He baixat a l'escola de matí, de fet encara hi sóc, perquè els tècnics encara no han adobat els nous enginys tecnològics. Com han enviat la meitat dels tècnics compromesos, s'hi han d'estar el doble de temps per acomplir amb la feina aparaulada, però ja m'han ben fotut. M'han assegurat que acabaran pels volts de les sis, així que, allò que de bon principi era una paciència infinita: sí, d'acord, bé, cap problema…, doncs va convertint-se en un desfici, amb el deliri de caure, un colp més, en el parany de ser massa bonhomiosos. Res, que no sabem enviar a pastar fang més de quatre vegades els passarells. I ves que tinc feina al poble, per exemple adobar els ametllers abans no acabe l'any. També és cert que, a l'escola, tinc obligacions, però no l'esme suficient per començar res de complicat. Home, l'escola, sí, però… Tampoc ara és el principal. He tancat els regs, perquè ha plogut i encara les previsions són de ploure més; repasse portes, fins i tot adobe tanques de filferro, perquè no passen tot d'animals als patis i ho deixen cul per amunt. Prou, va dir algú, per salut, i prou, almenys queixem-nos. I tenen raó, més que els sants, als quals se'ls perdonava tot, fins i tot que no teniren raó. Al remat, la feina mai no se'n va. L'endemà encara hi és, i despús-demà i l'altre. Sempre n'hi ha, de feina… El desfici, caguenmi, dos quarts i aquells encara no diuen res. Em tem el pitjor.
   |  |
|
mestres d'escola 'Som un país de mestres. Com som un país d'escoles, i de societats molt dignes, de societat civil.' Agafe les paraules d'Antoni Furió anit al sopar dels Premis Miquelet, que organitza la Societat Coral. En faré un repàs de la setmana, en tres capítols, una setmana per mi de goig per tres esdeveniments de categoria, sòlids, d'una qualitat que ensenya quin tipus de país podíem arribar a ser, a poc que encertàrem com. Ahir vam prendre el centre de València, els mestres, l'escola en majúscules, empesos per una Plataforma que té pegada, poder de convocatòria, però que, com diu Josep B., ha de millorar els discursos i convertir-los en positiu. N'érem molts milers de valencians vinguts de totes les comarques, els uns i els altres, amics de l'escola, comentàvem quin goig feia tot plegat, de veure fins i tot pancartes de Torrevella reclamant que una altra escola és possible, amb uns altres governants. 'No ens esperàvem aquesta participació, aquesta crida, una gernació tan significativa com entusiasta, una nit que feia molt de fred, molt, a València ciutat. Quan el cap de la manifestació ja era a la plaça de la Marededéu, encara no havíem eixit molts centres de la plaça de Sant Agustí. Tinc comprovació d'aquest fet de persones de molta confiança. Ocupàvem el carrer Xàtiva, el carrer Colom, la Glorieta, carrer la Pau, la Reina i tots els accesos a la plaça de la Marededéu, carrer Cavallers i els voltants del palau de la Generalitat, i encara molts instituts no havien eixit de Sant Agustí. Quin èxit, doncs. No ens van rebre, ni ens van felicitar, els nostres polítics, ni el president ni el conseller-forense, però tant se val. Sabien que érem allà, molts milers de valencians (entre seixanta i vuitanta mil deien les veus més asserenades; cent mil, que no són poques, les més entusiastes). Ells sabien que érem allà, i aquell helicòpter tan modern que ens perseguia el recorregut i la presència, segur que els informava de què passava anit a la ciutat. Hi havia eufòria perquè hi ha capacitat de crida, de compromís. Per això la Plataforma per l'escola (ells en diuen pública, exclusivament, quan haurien de dir 'escola', en majúscules), també n'ha d'aprendre, de fer discursos entusiastes, en positiu, de goig. No podem, com fins ara, de dir no, de dir no exclusivament. Podem, hem de cantar-ho fort, podem aconseguir l'escola que volem, podem guanyar l'escola d'avantguarda que necessitem, som mestres i hem vingut a dir-vos, senyors polítics, que nosaltres podem, contra falques i destorbs, guanyar allò que l'escola necessita. L'escola que necessita el país, entre més coses. Anit vam guanyar més que una presència important a la ciutat. Vam demostar la capacitat d'un moviment per l'escola com, possiblement, Europa no ha viscut mai. Amb escola valenciana tot es possible (ho demostra cada any amb les Trobades, el Sambori i els Congressos), i amb una Plataforma per l'escola en majúscules, serem capaços d'aconseguir-ho. Enhorabona als mestres, a les famílies, als joves que hi van participar, als xiquets. Per molts anys. Diumenge, 23 de novembre, segons recull la pàgina d'ESCOLA VALENCIANA, farà 25 anys de la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV). Va ser a partir de 1983 que es va regular per llei l'ensenyament de la llengua a l'escola. Fins aleshores, solament que hi havia voluntarisme, molt d'entusiasme, un cabàs d'il·lusió i ja tiràvem endavant, però no hi havia una normativa que regulés el seu ensenyament, tret d'alguns exemples esparsos al voltant de la ciutat. D'ençà d'aquella aprovació ha plogut, hem aconseguit molts guanys, malgrat que no tants com pensàvem. Les dades ho diuen tot: si bé n'hi ha milers de xiquets i de mestres que fan l'aprenentatge en valencià, no arribem al 30% de la població escolar. No cal dir que la llei ja era una cosa tímida, de poca obligació, llavors i ara, i per això els diversos Governs de la Generalitat Valenciana, del PSOE i del PP, no l'han respectada gaire: s'han passat pel 'muscle' el mínim per haver avançat en el primer dels objectius: que l'ensenyament en la llengua pròpia arribés a tot l'alumnat. No cal dir que no és ni obligatori que la conega el professorat, i ja s'hi han inventat suficients falques i privilegis, objeccions legals i alegals, perquè la majoria d'escoles no complesquen allò que no volen. Amb tot, volem ser positius, i per això continuem: per molts anys. No hi ha diners. La crisi és un canvi que ens afecta a tots. No queden diners al banc. La crisi és un moment greu en el qual hi ha canvis o problemes. La crisi està repartida per tot el món. La crisi ens afecta a molts. La crisi ens afecta a tots. La crisi va de país en país. La crisi és desesperant. La crisi mundial afecta greument la gent. La crisi afecta a l'economia. La crisi és una situació de confusió. La cosa no funciona. la crisi ens envaeix. Hi ha crisi per donar i vendre. Tots estem afectats. Crisi per tot arreu. Hi ha crisi mundial. Hi ha crisi per a tothom. Hi ha un problema al món, que afecta a molta gent. Els preus pugen i els bancs es queden sense diners. La crisi és un horror. He apuntat la primera frase d'uns textos individuals, on cada xiquet explica què és i com veu la crisi de la qual, sense voler, els infants també n'escolten a parlar pels descosits. A casa, de camí, a l'escola… He suposat que podia ser una nova aportació al diccionari col·lectiu sobre crisis mundials, una visió des de l'escola; tampoc no afectarà negativament la borsa, un toc descriptiu a la ratlla dels onze anys: -Què pensen els xiquets sobre la crisi? Com els arriba? Com expliquen allò que senten a dir als pares? Com els afecta quan el pare o la mare es queda sense feina? Si m'anime, més endavant vos copie un dels textos sencer. Potser ajude tant de banquer moralment expert. Vuit-cents quilòmetres si fa no fa, vuit hores de cotxe després, sóc de nou a Bétera. Un viatge no gaire cansat, energètic, fins i tot, per com el dinar d'avui, a la vora de la mar Cantàbrica, amb la imatge d'aquella escultura de dona que espanta més que no acull, en dir adéu als immigrants que van marxar fa molt, era fet amb productes d'una contundència inqüestionable: fesols, xoriç, creïlla, porc… 'en voleu més?', aquell home no sap que he de fer tota aqueixa carretera que travessa Astúries, Espanya, i arriba a València, de vegades enmig de no-res, malgrat que em deixe un paisatge, aquest sí, bell, mig nevat, i un fum de converses amb mestres i directius de cooperatives de gran prestigi: sobretot ens fem amb els nostres, indubtablement, també amb els bascos i amb un parell de dones de La Corunya. M'he perdut la cloenda del Congrés i un sopar final de festa, però vinc igualment satisfet del treball i de les aportacions de gent que fa veritable investigació perquè l'educació rutlle, avance, contra l'actitud valenciana que, sense acusar-la directament de ximple, algun ponent ha descrit de malèvola. A tanta distància, l'esperpent es veu com un malson impossible. Ara ja toque de peus a terra. |
Accés de l'autorÚltims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|