- La millora del finançament de l'escola concertada per assolir la gratuïtat real i la no discriminació en l'escolarització d'alumnes.
- Un Pla de xoc a l'Educació Secundària per a reduir el fracàs escolar.
La tercera ha estat una incorporació d'última hora a petició d'alguns sindicats. Així com de les dues primeres se n'ha parlat a bastament, de la tercera en desconec les concrecions.
Se suposa que el sistema educatiu sempre ha de pretendre millorar els aprenentatges de tots els futurs ciutadans al llarg de l'ensenyament obligatori i, per tant, reduir el fracàs escolar global, que per altra banda és estructural en tot procés formatiu, sobretot si té un component competitiu com el nostre, com ponent que alguns voldrien potenciar (no ens enganyem: si es vol un sistema que seleccioni, sempre hi haurà qui fracassi).
Dit d'una altra manera, així com hom s'imagina fàcilment què volen dir les altres mesures, el "pla de xoc" és una declaració més aviat genèrica que no sabem encara en quines mesures consisteix, més enllà del que en recull algun sindicat i que són mesures que ja s'apliquen en alguns centres. Estarem a l'aguait.
[També haurem de parlar del que farà a partir d'ara la USTEC, sindicat majoritari a la pública, però que s'ha quedat fora del Pacte ... I de l'aterratge de Jordi Pujol i la seva Fundació en el debat educatiu, sobre la renovació pedagògica i el macramé. Després diran que l'educació no interessa]
El cap de setmana ha tornat a moure les posicions i la signatura del Pacte sembla més propera: UGT i CCOO considerarien que el cost de no signar seria massa elevat, alguns col·lectius de mestres (MRP) s`han posicionat a favor de la sisena hora i la privada creu que es poden donar les condicions per signar. Només es queda fora la USTEC.
La posició de la privada és, per dir-ho d'alguna manera, contradictòria. Expliquem-nos: demanen més finançament per garantir la gratuïtat i l'admissió d'alumnes immigrants, i el Departament d'Educació, després d'una bona oferta inicial, fins i tot està disposat a incrementar-la.
El cas és que la gratuïtat i la no discriminació a l'hora d'escolaritzar alumnes ja són una obligació que la llei estableix des de la LODE (any 85). No signar i continuar com fins ara, amb aquests arguments, significaria acceptar que tots aquests anys els centres han incomplert la llei i el Departament ho ha acceptat. Feta la llei, feta la trampa.
Això no pot continuar així, perpetuant la trampa per tots coneguda. Si necessiten més diners, que els hi donin, i que tothom compleixi la llei, que és l'única manera de garantir els drets de totes les famílies i dels alumnes.
Si aquesta vegada no s'arriba a signar el Pacte, i la futura Llei Educativa Catalana no es fa sobre un consens majoritari, no tornarem a tenir aquesta oportunitat fins d'aquí molts anys ... o potser mai més.
Ahir alguns sindicats van iniciar mobilitzacions a tot Catalunya contra el Departament d'Educació, contra el Pacte i contra la sisena hora. Al capdavant estava la USTEC sindicat majoritari a l'ensenyament públic des de les últimes eleccions sindicals, acompanyat per alguns representants de la UGT.
Pot ser interessant il·lustrar una mica el paper de la USTEC al món educatiu. Ha estat sempre un sindicat amb força implantació (dins del poc pes que tenen els sindicats a l'ensenyament) especialment a la primària pública; a secundària la seva presència ha estat sempre molt menor, i a la privada és pràcticament inexistent.
A diferència de CCOO i UGT, sindicats transversals i "de classe", la USTEC és un sindicat sectorial, que només representa els mestres i professors, això sí, des de postures que podríem considerar, segons les definicions habituals, progressistes i d'esquerra.
La USTEC no ha arribat mai a cap acord significatiu, ni ha signat mai cap pacte amb el Departament, tot i la seva posició predominant en alguns moments, com l'actual. La seva postura sempre ha estat reivindicativa i de confrontació, la qual cosa no és un demèrit perquè es pot pensar que alguns avenços de vegades han estat fruit d'aquesta línia.
Càrrecs importants del Departament d'Educació, implicats directament en la seva política, en el Pacte Nacional i en la implantació de la sisena hora, eren fa només dos anys dirigents de la USTEC, i suposo que molts d'ells segueixen sent afiliats.
Coneixem l'embolic, que es fa i es desfà, en que es troba el Pacte, i les declaracions oficials d'uns i altres, però com m'agradaria saber el que es diuen quan es troben a porta tancada, o en una reunió informal, els negociadors del Departament i de la USTEC!!
Com la tela de Penèlope, el que un dia es fa, a l'endemà es desfà. El Pacte Nacional per a l'Educació s'hauria d'haver signat ja fa mesos, però quan les posicions sembla que s'apropen, algunes organitzacions s'acaben despenjant.
Avui ha esta la UGT, que amenaça amb fer costat a la USTEC i iniciar mobilitzacions. Les patronals de la privada no volen ser els primers en signar, i els únics que no posen entrebancs són les associacions de pares i mares.
Ja es veurà com acaba tot perquè a hores d'ara està força complicat, en bona part per interessos aliens a les escoles (confrontació política i ideològica a Madrid per la LOE, properes eleccions sindicals a l'ensenyament català, etc.) que condicionen les postures de les organitzacions que haurien de signar el Pacte.
Aquest estira i arronsa fa que el dia a dia sigui incert, i fins i tot que la història tingui una mica d'emoció; l'anirem seguint de prop.
Avui us adjunto un article del Fabricio Caivano a "El Periódico" d'avui sobre el tema.
adomingo |
divendres, 17 de febrer de 2006 | 12:35h
El Pacte Nacional per a l'Educació s'encalla. Conjuntures polítiques, interessos sectorials, estratègies partidistes ... fan difícil arribar a un acord que podria ser històric: un pacte entre els principals agents abans de fer una llei catalana d'educació.
Un dels entrebancs per a l'acord és la implantació de la sisena hora a primària (l'altre és el finançament de l'escola a concertada). Sincerament, no entenc com algú amb responsabilitats en l'educació pública es pot oposar a aquesta mesura.
Sabem que al llarg dels sis cursos de primària, els nens de la pública fan l'equivalent a un curs menys que els de la privada. És obvi que aquest important volum d'hores ha de repercutir en el seu aprenentatge. I si no que els preguntin a les famílies que decideixen portar els seus fills a la privada.
L'altre dia, Andreas Schleicher, director d'Educació de l'OCDE, ens explicava a l'auditori del FAD que els països amb més èxit educatiu són els que garanteixen uns bons resultats d'aprenentatge i una alta equitat educativa (Catalunya té força equitat, però resultats mediocres). Aquests països presenten poques diferències entre centres, i l'obligació de les Administracions és vetllar per la igualtat d'oportunitats i, per tant, reduir les diferències entre centres (entre elles el número d'hores lectives).
Una altra cosa és que aquesta sisena hora no sigui una garantia absoluta de millora. És evident que hem de demanar també més i millors recursos per fer-ne un bon ús, i està bé que els sindicats facin el seu paper. Però seria lamentable deixar passar aquesta oportunitat, que en educació no es fàcil que es torni a presentar.
Tal com dèiem, el més rellevant de l'estudi de l'OECD és la constatació de que hi ha relació entre uns millors resultats escolars i les habilitats en l'ús d'ordinadors, ja sigui a casa o a l'escola. Aquesta correlació positiva és més forta en el cas de les matemàtiques.
Per altra banda, tot i que l'accés als ordinadors a l'escola és pràcticament universal, mentre que encara no arriben a totes les llars, els alumnes utilitzen més els ordinadors a casa seva (3 de cada 4, per un 44 % a l'escola).
Així no ha d'estranyar que els factors que més expliquen els pitjors resultats acadèmics siguin els relacionats amb la situació a la llar: el estudiants amb un baix accés a la seva llar, corresponen a families en situació socioeconòmica desavantatjosa, i són els que tenen més probabilitats d'obtenir pitjors resultats.
El cercle s'acaba tancant i tornem a la relació bàsica entre èxit acadèmic i entorn socioeconòmic i cultural. Si no hi ha mesures compensatòries (que en el cas de les TIC haurien d'incloure polítiques d'ajudes per a l'ús d'eines informàtiques), no podrà haver-hi equitat educativa i l'escletxa (digital, educativa i social) s'anirà ampliant.
adomingo |
divendres, 3 de febrer de 2006 | 21:26h
Fa uns dies, i una vegada més, els mitjans ens informaven de que Espanya es troba a la cua d'Europa en qüestions educatives. Aquesta vegada, un informe de l'OECD ("Are Students Ready for a Technology-Rich World?: What PISA Studies Tell Us"), revela que al 2003, any de l'últim estudi PISA, Espanya es situa al lloc 26 de 40 països analitzats en alumnes per ordinador, molt a prop dels llocs que ocupa en cultura matemàtica (24è), comprensió lectora (23è) i cultura científica (22è), tot i que, com es pot veure, en una posició lleugerament inferior. Per sota hi ha països com Alemanya i Portugal, però per sobre tenim, entre altres, a Grècia, Mèxic, Macau o Hongria. I a Catalunya les dades no han de ser massa diferents.
La rellevància d'aquest estudi és, però, que intenta posar en relació l'ús de les TIC a l'escola amb la millora dels resultats acadèmics, amb la garantia que suposa un estudi tècnicament molt rigorós com és el PISA. Aquest és el rovell de l'ou, i caldrà analitzar amb lupa les dades per veure què més ens aporten.
Al mateix temps, anuncia que la UOC té previst incorporar a les eines i recursos del seu campus virtual la possibilitat de que els membres de la comunitat UOC (uoquis) puguin gestionar els seus propis blocs, cosa que fins ara no ha estat possible, estranyament en un entorn d'ús intensiu de les TIC com és la UOC.
Estem en ple procés de revisió i anàlisi de les dades del PIC-escola, per tal d'afegir noves conclusions al primer informe. Quan analitzem la grandària de les organitzacions (variable rellevant en la societat-xarxa, i determinant de la seva dinàmica), escoles en el nostre cas, fixant-nos només en les etapes que imparteixen, ens trobem que sorgeixen tres models bàsics de centre, tenint en compte només les etapes d'educació primària i d'ESO: el centre que només imparteix primària, el que només imparteix ESO i el que imparteix alhora primària i ESO.
El cas és que se suposa que la xarxa de centres és mixta (pública i privada concertada) i amb uns requisits comuns, però el que ens trobem és que en funció de si el centre és públic o privat, la seva oferta educativa segons els models anteriors d'estructura per etapes pot ser molt diferent:
- La pràctica totalitat dels centres públics imparteixen només primària (amb infantil) o només secundària (amb batxillerat i/o cicles formatius).
- La gran majoria de centres privats imparteixen pimària i ESO alhora.
La gran diferència, però, és que els centres públics no han pogut decidir quin és el seu model i els centres privats, que si ho poden fer, han adoptat majoritàriament el model EP+ESO, precisament el que està "prohibit" als centres públics.
Quines conseqüències pot tenir això en l'elecció de centre per les famílies, en el tipus d'alumnat, en l'organització dels centres, i en el seu futur en definitiva? És difícil dir-ho sense un anàlisi més rigorós, però és evident que té conseqüencies i que la xarxa de centres és mixta però no és única ni igual. [... veure dades]
Navegant per les bitàcoles de VilaWeb trobo un enllaç a un bloc extern, "La mirada líquida", conduït pel "Vigilant", aviat farà un any.
Tot i la similitud amb el nom del meu bloc, els seus contingut i la seva intenció són força diferents; probablement també la seva qualitat i el seu interès.
Desconec l'origen del nom en el cas de "La mirada líquida". En el meu, ni que sigui indirectament, una referència va ser el sociòleg polonès Zygmunt Bauman, filòsof de la posmodernitat i de la globalització, una de les obres del qual es diu precisament "La modernitat líquida", centrada en el fenomen de la desaparició de l'espai públic. [... segueix]
