Comencem la jornada, després de les presentacions, amb el treball de tallers. Som al parc de Vallparadís, a Terrassa, els uns a l'edifici del museu, els altres a la Muntanyeta. M’han encomanat que coordine el taller de ràdio, i malgrat que els he dit que no n’he feta mai, em diuen que no em preocupe: hi haurà dos professionals fantàstics d'XTEC Ràdio, el Pitu i el Ramon. No s'equivoquen, són dos grans professionals que, ho comprove de seguida, saben què fan: maneguen amb els xiquets de manera fantàstica. Tots dos van adobant tècnicament la taula, i ànimen els alumnes perquè vagen pensant el programa que faran. 'No feu aquesta cara, sou vosaltres que fareu sols el programa de ràdio.' Els locutors tindran un parell de d’hores per aprendre, per dominar la tècnica, per fer el guió, per enllestir i eixir en directe, a través de xarxa i de l’XTEC.
Gerard, de Palma, Ricard, de València, Gabriel, d’Eivissa, Judith, de Sant Bertomeu (Osona) i Helena, de Terrassa, són un equip de locutors divers, entre nou i onze anys, una diversitat fonètica que no trobem al llarg de les ones de les nostres ràdios professionals. Són fonètiques diferents, riques de matissos, d’una mateixa llengua que avui mateix mostra en aquesta experiència tota la potencialitat de l’escola, i d’una ràdio infantil que fa una lliçó i un envit a la ràdio adulta, a Barcelona, a València, a Mallorca, l’experiència pagaria cada dia. TV3 mateix, prohibida al sud pel govern Camps, defensada a ultrança per molts col·lectius valencians, mai no s'ha atrevit a oferir aquesta riquesa de veus a la vegada. Solament de veure com s'han entés, els xiquets, com han sigut capaços d'organitzar-se per fer ràdio, val tota la lliçó d'avui.
Davant la resta de participants dels diferents tallers, han fet el directe a l’hora convinguda. Tret d’alguns detalls, l’experiència té un nivell professional molt acceptable. Solament aquesta mitja hora de programa, de provatures, d’entusiasme per l’aprenentagge, ja pagava el viatge. El Projecte Intercanvis és una mostra per com les coses ben fetes tenen resultats excel·lents: no fóra exagerat dir què malgrat la nostra història, tenim poques oportunitats de trobar-nos alumnes de tots els territoris que conformen el país. L'experiència encara no té el suport suficient, malgrat la seua importància simbòlica, i l'entusiasme de la Rosa Boixaderes, emocionada en les paraules de tancament de la Jornada, de veure's tot de xiquets, al·lots i nens, en un acte senzill que aplegava més que alumnes d'escoles. Tret d'Omnium, Vilaweb, Escola catalana, o Escola Valenciana, poques institucions i encara menys polítics van venir a fotografiar-se. Deuen penar que una trobada d'una quinzena d'escoles del país no és suficientment productiva per als seus interessos.
El treball de l’escola és el resultat d’una conxorxa: d’objectius, d’il·lusions, d’un esforç constant i col·lectiu envers allò que fem cada dia, envers allò que volem.
L’escola també és un cul de sac on van a parar excessives responsabilitats que, massa vegades, no sabem atendre. L’escola no té resposta per a tants buits, tants avatars que la volten a favor i en contra, que ningú és capaç d’acometre tants fins.
Som al cap de carrer ara mateix, per multitud de temes, conflictius en la seua majoria. L’aprenentatge deficitari en llengües estrangeres, la manca de formació científica, la resistència a parlar sense embuts d’ètica, de filosofia, de ciutadania. Tot plegat amaga no poques frustracions particulars i interessos absurds. El baix reconeixement social entre més emperons.
En algun territori se n’ha parlat d’un pacte per l’educació, d’un acord que garantís el treball des de l’escola sense la pressió de partits o dels mitjans. D’un contracte que deixés fer a l’escola, als mestres i a les famílies. No oblidem que tenim un dels índex més alts de fracàs escolar d’Europa i encara perdem el temps en discussions tangencials. Fins i tot, hi ha vegades que perdem totalment l’interés per l’escola mateix.
Amb tot, el paper de mestres i famílies continua essent cabdal perquè l’escola treballe amb el goig d’obrir cada dia per atendre l’alumnat amb la major de les garanties. Aquests és el nostre paper. Hi confiem plenament.
Per això mateix la distinció que hem rebut ens satisfà i ens encomana a continuar. Perquè és també una distinció a les persones que confien en l’escola valenciana, i en l’escola cooperativa valenciana.
Gràcies a tantes persones com heu fet possible que rebem el premi Joan Triadú. www.escolagavina.cat
L’escola i la vida és un reflex de l’estil de viure i de sentir de molts
mestres que es deleixen per allò que fan, cada dia que van a l’escola
per aprendre, per atendre persones, en el sentit moral més ample.
D’allò, els mestres en diuen satisfacció pel que fan. Això es un regal,
arribar a aquesta maduresa. N’hi ha mestres d’aquesta envergadura, que continuen essent mestres més
enllà de l’escola i de l’edat reglamentària de fer de mestres. A
València, a Castelló, a Barcelona, hem tingut grans mestres que han
sabut moure la passió indondicional per l’ensenyament. Un estil que no
té a veure amb promoció, amb nivells, amb aprofitats, amb gent que és
de pas per l’escola, que l’entén com un trampolí. O pitjor, com un 'noensémés' on passar la rutina.
Tampoc no podem jugar a la gallineta tot el temps: a València no som
sinó el 25% dels mestres que ensenyem en valencià. Us quants més, si
voleu. Però no atenem sinó el 25% de l'alumnat en valencià, i de vegades en condicions precàries. Amb qualsevol dels comptes, no arribem al cinquanta per cent de res. Per l’una cosa o l’altra, hem d’acceptar que encara queda
molt a fer.
Sobretot caldrà bandejar les idees que volen escampar alguns que, en fer-se vells, comencen a pensar que l'escola es fa vella per simpatia. N'hi ha que pensen a servir-se'n, i es passen tot el temps fent d'esquerps, disgustats, emprenyats, com si l'escola no els reportés sinó el disgust de la seua presència i de la presència dels joves i els xiquets. No poden traure's del cap que, afortunadament, l'escola no s'acaba amb ells. Al contrari. Ho diu molt bé Cardús: 'És com si en una empresa de iogurts la decisió de si se'n fan amb sucre o sense depengués del nombre de treballadors diabètics i no pas de les necessitats o gustos de la gent que se'ls han de menjar.'
Malgrat que la matrícula a València acabarà dijous, els incombustibles d'Escola Valenciana continuen organitzant les Trobades arreu del país: dissabte ens trobarem a Albal més de vint mil persones a partir de les 17.00, per celebrar l'èxit de l'escola a l'Horta Sud. Malgrat els emperons, els esquerps, i tots els que caben lligats en un mocador de fardo. Perquè caldrà escampar iogurts de tota mena, malgrat els mestres diabètics, mentre dure l'escola.
[*disculpeu si algun tros d'aquest apunt l'havia fet servir alguna vegada.]
Arribe a l'escola i penge a la web el Manifest del vint-i-cinc d'abril, que m'han enviat els del Col·lectiu Guaix. Instal·lem el so: sonen lladres que entreu per Almansa, d'Al Tall, Cant de Maulets, mentre els alumnes de primària es preparen per anar caminant al poble. Ens trobarem amb els alumnes de les altres escoles de Picanya i, a la plaça, llegiran els parlaments, cantarem i tornarem amb la feina feta a l'escola. Ens acompanyen els tabals i les dolçaines, amb el reforç de Ramon Asensi (Xe que burrà). Hem tornat del passeig satisfets, perquè l'acte ha estat lluït, senzill i sentit. A l'escola infantil les mestres expliquen el 25 d'abril. A la vesprada preparem una sessió de contes, amb animació per a l'escola infantil i primària, són contes en àrab, explicats prèviament en català, representats amb titelles. Hi ha una atenció fantàstica, en totes dues sessions. Hem de repetir més vegades això d'explicar contes en àrab. Preparem la parada de llibres, de nou, serà el tercer i últim dia de parada, de llibres exclusivament en català (a València calen tres dies perquè Sant Jordi faça forat, perquè els libres arriben als pares, perquè els llibres en català tinguen un aparador suficient. La fira del llibre de València ja és oberta, dimarts la visitarem, ja veurem el percentatge de llibres i quina llengua serà la dominant.
Acabem satisfets de la setmana. Encara una part dels mestres serà de Congrés a Castelló, fins diumenge, i uns altres serem a Albal, a l'ermita de Santa Anna: es lliuren els premis Sambori de literatura feta per xiquets, i tenim adjudicats uns quants premis. Els Sambori són una institució, de treball i de coratge per la llengua, d'entusiasme. A dalt l'escenari hi ha el Vicent Moreno i el Sequi Castellano, que van animant l'acte de lliurament dels premis. Escola valenciana no para, diumenge hi ha més trobades a diferents comarques. I encara, l'acte gros d'aquest vint-i-cinc d'abril, la manifestació a Alacant. Enguany no hi aniré, no li valen les excuses, però m'he decidit per altres obligacions. Seguim les notícies: si en són vint mil, en són molts, però després no acabem de pintar allà on compta. No he sentit l'emoció de l'any passat: l'encesa, els cims, aquell esperit de la nit. Supose que la gent que venia en aquell tren especial, amb tants d'avatars, mereixia tots els honors. La nostra consideració més entusiasta. Perquè el sud existeix, també, malgrat que massa vegades t'hi sents foraster. Enhorabona a tots els assistents. És per ells que escric aquesta nit. Perquè els propòsits desplegats no caiguen en el buit. Per ells. Per nosaltres.
El xiquet ve amb el diari i un llibre de regal: l’home que adorava la Janis Joplin, de Xavier Moret, és un llibre regal perquè és Sant Jordi. Li dic si no li han donat el dvd de Franckfurt: –No m’han dit res del dvd. Deixe el diari al seient del costat i marxem cap a l’escola. Primer passem per la partida del Pla, comprove que el programador del reg no em fa cap cas, el tanque manualment i, ara sí, peguem cap a l’escola. Arribem prompte i comence els preparatius. És Sant Jordi, tenim notícia que ens visitarà la inspecció, tinc una reunió d'un projecte sobre competències docents i una altra sobre Reglament Intern de les cooperatives. M'apunte a Sant Jordi sense dubtar-ho, em faig un café, el segon dels cinc del dia, però són tantes reunions, compromisos, notes i entrevistes, que no acaben de deixar-nos respirar com voldríem. Finalment, amb l’ajut dels alumnes, acabem de muntar una parada fantàstica. Gairebé 20 metres quadrats de taula farcida de llibres, tots en català: assaig, novel·la, poesia, infantil, juvenil. Tenim gairebé mil llibres a la parada. En trie tres per a casa: Jordi Pàmias, des de la foscor, un dietari dels anys 60. Arbres dels nostres paisatges, de Celdoni Fonoll, i L’home manuscrit de Manuel Baixauli. Fullege el suplement especial Sant Jordi de l’AVUI. Fan una tria de cent llibres. Comprove si n’hi ha cap dels que he comprat: n’hi ha. Llegesc la proposta sobre Baixauli de l'Isern. M'alegra la tria feta. Finalment, L'home manuscrit és el llibre més venut a la nostra parada. En una escola de Picanya, això està bé. Acabem a quarts de nou l'última de les reunions. Plou, Maria ens avisa que cau un xàfec de tenir en compte: a infantil entra una mica d'aigua. En canvi, més enllà el cel és seré i net. Els pares són de Junta, preparen noves activitats. Els deixem les claus de l'escola. Torne a casa amb els llibres i la rosa, per suposat que ja han sopat. El xiquet em comunica que Ronaldo ha fallat un penal. Li demane que no em diga el resultat fins al final. Ell va amb un dels equips, jo amb l'altre. Ell és del Manchester i de Cristiano. Es gita, vol que continue llegint-li En Joanet i es set missatges. Es queda com un soc. Plegue veles i comence a veure què diuen els blocs sobre Sant Jordi i els llibres. N’hi ha cent raons més per continuar demà. Caic de son, ara mateix. Cent raons per anar a dormir.
