VilaWeb.cat
Victoria | dimecres, 9 de juliol de 2008 | 00:17h


Tant de blau encés , tanta claror
Tanta llum de mar

Tant d'amor
Victoria | diumenge, 6 de juliol de 2008 | 23:55h

Tant de dies a la mar, al bell mig, la mirada plena d'aigua.
Hi estic compromesa i l'enyor.
En parlaré. Li faré honors.

La nit cau lentament
i jo hi vaig a l'encontre,
mentre les coses es dissolen
cap una sola fosca,
dins la mar,
sense ombres.
La remor és persistent
i neteja.

Hi ha una lluna quart creixent
i núvols negres que l'assetgen. 
La veig entre les atzavares, tintada de llum,
com una ditada de farina sobre els fogons.

La sal del bany nocturn em nodreix.

Victoria | divendres, 4 de juliol de 2008 | 00:12h
La mar ens atrau com un nirvana poderós, d'ella venim i ella ens emmiralla. 
La mar ens uneix i escampa sabors i danses, paraules i secrets d'eterna vida. 


Victoria | dimarts, 1 de juliol de 2008 | 00:33h

Heus aquí Dido,
princesa de Tir,

filla de Mutus,

germana de Pygmalió.

Va haver de fugir,

exiliada.

 

Doneu-me, déus, la força

per no oblidar la pàtria,

la terra furtada per mon germà,

estimar

la seva mar tan blava,

els seus àrids turons,

les valls suaus i fèrtils,

perennement verdes,

les carenes serrades,

les paraules més belles

que mai he escoltat.

 

S’hi he de fugir

que sigui a Quar Hadast,

on sempre pugui veure-la

i que ningú no m’allunyi

d’aquest propòsit.

 

Molt a prop de Tunis, la capital deTunísia, a 17 kilòmetres, hi ha la bella península de Quar Hadast., un port arrecerat i una terra ufana. No queda res de les restes fenícies de la que fou pròspera ciutat, mirant la mar, cap a Tir i el Líban, fundada, segons diu la llegenda, per la reina Dido. Ha estat declarada Patrimoni de la Humanitat l’any 1979. Les ruïnes que es poden veure són les de Cartago romana, doncs la fenícia va ser destruïda i arrasada pels romans l’any 146 aC. Quan s’odia i enveja una terra i un poble per la seva prosperitat es pot acabar destruint-la, no deixant-hi pedra damunt pedra condreta. No és gens exemplar aquest desig de dominació.

 

Victoria | diumenge, 29 de juny de 2008 | 15:22h

La mort viole(n)ta s'inta·la als ulls i els ombreja , enfonsa les pupíl·les i taca de foscor l'esguard.

La mort viole(n)ta s'istal·la al coll espigat, hi  fa un tall net de sang quallada.

La mort viole(n)ta és vi, la mort viole(n)ta és sang, són trets.

La mort viole(n)ta són pètals escampats per un vent possessiu.

Otel·lo torna boig i veu indicis pertot. El seu cor és dèbil, la seva mà és poderosa, els seus "amics" són vils, la gelosia i la pàtria potestat són dagues assassines.

Voleu arma de destrucció més massiva que l'orgull col·locat on no toca? que la prepotència i la impunitat de matar a la llum del dia, sota la connivença de moltes mirades que no veuen i molts comentaris del tipus : " mes bleda ella de no ....." ? 

I anem fent anques enrera, justificant que es pot violar a les mares, esposes i filles d'aquells que algun maníac ha decretat com a enemics i es pot arrabassar milions de clítoris perquè el plaer femení fa renou i algún dia podria voler ser lliure o esclatar fronteres o proclamar de bon de veres que val més fer l'amor que no la guerra..

Estic trista i decebuda, cada mort viole(n)ta m'enfosqueix l'esguard i em fa pensar aquestes coses tristes i reals de les que quasi ningú en parla.

Victoria | divendres, 27 de juny de 2008 | 17:43h

Benjamí Villoslada, autor del bloc: BITASSA A LLOURE http://blog.bitassa.cat 
avui a les 19h., en el programa que presenta: Mallorca en xarxa,
a Ona Mallorca http://www.onamallorca.com entrevistarà a: 

Toni Ibañez, http://entrellum.blogspot.com, pare, coordinador i compilador de La Catosfera Literària 08, Primera antologia de Blogs en català, Cossetània Edicions, i a un parell de blocaires de Mallorca, inclosos a LCL:

eLITERATURA http://eliteratura.balearweb.netde Llorenç Carreras

MELICOTONS AL SEMENTER http://cruella.balearweb.net de Cruella de Vil

NO EM DIGUIS QUE ÉS UN SOMNI http://caterinacortes.wordpress.com de Caterina Cortes

EL PÈNDOL DE PETITES OSCIL·LACIONS http://blocs.mesvilaweb.cat/victoria de Victòria

Victoria | dilluns, 23 de juny de 2008 | 19:49h
Una estela d'aigua, talment la coa d'un cetaci gegantí, segueix el vaixell continuadament per la popa des que hem deixat el port. Tunísia ha anat fent-se petita fins a desaparèixer. La coa gegantina arriba a l'horitzó, tot aigua i boires, i des d'allí s'aferra al vaixell, com un lligam que no vol rompre's, com els amors de Dido s'aferren al seu cor.

El sol alt en el cel escampa bimbolles argentades, missatges de llum palpitants, xifrats, que m'entretenia en esbrinar, bocins de veritat que enlluernen. El sol va fent camí cap a la mar, per acotxar-s'hi, cau vertical. Les espurnes s'ajunten i teixeixen una estora, també gegantina, una llengua d'acer que cerca dir paraules sàvies, un palmell obert contenint la reserva de la llum, tota la llum.

El sol es pon, la mar es regira per uns moments per tornar en calma tot seguit. El color gris es menja la resta de la festa de ponent, els fruits malves i rojos, com un sangtraït i em ve una pau hipnòtica que no em deixa partir i m'agombola les ànsies.

Un petit balcó amb barana metàl·lica em separa d'un salt mortal que potser feria, enlluernada per la veu de la mar, com n'Ulisses atret per les sirenes pot estarse'n de llençar-se, ben lligat, i així no renunciar al seu cant.

I em ve del cel un cobriment de fosca i se m'endú. La mar a babord i a estribord, pertot, m'envolta i em contorba, la mar immensa que es desplega com un vestit de núvia i es mostra tota i es desfà en blancals com boques assajant un somriure fonedís i em torna a temptar i ja som líquida.
Victoria | dissabte, 21 de juny de 2008 | 13:28h

A Barcelona ens va venir a cercar na Roser. Ens dugué a berenar a un lloc tranquil prop de la mar, ideal per platicar, un encontre necessari: abraçades, rialles, tendresa, informacions, el dol de Birmània, el viatge, la mar, projectes, amistat fluïda. A la meva plagueta hi tinc escrit: quina sort que hem tingut de conèixer na Roser. Ens tornarem a veure a la tardor, al Montseny, o potser vingui a casa abans a descansar uns dies.

Vaig veure el meu germà i na L., vàrem prendre birres a la Moritz i dinàrem de galtes i favetes, aquí, ja tan a prop de casa, ens permetérem algunes llicències. Passejar de nou prop dels til·lers, visitar el Raval, sentir sant Pau del Camp, aquell recolliment, aquelles pedres nostres essencials, visitar el Mercat de sant Antoni, arribar al Pi, a Sta. Maria del Mar i al carrer Princesa, comprar taronges confitades banyades de xocolata... prendre una pluja beneïda. 

Els nebots entranyables, llargs cabells i vida plena. La petita N. que ens fa bavar a tots ja té un mes. Quin goig per mumare ser besàvia...  Com es troben els ulls d'ambdues i es descobreix la confiança en la vida, plenament felices.

Al barri de mumare hi construeixen una casa de 14 plantes, just davant ca seva. Me la miro i escric, mentre els de casa dormen:

Uns homes dalt de les bastides,
Prometeus encadenats a l'abisme
per l'arnès, que no sempre tanquen.
Demiürgs anònims, indispensables,
al pis catorze,
arrisquen la vida.

Canten i suen,
aliens a llurs heroïcitats quotidianes,
treballen a la ciutat en construcció,
com si res.
Gira la grua,
agulla d'un rellotge imparable,
talment la vida.

Al passeig hi ha magnòlies,
un poc esquifides per la contaminació,
omplen de blanc el matí que ha nascut blau,
esclat impensable
de continuada esperança.

Victoria | dimarts, 17 de juny de 2008 | 23:23h
Humilment per a tu, Montserrat:

Venen les paraules a trobar-te
a la platja encalmada i deserta.
Comprens el seu missatge
i la mena de ritme
que de sobte
les ordena,
l'envestida, suara forta,
suara dolça,
i el silenci.

Obres, com ventalls  d'estiu,
les vertebres i el cor,
els llavis, com mirades.

Has pogut dir que vens
de la fondària de les dones
i has alçat els ulls més enllà
del paisatge previst.

A la cova de les ombres 
a la que eren confinades
no comprenien aquella mena de batecs
que venien
de les voltes del cel.
Els crits dels corbs s'instal·laven
al xamfrà de les venes
i eixordàven sovint renou i por.

Les paraules, el cor de les paraules, 
són l'eina de treball, que ens enlaira
i ens relliga.

Algunes van morint
talment cloïses buides
i dibuixen bells camins iniciàtics
però tu, Montserrat Abelló,
no aturis de parlar-nos.

 
Victoria | dilluns, 16 de juny de 2008 | 23:36h

"Hi ha un hora en la qual els homes necessiten vents,
hi ha un hora per a les aigües del cel
per a les gotes de pluja, filles dels núvols"...
Píndar - Olímpica

Sí , hi ha una hora per a cada cosa  i un moment per a cada estat i curolla.

Ha arribat l'hora de la tornada. Els vents favorables han dut la nau a port i he tornat, lleial, a Mallorca, a la meva mar petita, de butxaca, la que es veu de la riba estant.

He sentit la necessitat de reconéixer els racons, de constatar les garses amigues, els corbs marins i les gavines.

He pogut ensumar la camamilla borda i les savines, les algues roges, vives, i els esglaons, somorts, les algues com serrells de cabellera, blanques, cremades pel sol.

He mirat cap a la serra i als talls de marés de l'antiga cantera, mansió del vent i les falgueres. M'he omplert del mar blau i verd, i negre, dels blancals d'escuma, del cel tallat en triangles "per les tisores dels avions". La sentor de mar pertot... inoblidable.

Sí, he tornat a allò petit que em trobo cada dia, passejant vora la mar, talment intacte i viu, com sempre, m'esperava...

Victoria | dimarts, 27 de maig de 2008 | 18:16h

Ahir va ploure tot el dia i tota la nit. La pluja va executar una simfonia de tambors sobre les teules i de llamps i trons sincopats , de cortines de seda i de laments. Ara, mentre escric, l'oratge ha canviat de rumb i el cel ha tornat blau i els núvols, escampats com la llana de tondre, són ben blancs.

I que us he de dir m'he posat contenta perquè he de partir de viatge demà. Fa temps que la garsa tenia ganes de volar


Victoria | dissabte, 24 de maig de 2008 | 21:41h

Transcendència          


Assajar feblement un mot,

 

el mot confegit a les mans

i  xisclar.

 

Pujar les escales de l’oïda,

enfilar l’òrbita encesa

de l ’ull àvid.

Rodolar, esmolades,

llàgrimes de fang                                 

sobre el bell cos

de la paraula.

 

Enfilar bocins esparsos,

del món estimat.

Tremolar dessota les aixelles

i a la molsa del cos.

 

Hi ha un regust de sang

a la paraula viva,                                 

de mossegada al llavi,

d’espasme de tos,

un esforç,

manllevat a la por.

                                  

Ningú no em llevarà les paraules,

talment diamants,

carboni pur,

de milers d’anys.

Victoria | dimarts, 20 de maig de 2008 | 23:57h

La voravia és plena de flors roges i liles, com gotes de sang sobre el ciment gris, sang que era viva fa una estona, sang de dona assassinada.

Cauen les flors, incessants, com la flor romanial, per cantar la ignomínia, per reencarnar la vida.

Ha estat assassinada una altra dona, la víctima 29 . Un assassinat preventiu, com les guerres preventives, com els transvasaments preventius, com la ràbia preventiva. Al s.XXI han inventat aquesta paraula abominable. L'ha mort un home que es feia dir el seu home, a trets. Ha fet servir el canó de la pistola perquè no té cap més canó que li funcioni, ni cap neurona condreta.

Preventiu de què, aquest assassinat? preventiu de la llibertat que no es pot suportar perquè és d'altri, preventiu de la pàtria potestat que es fa engrunes, preventiu de la fatxenda ferida, del caos interior, de la frustració mal païda.

Victoria | dilluns, 19 de maig de 2008 | 23:40h

He sortit a caminar quan s'ha aturat de ploure, eren més de les nou. El cel blau fosc, amb clarianes més pàl·lides de tant en tant , ennuvolat amb borrallons ben negres.

La mar envestia amb força. Deixava l'arena a la platja a cada ona i els matolls d'algues, com jeroglífics indesxifrables.

La lluna quasi plena s'afanyava a sortir d'entre dos núvols allargassats com una parpella i mostrava la seva mirada blanca. Els núvols s'obrien i es tancaven i ella escampava la llum de reüll .

Suara es tancava totalment la parpella i venia la fosca resolta i el blau esdevenia negre, suara s'obria lentament, talment un llavi, i ella es mostrava.

Així ha estat tot el passeig...

Victoria | diumenge, 18 de maig de 2008 | 22:46h

Ahir va estar un dia molt intens, especial, de llengua i d'amistat. El matí es va llevar ennuvolat i amb un plugim prim de tant en tant. Vam poder berenar, així mateix, a fora, al jardí, prop del nesprer, ara ja ben espoliat, i del llorer, ple de brots tendres. Les roses a totes, justament de color rosa, aquelles que semblen manetes d'infant. Un bon suc de llimona de les nostres i de taronges de Sóller, projectes i cafè de sant Eustaqui... i ventijol... i ganes de caminar.

A les onze ens van venir a cercar en P. i na A. per anar a dinar a vora mar, a la cala sant Vicenç, on ens esperaven en T. na T. i na C.

De camí, ginesta, estepes negres farcides de flors blanques, fràgils al vent, però generoses, a grapades. L'alzinar, les oliveres, remor d'aigua intermitent, blat i roselles. Les ovelles, esquilades.

Arribarem a Campanet i vam pensar que tal vegada trobaríem les Fonts Ufanes brollant empeses per les darreres pluges i cap a Gabellí. Pel camí ja dedins la finca, trobarem en LL. que ja en venia. Ens va dir que no brollaven, però el camí i l'alzinar, i el silenci sagrat, i l'olor, s'ho valen.

Efectivament, en arribar a l'indret no brollaven, però el bosc d'alzines s'atapeïa, apareixien les cases dels carboners, la remor d'aigua, llunyana, però present, el bosc xopat i omplint-nos de rosada, tords i pardals voleiant, piuladissa variada... les pedres esquerdades, l'estora de fulles menudes mesclant-se amb la terra boscana, fosca, d'olor penetrant... Quin encert fer pública la finca.

Les Fonts Ufanes estan situades a la finca de Gabellí Petit, a Campanet, un dels alzinars més bells de Mallorca. Les Fonts són un fenomen hidrogeològic espectacular, amb surgències intermitents produïdes per l'aqüífer que sorgeixen de forma sobtada i potent, després d'una acumulació de pluges suficients al puig de Tomir. El cabal d'aigua pot arribar fins a 100 m3/segon.

Des de l'any 2001, les Fonts Ufanes són un espai natural protegit. Per preservar aquest entorn natural, Medi Ambient va comprar la finca l'any 2005.

En sortir el sol alt i obrint pas. Ja feia un dia clar. I cap a la cala sant Vicenç.

A les 14h. tots a taula, bona vista encomanada, amistat i rialles, aquells musclos a la planxa que només saben fer a cal Patró. La mar de cara, tota blava, serena i amansida, el cavall Bernat abraçant la cala, amb tots els colors del blau, talment el pinten els pintors de Pollença. L'arrós de peix, les tortes casolanes de poma, els cafès i les tisanes... el passeig vora mar.

I cap a la Diada per la Llengua que hi manca gent i no hi podem faltar, no ho hem fet mai, ni ho farem. Bona gent, els amics, els coneguts i saludats que dieu, els amants de la llengua, tots, al carrer...

Accés de l'autor

Nom d'usuari
Clau
Recorda'm

Últims 40 canvis

Arxiu

« Gener 2009 »
dl dt dc dj dv ds dg
   1234
567891011
12131415161718
19202122232425
262728293031 
RSS 2.0 RSS Comentaris
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats