Realment és avui, ara mateix, l'últim dia de curs a primària i infantil, a València. Dilluns acabarà secundària, per bé que hagueren pogut tancar el mateix dia; total, si les avaluacions ja són fetes. Quan dic al sarró vull dir amb la feina feta, i el deure i la responsabilitat que fos ben feta, que senzillament és preocupar-nos de millorar cada dia, de tenir el goig de començar, d'observar què passa al món i com l'escola pot aprendre a interpretar-ho. D'aprendre de tants errors. Cada any, fotre. Per tot això fa il·lusió haver participat, un any més, dels aconseguiments de l'escola, de continuar compartint l'ofici de mestre. Ves que els últims dies són de complet estrés per als equips docents, entre avaluacions, informes, reunions finals, balanços, memòries i, encara, els detalls d'anar dibuixant com serà el curs següent. Tot aquest bull d'idees i d'esforços compartits, d'atenció a alumnes, de lliurar-los els últims consells, de pensar maneres perquè el retorn siga atractiu, de sentir-nos satisfets per allò que fem, de preocupar-nos constantment per l'educació, per la cultura i el coneixement, demostra el coratge de l'escola, i que els mestres, la major part dels mestres que es creuen allò que fan, són veritables herois. Per molts anys.
   |  |
|
mestres d'escola Avui, a València, Gonçal ha estat doblement acomiadat. Doblement agraït, de manera emotiva, planera, tocant a tranquil·la. Ni al pati de la Universitat Vella, davant la presència atenta d'un altre savi, Lluís Vives, ni al crematori municipal, no hi havia polítics, o no hi havia gaires polítics. Els que n'hi havia, no pintaven. A València, El país perplex de Marqués encara funciona com el primer dia. Per subreal, per kafkià, per impune. Per això mateix, ni el President de la Generalitat, ni el Conseller d'Educació, ni cap representant de la Institució política valenciana no ha estat present a cap dels actes de comiat del mestre. I continua sense passar res. Viuen tan tranquils d'esperit, els cagamandúrries, amb aquella inacció i la panxa plena d'indecència, que mai no els passa res. Després vindran tot de xulos i putes del vaticà i de la fórmula 1 i els nostres polítics perdran el cul per posar-los la millor estora i els millors brodats. Vindran gànsters i mafiosos i Camps i Font de Mora perdran l'oremus a lliurar-los medalles i vítols. És la prostitució política que patim. Amb majoria legal, naturalment, malgrat Canal9. Davant això, aquesta vesprada hem viscut dos moments de molt de goig al crematori municipal de València: les paraules emocionades de Pep M. Bisbal, deixeble pincipal i amic, 'Se'n va l'home, però ens queda el mestre', i les paraules finals del fill del mestre, Anaya fill: 'Mon pare ens va deixar dues frases finals que vull, ell ho voldria, compartir amb vosaltres, 'He viscut una vida bella, formosa', com d'agraït estic, i 'Us estime molt'. No voldria fer-ho més llarg: quan marxeu, agafeu una o cinquanta-una flors, ell així ho voldria. El mestre diu adéu, ens ha dit adéu, amb aquella senzillesa que pocs aconseguim al llarg dels anys, que és sobrietat i és coneixement, que solament uns quants saben amanir amb aquella saviesa de l'estudi, de la conversa, del caminar constant, del no parar, d'anar compromés sempre, per l'escola i els mestres. L'home que nosaltres hem compartit i viscut com físicament petit, va quedar-se a València quan era un vell seductor, però ha estat fins a l'últim moment el gran home que tots voldríem tenir sempre de mestre, d'amic. Gràcies, Gonçal. Aquella nit, després que havíem sopat no sé on, ni deprés de quina cosa (sempre hi havia feina i batalles que atenia), vam passejar pels carrers de la ciutat fins ben tard. Era una de les coses que més agraïa, que fera bo i que la ciutat ens deixés passejar d'aquella manera. 'No sabeu quina ciutat teniu, deia, quin goig passejar d'aquesta manera. Quin goig, el temps, l'oratge que permet el passeig fins i tot en l'hivern més cru. Gonçal venia del nord de la península. A València, la nit permet aquell respir entre converses, sense un objectiu, després de la feina enllestida. Sense límit. Es feia tard, molt tard, però l'hora no importava, sinó el plaer de compartir la conversa sàvia, intel·ligent, sempre didàctica. Les persones que en saben tant, deixen entendre que tu les segueixes, que saps ser, malgrat que massa vegades a penes si pots acompanyar unes passes el seu coneixement. Ara mateix, aquell goig és un record sublim, davall els arbres del carrer Jesús, o a l'avinguda de Ferran el Catòlic, sense hores, sense rumb. Després, amb el Dyane de mon pare, carregat de lligones i aixades, de matinada, tornava al poble satisfet d'una invitació al coneixement tan particular. D'aquell regal excels de l'amistat del mestre. Del tast d'una nit de glòria. Quina escola, mare. Mestre. Gran mestre sens dubte de l'escola de mestres de València, Ausiàs March, on va exercir un cabàs d'anys, amb compromís i una dedicació exquisida. Participava de batalles, de lluites, de moviments sempre al costat de l'esquerra, dels vençuts, d'aquella vella República de la qual sempre parlava amb tanta admiració i bon record. Vaig viure dies feliços a l'escola de mestres, al seu costat. Molts no el teníem de mestre però anàvem a escoltar-ho igualment, molts futurs mestres ho feien, tenir-lo de mestre per aprendre, perquè el seu discurs, fluïd, culte, brillant, ens seduïa. Admirablement.
Gonçal sempre s'estava del costat de l'escola i dels mestres, de l'escola pública, de la renovació pedagògica, de l'entusiasme amb què vivia les coses. Amic de Josep Vicent Marqués, amb qui tenia una bona relació, va fer una pel·lícula d'aquell llibre, País Perplex, que vam anar a presentar junts a Xàtiva, o a Alcoi, no ho recorde bé. La còpia era dolentíssima, d'una qualitat molt baixa, i vam venir capficats tot el viatge de retorn, per com es podia malmetre tant d'esforç per una simple badada.Vam tenir uns anys de trobar-nos, de participar de coses, fins que li vaig retraure el poc compromís pel país, per la llengua (no va canviar mai, malgrat que s'estigué a València mitja vida). Li va doldre el retret, m'ho va dir expressament, i per això vam deixar anar la relació, vam anar allunyant-nos, malgrat la meua admiració per tant de coratge i passió com posava pel treball i per l'escola. És admirable com va ésser al capdavant de la denúncia, de la lluita i la participació al carrer fins al darrer moment. Va participar per ERPV a les eleccions, quan ja era un petit gran home, envellit, però preferia això a les vacances, a la prejubilació que molts ja anuncien, en viure de funcionaris. Admirable Gonçal, mestre de mestres. Lúcid, xarraire impenitent, inconformista, brillant. De silencis més brillants encara, seductor, estimat Gonçal, davant pares i mares, mestres, explicant-los què calia fer perquè l'escola esdevingués un espai de goig, d'aprenentatge, de respecte, d'atenció als xiquets. Per molts anys, mestre de mestres, Gonçal Anaya. Ahir m'arribà la convocatòria d'una manifestació a València en contra dels plans de la Conselleria d'Educació de la Generalitat Valenciana que, entre d'altres coses, ara proposa un nou invent per atenuar el fracàs de la seua gestió: el Pla Èxit. Això d’èxit no sabem si és escapada o, quina broma, prova de fer-nos creure en miracles. La convocatòria m'ha arribat tard, i malgrat que m'havia fet el propòsit d'anar-hi, la visita al dentista m'ha tret les ganes i l'humor de moure'm de casa, i ves que no tenia res a veure amb les lectures de fa quinze dies (llevat d'un parell d'incorporacions noves, de cotxes, el percal era similar.) El Conseller Font de Mora no troba qui predique en anglés aquella àrea que ell ha decidit de fer en llengua estrangera, no siga el cas que la democràcia, l’homosexualitat o l’origen de la vida, tres exemples que fan por, contaminen en excés l’alumnat. El Conseller tampoc no vol facilitar que els xiquets valencians puguen estudiar amb major garantia la llengua del seu país: els nega de poder-ho fer de socarrel, evitant obrir més línies com reclama la Federació Escola Valenciana. El Conseller no prioritza l’ensenyament, ni l’escola, ni els recursos necessaris per evitar que siguem un dels territoris amb major fracàs, amb pitjors condicions, o amb menys apostes pel coneixement (som per davall de la mitjana de l’Estat en inversió educativa per alumne.) Solament faltava que el Conseller també tingués la culpa de la pujada de carburants, si és còmplice organitzador, amb el govern del qual participa, de l’invent de convertir els carrers de València en circuits urbans de cotxes que xuclen benzina com sangoneres. S’imaginen els camioners de vaga impedint el pas i el desficaci de la fórmula 1 a València? Impedint les falles? Impedint les corregudes de bous? Impedint els partits de futbol d'Espanya? Impedint el pas als borbons? No, els camioners impedeixen el pas dels desgraciats que, com ells, també paguem els preus abusius dels carburats, fa més de cinquanta anys que ho fem. Tot això ha portat els sindicats a manifestar-se unitàriament contra el desficaci i el desgavell. Prou, és el lema, prou de desficaci! Sobretot perquè, parlant d'educació, ensenyament i escola, el desficaci que vivim i patim mereix cada dia una manifestació. Però aquesta ens ha arribat per sorpresa, sense gaire opció a planificar la nostra presència massiva. A hores d'ara no he trobat cap mitjà que diga com ha anat la participació. POtser que ho ha impedit la vaga de camions. |
Accés de l'autorÚltims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|