No és precisament l'economia un dels meus dominis principals, i per això procuro ser curós parlant d'aquests temes, ja que sempre es pot caure en tics demagògics o en afirmacions mancades de criteri. És per això que faig aquesta introducció feta de "palla", perquè em sembla que després de llegir la premsa d'avui, 17 de setembre de 2008, et sents satisfet perquè almenys un dia la informació que es dóna és d'una veracitat aplastant (bé, vés a saber, potser només ens han ensenyat la punta de l'iceberg).
Diuen que s'atrapa abans a un mentider que a un coix, i el sistema capitalista global que controla el planeta avui ha ensenyat del tot la seva cara negra, la cara de la pirateria, la cara de l'avarícia, la cara de la desmesura, del descontrol, del malbaratament, de la cobdícia, de la sobèrbia i tants altres adjectius negatius.
El més curiós del cas, és que com a contrapunt a tan daltabaixisme, avui ha aparegut un diari gratuït anomenat: Crisi (edició única), que l'ha editat un català fugat a l'estranger amb fons robats als bancs a través de crèdits que va anar demanant amb l'excusa de voler fer reformes a casa o comprar-se un cotxe. La resta de diners diu que els ha entregat a ONG's, per tant podem estar parlant del Robin Hood del segle XXI.
No ens extranyem doncs, de la perplexitat de la societat catalana, que vistes aquestes actuacions anirà en augment. I em sembla que a nivell mundial també (segueix...)
Dimecres passat, 6 d'agost de 2008, feia 63 anys del llançament de la bomba atòmica a Hiroshima, curiosament aquest dia es cumplia el 10è aniversari de la relació que mantinc amb la meva parella, i al vespre, vem decidir anar a cine a l'Atlàntida de Manresa.
Ens va atraure la pel·lícula Wall-E, que també s'estrenava aquest dia. Apart d'emetre's en català, als diaris se'n parlava bastant i ens va semblar que valia la pena anar-la a veure.
Quin contrast, fa 63 anys els americans llançaven la bomba atòmica damunt una ciutat Japonesa, 63 anys després els americans han fet una pel·lícula digne del què la societat humana necessita en aquest segle XXI.
El film va destinat sobretot al públic infantil i juvenil, i això està molt bé, perquè és educant i conscienciant a les noves generacions que la humanitat podrà evolucionar cap a millor. Però segurament molts adults que la vegin també sentiran una sotragada a la seva consciència, perquè s'exemplifica molt clarament quina és la possible tendència que pot prendre la humanitat i la veritat, tal com es pinta en la pel·lícula, no fa gaire gràcia.
Per altra banda també es dóna una versió positiva del futur, que es troba en els sentiments d'un parell de robots que demostren tenir més emocions que tots els humans junts i són aquests els que empenyen els humans a recuperar el VERD perdut enmig de tant corporativisme BLAU i VERMELL asfixiant i depredador.
En conjunt, una pel·lícula que, apart d'entretenir, retroba la paraula "missatge" i recupera la "creativitat" perduda (segueix...)
Fam planetària![especial crisi alimentària] És curiós el què es diu en aquesta ONG Jesuïta: Entreculturas. Fa dos anys eren força optimistes de cara a complir els objectius que s'havia marcat la Cimera Mundial de l'Alimentació que es va celebrar l'any 1996 a Roma, amb la participació de 180 països.
L'objectiu, era que la fam al món respecte el 1990, s'hagués reduït a la meitat l'any 2015. Fa dos anys, en feia 10 d'aquesta declaració, i llavors Entreculturas afirmà que tot i que encara hi havia 854 milions de persones subnutrides, el "creixement econòmic" dels països pobres i "l'ajuda internacional" feien augurar bons resultats en els propers anys.
Però què ha passat aquests darrers dos anys? Factors climàtics com els que van afectar les collites d'Austràlia i Canadà, el creixement demogràfic i consumista dels Països Emergents i la producció d'agrocarburants per donar de menjar a les "màquines" han provocat l'acceleració de l'augment del preu dels aliments, han fet augmentar la inestabilitat a molts països i han posat sota pressió a tot el sistema agrari mundial, inclòs l'europeu(segueix...)
És d'una gravetat gal·làctica, inclús sideral, que una persona hagi mort degut a un mal etiquetatge d'un fàrmac. Igual de greu és la informació que es dóna per prevenir danys a la salut de les persones, perquè en aquesta notícia del 22 d'abril, data en què encara no havia mort ningú, la informació que tenien i que per tant donaven els mitjans de comunicació en cap cas alertava de que el sulfat de manganès fós mortal.
Quina confiança ens han de merèixer els responsables dels productes farmacèutics i de la química que tenim escampada per tot arreu, si es té el dubte que el producte que compres és realment el producte que vols comprar? I a sobre que hi hagi la possibilitat que el producte substitut sigui mortal! No m'extranya que els remeis tradicionals, casolans i a base d'herbes cada cop siguin més demanats pels consumidors. La química, no sempre convenç perquè a vegades: MATA.
Si us plau, més control de qualitat!!! Més modernitat a on sigui necessari, no a l'aparador!
Llavors no és d'extranyar que davant la contaminació d'oli de girasol vingut d'Ucraïna, el pobre consumidor sigui més aviat escèptic. Perquè, per a qui s'informa: pel bé de la salut del consumidor o pel bé del benefici de l'empresa distribuïdora d'oli de girasol?(segueix...)
És d'una gravetat gal·làctica, inclús sideral, que els mateixos responsables del Consell de Seguretat Nuclear defineixin la seva raó de ser com: la "missió" de protegir els treballadors, la població i el medi ambient dels efectes nocius de la radiació nuclear. El simple fet d'afirmar això, deixa entreveure que les Centrals Nuclears no són segures.
Vegeu quina és la "missió" encomanada a aquest Consell segons definició en el seu espai web:
"La Misión del CSN es proteger a los trabajadores, la población y el medio ambiente de los efectos nocivos de las radiaciones
ionizantes, consiguiendo que las instalaciones nucleares y radiactivas sean operadas por los titulares de forma segura, y
estableciendo las medidas de prevención y corrección frente a emergencias radiológicas, cualquiera que sea su origen."
Per reixir en la "missió", hi ha designats set nivells de successos nuclears possibles en una Planta Nuclear. Els 3 primers nivells són "simples incidents". Els demès nivells són accidents (del 4 al 7). I el nivell d'accident més greu, el 7, és el que va ocórrer a Txernòbil, és a dir, que la Central Nuclear va petar!(segueix...)
Ahir dilluns em van frapar dues informacions de mitjans diferents: la "contra" de la vanguàrdia (no puc enllaçar-hi perquè s'ha de pagar per entrar a l'hemeroteca), i el programa "l'ofici de viure" de Catalunya Ràdio que s'emet de dilluns a divendres de 20:00h a 21:00h.
El programa en qüestió tracta temes de caire emocional que afecten a tothom d'una manera o altre. Ahir parlaven del dolor. De la incomprensió que pateix molta gent que sent o té dolor, i no sap com demostrar-ho...
Quant de dolor hem, o hauríem, de veure constantment a cada cantonada de qualsevol lloc...
Fins on arriba el dolor de les persones que se senten o són maltractades pel sistema de vida que portem o per persones concretes? Ho sabem veure? I les persones que estan al seu voltant: familiars, amics...?
A la "contra", el senyor Javier Esteban, llicenciat en filosofia i dret, director de la revista universitaria Generación XXI, defensava el concepte d'ebriedad -"El derecho a la ebriedad" (amargord)-, és a dir: col·locamenta. Clar, d'entrada penses, que diu aquest ara, però a mesura que avances en l'entrevista veus que la cosa pren sentit, i crec que el què diu és prou cert.
Diu que, per alliberar la nostra consciència i intentar entreveure la realitat fent caure els vels que ens enterboleixen els sentits, els "articles" que provoquen col·locamenta, segons ell, hi ajuden. Deixa entreveure que al llarg de tota la història hi ha hagut col·locats (filòsofs grecs, xamans, druides, bruixes, místics -aquests s'alliberaven sense prendre rés-, "John Lenons"...) que han utilitzat aquestes substàncies per, diguem-ne, trascendir i arribar a un estadi mental que els ha permès "veure millor" la realitat.
La seva queixa, és que el poderós sempre ha tingut por d'aquesta mena de gent, ja que li resulten incontrolables pel fet que van generant idees i transformen la realitat a un ritme que els conservadors no entenen, o no els agrada i no poden frenar, a no ser que utilitzin mètodes expeditius. En conseqüència, creu que la il·legalització de les substàncies col·locants, va ser el més gran error del segle XX. (segueix...)
