Quin gran tresor i quin turment les paraules:

Paraules com hams, que ens atrauen, ens aboquen a engolir-les, a assaciar-nos, ens regiren, ens estripen la freixura, ens fan vibrar.

Paraules com silencis, com àngels de cotó, com brises invisibles, com ponts.

Paraules com gilettes, esmolades, que fereixen, que xapen, que ens fan mal.

Paraules com carícies, com llepades, com murmuris, com música, com parpelles, com aigua de la mar.

Paraules com llàgrimes, que llisquen, entristeixen, asserenen, conhorten, ens desfan.

Paraules vertaderes, com somriures, com badalls, com caguerades, com urpes i potades, com besades, com la sang.

Paraules mentideres, com verí, superflues, com moscards, com pudor de benzina, com un caramull de fems.

Paraules com mans, com cors, com cervells, com fetges, com pulmons, com peus, com vagines, com penis, com torrents.

Paraules com tàperes, com buguenvíl·lees, com cards d'arena, com grans de sorra, com pedres, com estels.

Paraules com ànimes, com crits, com déus, com inferns, com atzars.

Paraules com cireres, com coltells, com orelles, com ulls, com caps.

Paraules que són vida, que són mort, que éns fan immortals...

43 graus a l'ombra de la mort, 43 víctimes enguany. Na Laura, la darrera (?), apallissada fins a morir, a Marratxí, a Mallorca . M'estalviaré els detalls, just assenyalar que el coll i les costelles , essencials per a respirar, estaven destrossats. Realment i simbòlocament feia temps que ja no podia respirar na Laura amb la mala companyia que passejava.  El seu aire era un verí letal, el seu aixopluc , un garatge subterrani, una ratera mortal

Massa sola per a salvar-se. "Es veia venir"... diuen els veïns, però ha mort cruelment apallissada, sola, a l'ombra de la indiferència.

Massa dur per assumir-ho, tots plegats, ja ho comprenc. Massa brutal per acceptar-ho... però ha passat.

El sospitós, la seva parella, és consumidor de crack. Possiblement té el cervell destrossat, però l'instint de mort i la prepotència de matar una innocent, més dèbil que ell, han restat intactes, esgarrifosament augmentades, si se'n confirma l'autoria. Té antecedents... cal esperar. Ja ho val!

Ahir ho vaig saber. Tot canvia quan això esdevé...

El meu, el nostre, dol i condol... la nostra esperança que un dia no es trobin soles.

El dia, ahir, va ser estrany. Un sol opac, anèmic, descolorit, era tapat intermitentment per una mosquitera de núvols i un miratge de pols en suspensió. Un dia gris,  fosc i malapler, se’ns queia damunt com un càstig.

La  calitja sufocant envoltava la terra,  perseguida d’una febre extenuant que ens aclaparava a tots, vius i inerts, i no va fugir ni de nit.

Plegava de la feina a les set de s’horabaixa i el passeig vora mar no me tornava l’esma  ni les forces. Com una criatura invertebrada m’arrossegava a cercar la remor de les barques per a poder constatar que estava envoltada d’aigua i cercava seient com qui cerca un tresor, però res em restaurava el cansament. Ni els correus de les amigues feren  el miracle. Com un grumer fora l’aigua perdia el sentit i la forma.

 
Vaig tornar a casa sense poder fer de tira l’escala que em separa de la mar. Em vaig clavar a la butaca d’orelles, tot esperant descansar. Dins ca nostra la temperatura era més baixa que al carrer. Afortunadament la nit, el ventilador i les finestres en ample, van fer la resta.

Tota la tarda s'ha preparat per a l'espectacle. Núvols compactes i d'altres, estripats i fràgils, es mesclaven al cel divers. Un vent generòs i constant, suau, duia la sensació de frescor que tant necessitàvem.

El sol ha convidat a un banquet dionisíac, vidre roent a punt de fosa, ha travessat els núvols blancs i grisos i els ha tintat de roig i de violeta, escampant lluminositat pertot.

La lluna, xap de blancor, perfecte semicercle, alta i distant, ha aparegut a ple dia i s'ha cercat un recó blau.

El sol s'ha descompost i dispersat en camins horitzontals de llum fins a l'extinció. Només un record en pocs instants.

Voldria haguessiu vist aquest crepuscle, la bellesa del qual regira la mirada, però alhora aserena.

Els gorrions s'han enfilat a grapats entre les palmes dels fassers i les tòrtores morenes s'aixoplugaven al pinar.

Potser sí que només som aquesta dessolació , com la del cel amb els núvols estàtics i la fosca que cau, suspès l'univers d'un encanteri, tot just després d'una exageració de roig.

Potser que aquest desig de llum...

Sis érem sis que vam sortir de l'armari, o com en Toni i en Llorenç diuen, ens vam desvirtualitzar. Pel que a mi fa m'hagués estimat més no fer-ho, només ésser una oscil·lació que nom Victòria, donant la cara de l'ànima i el cor , això sempre, ja sabeu que ho faig, però sense currículums ni fotos.

Hores d'ara  tothom sap  què nom, quina fila faig i tot allò que internet li dóna la gana  d'acaramullar com a coses que són d'una, però no ho acaben de ser mai, perquè una és el seu sentiment i el seu buit i la rialla, i els errors que no surten al currículum, i els éxits profunds que tampoc hi surten i una és molt més i molt menys. És tot allò que vosaltres penseu i sentiu de mi i el què no penseu i no podeu palpar, una és els seus propòsits i la lluita callada i els silencis i els somnis de país i els altres...una és les seves rareses i insomnis mals d'explicar, les filies i les fòbies que una sent. Una és les seves paraules.

Sí, va ser en això de les paraules que ens vam trobar, les dites i les escrites a llapis, puny tancat, o a l'ample, mà oberta damunt el teclat. Les paraules al bloc i al llibre, les paraules que fan ponts i temps i lligams elàstics.

Per a mi va ser important ésser convidada per la meva filla Elisenda, que duu la gestió cultural de can  Alcover,  a participar a una taula de presentació del llibre de la Catosfera Literària 2008, podeu entendre el per què; també ho va ser: seure devora na Caterina i quedar per veure'ns al Bosch un dia i dur-la a casa i esperar que entràs perquè no li passes res; veure de prop i en tres dimensions, o cent que en té, en Toni Ibañez ( tonibanyes al correu :-))a qui segueixo en silenci de lectora i abraçar-lo i escoltar inesperadament un poema que em va fer i llegir en públic, amb aquella veu que ja havia sentit a l'audio del seu bloc, però per a mi en directe; rebre el dibuix d'en Biel, a la dedicatòria del llibre catosfèric i el seu afecta - fa molts d'anys que el conec en Mesquida, de quan els dos érem molt joves i wuapos i estàvem a l'UIB de PNN's, me'l trobo sovint, més lluny o més a prop, en actes de país i de cultura, ell a dalt i jo a baix, o tots mesclats en allau -  però dijous  varem seure i beure plegats i engirgolàrem  un projecte comú  que em fa ilusió; conéixer en Llorenç, tot ell valuós i sòlid , seure devora ell i compartir l'acte xarrim - xerram amb aquella naturalitat; escoltar en Benjamí, l'artífex d'enxarxats, un pou de coneixements tècnics i dels altres, esmunyedís i actiu, ple d'energia.

Per a mi va ser important que qui jo estim fa molts d'anys, en J. i els meus fills: en M., n'E., i en R., fossin allí, contents de ser-hi . Que hi fossin N'A-L. i na S., amics entranyables que no fallen mai en res que una necessiti i l'estimen a una tal com és, i na X. , l'amiga de sempre que ni saps des de quan reps el seu amor o un pom de violetes africanes quan et cal, i na J. que fa poc que conec, però es com si fos des de sempre, i en M-A.Ll., a qui m'uneix una amistat que va eixamplant-se apoquïu i passa per una empatia de temes i un reconéixement mutu.

Avui, dijous dia 4 de setembre, a les 20h. a Can Alcover, carrer de sant Alonso 24, a Palma, es fa la presentació del llibre La Catosfera Literària 08 Primera antologia de blogs en català.

Per a la presentació ve en Toni Ibañez. http://entrellum.blogspot.com, poeta, coordinador i compilador de La Catosfera Literària 08, pare de la criatura. Ja me fa ganes conèixer-lo en persona , després de llegir els seus poemes i seguir-lo al blog Entrellum. L'acompanyarà en Biel Mesquida, blocaire, de Plagueta de bord,  http://blocs.mesvilaweb.cat/bielmamengual, que ha fet el pròleg del llibre, escriptor nostrat de tota la vida, un dinamitzador nat.

L'avió s'alça en diagonal, talment llençat per un fonèvol, atret per la llum i l'alçària, una au gegantina, ben comuna al cel de Ciutat. Recorda la tragèdia de dia 20 d'agost, però alhora la perfecció de la seva línea aerodinàmica la fa oblidar, com si fos impensable.

No es pot viure d'esquena a la mort, tampoc de cara a cara, paralitzant-mos. Ben aviat ens avesem a tot i tirem cap endavant. L'avió es perd i es fa petit, embolcallat de núvols esparsos. Tres minuts després en vindrà un altre i un altre més, i molts més que no s'estavellaran. Així és la vida.

El paisatge costaner marca distancies amb degradats de gris i blau cap a la llunyania.

Coloms blancs, blanquíssims, coronen els massissos de boix, tremolant, mentre un colom gris i negre parrupeja en terra tot sol. Els jardiners amb guardapits grocs preparen la terra i els planters per a la tardor que s'aproxima. Tot són indicis.

La mar era avui una seda tibada sense arrugues, talment un estany adormit. Al fons un horitzó de cims flonjos, terres inexistents, límits ignots que imposa la imaginació, boires, com esculls. M’he hagut d’espavilar a baixar del bus a les totes que se’m passava la parada, penjada com estava del paisatge irreal. Quasi ensopego amb el meu xal i em cau el llibre d’en Rilke: Cartes a un poeta jove , editat enguany a Angle Editorial

Agafo l’altre bus que ve de buit. Soc l’única passatgera, quin luxe. Fa fresca de l’aire condicionat. Penso amb les persones que he de veure avui , el cos menut i corbat de na F., que no s’acostuma a l’aïllament dels 9 metres quadrats del seu redol, l’esguard de mico eixerit d’en P., la pell transparent com una instal·lació, escopida de  pètals liles  de buguenvíl·lea, besades de mulata d’havanera quan anava a fer l’esponja mar enllà, ara és prim com una fulla de lledoner i fins i tot el matalàs l’escup defora. Na L., la filla de na M., em portarà el seu temps guanyat al temps, que no sap que n’ha de fer des que sa mare és amb nosaltres 10 hores diàries, i m’explicarà un nou neguit. Vendrà també na P., els electro-xocs l’han moderada tant que ja no té cicles, només aquesta mirada perduda i el silenci, però li agrada fer figures fosques amb el Tangram i paraules de paraules cada dijous com una fita que cal acomplir. 

"Viure, veure i sentir",paraules d'en M. Costa i Llobera ( 1854 - 1922 ) , amarat dels estius infantils a Formentor, cala Figuera, cala Gentil, cala Murta, les cintes d'arena blanca, l'aigua i el cel  tan blaus i transparents, la roca esgratinyada i imponent, el bosc esponerós i ombrívol, els cims: El Pal, en Fumat i la Talaia, el vent abrusat i la vegetació perenne. Aquest és l'escenari.

Viure i veure i sentir, vet aquí el que esmola els sentits i dóna llibertat.

Fa 49 anys de les Primeres Converses Poètiques de Formentor, l'any 1959, impulsades per Camilo José Cela amb representats de les quatre llengües de l'Estat espanyol i figures rellevants europees del mon creatiu i editorial. Es van celebrar durant vuit anys i hi van participar, entre d'altres: Barral,  Castellet, Gallimard, J.M.Llompart, Blai Bonet, Carles Riba, Ferrater, Foix, Gil de Biedma, Clementina Arderiu, Fuster, Espinàs, Sanchis Guarner, M.Villangómez, Ll. Villalonga, R. Graves, Damaso Alonso, V. Aleixandre, G. Diego, C.E. Ferreiro, León Felipe i un jove periodista B. Porcel. Una nodrida participació de parla catalana. Van ser 19 poetes. Tots ells van retre homenatge al mestre Costa i Llobera a cala Murta.

Aquesta setmana la Conselleria d'Educació i cultura ha recuperat l'esperit i el lloc de les Converses  i ha organitzat Les Converses Literàries a Formentor 2008, els dies 25, 26 i 27 d'agost. Hi participen, entre d'altres, els editors M. Muchnik i J.M. Castellet, i els escriptors i dinamitzadors culturals: Biel Mesquida, B. Porcel, Cèlia Riba ( neta d'en Carles Riba ) Marta Pessarrodona, A.M. Moix, Camilo J. Cela Conde, Carme Riera, J.C. LLop, J.M. Caballero Bonald, W. Graves, Basilio Baltasar, P.Cuadrado. Tots ells traficants d'idees, com els ha anomenat en B. Mesquida i un nombrós públic, unes 150 persones.

Rodolàven les fulles disforges dels plàtans per la voravia de les Avingudes, ferides i tacades pels fongs grisos, talment les mans d'un vell, aquest matí. Una imatge quasi tardoral. Ben aviat el carrer ha estat ple de fulles retorçades i malaltes, altre temps palmells oberts, amples i acollidors, com ventalls. Tot s'acaba espanyant.

El vent apaivagava els excessos de la calor i dels aires condicionats que escupen foc com un insult als vianants.

El matí de ciutat es mig buit. Els qui hi passen cerquen les ombres i agraeixen el vent. Des del meu seient del bus veig el film de la ciutat endormiscada, el detalls.

Un jove amb síndrome de Down, que acostumo a trobar esperant a la parada, no va al taller, no té on anar i està perdut. Es frega el cosset de fus contra la paperera de plàstic verd, que li va a mida, colrat el rostre i l'animeta neguitosa, cercant minvar aquest desfici de veure tantes al·lotes que no seran mai per a ell. Viu i es mou com si no fos vist.

Una al·lota, mentre espera palplantada que arribi el seu bus,  llença nerviosa totes les galetes, bocins de pastes i restes de patates frites que duu a la bossa. Ho fa enrabiada, per força, lluitant contra la seva bulímia. Tanmateix sap que creuarà el carrer i tornarà a la pastisseria francesa a atibacar-se de grasses saturades i dolços de tota mena. Llavors entrarà als lavabos del Cristal i es ficarà els dits a la gola i es farà venir oi - de tot, de la tassa pudenta, de si mateixa, de l'estúpida necessitat d'estar "bona". Ja n'està farta. Se li veu ben bé a la mirada.

Però també em perfuma la vida.

1888 és el nombre de comentaris que hem intercanviat.

250 posts

40.000 visites.

Una fragància especial.

Un país que puc encabir a una pantalla, però és real, és el nostre país, més gran del que ells volen i diuen, indestructible, és una essència, per no oblidar-nos qui som, a on ens volem trobar, de què no ens hem d'amagar, quina és la nostra vastitud. La Catosfera és el meu país real. No he d'esperar res més, ni cap almoina. No.

Bones amistats .

Companys de viatge.

Llibertat.

El meu país normal.

Convé de fer encontres amb els amics i les amigues, celebrar l'amistat, actuar-la, fer-la present amb una litúrgia xalesta del goig de viure. Avui hem anat a dinar a un restaurant de cuina marinera, prop de la mar, però arrecerades de la calor, dins el local amb aire condicionat. És impossible una altra cosa al migdia, la fresca de les taules de fora només arriba a la nit.

Érem onze. No us atabalaré amb els noms ni amb les inicials, deu al·lotes i un al·lot, que viu com vol, amigues amb les que me veig sovint i d'altres que feia un any que no topava, dues que no coneixia, però ens sabíem els noms de bon grat.

Tots hem sortit més prest de la feina , ben bé uns 40 minuts i hem fet cap allí. Abraçades llargues, dolces, autèntiques, alegries, novetats , éxits, nostàlgies, fracassos, emprenyos, separacions, parts... polissonades, un seguit de noticies amunt i avall de la taula, amb gust d'ametlles tendres.

Sempre m'ha semblat que les ametlles tendres, aquelles que ens podem menjar directament de l'arbre , mes o manco per aquesta época de l'any, duen sabor de veritat i olor de vida renovada des de la infància fins aleshores, com l'actualització immediata dels bons moments, el somriure en ample, els comentaris agradables, la tendresa, el bon menjar i el bon beure que acompanya les diverses trobades, les bromes i aquella alegria que ens bé, perquè ja hem fet les vacances o perquè aviat les farem o perquè sí. Menjàvem de musclos torrats i popets i paella de peix, però a mi m'ha vingut aquest gust d'ametlla tendra, antic i novell a la vegada.

Quart creixent, baixa en el cel, la lluna era un tall de sang a la nit negre, ben dibuixada , talment una ferida oberta al tors, molt lluminosa.

Deixava una estela també roja a la mar fosca, estreta , tremolosa, encesa, que la marea baixa s'enduia i retornava, com un alè.

També era hipnòtica.

Algunes famílies sopaven a la platja tot esperant que la calor anès baixant de grau, alienes a la lluna.

Per a mi la lluna estava encesa d'ira justa, de dolor, de sang innocent, impressionantment bella en la seva dissort.

La lluna és un interrogant, avui, prim i escolat. Com una falç de ferro lluenta i magre, blanquíssima.

Es demana per què el crepuscle taronja ha tornat color de sang? Primer vermella, després morada i negra, com el no-res, quallada, pudenta com una nafra, com un retret infinit...

Per què les buguenvíl·lees es moren arraconades a les voravies, com un presagi aterridor, de set ?

Per què hi ha més avions que ocells, creuant el cel, trencant la barrera del sò, portadors de dissort, eixordadors?

I allò que més la inquieta, es demana per què encara hi ha homes que maten a les dones?

I fa aquesta calor apegalosa que no deixa veure-hi clar, ni amb els ulls ni amb l'ànima, i fa aquesta basarda i aquesta mesquinesa que s'escampa com una taca de petroli, la mort eixint de les entranyes de la terra.