Enguany commemorem el 20é aniversari de la constitució de l'Institut d'Estudis Comarcals del Camp de Túria. L'acte principal serà a Benaguasil, a l'auditori de la Unió Musical. Hi intervindran alguns dels presidents que ha tingut la Institució i hi haurà el concert de l'Orquestra Simfònica Consolat de Mar, dirigida pel mestre Andreu Ramos. A continuació, amb menys formalitat i encara menys protocol, hi haurà sopar al mateix restaurant de la Unió, a la plaça del Castell de Benaguasil. Per confirmar l'assistència cal telefonar o enviar un correu electrònic abans del 21 de setembre: Pasqual - pascualesteve@aznartextil.com - tel. 607476850 Marga - mmanez2@xtec.cat - tel. 629602746
L'Institut també ha volgut organitzar un segon concert commemoratiu per al diumenge 28 de setembre, amb la intervenció del trio Cézanne*, però encara no hi ha disponibilitat d'un local adient. Sembla que la comarca no està per romanços, que magrat ser un cul de sac de bandes de música, no hi ha suficient pressupost per acollir una segona cosa d’envergadura el mateix cap de setmana. No desistim.
*Hi ha la violoncel Marie-Elisabeth Hecker, premi Rostropóvitx, considerada un crac de la interpretació, d'un talent de prodigi, no debades ja ha actuat com a solista acompanyada d'orquestres de renom com la simfònica de Viena.
Despatxats realment. Llançats al carrer. Com un drap, o pitjor, com uns delinqüents. Ha passat a Olocau, un dels pobles emblema del Camp de Túria. Ací l'Institut va crear del no res el Centre d'Interpretació de la serra Calderona, es van fer els primers estudis, les primeres Jornades d'Interpretació. Del no res, perquè de diners no en rebíem sinó l'almoina. Però anàvem fent, defensant, publicant, fins que vam aconseguir, juntament amb el Centre Excursionista, Acció Ecologista Agró i un grapat més d'Associacions la denominació de Parc Natural. No va ésser un camí fàcil, però érem punyents amb els uns i amb els altres, amb la dreta i amb l'esquerra, perquè defensàvem el patrimoni de tots, al marge dels corrents polítics. D'ací van eixir les primeres Travesses a la serra, les exposicions, l'estudi del paisatge, amb un voluntarisme entusiasta que va congriar un grapat de fets i d'il·lusions per les nostres muntanyes. Ara mateix, l'Ajuntament d'Olocau, governat per Esquerra Unida i el PP, ens ha fet fora. Ens ha dit: –Agafeu els llibres, les publicacions, les exposicions, les muntanyetes, i al carrer. Despatxats! És el país de mesquins que som, que tenim i que ens governa. De dretes i d'esquerres. Fer fora un Institut de Cultura, malgrat totes les nostres mancances, és caure tan baix com vulgueu imaginar. Del PP podem esperar qualsevol acció, sovint ben desafortunada. D'Esquerra Unida del País Valencià, pel que sembla, també. Contra els mestres, els historiadors, els biòlegs, els amics de la serra, els estudiosos, els excursionistes, contra tot això ha actuat amb premeditació i nocturnitat l'Ajuntament d'Olocau. I ves que l'Institut sempre havia tractat el poble amb un tacte exquisit. Però tant se val. La política valenciana, ara la política rural valenciana, és el que és. Ni en el franquisme no s'hi havien atrevit a tant.
Per això mateix, l'acte de celebració dels vint anys d'Institut es fa més imprescindible. El 26 de setembre a l'Auditori de la Unió Musical de Benaguasil, a partir de les vuit. A favor de la cultura i del país. No hi falteu.
Vinc de sopar amb uns quants amics; a la seu de Consolat de Mar, a Benaguasil, ens hem aplegat uns quantes persones, la majoria hem sigut presidents de l'Institut d'estudis Comarcals del Camp de Túria, una institució altruïsta, voluntària, compromesa, sense la qual no s'entendrien els últims vint anys d'aquesta comarca de trànsit. De trànsit a enlloc, naturalment, i per això mateix l'Institut de què parle ha pintat tan poc en les grans decisions. L'errada dels polítics d'aquesta comarca es paga, i es pagarà cara (com que he estat en un país bell, la Toscana, aquest sí que veritablement bonic i cuidat, sé de què parle). Quina burrera de país. A la taula hi havia Carles Subiela, actual president i animador de la festa, Pep Jordan (segons Vicent Partal, el pare conceptual de la comarca), Paco Rozalen, Miquel Bort, a més de Toni, Màrius, Pasqual i uns dolços que tombaven de tos, del forn de ca Susi, una altra institució comarcal. Preparem l'acte central de commemoració dels vint anys, que serà a Benaguasil el 26 de setembre, a partir de les vuit de la vesprada. Concert, parlaments (curts) i soparot. La primera part és gratuïta. Un sopar d'amics, aquesta nit, de prohoms d'aquest Camp de Túria tan lletjot, i encara més que prometen tants albardats com governen els nostres ajuntaments. Malgrat tot, vint anys sempre mereixen un soparot.
El topònim Pitxerí o Pitxirí, segons la documentació dels senyors d'Olocau, és del segle XIV. Som en una antiga vila romana. Diu Ferran Zurriaga que molts dels masos del Camp de Túria són damunt de viles romanes. Aquesta en concret, ens parla de la importància de l'explotació del vi. Som damunt un celler romà, cella Vinaria, del segle I i II, que potser explica la nostra afecció històrica al cultiu del vi, malgrat que fa molts anys que vam arrancar les vinyes per dedicar-nos a les misèries del monocultiu de la taronja, per a la salut i riquesa de Fontestat i altres espavilats del mondongo agrari valencià. Pitxerí o Pitxirí, el Tollo, la Maimona, lloc de viles romanes, després alqueries, masos, ara mateix de futur incert: urbanitzacions, PAI's o pitjors endemismes de la ciutat que pugen a l'interior com una cultura urbanística que, alerta, ha frenat l'expansió. Momentàniament. Per ací passa la vereda Xurra (assagador), camí que possiblement van seguir Jaume I i el seus cavallers i soldats per baixar les tropes al Puig. Vell camí de ramats, de tradicional pas de pastors i ovelles, camí dels Aljubs, vell camí de Llíria cap a Morvedre. Venia el rei amb mil mules carregades de queviures, d'atifells, des de Sarrion, Aragó, havia baixat a Alcubles, en destinació al setge final a la ciutat. A penes el mestre ens explica els detalls del Llibre dels Fets a la nostra comarca, damunt la vila romana, el cel es torna amenaça contra cristians i sarraïns. Decidim de córrer cap al mas del Capellà, a Olocau, possible vila romana també, i sort tenim d'aquest recer. Cinc minuts després plou a cànters. Un vi celestial, de gerres i botes, de bocois, de trulls, de premses, de cuiros que els homes carretejaven als cellers de cada casa, a Olocau, a Bétera, a Llíria, vinyes que van anar desapareixent, com ho va fent aquest món rural que avui caminem.
Hem arribat a Alcubles, els Serrans. després que hem anat extraviats per Casinos i la Concòrdia. Alguna vegada ho havia dit, entre pobles que es van traslladar i independitzar, semblem un trencaclosques del qual encara cal cercar-ne el sentit. Ens esperen uns amics, Roser i Lluís, que ja ens havien acompanyat a Geldo a la tardor. Després ens rep l'alcalde, Manuel Cervera, que aprofita per inaugurar una font de la Mare de Déu de la Salut. Segons la llegenda, Jaume I va lliurar a la vila una talla que portava a la sella del cavall, que representava aquella imatge. Deixem un ram de llentiscle i altres herbes davant la columna de Jaume I a la glorieta d'Alcubles, lligades amb una senyera del rei Jaume, per commemorar que vuit-cents anys després, els cristians vells d'Olocau, Bétera, Montcada, El Puig, l'Eliana, la Pobla de Valbona, Nàquera, Llíria, la Canyada, València, Manises, Algemesí, Carcaixent, la Sènia o Marxalenes (són la representació dels pobles que hi participem) retem homenatge senzill i sincer. Ens fem la foto els travessaires i alguns veïns del poble. Segons ens expliquen, Alcubles va ser lliurada a Teresa Gil de Vidaure, una de les moltes amants del rei, primera senyora d'Alcubles, segons el document més vell que es conserva de l'època. El dia és grissot, plou i encara no sabeu com caurà d'ací una estona, que ens tindrà retinguts gairebé fins a mtja vesprada. Alguns esforçats pujaran als Molins (900m.) però baixaran xops i hauran d'estendre la roba de qulaevol manera, al bare. Altres hi serem rescabalant-nos del poc esforç físic, i altres aprofitaran per anar desllorigrant el sentit dels instituts i d'algunes activitats de descoberta dels nostres pobles. Manuel Civera ens ha ensenyat l'Ajuntament (en obres), un edifici del XVII ara en procés de restauració, algunes façanes i portes singulars, amb arcs de pedra negra, característica de les pedreres d'Alcubles. Quan el poble era propietat de la Cartoixa de Vall de Crist va ser multat no poques vegades, per ballar en festes, en públic, a la plaça, segons documents que es conserven i expliquen com els frares s'excedien en el rigor contra la disbauxa dels homes. Ens ha costat eixir de l'Ajuntament, perquè l'aigua baixava a cànters, però finalment ens hem encabit al bar el Porxet. Ací, al Porxet, hem passat ben bé tres o quatre hores que no se'ns han fet gens llargues. De vegades, ens hem sentit prejubilats, o homes de poble, que no cal esperar les pluges o més excuses per tancar-se unes hores al bar, entre la conversa, el riure, i el farciment de vitualla. Després, més que no en pensàvem, alguns han dinat una perolada de cigrons, vedella, fruita, polp, i rebentats a dojo, perquè la humitat i l'altitud de la vila convidaven a l'excés gastronòmic. N'hi ha travesses que roden com poden. No és la primera vegada que patim aquest tràngol de pluja en els divuit anys d'eixides per caminar. Qui no es conforma és perquè no vol, o bé, Déu prem però no ofega. Cadascú que aplique la seua fraseologia particular.
