Diumenge, 23 de novembre, segons recull la pàgina d'ESCOLA VALENCIANA, farà 25 anys de la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV). Va ser a partir de 1983 que es va regular per llei l'ensenyament de la llengua a l'escola. Fins aleshores, solament que hi havia voluntarisme, molt d'entusiasme, un cabàs d'il·lusió i ja tiràvem endavant, però no hi havia una normativa que regulés el seu ensenyament, tret d'alguns exemples esparsos al voltant de la ciutat. D'ençà d'aquella aprovació ha plogut, hem aconseguit molts guanys, malgrat que no tants com pensàvem. Les dades ho diuen tot: si bé n'hi ha milers de xiquets i de mestres que fan l'aprenentatge en valencià, no arribem al 30% de la població escolar. No cal dir que la llei ja era una cosa tímida, de poca obligació, llavors i ara, i per això els diversos Governs de la Generalitat Valenciana, del PSOE i del PP, no l'han respectada gaire: s'han passat pel 'muscle' el mínim per haver avançat en el primer dels objectius: que l'ensenyament en la llengua pròpia arribés a tot l'alumnat. No cal dir que no és ni obligatori que la conega el professorat, i ja s'hi han inventat suficients falques i privilegis, objeccions legals i alegals, perquè la majoria d'escoles no complesquen allò que no volen. Amb tot, volem ser positius, i per això continuem: per molts anys.
   |  |
|
M’ha acompanyat mon tio Vicent. És un dels homes que més en saben del camp, al poble, no debades li ha dedicat la vida i encara continua amb avidesa d'aprendre'n. N’hi ha que també li han dedicat la vida, però no n’aprendran mai, almenys no tant com ell.
El Casolo és un cas semblant. Si em veu bregar sol amb els ametllers, atura el cotxe, s’assegura que mon pare no hi és i, llavors, abaixa la finestreta: enraona, m’aconsella, em diu coses per orientar-me la feina: -no t’escarrasses, que d’ací no en trauràs! Fes allò, agafa aquest guaret i pega ací, allà no, allà no en trauràs res. Pega fort, no et queixes! No és que vulga ficar-me, però jo d’un erm en faig un jardí, que no és per alabar-me, però ton pare ja saps com és, que no li pots dir res. Quin home, el Casolo, el conec de treballar tota la vida al camp, sense queixar-se. Però avui me n’he anat amb mon tio Vicent; perquè ell és un pou de lògica, de saviesa popular i de pragmàtica sobre el camp entre més coses. Volia que m'ensenyés una lliçó ràpida per podar ametllers. Ja ens passa, de vegades, que amb els homes que no ens fem gaire, després descobrim tot de detalls i de cims de conversa. Últimament m'ha passat amb mon pare, malgrat que des que el van operar ha perdut lluïssor. Potser que empoma la conversa, però no n’hi crea ni li creix com abans. De colp, el veig més vell. Amb mon tio, com que feia tant que no parlava, ha estat diferent: Ha començat a parlar-me de la seua experiència a Maó, on va fer de soldat, de com jugava a futbol, que va estar a punt de fitxar per un equip de Barcelona, però el capità no el va deixar anar. ‘Tu et quedes ací, Taroncher, a l’illa.' Van guanyar tots els partits i van quedar els primers. Acaba dient-me, mig pesarós: –potser que hauria hagut de tornar algun dia, allà. Hem arribat al camp i, llavors, sense haver de pensar en pedagogia, ni en Piaget ni en el constructivisme, ha fet de mestre d’avantguarda: -Mira't aquest arbre, tu que hi faries? Ho amollat tan segur, que jo solament que he respost: –Què hi faria?, Sí, què hi faries?Mai no hagués esperat aquella eixida, malgrat que jo sóc mestre, vull dir que m'ha proposat que partiríem de l’experiència, del que jo sabia fer, abans d’amollar-me, sense més, la lliçó magistral. Llavors he començat: –trauria aquesta branca, i aquella, i aquesta també, des d’ací mateix. M’ha mirat, s’ha quedat mirant l’arbre i ha dit: –No vas desencaminat. Veig que aniràs bé. Lleva aquesta i aquesta, agafa el xerric, jo en porte un a la bossa, esmolat, i aquesta també, fes, no tingues por. –Tio, vull una intervenció més viva, ací n’hi ha molts arbres, i jo solament que tinc els caps de setmana: –Doncs talla, no tingues por. El camp demana acció i senderi, i que no escatimes aliment. Si lleves una branca bona no patesques, ja n’eixirà un altra, si no fas collita el primer any la faràs el segon. Ara, posa’n vint i en trauràs trenta. Vulgues estalviar-t’ho tot i no en trauràs ni els gastos. Em veu navegar, tallar ací i allà, m’assenyala on he de tirar més, on he deixar anar l’arbre: –l'arbre mateix ja et va dient com ho has de fer. Veus aqueix cimal, deixa’l, trau aquell del costat, que creix cap al centre. Després d’una estona m’ha demanat quant de temps seria al camp, m’ha demanat de baixar-lo a casa. Hem anat parlant de taronges, de preus, de qualitats, d'un any de poc moviment, dolent, malgrat que ell ja se n'ha eixit amb una part: –els comerciants no són ximples, solament que volen taronja bona, perquè n’hi ha tanta que solament que trien la millor. Els llauradors s'han d'espavilar, veus els catalans, em diu al final, aquells sí que saben estar per lo seu; quan era a Maó, sempre feien rotgle, i parlaven entre ells. Són seus. No m'atrevesc a contradir-lo, perquè sé cert que acabaria guanyant-me la conversa, la fluïdesa, amb una nova aportació per a la nova pedagogia constructivista del segle XXI: –mira't el món, mira't els valencians, tu què faries?, per on començaries? La dona tornava del forn, amb el pa, com cada dia en aquella hora. Poc s'esperava que era l'última vegada que faria aquell viatge, al forn de Rossegó, que en començava un altre de més llarg, final, just davant de casa. Era una dona gran que havia vist canviar el poble, la desmesura des d'aquell privilegi de cruïlla, just al cantó d'on comencen les primeres cases, a tocar del Jonqueral. Mentre passava tranquil·lament el pas de vianants, pensant qui sap lo, si en les tornes del pa, si en el seu home, mort fa a penes un any, a uns metres de casa, tres o quatre a tot estirar, el cotxe la va envestir sense adonar-se'n: 'No he vist l'stop, ni el pas de zebra', és veritat que les ratlles a penes si es veuen, tan irresponsablement oblidades. És en aquell cantó d'eixida dels carros, fa cent anys, vuitanta, quaranta a tot estirar, d'eixida natural cap al camí d'Alcubles, camí de Llíria i camí de Benaguasil, allà on ara passen milers de cotxes cada dia. És el mateix carrer d'un stop i d'unes ratlles difuminades d'un pas de zebra que no han sigut suficient protecció, per a la dona que venia del forn. L'ajuntament que governa el PP, com abans havia governat el PSOE, o els independents de l'UPIB, no miren sinó al cel, despistant la responsabilitat, màxima, dels seus deures. Per aquell cantó passen cada dia formigoneres i camions camí d'una planta il·legal, sense polígon, sense estudi d'impacte, sense llicència, propietat d'un cacic del poble que beneeix bous i toreros, polítics, alcaldes i guàrdia civil, tots plegats fan cap a la menjadora, i per això els ulls cecs. Passen més camions i formigoneres, centenars de vegades al dia, camí d'un abocador il·legal a tocar del poble, davant de l'altra planta, aquesta també sense permisos, ni papers i Sant tornem davant els ulls cecs de policia i polítics. No actua ni l'ajuntament, per això il·legalment aboquen sense permís, sense papers, davant el consentiment del PP i els seus, passen a velocitat desorbitada pel cantó d'aquella casa, els camions, com passen milers de vehicles a la zona comercial que hi ha davant d'on vivia la dona que venia de comprar el pa cada dia. Passen més centenars de vehicles per estalviar-se el trànsit de les carreteres oficials, ofegades, embussades, insuficients per atendre tanta multiplicació de vehicles, passen pel centre del poble, per aquell carrer. Perquè el PP i els seus responsables, locals i provincials, s'han estalviat les circumvalacions, els camins promesos i oblidats abans i després d'eleccions. Tot aquell trànsit, de milers de vehicles al dia, va anar sortejant la dona en els últims anys de vida, fins divendres.
Però no n'hi ha responsables, ni papers, ni decència, ni més viatges al forn per aquella dona que, fa unes hores, encara es mirava aconformada tants canvis.
La van seure en una cadira a la porta de casa, perquè semblava que no tenia gaire gravetat, l'accident. Ni la irresponsabilitat, ni les mirades cegues, consentides de sempre. Potser que algú va agafar-li la coixinera, amb el pa que venia del forn. No ho sé cert. Sabem que la van soterrar dissabte, al cementeri municipal, que mai més no tornarà a destorbar-la el trànsit del cantó de casa. Ni l'stop, ni el pas de zebra. Que no fóra estrany que, d'ací uns quants dies, en repassen les ratlles amb pintura, dissimuladament, a la gatzoneta, i demà ja serà un altre dia. Un dia llarg, un altre, tan complet que no sé com començar a descabdellar-lo. He passat el matí amb els alumnes de sisé, revisitant la pàgina del poeta Salvador Jàfer, hem llegit versos, hem cercat açò i allò i, mentrestant, hem preparat la recerca d'un altre poeta, per a la setmana que ve. Els alumnes de primer i segon han estat al Centre Octubre, però jo m'he estat tenint cura dels més menuts al pati; feia bo, malgrat que el dia ha començat amb fred; he fet taller de tennis a sisé, ajudant el Pep; de vesprada, després de penjar al web el manifest elaborat per la Unió de Cooperatives d'Ensenyament a favor de l'escola i en contra de la norma de la Conselleria valenciana, hem anat al camp d'aviació (Isern dixit) de Manises per esperar Maria, la mestra que venia del fred d'Oslo. Després he tornat a l'escola per replegar i allargar-me fins a Benaguasil; a Consolat de Mar hi havia una reunió de missatges (homes i dones que en saben un ou), adobant la futura exposició sobre els moriscos, l'any que ve farà quatre-cents anys de la seua expulsió. Hi havia gent important, i bones sorpreses: l'Alexandre Navarro, el poeta de Nàquera, el mestre Ferran Zurriaga, Pepa Llidó, Rosa Dasí, Joan Domínguez, Policarp Garay, Toni Llibrer, l'amfitrió Carles Subiela, Marga Mañez, i encara s'hi han afegit Carme la Canonja i Toni Marzo. Això és una representació significada de la comarca, i el seu objectiu és preparar una exposició sobre la nostra història, fa quatre-cents anys, lligada als moriscos. Entre més coses, llegien documents, ensenyaven fotografies, discutien sobre si podem incorporar Bufilla, o si les orelletes de Nàquera són més fines, o no, comparades amb les de Bétera. Parlem de llistes de noms, de llinatges que encara resten als pobles, fins i tot hem batejat un nou dolç, 'bunyols moriscos' que Susi, a Llíria, fa d'una exquisitesa que demanava aquell batieg (perdó pel concepte). Ferran havia presentat un document guia de treball i ens hem repartit feines i responsabilitats. On hi ha mestres, i aquest era el cas, sempre hi ha feina i goig per tirar endavant nous projectes. Encara més, Carles ens ha embolicat en un nou repte per començar l'any 2009 des del Camp de Túria, homenatge a la gent que va patir aquella vergonyosa expulsió: l'actuació de Miquel Gil, Pep Gimeno botifarra i l'orquestra àrab de Barcelona, un concert a Benaguasil, allà pel mes de febrer, per retrobar-nos els orígens d'una part important de la nostra història. L'harmonia del treball i la col·laboració entre tantes celebritats apunta feina i neguit, sens dubte, però és el preu de continuar fent comarca.
adasi |
divendres, 14 de novembre de 2008 | 01:33h
I un dels cables més grossos i de més tensió agafadet d'allà on li puga fer més mal. Home, sort que en Bush, tard o d'hora, serà declarat culpable. La perpètua no serà suficient, de tant greu com és la maldat que ha escampat en vuit anys d'ofici de ruc. Ho deia Malcom X 'Al meu país qualsevol xixarel·lo pot arribar a ser president. Això és realment el que passa.' Culpable de genocidi, culpable d'assassinat, de desfalc mundial, de torpesa, culpable per ximple, per mentider i fals, culpable per obsedir-se contra els homes, contra els pobles, culpable de portar la mort arreu, amb aquell cinisme ximple, de més torpesa encara.
El posat d'avui no amagava el nivell de fracàs al qual ha arribat, l'home, que encara vol excusar el model que ha portat a la fallida mundial, després de posar a la corda fluixa el seu mateix país, després d'estovar la seua esperpèntica falta de cultura, que no podia dissimular, que ratllava la barroeria, la niciesa. Quina vergonya d'home, i d'assessors que li han rentat el cul cada dia, del primer a l'últim. Poster sí que tenia títols universitaris, la qual cosa diu ben poc dels propis títols i del món universitari, sens dubte, però el grau de maduresa i d'intel·ligència avui han sigut tan evidents com per caure morts. No entenc què collons volen fer allà, els presidents d'uns quants països, si no és per acomiadar una de les pitjors coses que han passat a la història del món aquests darrers anys, la presidència americana d'aquest home. Què volen adobar amb aquest furúncul?, què volen decidir de trellat, de conjunt, d'intel·ligible, de bàsic, d'aportació al món occidental i, de retop, contra les maneres d'aquest propi món que ha tolerat la baixesa més dissortada? Deixar-se governar el món per un pillastre de pa sucat, malnascut com a poc, amb aquell somriure als mitjans i aquella mirada perduda, atemorida, que va retratant un sistema polític corrupte la majoria de les vegades, a favor sempre dels vencedors, a la traïdoria sempre dels vençuts? Ca, home! A la cadira, no cal esperar-nos al veredicte multitudinari per un homenic de mala jeia. |
Accés de l'autorÚltims 40 canvis
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|