Diumenge tornàvem a ingressar a l'hospital. Després d'esperar-nos unes hores, finalment vam tenir habitació i llit. Potser esperaven que faltés algú, perquè a aquella hora, diumenge, no era moment d'enviar ningú a casa. Jo em vaig quedar amb ma mare, així que va ser el meu germà qui acompanyà mon pare. L'endemà li havien de fer la prova, una cosa fàcil, deien sempre els metges, per desfer aquell coàgul que obstrueix la vena, el capilar, l'artèria o ves a saber. Però la prova es va allargassar més del compte, l'endemà, més del doble del temps previst: els imprevistos. Quan no els busques, ni els vols, ni els esperes, sempre arriben els imprevistos per fer-te fotre. Dues hores i mitja de prova, m'avisà el meu germà, i al remat res no ha eixit com esperaven, no han pogut passar-li el catéter, una mena de tub que impediria una futura obstrucció, almenys en aquell mateix lloc. Res, home, que no puga curar la confiança i una encertada medicació contra més imprevistos. Després de passar a l'UCI unes hores reglamentàries d'observació, encara no han trobat llit, ni habitació. Pel que sembla, en aqueix hotel de La Fe no fan reserves. No està el percal per a segons quins luxes. Així que no el podem visitar, el pare, malgrat que segons em diu Josep, el meu germà gran, sembla desorientat, pobre, allà sol a l'UCI , en el llit vint-i-set, esperant no sé si més imprevistos, o que algú deixe un llit lliure, o bé que algú altre es cure, o no, i llavors em pregunte ara, de nou, com és que hi ha un passadís sencer a la planta número vuit, tancat i barrat i sense servei, mentre tenen tot d'homes i dones allà, a l'UCI, desorientats, esperant que algú els diga la nova: com que s'ha mort un, o dos, aquesta mateixa nit, a sorts, vosté o possiblement vosté, ja podran pujar a la planta avui mateix. Però no, aquell passadís és tancat, fosc, perquè cal fer estalvi, desmuntar la parada de sales, llits i cambres, i tenir els homes mig amagats, darrrere aquell espill dissortat, desorientats completament. Perquè hi ha altres urgències que cal atendre, com el futbol, la vela, la fómula, Madona i no sé quantes coses més, i perdoneu que ara em desoriente. Però d'alguna manera he d'escapar-me de la tensió i del maleït catéter. Ma mare ja s'havia mudat, dutxada i perfumada, mare, i aguardava l'altre germà perquè la portés a veure el seu home. No sabia que no rebia visites, ell, perquè a l'UCI les coses no van d'aqueixa manera, vull dir com a la planta, que poden rebre visites a qualsevol hora. Així que l'hem convençuda, mig convençuda diria, perquè baixés a casa i es canviés, a la porta de casa ha tret ella una cadira, per passar la vesprada d'estiu una mica distreta, cada dia ho fa a l'estiu, que abelleix eixir a la fresca, ara sense el seu home, que ara mateix, supose, dorm darrere aquell maleït espill, sol, entre més llits i malalts com ell, a l'UCI. Jo estic bé, aguante, malgrat que avui també he anat completament desorientat, aquest apunt mateix n'és una mostra, i me n'he anat al camp, al Pla, a la partida de l'Assegador, a escampar la Karda combinada amb un producte que ara no recorde, que el Robero m'ha aconsellat si pretenia carregar-me amb eficàcia la brossa, la matapuça, el cànem bord, la verdolaga i la juntsa, la juntsa?, li demane, com s'escriu? Ell m'ho dibuixa. Tant se val, la desorientació ja és col·lectiva, solament que volia una excusa, per explicar-li a mon pare, si aquesta nit dormíem plegats a la planta, com va el programa de deures que em va posar el cap de setmana. Veus, li explique al meu xic, com els mestres també fem deures, encara quan són vacances. Finalment, no he pogut anar a explicar-li res a mon pare, aquesta nit. Segur que n'ha d'estar patint, l'home, que no ens encarreguem com cal dels seus camps. Potser que tinga tanta raó.
El passat 11 de juliol, David Barelles, Director General de Personal de la Conselleria d'Educació de la Generalitat Valenciana, va comunicar al professor Batiste Malonda, director del Col·legi Públic El Castell d'Almoines, l'obertura d'un expedient disciplinari per no establir en la seva totalitat serveis mínims durant la vaga del 29 de març de 2007.
És preocupant l'escalada reaccionària que la Conselleria d'Educació duu contra el projecte del CEIP El Castell i la persona que el representa.
Les persones signants: -Igual que les entitats i persones que han premiat i reconegut el projecte i el treball de la comunitat educativa del CEIP El Castell, i el seu director Batiste Malonda, (*), reconeixem i defensem aquest projecte com un dels millors exemples de la Renovació Pedagògica i de la construcció de l'Escola Pública Valenciana. -Denunciem la persecució i l'assetjament contra Batiste Malonda per part de la Conselleria d'Educació, perquè renuncie a tota possibilitat de seguir al capdavant del projecte, tal com reclama la comunitat educativa d'Almoines. -Exigim la retirada de l'expedient a Batiste Malonda, així com de l'informe negatiu de la seva gestió. -Exigim la continuïtat de l'equip directiu del centre. -Exigim la derogació de la Resolució de 16 d'octubre de 2007, la Instrucció de 17 d'octubre de 2007 i l'elaboració d'una nova normativa que permeta l'elecció de la direcció que desitge la Comunitat Educativa del centre. El cas d'Almoines és un exemple i un clar advertiment a qui confiaven en les possibilitats del procediment actual. -Demanem a les organitzacions sindicals i ciutadanes que investiguen i denuncien els possibles delictes d'assetjament, persecució i prevaricació que hagen pogut incórrer els/les diferents funcionaris/es i càrrecs polítics de la Conselleria d'Educació.
TOTS SOM BATISTE MALONDA! DIMISSIÓ DEL CONSELLER D'EDUCACIÓ!
* Signa aquest manifest fent aquí un clic. *http://www.eets.org/formula/mani.php * Difon-lo entre els teus (*) El col·legi d'Almoines va ser dels primers centres a aplicar l'ensenyament en valencià i la seva trajectòria ha estat reconeguda, entre més premis, amb el Baldiri Rexach, el Melchor Botella a la Renovació Pedagògica, i la Creu de Sant Jordi.
Aquesta vesprada hem fet la primera eixida a la platja, el primer tast d'enguany, al terme de Sagunt, el primer sopar incomplet dels amics. N'hi ha que no han pogut venir, però el bateig ha estat igualment vàlid. Cada any, el primer dia de platja és l'estrena de l'estiu, malgrat que dilluns la majoria treballem, malgrat que no desconectem de les responsabilitats, dels compromisos, de la decebedora situació política dels valencians, magrat que els ensortirs econòmics i culturals no són gaire afavoridors de res, és l'estiu. Per això aquest primer bany a la mar, a l'Almardà de Sagunt, obri l'estiu a totes les esperances i els desitjos que vulgueu pensar: malgrat que aquesta, com gairebé totes les aigües de platja valencianes, és marronosa, bruta, i tot el que explicareu sobre la contaminació es quedaria curt. Tant se val, és la nevereta, l'ensalada russa, la tonyina, els entrepans, les cerveses, les papes, el xipolleig, la sorra, la conversa, el passeig amunt i avall de banyistes de tot tipus, flacs, grossos, escarransits, panxuts, alts, baixos, i tota la fauna humana i diversa que sempre va de l'un costat i de l'altre a vora mar, després venen els de les canyes, la caixeta, la cadira de tela, i a mesura que va fent-se fosc ja comencem a alçar el campament, les pales, els cabassos, les estores, les tovalloles, la nevereta, i cap a la dutxa a casa… Quin goig, l'estiu, i aquest primer dia de platja, a l'Almardà, amb aquesta aigüeta brutosa, gairebé negra. L'estiu és que ens pot, ens doblega, ens afluixa, ens deixa anar el pitjor i el millor de cadascú. Benvingut l'estiu, i la platja, el primer dia de bany, amb els xiquets, les mares, les ties, i el goig d'haver acomplit el ritual familiar que ens van ensenyar els pares, de menuts: a la platja, a partir de les sis de la vesprada, la millor hora, sens dubte. Ens hem fet el propòsit de tornar-hi. Ja veurem si tenim forces.
Doneu-los temps, i idees, diuen les males llengües. En realitat avui volia parlar de tribunals, constitucionals o d'audiència, superiors, o de justícia, que gairebé tots toquen al mateix vent, o sonen al mateix ritme, contra la música de perifèria, o si voleu, contra qualsevol tonada antiborbònica, antifutbolística o lliurepensadora. I si de cas no sonen suficient, els tribunals d'anomenada, hi ha sempre algú, president o ploramiques, de Zp a Savater, de la COPE a la SER, preparat que fer-los despertar del cansament d'estiu o del superflu hivern, perquè estiguen alerta les vint-i-quatre hores cada dia de l'any: que l'espoli valencià-català-illenc fa molts anys que dura?, no passa res. Però ai que l'espoli bufés al contrari, a favor nostre, mare, fins i tot els camioners actuarien d'ofici. Si mai Extremadura no rebés el doble de decència que la resta, ja s'inventaria algun parit com insultar-nos de cara, per fer-nos-la passar magra. Que els bascos decideixen decidir? Desperteu el tribunal, tots els tribunals, i tanque-los tots a la panxa de l'Audiència. ZP, amo del PSOE i del PSC, despertaferro defensor d'una sola pàtria, glòria i espirit, ja crida la lleva i el requeté (què fa ERC fent el cul gros del PSC, contra els bascos i contra valencians-catalans). No, Puigercós no ho fa pels diners, i pel refilet d'assumptes socials, pactar amb l'esquerra d'espanya que nega el pa i l'oli als bascos. Als catalans ja els nega el pa i l'oli la mateixa ERC, no calen Constitucionals, ni Audiències, ni Tribunals. Puigercós i els seus ja en són prou contra catalans i valencians.
Que Solbes torna a riure's de tot plegat?, el Castells, el Puiger i la resta a pactar. O a callar. Amb el sabó i la butxaca plena, això. Però com és que no ixen escapats, els d'ERC, d'un govern que se'ls burla als morros, el Solbes, el Zp, el Castells, i tota la companyia de Jesús Maria i Josep d'espanyols del PSOE i del PSC? Com és que no diuen prou a la burla i a la riota? Qui els aferra al cul gros d'una pega que no els deixa parlar clar i sense embuts? Calen més insults, amics? Quina independència poden portar-nos o negociar-nos aquesta gent? Aquesta banda de venuts al sou de consellers, de directors, de secretaris… (em sembla que m'he passat, no?)
Mai els espanyols no ho havien tingut més fàcil, amb tribunals o sense, per parar els peus a la perifèria, als capricis de bascos, que també és la sobrietat i la coherència de l'Ibarretxe, a l'insult d'unes balances que tant se val que siguen publicades. Tant se val, perquè demostra que som faves, molt faves, mes faves que ningú a Europa. Així que visca Ceuta, Melilla, Càceres i Badaloz, i tota l'espanya medieval, dels Gods als borbons, de la fórmula 1 urbana tan valenciana a la tercera hora de castellà i la bufa de periodistes massa nacionalistes (el Basses?). Visca la pròstata, l'all-i-oli, i els quaranta anys més de calvari que ens tocarà passar, fins que els nets del Puigercós i companyia tornen a decidir de modificar un pèl l'estatutet d'aquesta regió que un dia volgué ser nació. Aliem-nos amb els vencedors, abans no ens fiquen tots a la caseta, llepats i commoguts. O morts a seques.
Sort que ara vindrà Madonna a xuplar-mos la fava, als valencians, per quatre milions d'euros de l'ala, de l'ala del president de la diputació. L'últim que pague l'entrà, en aquesta fira de folls.
Entre a la casa dels pares, li demane a ma mare si s'ha dutxat, que vull portar-la a l'hospital a veure mon pare. Ton pare?, si és al corral, per a què vols anar a veure'l a l'hospital. Li dic que no em faça broma, que vaja preparant-se. No faig broma, em respon. Molt m'he desmemoriat, però acabe de veure ton pare al corral. Li insistesc, però ella no afluixa, m'acompanya al corral. Em trobe el meu germà, li dic que la broma de la mare no és minsa. Quina broma, em demana ell… Que el pare és a casa. Comprova-ho, em diu. Collons, és veritat, mon pare és al corral, adobant l'espai del gos, deixant-lo com ell el vol, organitzant no sé quantes coses més. No sé com reaccionar, malgrat que estic content, que és una sopresa tot plegat, em mire ma mare, que m'observa amb no poca sornegueria (descregut!). Li demane a mon pare que fa, com es troba, què fa ací, qui l'ha enviat, com ha vingut, com és que ningú no m'ha avisat de res… Dispare les preguntes tant de pressa que em deixe els interrogants. Les respostes. –No em faran més proves fins dilluns que ve, així que m'han donat l'alta fins diumenge. De moment som a casa, dic, això és el que compta. Però ja has començat a treballar més del compte. Això no és treballar, em replica, organitze tot el que heu desorganitzat aprofitant-vos que no hi era. És veritat, mon pare ha tornat i ara tot sembla gairebé normal, com abans del primer ingrés. Aquesta serà una setmana llarga, també, de molta discussió, em tem. Però totes les cares d'aquella taula reflecteixen l'emoció del moment, el goig de trobar-nos plegats. Fins diumenge almenys.
Afegit: hi ha retallada de personal, som en un mes difícil, perquè l'estiu fa tuf de vacances i d'un ritme hospitalari diferent. Els hospitals valencians estan sotamínims, tot l'any, no cal esperar les vacances. Malgrat les campanyes del PP, les obres estan aturades en qualsevol dels hospitals valencians, alguns serveis van tancant-se. Fins i tot corren perill les urgències en alguns hospitals importants. La retallada de recursos és intensa, amagada, nocturna, conscient, de provocar la desaparició d'alguns serveis. De primer, cal anar pagant els capricis (la fórmula 1, per exemple), després perquè no hi ha eleccions a la vista, de tercer, perquè la veritable política d'atenció social no és el fort dels polítics valencians. Malgrat els estirabots de Rita, Camps o Rambla.
