Dins podem parlar català amb una mexicana, que s'encarrega de l'administració de l'orfeó, que l'any vinent celebrarà els 100 anys de vida. Recorrem les diferents sales, on saludem catalans que es posen al dia de la premsa del país, que fan reunions, que consulten la biblioteca... És aquí on ens emocionem amb els milers de llibres llegats pel notable contingent d'exiliats que va omplir la capital de Mèxic amb la pujada al poder del dictador Franco. Ens impressiona el pes de la història, però també del present. Cada any, prop de 200 alumnes fan algun dels cursos de català oferts per l'Orfeó. Molts són mexicans que tenen la intenció d'estudiar a Catalunya, i obtenen les primeres nocions de la nostra llengua. Un bon pensament que, segur, ens ajudarà a pair aquesta Diada lluny de casa. [Publicat simultàniament a cincmesos.blogspot.com]

(Laura, Oaxaca, Mèxic) Passegem per una curiosa llibreria al nord del carrer Independencia, a Oaxaca, Mèxic. Curiosa perque la majoria dels llibres, que tracten temes de Mèxic i centre amèrica, estan en anglès. Estem a tocar d'una de les més famoses escoles d'espanyol al municipi; una de tantes, de fet; que cada any porta centenars de joves --sobretot americans-- a passar uns dies, setmanes o mesos en aquesta ciutat plena de color. No ens podem estar d'escoltar la conversa entre dues de les dependentes. "Vas a ir a gritar?", pregunta una d'elles, la més jove. "Ai, pues no se... y es que hay gritos de alegria y yo a lo mejor este año estoy por el lamento". El 16 de setembre, els mexicans celebren el Dia de la Independencia. La nit abans, es reuneixen a la placa del poble i rememoren el crit d'Hidalgo en proclamar la Independencia. Ho veurem a Oaxaca. Intentarem explicar-ho.[Publicat simultàniament a cincmesos.blogspot.com]

Xavi (Gènova, Itàlia) Qui ha permès l'atrocitat d'aquesta ciutat no té perdó.. Imagineu-vos unes quantes cases i pisos (per sort no en són molts) enfilats dalt d'una muntanya com si algú les hagués empès allà. Aquest algú, de fet, és ben evident. Un laberíntic port ocupa el litoral de la ciutat, un caos de vaixells que sovint fa perdre la referència del mar. Per si no n'hi hagués prou, entre el port i les cases hi ha la perleta de la ciutat. Una autovia elevada que segresta el sol i omple el "passeig marítim" de soroll. Impressionant. Sumem-hi barris degradats, sensació d'inseguretat permanent i que des de l'habitació de l'hotel la puc xocar amb els cotxes que passen per l'autovia. Resumint, Gènova no es mereix cap visita. I, ja que hi sóc, en Cristòfor Colom no era genovès sinó català !

Mario (Salta, Argentina) Estic a l'Argentina andina, la indígena que mastega coca, aquesta que sembla que no existeixi i és que no és blanca, a terra de frontera entre Xile i Bolívia. La ciutat és a vessar de gent, vénen a celebrar el "Señor y la Virgen del Milagro" i les esglésies i carrers rebossen.

Quan visito un lloc, de seguida penso si és l'últim cop que hi sóc. Mai se sap, és clar, però de seguida penso si hi tornaria o no. Si és que no, no vol dir que no valgui la pena haver-hi anat, és més qüestió de si ho veig com un lloc viu o com una foto estàtica. Per exemple, les catarates d'Iguazú: són espectaculars i em va fer bon dia, doncs vistes. Com deia un company de viatge: "a no ser que un terratrèmol desvii el riu i valgui la pena anar a veure els forats enormes que haurà deixat". El mateix amb el Machu Picchu: brutal i imperdonable no anar-hi si passes per allà, però no crec que les pedres es moguin de lloc. La regió de Salta, en canvi, és viva...

Pilar (Dijous, 18/08/05, Badalona) Ja sóc a país lliure, ja sóc a casa! Tenia la necessitat de sentir aire lliure, tranquil·litat... Tinc tantes coses a explicar, he vist massa coses i crec que m'he desenganyat de la política i de les institucions. He vist com un estat pot passar-se pel forro la legalitat i no passa res. He vist com es pot arribar a oprimir i cansar tot un poble. No sé què és el que em toca fer ara, no ho sé.

Gràcies Palestina i espero veure't lliure!