El que no es veu, el que no es diu, el que no s'escolta. El que es veu subjectivament, culturalment, els obstacles que fan adaptar la visió: una finestra amb marc...Sota el sol hi ha peixos, peixos fregits, una mirada humorosa, no sempre aconseguida. La importància del pensament alié i el seu pes. El pes del món. Sé que era un títol d'un llibre d'un tal Peter. Austríac. El món s'estén, ara ja petit, tot i que encara hi ha noms que fan sonmiar. No m'en recordo de cap, ara. Potser la Paramount. La comunicació canvia en la seva forma. Està bé si després es queda presencialment. -Hola, tu eres aquell- -Sí, això crec- Però ara ja no és el mateix, és una altra forma que requereix un altre posat, potser adaptat a tot allò que no es diu, a tot allò que es veu, a aquells silencis que amaguen en el fons un contacte que no decebi.
Feia dies que no m'hi posava i avui ho faig. Escric, perquè m'he aturat davant d'una paret i no tinc res més a fer. Sempre és igual: camines absort i de sobte una paret que t'obliga a gastar un pensament, sobretot un pensament de consciència. Defujo els pensaments repetitius i tristos que sempre m'empenyen a preguntar-me el mateix: jo en aquest món. Avui, es el primer dia de tres en què no plou. En si mateixa aquesta frase no és gran cosa, però serveix per engiponar un espai en blanc. De vegades penso que cap als vint anys hauríem de saber el que esdevindríem després. Hi hauria d'existir una llista amb tres o quatre possibilitats. Aleshores veuríem de debò si la nostra voluntat serveix per alguna cosa. Com que aquestes cabòries no duen enlloc, miro el rellotge, que és una altra cosa que tampoc serveix per gaire, quan per un atzar, avui, disposes de tot el teu temps. El temps és la meva gran obsessió. Molt sovint em sorprenc contant anys enrere: fa quatorze anys érem al noranta quatre, i de seguida intento copsar una instantànea, molt sovint és una instantànea objectiva: un jocs olímpics, un mundial de futbol o en un nivell més íntim una imatge d'algu proper que ja no hi és. Aleshores conto l'edat que tenia aquell familiar absent en aquell temps i calculo els anys que va viure fins a la seva mort i continuo calculant més o menys els anys que em queden en funció dels anys que ell va viure des d'aquella data recordada fins a la seva mort: trenta. Calculo la meva desaparició amb aquesta perspectiva inútil i absurda, però per un moment em tranquil·litzo i puc continuar caminant fins que trobo una altra paret.
Per què avui? I perquè no. Per què abandono les coses i les torno a reprendre? Per què m'aburreixo tant? Per què faig coses que no m'agraden i les que m'agraden cada cop tendeixen més a la immobilitat? Per què sempre recomanen coses positives i mai negatives? Abans penso que era diferent, hi havia una tendència a la depressió i l'ésser humà en general no sortia ben parat. Però entenc que això hagi canviat. Ara tot és positiu o si més no s'intenta i jo crec que ha de ser així perquè el món ja no ho és. Abans el món era més positiu, des de l'objectivitat, i la gent podia deprimir-se tranquil·lament, després el món et donava el seu suport. Potser només era que abans era jove i ara ja no...
ahime |
divendres, 16 de novembre de 2007 | 13:27h
Quan les coses no es fan amb sentiment sinó que es fan només pel plaer de la infracció, de vegades, et trobes amb agradables sorpreses que passen a convertir-se en infraccions sentimentals sense que jo ho vulgui. Fa més d'un any que no pago a Renfe, al començament hi havia una certa por, ara, després del gran desori, em sento com un profeta que va predicant la veritat: "no pagueu agradables catalans". Un cop la por desterrada l'acció es converteix en tan habitual que fins i tot goso mirar amb desafiament als interventors. Si m'enxampen jo ja els espero amb el carnet d'identitat a la mà i com que aquest també té les meves dades infringides la multa mai m'arriba. Representa que visc a un indret de l'estat espanyol que no existeix, bé l'indret sí però la casa amb aquell número no. L'infractor sap perdre i quan ho fa no s'emprenya així que potser hauríem de començar a ser una mica més murris, i no emprenyar-nos tant i ser més infractors. Malauradament l'infractor és un personatge solitari i moltes vegades ha de callar la seva gosadia, però aquí rau la seva força: quan ens preguntin a nosaltres catalans qui ha estat, ens mirarem la boca esbatanada i direm:- nosaltres?-
ahime |
divendres, 21 de setembre de 2007 | 13:49h
Al voltant dels termes catalanitat i catalanisme i nacionalisme, poc puc afegir al que han explicat força bé en Colomines i en Cardús. No obstant això voldria dir que la identitat mai és una cosa fixa, és canviant tal com les societats. Ara bé, difícilment pots dir que ets catalanista sense voler que la teva nació esdevingui entramat estatal ja que és el que es porta a Europa per tant sense ficar-me en els sentiments, només des d'un vessant racional no puc entendre ni el catalanisme ni la catalanitat sense un Estat al darrera. És una qüestió de conceptes. Si reconeixes a la teva nació els requisits mínims de nació: llengüa, tradició, simbologia, història, etc. aleshores voler embolicar la troca amb nous conceptes que sempre amaguen l'existència d'Espanya són ganes d'enganyar-se a un mateix amb la raó. És a dir, és convèncer-se mitjançant conceptes d'una impossibilitat. O bé s'és o no s'és. O declares el teu amor per l'autonomia o et deixes estar de romanços i dius clarament que no vols res per al teu poble que els altres ja tenen.
Entre altres coses, perquè moure's entre dues aigües sempre produeix la decantació, en allò important ,vers una.
La mort d'un apicultor. Una entrevista del Salvador Espriu. Una conversa en què algú diu que fer-se gran és fumut perquè abans quan s'era jove no hi havia responsabilitats i ara, els descendents, els ascendents i la dona, són tot un munt de responsabilitats. La mort del pare, de càncer, la mort d'un veí, de càncer. Els professionals que treballen en centres terminals. La mare que s'ha quedat sola, en la casa de sempre. Trucades diàries, només això. I la vida que no es deté. I els fills sempre egoistes i tanmateix com no estimar-los. Tot és tan fràgil! I tanmateix sempre endavant perquè sinó com estar viu. Potser un mal de cervicals, un mal de panxa, un rostre no massa alegre però al llarg del dia com no oblidar-se dels morts?
Sempre m'han fet gràcia unes paraules de Pessoa que deia que fins i tot en la intimitat hom devia comportar-se com si estigués davant de la gent. Aquesta idea sempre la he visualitzat com si un ull mirés per algun espiell secret, amagat, qui sap si al sostre, com aquells punts negres que apareixen als sostres dels casinos. Tot això ve a tomb per una queixa que feia l'altre dia en Salvador Sostres que deia que algú hauria de posar remei a la impunitat de les paraules vessades a la xarxa i que molt sovint atempten contra la dignitat d'algunes persones. Totalment d'acord. És trist imaginar que caldria algun filtre, en un espai en principi tan democràtic com és Internet, en què qualsevol pallús, jo inclòs, pot dir la seva. Ara bé, fer servir aquest espai per canalitzar tot tipus de frustació tot insultant els altres, ja no en un comentari general, sinó directament a les persones, trobo que s'ha de ser molt miserable i covard per llançar la pedra i amagar la mà. Deu ser aquesta societat que confon tot i com sempre mals usos de les tecnologies que acaben per instaurar un poder que controli el que avui dia gaudim sense gaire coacció. Qui sap potser caldria que tanquessin totes les paradetes audiovisuals i tornar ha començar en un aula, en un menjador dient: comporta't en privat com si estiguessis en públic, però aleshores segur que algú diria: si és el que faig. Llàstima.
Fa dies que només miro la graella i els esport dels diaris. Quan vaig en el tren molt sovint no m'adono del paisatge. Darrerament la primera cosa que miro de les dones són els pits quan abans era la cara. La segona cosa són les mans. Els miserables aboquen la seva merda, la projecten i jo inocent de mi la recollo només perquè tinc ànima de assistent social. Abans em tenia per un home d'esquerres, cada cop em sento més proper de les polítiques liberals i amb això certifico aquella dita de què de jove d'esquerres i passats els quaranta de dretes. No m'en considero però cada dia aguanto menys els socialistes, vinguin d'on vinguin. Continuo fumant sense parar i diuen de mi que sóc tímid, de vegades penso que estic confós però més aviat és una angoixa que em puja i em fa considerar l'ésser humà un estúpid, acte seguit m'hi incloc, i així amb rampells misàntrops faig catarsis, i sinó camineu amb el cap dret per un passadís del metro i veureu que lleig que és l'ésser humà, ho dic literalment.
Els canvis emocionals sobtes de vegades són irremeiables. És així. De vegades tot depèn de l'exterior. I tot i així, fins i tot, davant de la notícia més dolorosa, cal situar-se per entristir-se. Desconectar no vol dir res més que plantejar-se de nou, gairebé tot. I aleshores, el balanç tendeix cap a les coses que veritablement importen. Però quines coses són aquestes? Deixar-ho tot i fugir corrents fora d'Occident? La vida és curiosa i ara sembla que descobreixi la sopa d'alls, però és així. Conec un home que està deprimit des de fa, pel cap baix, deu anys. I tanmateix, es resisteix a abandonar-nos. Què espera? Un canvi de sort? No, no deu ser això, potser esperar desaparèixer amb tota la humanitat...
Fa uns mesos vaig escriure lloant la iniciativa d'una col·lecció de llibres bilingües francès-anglès, vaig proposar que seria bo que algú tingués la iniciativa aquí i mig en broma vaig demanar 500 $ per tant brillant idea. Ha passat el temps i he vist amb joia que La Vanguardia acaba de treure aquesta idea a la llum. Felicitar-los. El que seria bo també és que alguna editorial del país fes aquest pas i així gaudir una mica del català-anglès. Mentrestant continuaré comprant el llibret de torn els dissabtes i els diumenges. També avui m'he assabentat que per Internet mitjançant el Youtube pots comunicar-te verbalment amb gent d'altres països, a part de tot un estol de pàgines web que proporcionen la possibilitat d'estudiar idiomes. Tot això es fenomenal. Per acabar m'agradaria parlar de política perquè ara feia molt de temps que no escrivia al blog. Però de fet és que fa molt de temps que aquest govern no actua. Serà que la inactivitat del govern em paralitza fins al punt de pensar que visc en una anarquia i només molt de tant en tant m'arriba una notícia de què la causa està més que perduda? No fa gaire pensava que la solució a esdevenir un país com cal passava per la societat civil i encara ho penso però vist el panorama penso que aquesta societat civil no tenim idea de res i que com a tal no existim, són incapaços d'aplegar-nos fins i tot davant del flagrant insult del Constitucional.
Hi havia gent que encara no havíem llegit el Perfum i patapam! ve en Sostres i en un dels seus articles em revela el final. En fi que hi farem. Jo volia aprofitar l'avinentesa per recomanar la Troba Kung Fú i Cali. Són dos compacts que trobo que són molt bons. Per cert, és el primer escrit que faig el 2007. Em felicito. Encara puc dir bajanades, i és tota una certesa de longevitat. Un riure, un so de piano, l'escalfor de la calefacció, el sopar preparat, el meu equip de futbol ha guanyat. Demà dia 8. I el tretze? haig de fer alguna cosa el 13? Sí, ja recordo. Després, hauré de planificar alguna vacança. No aniré enlloc. I les festes per venir: Els tres tombs, carnastoltes, Setmana Santa i després ja en parlarem i que més, sí, un conte de les tres bessones que parla de les tradicions d'aquest petit país que cada cop ho sembla menys, de país, i aquests polítics sapastres que s'amaguen i en fi, què hi farem!... Esdevenir, com sempre i esperar tenir sort i que duri la sort i que el món no acabi i continuar fins el dia en què aquella cançó de la Barbara preguntava qui era aquella dona i la dona baixava les escales i semblava que s'emportava algú... La cruelle, la cruelle.
Ja el tenim aquí. I no és bonic el Nadal. Sí home sí el Nadal. No el socialista, no, el Nadal de cada any, aquella època que posa trist als tristos i alegres als contents, el Nadal usat i gastat, consumit i fregit, embolcallat i desfés, cagat i paït, rotat i pixat el Nadal d'àpats obligats començant pels de l'empresa. L'altre dia anava al tren i tot d'una sona un mòbil. L'home tot emprenyat etziba a l'altra persona: sí, ja està aquesta merda de dinars d'empresa. Allà tots drets... sí un pollastre... i després tot els capitostos dient-nos magarrufes... de pena... casumdena! En fi, el Nadal la repetició més denostada i més estimada i més golafra i més caganera i més il·lusionant i els nens o els nens!, que no és bonic veure els nens que encara fan que es creuen que el cagatió baixa de la muntanya. Bon Nadal i que siguem una mica més dolents que demà.
Tot en blanc en un somni. Tot en blanc a la muntanya. La causa de mort més important entre els joves de 15-45 anys és el suicidi. Les radiacions que emeten els diferents aparells elèctrics alteren els neurotransmissors i ens deixen més immnunes davant la idea del suicidi. Potser la caiguda del nostre imperi sigui aquesta. No ens matarà cap estranger, ni tan sols la natura, cap hecatombe, només ens matarem, a poc a poc, sense deixar gaire rastre. Ho hem intentant mil vegades. Amb drogues, legals i ilegals però en va. Ara la nostra tecnologia se'ns rebel·la i ens contamina. Morirem amb l'Ipod posat.
A veure si hi ha algun llumenera i m'ho explica: Què pensen aquests nois d'ERC?Jo no els entenc. A mi, tot i que no sóc gaire orgullós, si em foten fora d'un indret no hi torno. Cal mantenir una certa dignitat. Ara bé, emprenyar-se perquè m'han tractat de segon plat, em sembla la rebequeria més infantil que conec. No passa res per ser segon plat, pitjor és ser terce o quart i el que és gravíssim és no ser-ne. Empipats perquè han estat segon plat i no empipats perquè els han fotut una coça. Valga'm déu!, deuen ser massoques! Ja que ells van ser prou murris per no mullar-se abans de les eleccions proposo que des d'aquí tots aquells/es que hagin votat esquerra i no ho pensim fer durant molt de temps que ho declarin en la blogesfera i així ja sabren les properes eleccions que és pot ser segon plat però no imbècil. És a dir, l'única imatge que em queda, imatge mental per descomptat, és que algú vé pel darrera i me la clava...
Que carai! que es desvertebrin els peixos vertebrats, que els afaitin la barba o el bigotis als amebes invertebrats; que caiguin vidres i la vidriera quedi esquerdada; que a l'home estàtic li cagui una mosca blanca i quedi podrit el pernil de Jabugo; que a les golfes no vingui el de la polla grossa que ruixa per tot arreu només que per ensenyar-la, que se l'amagui que la nostra té més quilòmetres; que Lamikiz deixi l'Athlètic; que l'economia política deixi de mentir; que l'escola de Frankfurt no s'acabi a Portbou; que transcendeixi Manhattan Transfer; que la ideologia continuï com avui, socavada per la idea; que els gossos cardin i les gosses somiïn; que la cançó s'acaba en sis però amb x.
Tot en blanc en un somni. Tot en blanc a la muntanya. La causa de mort més important entre els joves de 15-45 anys és el suicidi. Les radiacions que emeten els diferents aparells elèctrics alteren els neurotransmissors i ens deixen més immnunes davant la idea del suicidi. Potser la caiguda del nostre imperi sigui aquesta. No ens matarà cap estranger, ni tan sols la natura, cap hecatombe, només ens matarem, a poc a poc, sense deixar gaire rastre. Ho hem intentant mil vegades. Amb drogues, legals i ilegals però en va. Ara la nostra tecnologia se'ns rebel·la i ens contamina. Morirem amb l'Ipod posat.
