Com que tenia una miqueta de temps lliure, he començat un curs de manipulador de plaguicides; nivell bàsic, naturalment. El curs va adreçat sobretot a llauradors en exercici, vells en la seua majoria, a més d'uns quants joves que, segons el funcionari encarregat d'avui, sempre seuen al darrere de la classe. L'objectiu del curs, segons el funcionari de la Conselleria, treballador en actiu de l'Institut Valencià d'Investigació Agrària (IVIA), és que fem les coses bé, pel que fa a l'ús de fitosanitaris i altres productes químics: ja va bé de donar peixet als verds europeus, que són els radicals que neguen l'ús dels productes químics que fem servir els llauradors valencians contra tants enemics del camp, insecticides i males herbes, vull dir. Sort dels llauradors francesos, continua explicant el funcionari professor de l'IVIA, que han parat els peus als radicals verds europeus. Aquests sí que estan organitzats, els francesos, així que a partir d'ara, feu les coses bé, si no voleu quedar-vos sense recursos per atacar les plagues. Sobretot, no doneu peixet als radicals i traieu-vos el carnet de manipulador de plaguicides. Per acabar d'adobar la filosofia i el contingut, tres hores de discurs espaterrant d'una didàctica esfereïdora, l'home ha dit que a Brussel·les li la bufa l'agricultura mediterrània, però que això no ens estalvia de tenir el carnet de manipuladors, nivell bàsic, si no volem que ens multe el Seprona. Quina mala sort de no tenir més temps lliure per fer més cursos, sobretot de contingut tan pragmàtic i alliçonador. Ep, demà tres hores més.
Joaquim Prats assegurava que el curs escolar a València és genuïnament valencià, no podia ser-ho d'una altra manera: una falla. Parlava sobre la ciutadania i els dos professors que hauran d'ésser a l'aula per explicar que collons és ser ciutadà del segle XXI, que és al capdavall del que tracta l'assignatura nova, però explicada en anglés, perquè una part del nostre alumnat no en pesque res de res (sobretot pel baix nivell d'anglés del nostre alumnat). Joaquim Prats és valencià, responsable d'educació a Catalunya, i ja sabia de quin tipus d'opereta parlava, quan es referia al Conseller valencià d'educació. L'opereta es completarà quan el mateix Font de Mora passe a parlar-nos en anglés, als mestres valencians, per explicar-nos què hem de fer amb l'absurd, el caos i el sainet. S'atrevirà, el conseller ardit, a encomanar-nos explicar valencià en anglés, per anar pelant els gramàntols de responsables que patim.
Avui mateix, a CatalunyaRàdio, el Conseller Maragall explicava que l'inici de cada curs hauria de ser un goig, pel repte i l'aventura que representa un inici nou, de feines i projectes a fer, de tanta gent com els mestres han d'ajudar a aprendre, que han de guiar en l'estudi. De la tercera hora de castellà, un autogol desitjat per la pròpia casa, que ens imposem sense embuts catalans i valencians, malgrat que sabem que no n'hi ha xiquets que no sàpien castellà en aquest país, el conseller atuïa paraules al vent, sobre la importància de dominar amb solvència les llengües. En canvi, n'hi ha milers que no coneixen la llengua, ni en fan ús, ni en faran mai, malgrat les lleis, la bona voluntat i els esforços de tants mestres amb tant de coratge.
No avancem, si el nostre mirall és a ponent, reflectint-nos com i què hem d'ensenyar. Si el referent és Madrid i què diu Espanya, els nostres avenços seran morals, però gens pràctics. Ells, els altres, sí que son eficaços. Mai no peguen en fals. O és que pensen posar dues o tres hores de català, a les seues escoles d'Extremadura i Castella? I si les posen o no, ens hauria de bufar l'orella? Mentre no siguem nosaltres qui decidim, no anirem bé. Tot seran pedaços i remeis, però no farem suficient camí. Ara, malgrat tot, comencem de nou amb el repte de continuar guanyant, futur o destorbs, amb avenços morals si voleu i amb l'esperit de tallar algun dia el llast umbilical d'Espanya. Pert salut mental, i educativa.
«i,
suposant que pugues anar pel camí sense perdre’l…» Les Metamorfosis, Ovidi.
Hem començat el curs 2008-09 amb tot de projectes, amb la
incorporació de nous mestres, amb el repte de saber guiar cap a cada
parada els Titans, els cavalls, els propòsits. L’escola és un espai de
vida en cooperació, una invitació a participar del coneixement.
Fer-nos-el nostre alhora que anem guanyant el do de la gratitud no és
ni senzill ni banal. Potser per això mateix cada any el coratge dels mestres
es fa tan necessari.
Amb la faenassa del principi, de començar a enlairar-nos en el nou curs (a València ja hem començat l'escola), el bloc es fa cada vegada més intermitent.
Potser que he copiat alguna lletra malament, arribàvem tard i veníem molt cansats. Els xiquets es revoltaven, es deixaven caure en un bancal d'una porta i deien: prou, d'ací no passe. El carrer San Gallo era tan llarg, i ens havíem passat la vesprada caminant, alguns el dia complet. Les queixes eren naturals, però l'esforç pagava la pena. Solament de ser en aquells salons, d'haver passat l'entrada del jardinet romàntic ja ho curava tot, el cansament, els renecs, les queixes… Ens vam estar uns minuts sols, en una sala fosca, gran, amb estàtues romanes i immensos quadres de cardenals i altres nobleses. Els Pandolfinius en la seua mesura, imaginàvem. Vam trobar el llum i la sala es va il·luminar. Vam seure als quatre cantons, amb bancades extraordinàries, mirant-nos, preguntant-nos què féiem, perquè havíem vingut i tota classe de disbarats que us vulgueu pensar. Quan ja érem a punt de fer l'escapada, vam sentit aquella veu, que baixava per una escala magnífica, encara fosca, que ens anava convidant a quedar-nos. Llavors va aparèixer el comte i la seua veu va fondre els dubtes. Solament que vam fer un volt per la planta baixa del palau, per sales immenses, de llums senyorials d'un gran teatre, segurs que passàvem per indrets que molts anys enrere havien acollit la noblesa florentina, bregues, discussions, conspiracions fins i tot, malgrat que el comte va confessar-nos que, els Pandolfini, feien poca guerra i molt d'adobar les paus, a canvi de grans sacrificis. 'Disciplina, va explicar als xiquets, encara que els grans no tinguen gaire raó, cal disciplina de les seues decisions. És la base de la família, de la nostra, assegurava, i de la sort descomunal de dones que havien aguantat tants anys amb sòbria fermesa. Els homes?, ni dues generacions no haguéssen aguantat: la història dels Pandolfini és feta a base de les dones. Enèrgiques, que sabien posar els homes a lloc, quan calia. és veritat que no li ho agafava tot, perquè de vegades s'expressava en alemany, de vegades en anglés, de vegades jo mateix m'afigurava la història. La inventava. Passats uns dies, no sabria dir què hi ha de cert, què hi ha d'invenció de tot plegat. Va acabar servint-nos xampany, refrescs als xiquets, per convidar-nos a escampar que els Pandolfini necessiten de la contribució turística per mantenir el patrimoni; la dignitat ja és cosa seua, però la sort de l'home que ens ha acompanyat, afable, en aquest viatge a la Toscana, ja no és únicament a la seua mà. Pugem a casa tard, plens, preparem el sopar, malgrat que la satisfacció de tot plegat ens hagués pogut estalviar la menja. Eixim a la fresca del maset, sota la porxada. S'hi senten sorolls de bosc, i Paco apunta que a la casa vella hi ha llum. Potser els esperits dels nobles, neguitosos de la gosadia dels plebeus. La temperatura és agradosa. Si no fóra pels mosquits, podríem estar-nos indefinidament. A la Toscana, i a la fresca, per com ens ha agraït aquesta comarca el viatge d'estiu. Final.
Enguany commemorem el 20é aniversari de la constitució de l'Institut d'Estudis Comarcals del Camp de Túria. L'acte principal serà a Benaguasil, a l'auditori de la Unió Musical. Hi intervindran alguns dels presidents que ha tingut la Institució i hi haurà el concert de l'Orquestra Simfònica Consolat de Mar, dirigida pel mestre Andreu Ramos. A continuació, amb menys formalitat i encara menys protocol, hi haurà sopar al mateix restaurant de la Unió, a la plaça del Castell de Benaguasil. Per confirmar l'assistència cal telefonar o enviar un correu electrònic abans del 21 de setembre: Pasqual - pascualesteve@aznartextil.com - tel. 607476850 Marga - mmanez2@xtec.cat - tel. 629602746
L'Institut també ha volgut organitzar un segon concert commemoratiu per al diumenge 28 de setembre, amb la intervenció del trio Cézanne*, però encara no hi ha disponibilitat d'un local adient. Sembla que la comarca no està per romanços, que magrat ser un cul de sac de bandes de música, no hi ha suficient pressupost per acollir una segona cosa d’envergadura el mateix cap de setmana. No desistim.
*Hi ha la violoncel Marie-Elisabeth Hecker, premi Rostropóvitx, considerada un crac de la interpretació, d'un talent de prodigi, no debades ja ha actuat com a solista acompanyada d'orquestres de renom com la simfònica de Viena.
