Que fos econòmica, únicament, ja fóra un gran consol. Però és d'idees, la crisi, i d'humiltat, però sobretot d'idees. Perquè, dos mil anys després, per seguir el calendari cristià, allò més buscat per tanta gent és un gran cotxe (un dels indicadors de com ens van les coses en tots els models econòmics d'occident és quants en venen), una casa a la platja, unes vacances al sol, i poqueta cosa més.
La crisi és d'idees, sens dubte, perquè els remeis ja sabem què afavoriran i a qui, i les juguesques i els pispes, sangoneres de la banca, o del govern, ja sabran tornar-se a enriquir del ruc i del carreter. Quin dol més llarg passem per tan poca imaginació continental. Idees?
Enmig de tanta amenaça del conseller, de debat superflu, de cortines de fum per no abordar allò principal des de l'escola, trobem aquesta nova d'impacte: la inauguració del nou local de la Coordinadora pel valencià del Camp de Túria, integrada dins Escola Valenciana-Federació d'Associacions per la llengua. Serà demà divendres, a partir de les 20.00 hores, a Vilamarxant, amb parlaments i presentació de nous projectes. Després de sopar, actuació de Pep Gimeno Botifarra, l'increïble Botifarra, la veu ara mateix, juntament amb Miquel Gil, més autèntica del país. D'assistència inexcusable. a la casa de la cultura del mateix poble. Després dels vint anys de l'Institut, amb aquesta nova proposta, sembla que el Camp de Túria viu una situació de normalitat. Gaudim-ho, collons. Més informació, campdeturia.cat
Sublim, el concert ofert pel trio Cézanne a Bétera. Alguns músics d'entre el públic es preguntaven com caram havíem aconseguit de portar aquells tres al poble, i dubtaven que hagués passat de veritat. No sóc cap entés, ho confesse, per això encara m'impresionaven més els comentaris dels professionals. Ni els xiquets, i n'hi havia de tendres, no es movien. Les dues hores de concert (ni fàcil ni senzill), amb els tres joves mestres, Rodrigo Bauzà, Marie-Elisabeth Hecher i Olivier Lloansi, han posat l'auditori de Bétera a l'alçada d'una sala internacional, més enllà dels tòpics, les bandes i alguns detalls que voregen el ridícul: cap representat de l'Ajuntament, el mateix oblit del president de la banda en no convidar els músics de Bétera a l'acte, l'entrada del so del ball dels jubilats, a la planta baixa… Amb tot, els 20 anys de l'Institut han quedat lluïts, amb escreix, amb aquest doble programa, divendres a Benaguasil, amb l'orquestra Consolat de Mar, i avui a Bétera amb el trio Cézanne, que actuaran demà al festival internacional de Peníscola (paga la pena el viatge, si teniu temps).
Com ha dit, Carles Subiela, en presentar el concert: 'som al servei d'una comarca que voldríem més culta, i per això continuem treballant amb el mateix deler que el primer dia, vint anys després.
Encara estic aborronat del concert sobre Brahms i Mendelssohn, explicant-me què ha passat. Tanmateix, sense la col·laboració de molta gent, i en especial d'Andrés Ramos, res no hagués sigut igual. Pel que hem viscut aquest cap de setmana, l'Institut d'Estudis del Camp del Túria ha fet un salt qualitatiu a tenir molt en compte. Malgrat que n'hi ha que ens voldrien muts, o pitjor, d'un estil de vida infinitament més còmode.
Vares velles és un disc extraordinari d'Al Tall. Ara l'aprofite per explicar-me la meua història particular, una ullada als meus últims vint anys, lligats a l'Institut i al Camp de Túria. Avui, amb uns altres companys, he de dir unes paraules. Parlaré de la meua història, perquè gairebé la meitat de la vida he sigut això, soci d'aquest Institut, que vol dir moltes hores de treball, de dedicació, però també d'amics. Durant aquest temps he escrit molt sobre diverses coses: els pobles, la gent, les persones, algunes amb nom propi, el paisatge…, n'hi ha papers que conserve, com n'hi ha que els he perdut. En tot aquest temps he fet grans canvis: em vaig casar a Olocau, hem tingut un xic, m'he fet soci d'una cooperativa d'ensenyament, i també vaig escriure algun llibre, entre altres affeccions… (recorde l'extraordinari incendi del 92 a la serra Calderona, hi van cremar 10.000 hectàrees, que es diu prompte, i vam estar tres dies apagant foc. Algunes de les persones que he conegut amb més produnditat ara mateix són un referent. Hem passat molt de temps preparant exposicions, llibres, revistes, enganxant o repartint publicitat sobre cultura…, encara avui continuem fent-ho. En aquests vint anys la comarca ha canviat completament, com nosaltres, i n'hi ha una part, de la comarca i de nosaltres mateix, que no tornarà. Res no serà com abans. He deixat de fer unes coses per fer-ne unes altres, la vida és una tria sens dubte, i aquell 1988 una colla de Bétera vam decidir de comprometre'ns amb aquest projecte, amb un afany de posar-nos al dia sobre tanta cosa. Un institut d'estudis deuria tenir gent de l'estudi. A la nostra comarca n'hi ha a grapats, de gent feta i de gent que encara estudia, però nosaltres, l'Institut, no passem d'un centenar i mig d'amics. D'ací unes hores he de dir alguna cosa sobre tot això, al públic que vindà a veure el concert d'una magnífica orquestra, Consolat de Mar, amb músics de molt de prestigi i de reconegut virtuosisme. Encara no sé què diré, perquè m'han deixat tres minuts per explicar-los, pam amunt pam avall, vint anys de la meua vida. Tres minuts. Potser que faré un acudit, que serà més breu. Potser que deixaré anar algun detall i prou, no siga que em passe com a aquell que va estavellar-se contra un carro carregat de sacs de garrofes: l'home portava també les canyes de batollar, i com que penjaven per fora del carro un bon tros, havia penjat un drap, perquè es veieren de lluny: –Pero, home, que no ha vist el drap? –li demana el carreter a l'accidentat. –El drap? –s'exclama el desgraciat–, no he vist el carro, com anava a vore el drap! No sé si nosaltres tampoc no hem vist el drap, o el carro, en tots aquests anys. Potser que serà això que explicaré demà, la feina tan important dels oculistes ara que anem fent-nos grans. Doncs això, bona nit, i per molts anys de continuar batollant.
Molts ens hem mantingut a dins l'organització de l'Institut, treballant-hi, 'cercant maneres' que explica Ferran Zurriaga en el seu breu sobre aquests vint anys d'història de l'Institut. Anit sopàvem junts a Benaguasil, de nou, Ferran, Pepa, Carles, Francesc, Pep Jordan, Toni, Pasqual, Pepa… la conversa va anar sobre economia, la crisi mundial d'occident (hi ha zones del món que són en crisi contínua, també per culpa d'occident). Però tenir un catedràtic d'economia com Pep, i un banquer experimentat i no aprofitar-ho era massa llaminer. En poques paraules, Pep ens feu una petita lliçó: cada vint anys, aproximadament, perdem la memòria del que ens ha passat, per això hem deixat anar tanta indecència des de llocs de responsabilitat. Ep, parlava sobre la crisi de l'economia, no sobre la crisi de la cultura. Vam acordar que en la presentació de divendres, a l'auditori de Benaguasil, no parlarem d'economia, sinó de l'Institut, del present i del futur d'aquests esforçats voluntaris de la comarca, que fa tant de temps inventaren l'Institut del Camp de Túria i encara continuen al davant. Aleshores, l'any 1988 érem més joves, sens dubte, però la il·lusió i les ganes d'ara mateix no ens fa tan vells, al contrari. Som gairebé els que érem, fa vint anys, però no passa res. Tota aqueixa traça també és cultura, i comarca. Potser que no sabem fer una altra cosa. Ep, a les onze ja érem tots a casa, ací és on n'hi ha l'únic vestigi de maduresa, si voleu dir-ho.
