Llegesc el bloc del Gàlim i els seus homes. Llegesc l'Hipàtia de Vicent. Em mire el vídeo que han penjat sobre el dinar a ca Montes, extraordinari sens dubte, amb arròs i arnadí, paella i postre il·lustre com els convidats mereixen, aquells homes de veu extraordinària, Pep Gimeno i Miquel Gil. Han estat a uns metres de casa, però jo m'ho he perdut, perquè en aquella hora era pel port de Querol, perdut entre la boira i l'aigua d'hivern. No hi era, malgrat que un dinar d'aqueix calibre pagava qualsevol esforç i sacrifici. Pep Botifarra i Miquel Gil són les veus més autèntiques d'un corral que, fa anys, provà de ser un país, però vet ací les mostres, entre més exemples,  de la qualitat que podem atènyer, en uns anys. Són veus d'una qualitat especial, un regal que ahir mateix va caure a Bétera, per dinar en una casa noble, en el millor dels sentits, ca Montes, amb les veus de la terra, del Sud, de força i sentiment, que et trasllada cinquanta anys enrere, quan la sobretaula facilitava aquell art de cantar, d'acabar cantant la festa, a la fresca. Com un llamp, em passa la veu del Xiquet de Bétera, el guitarró del tio Jordi al bancalet de casa, l'ú i el dos. I ara aquest regal, que m'he perdut per unes poques hores, queda com una escletxa contra la misèria del nostre poble mateix. M'ho he perdut, però quin goig de tenir, durant unes hores, les veus i aquella complicitat tan aprop. Sens dubte que els reis han avançat la nit a ca Montes, amb un present ben intens. I avui al carrer de Bétera no se'n parlava d'una altra cosa, sinó que la vida és feta d'aquests petits grans miracles.

Quatre dies després de la desconnexió, tornem a casa. Les coses no han canviat gaire. No ha passat gaire temps, o sí, segons com ho vulgueu veure. Almenys a La Mata, al molí de Royo, la vida passa amb el ritme d'uns dies de vacances especials. En altres apunts n'he parlat, i demà ja tornaria a planificar la tornada. Quatre dies de bones menges, de millor conversa, de riures i de jocs valen totes les teràpies; compartir amb amics un ritme diferent a l'habitual, tan plaent que sembla irreal, no té preu.
El retorn no ha sigut fàcil: la boira, la pluja intensa, el trànsit, semblaven elements a la contra, per impedir-nos de passar de puntetes al món dels mortals, com si algú volgués culpar-nos l'absència, tants dies com hem gaudit fora del món, dels conflictes sobretot, dels mitjans; com si haguérem de pagar de colp tants dies de l'any com vivim perdet-nos els detalls que fan que la vida meresca.
Per molts anys.

Nadal, un any després. Amb la colla, els amics, i la família, i les visites. Feia un any que no veia la tia, avui ha estat sens dubte el goig més gran. Els seus ulls, una mirada, una, que no sé què ens demana. La vida és feta també d'aquests rituals, impagables, inajornables, cada Nadal, després del gran dinar, pujar a ca la tia a felicitar els cosins. Després de l'olla, els cigrons, la pilota, els torrons de Casinos, els cosins, els pares, avui especialment agradosos, divertits, la família sens dubte. I ves que havíem fet parlar, fa uns quants anys, contra la família tradicional, pel que significava i tota la pesca, segons la tradició judeocristiana, i el paper que fa la família, mare. Anit, amb els amics, vam fer una mica de taula amb els xiquets, perquè s'estigueren amb nosaltres més estona, per enraonar i tota la pesca. Així que vaig aprofitar l'article 'El secret és a la boca' de Gustavo Martín a la revista Illa, de Bromera: 'El més menut de la reunió, la nit de Nadal ha de fer la pregunta clau, de fet la pregunta clau i, llavors, els més vells expliquen la història del poble, el destí terrible al qual ens van abocar els borbons (el nostre Èxode), però també les històries del foc, de les festes, els jocs dels xiquets i els nous amors dels joves'. Aqueixa història fa referència l poble jueu, però jo l'adapte a una altra travessia que encara dura. A la pregunta del més menut, ací Miquel va dir: 'Ja tinc la pregunta', quina?, quan ens hem podrem anar de la taula? No em va semblar malament tampoc, perquè a Bétera, ho vaig explicar l'any passat, les colles celebren la nit de Nadal entre amics, no en família. Però allò de poder-nos explicar la història del nostre poble, en similitud al poble jueu, també em feia goig. Així que vam jugar a tenir-los obligats davant nostre explicant-los històries, sabent que ens queda ben poc de tenir-los a taula, la nit de Nadal.
Potser si ens explicàrem més històries, no passaríem tanta penúria, com a valencians, ni hauríem de suportar el sermó d'un rei borbó, enemic del nostre rei Jaume I, i per això enemic dels valencians, ni hauríem d'empassar-nos la prohibició dels partits, d'alguns partits, ni les decisions feixistes dels tribunals contra valencians i catalans, ni ens prohibirien tantes coses com ara van decidint. Però és Nadal, que ja veiem que són dies de vacances, de treballar-hi menys, de fer alguna escapada (enguany tornem a la Mata de Morella), d'anar carregant l'oli i la sal del cap d'any. Un any més. Nadal si fa no fa. I tornem a començar, a veure si finalment notem que ens movem, de lloc, de propòsit, d'anar fent camí, com els jueus, cap a la terra promesa, si fa no fa.

Mos pares no saben que és festa, així que pensen que demà tot serà obert, per comprar el necessari per al diumenge. En realitat, a mon pare li la bufa, que siga sis de desembre, demà. Finalment trobarà oberta una botiga i comprarà el pollastre i el conill, la bajoqueta… ja sap que li toca encarregar-se de la casa. El pitjor ha estat que ma mare havia extraviat la dentadura. Collons, després que ens estem tres hores buscant-la, ell i jo, ella ens demana què fem, tan ocupats. Mon pare li fa una mirada poc tova, jo li dic què fem: busquem la teua dentadura, mare. Però ella riu, mentre amolla que ja apareixerà. És veritat, no està gens preocupada, fins i tot riu per baix del nas. Bé, és com comencen aquests tres dies de conversa, amb els pares, amb els amics que ara arribaran, per trencar amb la rutina de la feina entre més coses.
Dissabte dinem potatge de cigrons, un plat esplèndid, amb una sidra germànica que fa els honors ben complits. A l'hora del café, comencem la primera de les tertúlies, informals, que s'allargasarà durant unes hores, malgrat un petit descans a mijan vesprada. De nit, vénen a casa gairebé tots els amics, amb els xiquets, i fem dues colles: pares i fills, joves i grans, migrants o nadius digitals (PSP i wii, sobretot), creixement i decreixement (físic i mental). Tanquem sobre les tres del matí, ambdues colles, que ja és una hora prudencial per anar a dormir. Els xics encara ens en demanen més, però no afluixem i ens monstrem inflexibles, sobretot perquè estem cansats. Parlem de tot i li peguem la volta a tot, sense excedir en l'aprofundiment: són tres dies de vacances, no feiners, i ja anem deixant que la conversa fluesca sense cap objectiu didàctic.
Diumenge –encara no sé com plourà dilluns–, he quedat amb Manolo, al Bassó, per regar. Arriba tard, com l'aigua, però és una feina agraïda, regar, així que parlem d'això i d'allò i de res en concret: ho tens net (supose que vol dir que ho tenia d'aquella manera), però si veres com tinc el meu camp, em diu. Li he tirat un herbicida que ho ha deixat com una carretera. 'Fica un got de producte en una motxilla de cinc litres…', jo n'hi he abocat got i mig. Però, home, proteste. Que jo he fet un curs i diuen que… Calla, home, no saps com m'ha quedat, quinze dies després vaig tornar a fer-li un passó. Com una carretera. Si són pa donar-les, les taronges!, a com les paguen no les venc.
A casa hi ha paella, el millor és que ma mare ha trobat la dentadura: era damunt la tauleta. Ves, com ha arribat ací?, li demane. Sempre hi ha estat!, diu ella. Veus què et dic, ho veus?, em repeteix mon pare.
No és especial, però l'arròs és bo. Pugem a casa, i ens tornem a seure a quarts de sis de la vesprada, amb els amics; tancarem pels volts de les dues del matí (aquesta és una de les sessions més llargues, sens dubte). N'hi ha alguns canvis, però n'hi ha que ens estem tota la sessió completa, vuit hores, aproximadament. Les dues colles si fa no fa, els xics i els pares, i la conversa altruïsta, gratuïta, d'anar filant les hores contra la rutina dels altres dies. Sobretot per goig de l'amistat.
Tanquem una hora abans que no ahir dissabte, malgrat que ha estat una marató autèntica, de temes, de rialles, de paràboles fins i tot, també sense una intencionalitat didàctica. Almenys així m'ho semblava, que no hi havia necessitat de cap formalitat que, també ho hem dit, reclama l'excés de reunions a la feina.

Torne amb mon pare al camp, per collir taronges, però la pluja ens agafa a meitat de feina i ens obliga refugiar-nos al cotxe. Decidim de tornar-hi, perquè el cel va tancant-se i la cosa no sembla que vol canviar d'aspecte. És el comiat dels tres dies: dinem un bollit de l'horta amb un segon més contundent. Aquesta vesprada abans de la rutina, un altre colp, de lectures, de llibres, de diaris endarrerits, de pàgines, de blocs, descanse i prove de situar-me.
Continua plovent, ho ha fet tota la vesprada, sense parar. Quin silenci, després dels tres dies de bull. Demà comença l'esprint del trimestre, quinze dies per tancar la primera part del curs, abans de Nadal. Ho he anat ajornant, però ja no em serveixen més excuses. Em posaré a corregir llibretes. Sobretot per no fer de menys els amics, i aquestes sessions tan intenses. Em sembla que aquesta vegada no he estat gaire lluït, però ja m'ho perdonaran. Són amics. Em sembla que ara ja patesc de l'excés de didàctica. De nou.

Aprofite la nit de Vilaweb per continuar la metàfora sobre què veig ara mateix, des de Bétera. Aquest estiu vam ser dalt de tot de Marsella, a la marededéu de la Guarda. Torne a Martigues, al poble de Janot. Vam passar tres dies especials d'estiu a la Provença, d'un cel net, malgrat que en aquest moment plou al poble,el cel és necessàriament net, per al record d'aquells dies amb els amics, amb un paisatge tan bell, que em serveix per tancar el dia amb goig.
Aquesta nit especial, de morts, d'en Burton i la nóvia cadàver, de tants ximples com fan el carabassa pel carrer, d'una cultura que s'escampa contra les pròpies tradicions i tot ho banalitza, torne a Marsella…
Demà, Tots Sants, és un altre record, de menut, al cementeri, de vesprades gèlides entre els morts, de jardineres lluents i de làpides d'una tristor d'època que fa temps que va passar. Per això, el retorn a Marsella, a través del Canigó, que m'ha provocat la portada de Vilaweb, em fa escriure…, retrobe de nou l'amistat, des de la Guarda.