L’home fa setanta anys que treballa la terra, des dels nous anys que li aparellaven una haca i baixava pedra de la serra al port de València. Cada dia d’aquets anys de treball i d’esforç que ha anat fent-se una hisenda. Deu fanecades i escaig en tres trossos. Un d’ells tan ufanós que l’home se’l mira i no se’l veu, perquè treballa amb il·lusió per aquell terreny conquerit, quin goig de tarongerar, diu. I va cada dia a veure el reg, l’adob, com creix a pols cada fruit, cada pam d’arbre, guanyat a la vida i al treball d’una vida sencera. De vegades, entre taules, carbasses, garrofó, tomates…, un regal.
Fa uns anys, Canteras de Marines, propietat dels germans Romero, de les multiempreses Romymar, li van instal·lar una gravera i una formigonera industrial al davant, i ara tot de camions van i vénen cada dia, càrrega i descàrrega, davant del seu nas. Fins i tot per camins rurals, pels carrers de poble brunzen les formigoneres a tot drap. És una planta il·legal, sense estudi d’impacte, sense llicència, sense polígon, sense cap informe, que l’autoritat local governada pel pp calla i silencia malgrat que tot plegat és un caos sense regles, sense normes, sense lleis.
Fa menys anys encara, la tolerància local va acceptar que davant mateix de la planta formigonera s’instal·lés un abocador de ciment. Sense més raons ni estudis. Molt còmodes, els camions aboquen el sobrant de cada viatge, com en un clot, i el clot va fent-se muntanya, una serra. Sense estudi d’impacte, damunt mateix dels aquífers de l’aigua del poble. Enmig d’una zona permeable, d’horta, de tarongerar. Els abocaments es fan cada dia, davant la mirada atònita de llauradors i veïns. Sense permisos, sense informes, amb el silenci còmplice de tota la patuleia del pp que ens agraeix haver-los votat, feliços, a l’entrada del poble. Els productes que s’hi aboquen són cancerígens, afirmen uns llauradors, perquè són restes de productes tòxics. No, el ciment és bo per a les taronges de Bétera, què bones, les taronges amb polsim, diuen els altres a uns metres, al magatzem de la mateixa cooperativa del poble, a uns metres també de l’espai lúdic i ajardinat més gran dels seus veïns. Què bonica la polseta sobre els arbres, que sembla Nadal i l’estampa d’un futur niu de víctimes de càncer.
L’alcalde i el seu gran equip del pp, amb UV i un d’independent de dretes, faciliten l’abocament, el permeten, el celebren amb dinarots opulents, a compte de les multiempreses Romymar. No sabem si en cobren d’una acció traïdora que atempta de fa anys contra la vida dels arbres i dels veïns. Fóra un delicte llavors, però la denuncia encara no té resposta. Ai, a poc que algú investigués res.
L’home té setanta anys llargs, i tota la vida somiava aquell tros com una conquesta d’home de camp, bonhomiós, atent a la seua faena i als seus arbres. No dóna diners la terrra, ara, però no se la ven. Jo no, diu. Però tampoc vol brega, ni destorbs, perquè sap que té les de perdre, malgrat que l’hort és ple d’arbres blancs, de taronges albines, empastifades de ciment, de restes d’algeps, de productes que no tenen res a veure amb l’agricultura. Han provat de comprar-li la hisenda, de tapar-li la queixa, però ell no es ven el territori, amb setanta anys i tots els esforços fóra com vendre’s la vida. Malgrat que els arbres són bruts, i el terra no és sinó la conseqüència de l’abús i la impunitat d’empresaris fraudulents, de polítics corruptes, de l’estil dels nous rics que a tot arreu campen i coneixem. Ell no ven, i cada dia que va a mirar-se el tros, amb setanta llargs, per si encara el podria salvar d’una mort segura.
Fa uns anys, Canteras de Marines, propietat dels germans Romero, de les multiempreses Romymar, li van instal·lar una gravera i una formigonera industrial al davant, i ara tot de camions van i vénen cada dia, càrrega i descàrrega, davant del seu nas. Fins i tot per camins rurals, pels carrers de poble brunzen les formigoneres a tot drap. És una planta il·legal, sense estudi d’impacte, sense llicència, sense polígon, sense cap informe, que l’autoritat local governada pel pp calla i silencia malgrat que tot plegat és un caos sense regles, sense normes, sense lleis.
Fa menys anys encara, la tolerància local va acceptar que davant mateix de la planta formigonera s’instal·lés un abocador de ciment. Sense més raons ni estudis. Molt còmodes, els camions aboquen el sobrant de cada viatge, com en un clot, i el clot va fent-se muntanya, una serra. Sense estudi d’impacte, damunt mateix dels aquífers de l’aigua del poble. Enmig d’una zona permeable, d’horta, de tarongerar. Els abocaments es fan cada dia, davant la mirada atònita de llauradors i veïns. Sense permisos, sense informes, amb el silenci còmplice de tota la patuleia del pp que ens agraeix haver-los votat, feliços, a l’entrada del poble. Els productes que s’hi aboquen són cancerígens, afirmen uns llauradors, perquè són restes de productes tòxics. No, el ciment és bo per a les taronges de Bétera, què bones, les taronges amb polsim, diuen els altres a uns metres, al magatzem de la mateixa cooperativa del poble, a uns metres també de l’espai lúdic i ajardinat més gran dels seus veïns. Què bonica la polseta sobre els arbres, que sembla Nadal i l’estampa d’un futur niu de víctimes de càncer.
L’alcalde i el seu gran equip del pp, amb UV i un d’independent de dretes, faciliten l’abocament, el permeten, el celebren amb dinarots opulents, a compte de les multiempreses Romymar. No sabem si en cobren d’una acció traïdora que atempta de fa anys contra la vida dels arbres i dels veïns. Fóra un delicte llavors, però la denuncia encara no té resposta. Ai, a poc que algú investigués res.
L’home té setanta anys llargs, i tota la vida somiava aquell tros com una conquesta d’home de camp, bonhomiós, atent a la seua faena i als seus arbres. No dóna diners la terrra, ara, però no se la ven. Jo no, diu. Però tampoc vol brega, ni destorbs, perquè sap que té les de perdre, malgrat que l’hort és ple d’arbres blancs, de taronges albines, empastifades de ciment, de restes d’algeps, de productes que no tenen res a veure amb l’agricultura. Han provat de comprar-li la hisenda, de tapar-li la queixa, però ell no es ven el territori, amb setanta anys i tots els esforços fóra com vendre’s la vida. Malgrat que els arbres són bruts, i el terra no és sinó la conseqüència de l’abús i la impunitat d’empresaris fraudulents, de polítics corruptes, de l’estil dels nous rics que a tot arreu campen i coneixem. Ell no ven, i cada dia que va a mirar-se el tros, amb setanta llargs, per si encara el podria salvar d’una mort segura.
