Enguany commemorem el 20é aniversari de la constitució de l'Institut d'Estudis Comarcals del Camp de Túria. L'acte principal serà a Benaguasil, a l'auditori de la Unió Musical. Hi intervindran alguns dels presidents que ha tingut la Institució i hi haurà el concert de l'Orquestra Simfònica Consolat de Mar, dirigida pel mestre Andreu Ramos. A continuació, amb menys formalitat i encara menys protocol, hi haurà sopar al mateix restaurant de la Unió, a la plaça del Castell de Benaguasil. Per confirmar l'assistència cal telefonar o enviar un correu electrònic abans del 21 de setembre: Pasqual - pascualesteve@aznartextil.com - tel. 607476850 Marga - mmanez2@xtec.cat - tel. 629602746
L'Institut també ha volgut organitzar un segon concert commemoratiu per al diumenge 28 de setembre, amb la intervenció del trio Cézanne*, però encara no hi ha disponibilitat d'un local adient. Sembla que la comarca no està per romanços, que magrat ser un cul de sac de bandes de música, no hi ha suficient pressupost per acollir una segona cosa d’envergadura el mateix cap de setmana. No desistim.
*Hi ha la violoncel Marie-Elisabeth Hecker, premi Rostropóvitx, considerada un crac de la interpretació, d'un talent de prodigi, no debades ja ha actuat com a solista acompanyada d'orquestres de renom com la simfònica de Viena.
És la tercera vegada que entre en aquest museu, l'última vegada fa gairebé quinze anys. Hem pagat un suplement per evitar les cues, i hem entrat com uns senyors de València que volen veure art sense haver d'examinar-se ni res de semblant, malgrat que portem tot de guies, en paper, i no hem agafat el telèfon explicatiu, perquè el català no és suficient per ser-hi present. N'hi ha més exemples de com el català no és gaire important a Europa, almenys a la Toscana, però deixem-ho ací. He demanat que cadascú del nostre grup triés un quadre, un i prou, un de sol, per explicar els Uffizi a la resta del món. N'hi ha que no han badat i n'hi ha que han anat a obra guanyadora. Jo he triat un Botticelli, Atenea i el Centaure, per aquella tristesa de la deessa acaronant la bèstia, sabedora que morirà a mans d'Hèrcules. Pobre Centaure, que es pensava immortal, caurà mort per la força de l'heroi i venjatiu Heracles. Sort que Toni ha triat la madonna amb bambini de Filippo Lippi, perquè pensa que és un quadre que hagués pogut fer Manolo Boix, sens dubte, i ningú no li hagués discutit l'honor, i la saviesa. Hem aguantat l'art durant tres hores, xiquets inclosos, així que mentre en parlem ens fem un gelat a la Segnoria i decidim si venim a la invitació del comte. N'hi ha que no volem perdre l'oportunitat de visitar un autèntic palau florentí, una troballa impensable fa uns dies. La Toscana no para de mostrar-nos sorpreses majúscules, quina millor.
Aquesta vegada m'hi he fixat amb més traça. La mirada és amateur, però tant se val, perquè amb poc que t'hi fixes ja apames com és de bell el paisatge a una banda i a l'altra, de la carretera. Hi ha alzines, rouredes impressionants, aurons, i rengleres immenses de vinya (som al Chianti), amb una combinació perfecta d'oliveres i magnífics exemplars de xiprés, llargueruts, alts i esbelts marcant les fites de camins, limiten i fins i tot èpoques històriques, no debades la majoria van ser plantats pels romans. Segons el comte Pandolfini, el paisatge mateix és enganyós: cinquanta anys enrere, ell en té setanta-dos, tot eren vinyes i oliveres, però el treball, els canvis, i altres deures han anat deixant pas al bosc madur, que va apoderant-se d'una part important del paisatge, exacte, matemàtic, d'una organització i d'una cura que sorprén, que espanta venint d'on venim. Baixar a Greve, passar a Siena, tornar per Sant Gimignano de l'Alta Torre, pujar per Impruneta, fins a Sant Polo, deixar Grassina, tant se val el poble i el recorregut, no hi trobem l'enganyifa, la trampa per enlloc. Tu ets un desagraït, dirà algú, perquè solament que veus la bellesa fora del teu territori. Ahir mateix vai baixar fins a Xulilla, em vaig recórrer el Camp de Túria, els Serrans, vinc per l'Horta cada dia, visite el camp valencià, per ajudar mon pare en la feina. Visc el nostre paisatge en directe a cada moment. Els valencians vivim un abandonament de miserables. Els llauradors han estat bandejats dels camps, expulsats del seu ofici, els han obligat a dir adéu al món rural, i el camp, els marges, el paisatge en la seua majoria és una desolació, una ruïna, un complet enderroc. Llastimós. Solament que el puc comparar amb la Toscana i la Provença, dos joiells indiscutibles que acabe de veure. Però els valencians hem malbaratat el patrimoni, ens hem cregut un melic inexistent, una terreta de llàstima. No hem sabut fer-ho. Ningú no ens ha explicat com fer-ho. Potser qui en tenia la capacitat no tenia suficient coratge. Hem estat en mans d'incompetents sens dubte, de desgraciats homes sense moral, sense ètica i sense rigor. Els desficacis no tenen marxa enrere. No són gratuïts. Fa molts anys vam ser centre de la cultura d'Europa, allà pel segle XV, fins i tot després. Però hem arribat a ser una significada mesura de la pitjor malícia. Qui ens va fer creure en el Levante feliç ja sabia què feia i a quin benefici s'aclamava. Ep, si parles amb els homes d'ací, els cerrils, encara pensen de manera diferent. Que ells ho voten i s'ho mengen. Viatjar a la Toscana encara fereix amb més profunditat la nostra ànima. Sort que el paradís és a tocar de mil cinc-cents quilòmetres amb el cotxe. A menys distància si viatges amb Spanair.
Despatxats realment. Llançats al carrer. Com un drap, o pitjor, com uns delinqüents. Ha passat a Olocau, un dels pobles emblema del Camp de Túria. Ací l'Institut va crear del no res el Centre d'Interpretació de la serra Calderona, es van fer els primers estudis, les primeres Jornades d'Interpretació. Del no res, perquè de diners no en rebíem sinó l'almoina. Però anàvem fent, defensant, publicant, fins que vam aconseguir, juntament amb el Centre Excursionista, Acció Ecologista Agró i un grapat més d'Associacions la denominació de Parc Natural. No va ésser un camí fàcil, però érem punyents amb els uns i amb els altres, amb la dreta i amb l'esquerra, perquè defensàvem el patrimoni de tots, al marge dels corrents polítics. D'ací van eixir les primeres Travesses a la serra, les exposicions, l'estudi del paisatge, amb un voluntarisme entusiasta que va congriar un grapat de fets i d'il·lusions per les nostres muntanyes. Ara mateix, l'Ajuntament d'Olocau, governat per Esquerra Unida i el PP, ens ha fet fora. Ens ha dit: –Agafeu els llibres, les publicacions, les exposicions, les muntanyetes, i al carrer. Despatxats! És el país de mesquins que som, que tenim i que ens governa. De dretes i d'esquerres. Fer fora un Institut de Cultura, malgrat totes les nostres mancances, és caure tan baix com vulgueu imaginar. Del PP podem esperar qualsevol acció, sovint ben desafortunada. D'Esquerra Unida del País Valencià, pel que sembla, també. Contra els mestres, els historiadors, els biòlegs, els amics de la serra, els estudiosos, els excursionistes, contra tot això ha actuat amb premeditació i nocturnitat l'Ajuntament d'Olocau. I ves que l'Institut sempre havia tractat el poble amb un tacte exquisit. Però tant se val. La política valenciana, ara la política rural valenciana, és el que és. Ni en el franquisme no s'hi havien atrevit a tant.
Per això mateix, l'acte de celebració dels vint anys d'Institut es fa més imprescindible. El 26 de setembre a l'Auditori de la Unió Musical de Benaguasil, a partir de les vuit. A favor de la cultura i del país. No hi falteu.
Vinc de sopar amb uns quants amics; a la seu de Consolat de Mar, a Benaguasil, ens hem aplegat uns quantes persones, la majoria hem sigut presidents de l'Institut d'estudis Comarcals del Camp de Túria, una institució altruïsta, voluntària, compromesa, sense la qual no s'entendrien els últims vint anys d'aquesta comarca de trànsit. De trànsit a enlloc, naturalment, i per això mateix l'Institut de què parle ha pintat tan poc en les grans decisions. L'errada dels polítics d'aquesta comarca es paga, i es pagarà cara (com que he estat en un país bell, la Toscana, aquest sí que veritablement bonic i cuidat, sé de què parle). Quina burrera de país. A la taula hi havia Carles Subiela, actual president i animador de la festa, Pep Jordan (segons Vicent Partal, el pare conceptual de la comarca), Paco Rozalen, Miquel Bort, a més de Toni, Màrius, Pasqual i uns dolços que tombaven de tos, del forn de ca Susi, una altra institució comarcal. Preparem l'acte central de commemoració dels vint anys, que serà a Benaguasil el 26 de setembre, a partir de les vuit de la vesprada. Concert, parlaments (curts) i soparot. La primera part és gratuïta. Un sopar d'amics, aquesta nit, de prohoms d'aquest Camp de Túria tan lletjot, i encara més que prometen tants albardats com governen els nostres ajuntaments. Malgrat tot, vint anys sempre mereixen un soparot.
