La mar era avui una seda tibada sense arrugues, talment un estany adormit. Al fons un horitzó de cims flonjos, terres inexistents, límits ignots que imposa la imaginació, boires, com esculls. M’he hagut d’espavilar a baixar del bus a les totes que se’m passava la parada, penjada com estava del paisatge irreal. Quasi ensopego amb el meu xal i em cau el llibre d’en Rilke: Cartes a un poeta jove , editat enguany a Angle Editorial
Agafo l’altre bus que ve de buit. Soc l’única passatgera, quin luxe. Fa fresca de l’aire condicionat. Penso amb les persones que he de veure avui , el cos menut i corbat de na F., que no s’acostuma a l’aïllament dels 9 metres quadrats del seu redol, l’esguard de mico eixerit d’en P., la pell transparent com una instal·lació, escopida depètals lilesde buguenvíl·lea, besades de mulata d’havanera quan anava a fer l’esponja mar enllà, ara és prim com una fulla de lledoner i fins i tot el matalàs l’escup defora. Na L., la filla de na M., em portarà el seu temps guanyat al temps, que no sap que n’ha de fer des que sa mare és amb nosaltres 10 hores diàries, i m’explicarà un nou neguit. Vendrà també na P., els electro-xocs l’han moderada tant que ja no té cicles, només aquesta mirada perduda i el silenci, però li agrada fer figures fosques amb el Tangram i paraules de paraules cada dijous com una fita que cal acomplir.
"Viure, veure i sentir",paraules d'en M. Costa i Llobera ( 1854 - 1922 ) , amarat dels estius infantils a Formentor, cala Figuera, cala Gentil, cala Murta, les cintes d'arena blanca, l'aigua i el cel tan blaus i transparents, la roca esgratinyada i imponent, el bosc esponerós i ombrívol, els cims: El Pal, en Fumat i la Talaia, el vent abrusat i la vegetació perenne. Aquest és l'escenari.
Viure i veure i sentir, vet aquí el que esmola els sentits i dóna llibertat.
Fa 49 anys de les Primeres Converses Poètiques de Formentor, l'any 1959, impulsades per Camilo José Cela amb representats de les quatre llengües de l'Estat espanyol i figures rellevants europees del mon creatiu i editorial. Es van celebrar durant vuit anys i hi van participar, entre d'altres: Barral, Castellet, Gallimard, J.M.Llompart, Blai Bonet, Carles Riba, Ferrater, Foix, Gil de Biedma, Clementina Arderiu, Fuster, Espinàs, Sanchis Guarner, M.Villangómez, Ll. Villalonga, R. Graves, Damaso Alonso, V. Aleixandre, G. Diego, C.E. Ferreiro, León Felipe i un jove periodista B. Porcel. Una nodrida participació de parla catalana. Van ser 19 poetes. Tots ells van retre homenatge al mestre Costa i Llobera a cala Murta.
Aquesta setmana la Conselleria d'Educació i cultura ha recuperat l'esperit i el lloc de les Converses i ha organitzat Les Converses Literàries a Formentor 2008, els dies 25, 26 i 27 d'agost. Hi participen, entre d'altres, els editors M. Muchnik i J.M. Castellet, i els escriptors i dinamitzadors culturals: Biel Mesquida, B. Porcel, Cèlia Riba ( neta d'en Carles Riba ) Marta Pessarrodona, A.M. Moix, Camilo J. Cela Conde, Carme Riera, J.C. LLop, J.M. Caballero Bonald, W. Graves, Basilio Baltasar, P.Cuadrado. Tots ells traficants d'idees, com els ha anomenat en B. Mesquida i un nombrós públic, unes 150 persones.
Rodolàven les fulles disforges dels plàtans per la voravia de les Avingudes, ferides i tacades pels fongs grisos, talment les mans d'un vell, aquest matí. Una imatge quasi tardoral. Ben aviat el carrer ha estat ple de fulles retorçades i malaltes, altre temps palmells oberts, amples i acollidors, com ventalls. Tot s'acaba espanyant.
El vent apaivagava els excessos de la calor i dels aires condicionats que escupen foc com un insult als vianants.
El matí de ciutat es mig buit. Els qui hi passen cerquen les ombres i agraeixen el vent. Des del meu seient del bus veig el film de la ciutat endormiscada, el detalls.
Un jove amb síndrome de Down, que acostumo a trobar esperant a la parada, no va al taller, no té on anar i està perdut. Es frega el cosset de fus contra la paperera de plàstic verd, que li va a mida, colrat el rostre i l'animeta neguitosa, cercant minvar aquest desfici de veure tantes al·lotes que no seran mai per a ell. Viu i es mou com si no fos vist.
Una al·lota, mentre espera palplantada que arribi el seu bus, llença nerviosa totes les galetes, bocins de pastes i restes de patates frites que duu a la bossa. Ho fa enrabiada, per força, lluitant contra la seva bulímia. Tanmateix sap que creuarà el carrer i tornarà a la pastisseria francesa a atibacar-se de grasses saturades i dolços de tota mena. Llavors entrarà als lavabos del Cristal i es ficarà els dits a la gola i es farà venir oi - de tot, de la tassa pudenta, de si mateixa, de l'estúpida necessitat d'estar "bona". Ja n'està farta. Se li veu ben bé a la mirada.
1888 és el nombre de comentaris que hem intercanviat.
250 posts
40.000 visites.
Una fragància especial.
Un país que puc encabir a una pantalla, però és real, és el nostre país, més gran del que ells volen i diuen, indestructible, és una essència, per no oblidar-nos qui som, a on ens volem trobar, de què no ens hem d'amagar, quina és la nostra vastitud. La Catosfera és el meu país real. No he d'esperar res més, ni cap almoina. No.
Convé de fer encontres amb els amics i les amigues, celebrar l'amistat, actuar-la, fer-la present amb una litúrgia xalesta del goig de viure. Avui hem anat a dinar a un restaurant de cuina marinera, prop de la mar, però arrecerades de la calor, dins el local amb aire condicionat. És impossible una altra cosa al migdia, la fresca de les taules de fora només arriba a la nit.
Érem onze. No us atabalaré amb els noms ni amb les inicials, deu al·lotes i un al·lot, que viu com vol, amigues amb les que me veig sovint i d'altres que feia un any que no topava, dues que no coneixia, però ens sabíem els noms de bon grat.
Tots hem sortit més prest de la feina , ben bé uns 40 minuts i hem fet cap allí. Abraçades llargues, dolces, autèntiques, alegries, novetats , éxits, nostàlgies, fracassos, emprenyos, separacions, parts... polissonades, un seguit de noticies amunt i avall de la taula, amb gust d'ametlles tendres.
Sempre m'ha semblat que les ametlles tendres, aquelles que ens podem menjar directament de l'arbre , mes o manco per aquesta época de l'any, duen sabor de veritat i olor de vida renovada des de la infància fins aleshores, com l'actualització immediata dels bons moments, el somriure en ample, els comentaris agradables, la tendresa, el bon menjar i el bon beure que acompanya les diverses trobades, les bromes i aquella alegria que ens bé, perquè ja hem fet les vacances o perquè aviat les farem o perquè sí. Menjàvem de musclos torrats i popets i paella de peix, però a mi m'ha vingut aquest gust d'ametlla tendra, antic i novell a la vegada.
La lluna és un interrogant, avui, prim i escolat. Com una falç de ferro lluenta i magre, blanquíssima.
Es demana per què el crepuscle taronja ha tornat color de sang? Primer vermella, després morada i negra, com el no-res, quallada, pudenta com una nafra, com un retret infinit...
Per què les buguenvíl·lees es moren arraconades a les voravies, com un presagi aterridor, de set ?
Per què hi ha més avions que ocells, creuant el cel, trencant la barrera del sò, portadors de dissort, eixordadors?
I allò que més la inquieta, es demana per què encara hi ha homes que maten a les dones?
I fa aquesta calor apegalosa que no deixa veure-hi clar, ni amb els ulls ni amb l'ànima, i fa aquesta basarda i aquesta mesquinesa que s'escampa com una taca de petroli, la mort eixint de les entranyes de la terra.
Avui la mar era picada, pessics blaus sota calitja blanca i un sol encegador, irritant, escampava humides dreceres al cel i ens queia a sobre com una condemna.
Suor salada regalimant pel front i les mans apegaloses fins el capvespre. Costava d'agafar la brisa, desafiant, només es treballava la mar i no ens arribava a les galtes.
L'aigua era un sedàs de somnis que bullien i un desig de límits o deslímits al cos. Sortia de la feina a les set tocades i no n'estava descontenta però tenia ganes de viure la resta de la llum en llibertat, tocar les roques aspres i la sorra, carregada d'andròmines i graons d'algues com carn, olorar l'aigua i esbandir-me el pes de la calor.
No vàrem poder resistir la temptació de veure com anava això de remar a un cap de cantó, dempeus, amb l'aparença de desequilibrar la barca, però realment fent circular aquell peix negre i esvelt, amb la destresa d'un amfibi amb un rem sol.
Segons ens van dir, les gòndoles són una embarcació pensada per a navegar suaument pels canals, com animals tranquils, per passar pels canalettos estrets i els ponts petits, i alhora una obra d'art, úniques al món.
Així que érem sis i vam llogar una gòndola que es va endinsar pels canals, voltant voltant i retornant a la Giudecca i a la Plaça. Una hora distesa passant sota els ponts i veient els colors tintats i destintats de cases i palaus, els reflexes de l'aigua tan reals com les cases mateixes, aquella sentor de salnitre i de fusta banyada, aquells miratges. El gondoler anava explicant el què veiem des de la gòndola, repetint el seu traç sobre l'aigua mil vegades. No necessitava explicació, però la seva veu afegia una remor hipnòtica al passeig.
A mi em va venir bé, doncs vaig sortir trasbalsada del Palau Ducal. Ja veureu per què...
Victoria |
diumenge, 27 de juliol de 2008 | 19:54h
Un any rera un altre la trobada es fa ineludible, nit d'estiu, toqui com toqui la lluna, a Sant Jordi. N'hem tingut de totes castes de llunes en tants d'anys. Bona música, sardines torrades, rom cremat, havaneres, cançó marinera, bauxa i amistat.
Hi he anat amb en J., na X., i na B. En R., enguany no ha volgut venir... no sé què li ha agafat. Tinc per mi que ja no li fan el pes les sardines.
Som els de sempre, ben molts. Hi he trobat n'À i en J., n' A-L i na S., en T., i na C., i molts d'altres, bona gent, nostra, alegra i desvetllada.
Enguany ha estat la XIII Trobada d'havaneres i cançó marinera. Els Arpellots han tornat presentar el seu nou disc "Marina". Si voleu saber-ne coses dels arpellots consulteu: http://www.arpellots.cat/cat/grupcat.html
Victoria |
divendres, 25 de juliol de 2008 | 00:29h
Així l'anomenava Goethe al dietari "Viatge a Itàlia" i afegia:"La vida quotidiana al carrer i prop de l'aigua, a les gòndoles i als palaus, el comprador i el venedor,el mendicant, el barquer, la veïna, l'advocat i el seu adversari, tot hi viu i s'hi belluga i s'hi capfica, parla i protesta, crida i prega, canta, toca, impreca i mou soroll"
És ben bé així, Venècia una munió d'aiguamolls, més d'un centenar d'illes i canals, com un trencaclosques sàviament compaginat, quatre-cents ponts, un present i una nostàlgia, una nissaga valenta i enginyosa, una necessitat de protegir-se i guanyar terra a la mar, una volta de pern sobre el fang, una supervivència, un plantar cara a allò advers constantment, una contradicció i pertot una beutat singular.
L'entrada al port va ser una hora d'espectacle continuo, a babord i a estribord del vaixell, la dansa de la terra i la mar Adriàtica fent equilibris, arrecerades les terres per una llengua estreta de fina sorra, el Lido, com una abraçada protectora.
Arribem a la Plaça sant Marc en una lanxa. S'obre aquest espai porxat, habitat per coloms, el palau del Dux, la basílica bizantina de sant Marc, la torre del rellotge, i el campanile. Cafés i música.
De fet el primer que fem es prendre un café i amarar-nos realment i simbòlicament. I tot d'una...
Victoria |
diumenge, 20 de juliol de 2008 | 09:36h
El pleniluni ens ha ferit de llum a tots i ha omplert de tresors les aigües estiuenques, malmenades per l'oli de les cremes solars i el renou.
Una trunyella que es fa i es desfà ens lliga aquestes nits a la contemplació. És allí per asserenar un dia massa feixuc de treball, en mig de la calor, o per temperar les disbauxes de sol i velocitat d'un temps massa breu de vacances.
No costa res mirar-la, ni cal fer llargues coes per aconseguir l'entrada. T'asseus a un banc o a les roques i vas fent, obertes les portes interiors i la mirada.
La nit ens ha portat aquest doble regal de llum i frescor, de bellesa inefable, sense litúrgia afegida, mil·lenària.
Victoria |
divendres, 18 de juliol de 2008 | 00:58h
Alguna cosa irracional em lliga a la lluna, potser siga llunàtica o conservi mirada de lloba. Avui, quasi lluna plena, pels pèls, caminava a vorera de la mar mentre es feia fosc . La lluna, d'una claredat diàfana, passejava pel cap dels fassers de les cases indianes i de tant en tant era creuada per uns núvols foscos talment arbres transportats per un tren silenciós que es perdia a la nit.
Venia cap a mi en una estora lluminosa que serpejava la platja en diagonal des d'on era ella fins on era jo. La marea alta trencava l'harmonia de la drecera amb el seu guanyar la platja i es disgregava la llum, en ziga-zaga, empesa per les ones, totes escuma contra el trenca-ones.
Els grills, esvalotats, saltaven al passeig i cantaven. Poc a poc ha caigut la fosca i la lluna ha anat pujant camí de Júpiter fins que la seva claredat ho omplia tot, el cel i la mar i la meva mirada.
Victoria |
dimecres, 16 de juliol de 2008 | 00:59h
Sortint de Venècia on tot era beutat, des dels canals, fins a la mar, des de les pintures del Bosch fins a les teulades de zinc i terrissa, els capitells blancs del Palau del Dux i la plaça porticada. Les illes oscil·lant d'estribord a babord, fent ziga-zagues, mentre partíem, allunyant-se. Ens dirigim cap a Croàcia, Hrvatska.
A sol ixent veiem la regió d' Istria: Krk, Cres, Rab, Pag, Dugi...a la mar Adriàtica. Unes illes llançades a la mar com esculls negligents, allargant-se, o sorgides en calent i escampades pel vent, esquitx de pluja, taques blau nit, talment abocades d'un tinter gegantí mentre un déu escrivia secrets primigenis i insondables... és una metàfora, és cert, però viva, es presenta talment als nostres ulls. És la manera que trobo més fidel per descriure-les.
