Abans d’eixir cap a Florença, hem adobat el dia amb un descans vacacional d’impressió: ens hem despertat enmig de les vinyes del Chianti, propietat de la família Pandolfini, nobles des del 1260 –quina façana per començar. Hem fet un bany a la piscina i ens hem instal·lat a la porxada, un espai cobert, gran, a la part del darrere de la casa des d’on divisem la fattoria Tizzano i una esglesieta que al matí ens ha obert el jorn amb un joc de campanes harmoniós. És diumenge, a Sant Pol era gairebé tot tancat, per això, segons ens havia explicat el comte, la cooperativa, a l’esquerra del poble, també era tancada, i tothom, d’esquerres i de dretes, diumenge s'aplega a comprar al centre (Il Centro), que és a la dreta del poble, des d’on ens governa Berlusconi, segons paraules del mateix comte, i jo li replique que ni pensar-ho, que el tal Berlusconi no fa ni de protagonista d’acudit, d'aquest viatge. Malgrat la noblesa, hi ha coses per les quals no passem (ara, que l'exemple valencià, si fa no fa…)
Bany, dinar de llenties (hi ha campionat a final d’estiu a la Toscana, per veure qui en menja més plats), i lectura d’alguns consells de Pla, abans d’entrar a la ciutat de Florença que, com diu el mestre, és petita i s’apama en un grapat i mitja vesprada curta. No diré com ell, provinciana, però ací mateix, de la logia de la Signoria, enmig d’aquests déus i herois, un s’hi troba bé per força: Possidó, el Rapte de les Sabines, Hèrcules matant el Centarure, Perseus decapitant Medusa, tot d’imitacions que m’eviten d’anar cercant museus, fer cues o atonyinar-me els peus com un turista malcarat, que és el que arriba a passar quan es fan tantes hores provant d’atrapar tota la història de colp.
Hem fet dos grups i dos itineraris. Els jardins del Bòboli, de l'un costat, i la contemplació des de la plaça de la Segnoria. Sóc dels que m’he decidit per la segona, i cada vegada estic més content de la tria. Un gelat italià per trencar tant d’encarcarament arqueològic, i torne a passejar per aquests carrers de nou, amb aquella lentitud que marca l’Arno, que sembla aturar-se, si no és que es burla de tant d'estranger com s’aplega al ponte Vecchio. Quina vergonya. O quin horror. Córrec de nou a refugiar-me a la Segnoria, protegit pels déus i els titans. Ah, la bellesa.
Som en un maset de la Toscana, entre Grassina i Greve in Chianti, al terme de San Polo. Hom podria considerar que això és el cor de la comarca, amb una vegetació ufanosa, extraordinària, on dominen les oliveres i les vinyes, dins el mateix Chianti Classico, que és com ells anomenen la zona, malgrat que, de cors i de visions romàntiques com aquesta n’han d’haver un miler, a la Toscana mateix, i al Chianti el doble si fa no fa. Ens ha rebut un comte autèntic, Pandolfini del 1260 (poca broma); així se’ns va presentar a través del correu electrònic i torna a fer-ho, ara mateix, en directe. Acabem de conèixer un noble d'aquesta Toscana extraordinària, tan cuidada com no esperàvem. A l'escut d’armes de la casa hi ha tres dofins, que explica tres vegades la noblesa d'aquest home, i la sornegueria que atresora la seua conversa. És gran, ell diu vell, vestit a la ruga, sobre un bastó que necessita per caminar amb seguretat i un cotxe tedesco que el porta on ell li demana, infal·lible. Li calculem una setantena llarga d’anys, xarraire i de la broma. Diu que, allò que es divisa des del mas, és seu: un bon grapat de fanecades de vinya, oliveres, massa forestal a manta, el castell o torre on hi ha el celler, la factoria Torre de Tizzano, que exporta fins i tot a l’estranger. Allò que de principi era una conversa afable, participada, col·lectiva, hem anat acurtant-la, que l'home no té mesura del temps ni del viatge que acabem de carregar-nos al llongo, gairebé set-cents quilòmetres, amb retencions incloses.
En una segona visita, amb més confiança i encara amb més ganes de fer-la xerrar, l'home ens explicarà que solament que conserva una part del patrimoni, perquè el pare se'n va rifar la resta, però que ja va tirant com pot, que no sabem si és prou, bastant o suficient. Malgrat que acaba de confessar-nos que es troba malament, perquè el negoci del Chianti, almenys el negoci Pandolfini, és el que és, i e patrimoni se'n va en orris.
Hem arribat després d’un viatge cansat, no excessivament llarg però pesat, sobretot perquè el trànsit era continu, i això que els camions, a partir de Ventimiglia tenien prohibit l'accés a l’autostrada. El pas de Gènova continua essent difícil com fa gairebé trenta anys. La dificultat d'aquella geografia, els vials estrets, i la quantitat de revolts fatiguen extraordinàriament. Hem preferit sopar amb les vitualles que arrossseguem de la Provença i preparar el primer dels itineraris, demà diumenge, sobre Florença. Llegim les descripcions de Josep Pla, aconsellades per l'Isern, i fem un bany de nit toscana: la temperatura, enmig del bosc (se senten tota classe de sorolls d'animals), és molt benigna. La casa és acolllidora, gran, amb un munt de condicions dins i fora per passar uns dies magnífics. Hem entrat a la Toscana, la segona part del nostre viatge; hem entrat des de la porta d’accés natural per als que som del país, Provença: no hem estat a Nimes i a penes hem vist Ais, però hem fet tres dies ben complits de visitar amb goig un sud europeu que veiem tan digne. Avui dormim a la Toscana, amb tot de bells propòsits. És l'estiu.
Arribem a Martigues de vesprada, baixem dels cotxes i berenem abans de començar el passeig per aquesta, diuen, Venècia provençal. No hi ha dubte, Martigues és més tranquil·la i serena que la pròpia Venècia, de millor perfum, cent vegades amable, amb tot de barquetes, de ponts i cases pintades, de cossiols amb flors i algunes botigues convencionals per atraure el turisme. La ciutat espanta, de tant serena, de ritme diferent sens dubte al tràfec de Marsella. És veritat que no conté els palaus, ni els teatres, ni la màgia de la ciutat italiana, ni tanta grandiositat, però Martigues convida a seure a una banda del canal que la travessa, mentre el pont s’eleva vertical perquè passen les barques que tornen de passeig, a partir del capvespre. És la tercera vegada que visite aquesta ciutat, la primera vegada fa més de vint anys, i continua conservant els encants com el primer dia, si és que no n’ha guanyat més. Per a la seua biblioteca, que em va impressionar en la primera de les visites, he portat dues coses editades per l'Institut d’estudis del Camp de Túria, l’últim número de Mirades i l’Etnobotànica de Gàtova, sobre les plantes de la Serra Calderona i els seus remeis i aprofitaments. Hem anat a sopar a un restaurant fora vila, a tocar gairebé de la mar. Janot volia convidar-nos expressament, és l’hospitalitat a la Provença, la seua particular, de bonhomia i cavaller mig francés-mig valencià i mig provençal. És un sopar de benvinguda i de comiat a la vegada, amb un toc de fins prompte i a reveure que, esperem-ho, farem perquè no trigue tant com tres anys. Hem sopat de caure de tos, a la pedra de foc, peix, llagostins, vièires, que nosaltres mateix ens anem fent al foc d’una rajola encesa, amb vi de les vinyes de Martigues, i la conversa distesa d’un sopar d’amics i de comiat. Hi ha algú que canta al pati, la música puja de to, un costum que va instal·lant-se en segons quins indrets que no et deixa escoltar. Sopen més colles i acaben ballant empesos per l’alcohol i la festa. Tornem per la costa; Ais de nit ens torna a la realitat del nostre viatge cap a Itàlia. Som a les portes realment del nostre destí, la Toscana. Demà ens espera un viatge llarg, de nou, i no fem gaire comiat. Janot em demana si Vilaweb deixa tenir bloc i correu amb una tarja emesa fora d’aquell Estat. Em pregunte com és que això encara passa, i li dic que procuraré d'esbrinar com arreglar-ho a la tornada. Convidem Janot a seguir-nos en el viatge cap a Itàlia, però les seues obligacions familiars li ho impedeixen. No volem fer-ho més llarg, malgrat que el moment ho val. Records per a la gent de Bétera, diu, als amics que no han pogut venir. Li fem un present també, nosaltres, una alfàbega de la nostra festa, que també és una mica la seua festa. No n'hi ha més. Adéu a la Provença: bon dia Itàlia, benvinguts a la Toscana.
[Finalment he trobat un punt de connexió comunale -servizo internet, a la biblioteca de Grassina, sense accent i pronunciat esdrúixola]
Des d'Itàlia, continue doncs, la crònica sobre aquest viatge, a les portes d'Itàlia, la Provença: la manera natural d'entrada des del nostre país, segons que explica el mateix Pla. Des d'Itàlia, explique la Provença, penúltim capítol. Marsella. Ha vingut a trobar-nos Janot, un amic que feia tres anys que no veia. Ens acompanyarà durant tot el dia per aquesta Provença que també és una mica seua. Va nàixer ací, així que coneix la comarca i ens guiarà amb aquell to que determina l’amistat, el reconeixement mutu d’haver-nos trobat després de tant de temps i, sobretot, pel seu coneixement exacte d'aquest territori. Comencem l’itinerari a Marsella pel port vell, atapeït, encabit gairebé, de barquetes, edificis i una taca de mar gairebé reclosa. Pugem cap a la mare de déu de la Garde, des d’on divisem una ciutat paral·lela a Barcelona, de tant similar, una ciutat entre turons abocada al mar, amb barris vells i d’altres de més o menys encertats, amb el trànsit d’una ciutat que vol fer-se gran, que és gran i ben abocada a la mar. Madura que no vella, Marsella, no debades té una tradició tres vegades mil·lenària. Marsella és l’excusa d’un encontre de goig entre amics. Ací dalt hi ha un trànsit de gent, de cotxes i autobusos com si feren peregrinació. Parlem dels vells temps, dels barris més populars, de les fàbriques de sabó, totalment desaparegudes, del port, dels vaixells que veiem marxar cap a Còrsega, dels que arriben d'Algèria. Ens sorprén l'aigua tan neta del port, de les platges del voltant, a tocar, de la mateixa platja dels catalans. No podem sinó comparar tanta brutícia com ompli les platges valencianes, no sabem perquè. Ací hi ha molt més trànsit, incomparablement major, més població, més indústria, així que no s'explica la raó d'una aigua tan brutosa, a València, malgrat la vela i els cotxes dels rics. Hem dinat a vora mar, hem ficat els peus a la platja de Marsella com un ritual, amics contra amics (havíem passat de llarg la platja dels catalans, ja ho he dit), i hem cercat una mica de gel per a la nevera: viatjar amb xiquets demana d’un cert proveïment de refresc si es viatja a l’estiu. Li hem demanat a Janot que ens guiara fins a Le Corbusier, un edifici de 1952 que algú de nosaltres recorda com un referent arquitectònic dels anys cinquanta. La visita ha pagat la pena, sincerament. L'Unité d'habitation: une experiéncie, un prototype, une référence.
És la ciutat radiant, moderna. Hem arribar en plena feina de restauració de les façanes. Sense, la visió ja és d’impacte, d’atreviment, si pensem que fa gairebé seixanta anys que es va construir, i segurament que es va avançar al seu temps. Hem pujat fins a la terrassa, on ja es veu que tot és diferent a la resta que coneixem sobre edificacions modernes. No ens acompanya cap arquitecte (una llàstima no tenir ací les explicacions del Blesa, sens dubte). També visitem la planta numero 3, amb alguna exposició i una botiga de mobles d’acord amb l’estil de l'edifici. Botigues, escoles infantils, comerços, restaurants, equipaments d’esbarjo, l’edifici es va pensar perquè fos una veritabe ciutat equipada dins una altra ciutat. A fe que ho va aconseguir. Amb els detalls, amb les formes, no podem sinó admirar la bellesa malgrat la nostra ignorància. Sort que d’ací a poc, l’analfabetisme arquitectònic serà substituït per una altra cosa, si seguim les orientacions d’Steiner, sobre el que hem d’ensenyar a l’escola bàsica: a dalt de tot, la matemàtica, després, la música, l’arqitectura i les ciències de la vida. es porta el cabàs.
Abandonem Marsella, atravessant-la completament, després d’unes hores d’arribar-hi, amb una sensació gratificant, plena, de la nostra curta visita a una gran ciutat.
Avinyó, Avinhon. L’encant dels carrers dels tintorers, el carrer de les escoles velles, els cafés damunt l’empedrat de carrerons i placetes, els arbres, sempre els plataners, i una tranquil·litat de ciutat que allà no coneixem…, torna a explicar-nos qui som nosaltres, i com són ells, provençals o francesos. Quedem Sur le pont, però no arribem tots, perquè hi ha imprevistos i l’hora de dinar ens porta a l’illa, davant Sant Beneset, enmig d’un altre indret diferent, net, pulcre, al mateix riu Rhone. Dinem davall d’un àlber gegantí, i gairebé als peus d’una ciutat curosa, papal, amb alguns detalls de coentor rabiüt. Del balcó de l'Ajuntament pengen les quatre barres provençals i la plaça té aquell encant tan habitual i ben conservat, llàstima de tants envelats i restaurants que trenquen l'harmonia, compensada per una volta de cavallets de dues plantes magnífica, màgica. Passejar pels carrerons és un goig, així que repetim l'acció i tornem cap a Ais, aquesta vegada per la carretera general, entre els pobles, per dins els túnels que de natural els plataners han bastit ací com un paisatge impagable, franquejant el camí. Ens meravellem d'aquest paisatge, mediterrani!, i per això hem triat la tornada d’aquesta manera. A poca distància les unes de les altres, a tot arreu, parades de fruites i verdures. Una agricultura cuidada?, protegida?, que mostra tot de productes, ufanosa i orgullosa de ser com és. Sens dubte els francesos han sabut defensar l'origen de l'ofici, més que no els valencians. Un país bell, gairebé amorós, del qual els francesos se senten tan orgullosos. Fa goig transitar aquests camins, observar i esbrinar què passa en aquests pobles, en aquests camps; comparar què passa als pobles valencians, d'entrades atrotinades, lletges, abandonades, de vergonya; pense especialment en el meu, des que deixe el Baix-pas i em trobe tants nyaps a ambdues bandes del camí, fins que arribe a Bétera. Vergonya davant la pulcritud. Menyspreu pel propi paisatge. Qüestió de cultura, que ací es fa evident en cada detall, malgrat els francesos, i de més coses. Sens dubte que arrosseguem massa llast, que hem fet tard, com sempre. Que no tenim l'ànim per canviar. On són, ací a la Provença, els magatzems de construcció a banda i banda de la carretera?, les torres de telèfon, les torres de llum, les piscines plantades, la runa, el fem, la deixadesa, els panells publicitaris, els clubs de putes, els abocadors, la manca d'arbredes centenàries, i tot allò que fa bell el paisatge i l'esperit? Senzillament, no hi són. I per això gaudim més encara de la Provença, aquest segon dia.
