Ubuntu és una paraula africana que es fa servir per descriure el que nosaltres anomenaríem humanitat. Vindria a ser aquell lligam que ens supera, que esquiva les fronteres i les diferències per convertir-nos en part d’alguna cosa més gran que nosaltres mateixos. El llibre del periodista Nicolás Valle es titula així.
La lectura del llibre me’n ha fet recordar d’altres d’igualment amenes sobre l’àfrica que també m’han agradat molt. Ara mateix penso en els llibres d’en Lluís Mallart, Okupes a l’Àfrica i Sóc fill dels Evuzok, o també en Pandora al Congo o el clàssic del Cor de les Tenebres. Àfrica és un continent que fascina i atemoreix d’igual manera. En llibre trobarem moltes maneres d’encarar la visió d’aquest immens continent. La història fa un repàs als grans esdeveniments que han marcat la vida i la mort d’aquests pobles al llarg dels segles. Des del misteri i la por que infligia aquest continent als europeus que només s’atrevien a establir uns quants ports a les costes, fins a la guerra freda, la descolonització i el genocidi de Ruanda. Val la pena.
Qualsevol collonada subvencionada de l'Isabel Coixet guadirà de més
prestigi que res del que pugui fer Stallone. Per sempre més alguns el
recordaran matant vietnamites mentre posa cara de pallús, o donant cops
de punys en un ring on tothom crida rocky, rocky. És una vertadera
llàstima. Jo no sé si Stallone és bon actor, però estic segur que no és dolent. A Copland ja va demostrar que pot interpretar un paper complicat i sortir-ne ben parat. Quan
dirigeix i fa el guió de Rocky o Rambo ensenya que a sobre sap
escriure bons guions i dirigir-los. Ja he llegit algunes crítiques que
diuen que els diàlegs d’aquesta última pel•lícula fan riure o que els
personatges que hi apareixen tenen poques línies i que representen
caràcters maniqueus. I què?
Fa pocs dies el Partit Popular va engegar la campanya per denunciar la pretesa injustícia que suposa no poder escolaritzar els fills en castellà. Aquí com sempre ja n'hi ha algun que ha picat i està preparant la trinxera. A mi m'encanten aquesta gent, sempre amb la veritat per davant. Saps el que volen i quan ho faran. Són eleccions i encara t'ho deixen més clar. Volen adornar-te amb un nyanyo i t'ensenyen el roc. Aparta't!. Rajoy o Zapatero? A mi m'ho preguntes? jeje
"La que ha llevado el AVE a Cataluña he sido yo, la que lo llevó a
Tarragona he sido yo, la que ha ampliado el aeropuerto de El Prat he
sido yo y la que ha alcanzado un acuerdo con Abertis para ampliar la
AP-7 he sido yo...", un poco EGOCÉNTRICA, ¿no? 'Soy la ministra que más
ha invertido en Cataluña en la historia, cómo voy a temer el castigo de
Cataluña..."
Pensant amb la Magdalena he tingut uns moments de lucidesa i he fet un resum de les actituds que tenen els professors universitaris quan s'enfronten al canvi de llengua. Què fan quan algú ens trepitja els nostres drets lingüístics? A veure...
Una de freda i una de calenta. Els
socialistes són així, primer es carreguen el ja tocat prestigi de
la policia d'aquest país i per cap d'any se'ls hi presenten a casa per
animar-los i aquí no ha passat res. Si són uns bonassos tu. Una barreja
entre banyut i titafluixa. Primer te la fotu, després em foten a Madrid
- que m'agrada i en gaudeixo - i ara vinc i et regalo flors. Però i els
caps? M'han dit que no hi eren.
D'aquí pocs dies tornaré a posar en funcionament aquest bloc. Em sap greu haver deixat d'escriure durant tres o quatre mesos i espero que tota aquesta parrafada sobre el canvi climàtic hagi servit per suscitar moltes preguntes i entreveure alguna resposta. Moltes gràcies doncs a tots aquells que heu llegit i col·laborat en aquest bloc. Us convido a continuar llegint i col·laborant.
La tercera part d'aquest intent de donar la volta al que escoltem per totes bandes és aquest vídeo emès pel canal 4 de la televisió de Gran Bretanya. També he trobat un excel·lent article de l'historiador Henry Kamen que parla justament d'aquest reportatge. L'enllaç que trobeu aquí és per la primera part del reportatge, tota la resta la podreu trobar al youtube sense cap problema.
L’Informe sobre el Canvi Climàtic a Catalunya
et deixa glaçat. No m’estranya que a alguns la ciència els hi resulti
tan estranya i indesxifrable, és que directament tal hi com es presenta
no es pot entendre. Segur que en els temes delicats s’ha de ser curós
en l´ús de les paraules i anar ben en compte, però no és normal –i em
sembla imperdonable- que el mateix estudi que ja en el títol dóna per
fet i demostrat un fenomen – el canvi climàtic- es dediqui a
desmentir-lo quan l’explica. I res de manipulacions i subterfugis, ho
diu ben clar - almenys en això han resultat honorables -. Però això no
és tot. Un pot pensar que podrien “jugar” una miqueta amb les dades i
fer-s’ho venir bé, ja que hi som posats... Sempre podries entendre-ho,
ja se sap, si havia de sortir tres jo hi posa quatre i si era negatiu
posaré positiu. Res d’això. Els científics d’aquest informe són
contundents en les dades. El cava s’ha de destapar abans d’acabar la
feina noiets! Em penso però que entre massa aviat i massa bé encara no
havien lligat l’informe. Ai senyor.
Ha arribat el moment de tornar al tema que genera més polèmica i desencontres entre els qui llegiu aquest bloc habitualment o simplement hi heu fet una ullada. Ja he observat que l'entrada més visitada des que vaig posar-me a escriure ha sigut la que parlava del canvi climàtic, és per això que primer de tot faré alguns aclariments i situaré als lectors al punt de partida. No em fa cap gràcia això d'escriure contra corrent o directament contra tothom, però com que la llavor d'aquesta desconfiança - que ara ja és autèntica incredulitat - és precisament un llibre que es pot trobar a totes les llibreries i supermercats i que a més és un bestseller, m'imagino que molta altra gent entendrà millor les raons que expliquen la sèrie d'articles que m'he proposat d'escriure (no dec estar sol espero). En una entrada del dia 6 de gener vaig parlar del Michael Crichton i de la surrealista història que explica en el llibre "Estat de Por". A mi em va despertar un no sé què, i com que crec que és bo d'explicar des d'on es parla i com un ha arribat a pensar el que pensa, crec que val la pena deixar-ho clar. Aniré al gra doncs. Aquest és el primer article d’una sèrie que no sé quan acabarà. Algunes vegades faré servir un to un xic desbocat i moltes altres intentaré ser el més suau, clar i convincent possible. Estic segur que molta gent trobarà demagògics alguns dels arguments i reflexions al voltant de les conseqüències de l’ "estat de por” al qual crec que ens estem dirigint. Hi estic d’acord. Moltes vegades em valdré de l’emoció per donar empenta als arguments, i quan aquests s’encallin n’hi posaré encara més. Que la veritat és difícil, que vol un llarg camí per arribar-hi i que fins hi tot al final hem de reconèixer que és relativa, mutant i amb data de caducitat no significa que qualsevol bestiesa pugui passar per certa o que qualsevol ximpleria pugui tenir valor. Posar-hi una mica de salsa no pot fer cap mal.
Fa uns quants dies vaig escriure sobre les enquestes i la ingenuïtat que suposa creure's alguna cosa del que la gent respon quan és preguntada. Avui mateix el sociòleg Salvador Cardús ha escrit un article al diari AVUI parlant justament d'enquestes, i ho ha fet d'una manera molt entenedora i clara, que desperta interrogants i per força algun maldecap. He pensat que valia la pena de donar-hi una ullada. El teniu enllaçat des d'aquesta mateixa entrada o podeu obrir-lo clicant al "vull llegir la resta de l'article". Segurament d'aquí uns dies l'enllaç haurà canviat, així que d'on no marxarà és d'aquest últim.
Certament la teva resposta és tant contundent que he necessitat uns minuts per pair-la i una mica més per donar-li forma i fer-ne una nova entrada; una vegada passada la primera impressió no puc fer res més que donar-te la raó. No seria capaç d’escriure d’aquesta manera sobre el Carod - tu ja saps la simpatia que sempre li he tingut -, però vist amb perspectiva ja m’adono que tot plegat ha estat un bluf, un miratge o un enamorament fugaç. És per això, que tot i compartir la teva opinió no m’atreveixo a dubtar de la seva vàlua moral, però si que ho faig sobre l’obra i les decisions dels últims quatre anys. Recordo encara el Duran i Lleida apedregant-lo sense escrúpols en aquella patètica sessió de control on va haver de comperèixer després de Perpinyà i penso que li han fet tan de mal a aquest home, moltíssim. Per força he d’utilitzar un altre to. En Carod és un geni de la paraula, sap fer-se escoltar i fer bellugar aquells qui l’escolten, però tens raó, al final ha acabat fent servir aquesta poderosa eina per justificar un munt de decisions equivocades. És per això que els seus discursos ja no tenen èpica ni diuen res. Ja entendràs que per un defensor acèrrim del Carod com jo a vegades és difícil distanciar-se d’allò que un espera i allò que efectivament és. Vull dir que durant molt de temps vaig creure equivocada, o millor dit, una cagada monumental, la decisió d’ERC de pactar amb el PSC i després tornar-ho a fer, però confiava tant amb aquest home que li vaig donar molta més confiança de la que mereixien els fets i la realitat més immediata, i em devia equivocar, vaja segur: em vaig equivocar. Però estic convençut que les coses podrien haver anat d’una altra manera. Posaria la mà al foc que en algun moment en Carod es va enfonsar, va deixar la mala llet, l’astúcia i l’estratègia aparcades i va entrar de dret al possibilisme, al amagar el cap sota l’ala i al fer-se perdonar. N’ha deixat passar tantes als socialistes que no m’estranya que el posis a parir. Hi ha un pensament que no em deixa estar: tenint tantes oportunitats, arguments i temps, perquè carall no ha aprofitat per enfonsar els socialistes d'una vegada i per sempre? En tenia l'oportunitat i en canvi els hi ha rentat la cara. No m'estarnya que esitguis emprenyat amb en Carod. T'entenc prou bé.
Porto molt de temps pensant el mateix i crec que res me’n farà canviar la manera de veure-ho: el més important són les accions i no pas les idees. Això és així en tants casos que més valdria revisar totes les enquestes d’opinió i llençar-ne la majoria a les escombraries. Sembla mentida – per exemple – que encara hi hagi “científics socials” que escampin la brama de què som una societat violenta, que els videojocs són l’apocalipsi i que ja cal que ens calcem pel que ens vindrà demà. No fotem carall. Ni som una societat més violenta que la dels nostres avis ni això és can pixa; qualsevol que tingui alguna idea de què és un llibre d’història pot comprovar-ho. Una altra cosa però són les ganes que tenen alguns de sortir als diaris i que els convidin a xerrar a la tele. Hi ha qui té barra i a més ho fan a costa de quedar com uns inútils. Per ells va. Del que vull parlar és d’aquesta preeminència de les idees que sembla impregnar qualsevol intent que fem d’interrogar la realitat que ens envolta. “I vostè què en pensa?” et demanen tot sovint, com si amb el que penses n’hi hagués prou per saber alguna cosa. De la majoria de temes no n’he pensat mai res i dels pocs que m’han ocupat uns moments de pensament, només n’hi ha uns quants dels quals tinc alguna mena de frase preparada per colar-la com si fos la meva opinió. Tan més doncs el que pensis. El que vull saber és què has fet, què penses fer i en tot cas quina idea tens del que cal fer. És per això que els discursos dels nostres polítics cada dia fan més llàstima. Només són això: idees. I a més, són idees sobre el bé i el mal, idees morals adequades per una missa, però no pels qui governen.
Estic encantat amb aquesta sèrie. Segur que a molts de vosaltres us ha fet
sempre una mena d’urticària les pel·lícules i sèries que tenen l’espai com a
context de les seves històries, i de ben segur que teniu raó: a vegades és per
tancar i posar-se a córrer. Però no tot és dolent, el que passa és que
l’embolcall a vegades espanta als menys previnguts. Jo mateix em vaig
sorprendre quan em vaig adonar que m’havia enganxat a l’Star Trek que feien al
Canal 33. Encara ara no sé com vaig passar de riure’m d’aquells decorats i
aquella estètica tan peculiar a estimar cadascun dels personatges. En el pròleg
d’un llibre de l’escriptora nord-americana Ursula K. Lewin explica molt bé què
significa per a ella la ficció de l’espai i la ciència: “Tota ficció és
metàfora. Allò que la separa de formes de ficció més antigues és l’ús de noves
metàfores dibuixades a partir dels dominants de la vida contemporània: la
ciència, totes les ciències, i la tecnologia, la perspectiva relativista i
històrica, entre els altres. El viatge per l’espai és una d’aquestes metàfores;
també ho és una societat alternativa; una biologia alternativa; el futur n’és
una altra. El futur, en la ficció, és una metàfora.” Nofa falta que
la tecnologia, els mons i les llengües que hi apareixen siguin raonables en
termes del que coneixem avui. A Firefly, Joss Whedon – director i guionista -
combina el western amb la space-opera de tota la vida, la introspecció
psicològica amb escenes d’acció, on hi tenen cabuda cavalls, revòlvers i naus
espacials. Tot plegat per agafar un mal de panxa, i si us dic que el director i
guionista és el creador de Buffy Cazavampiros de ben segur que us començareu a
senyar. No en tinc ni idea de com és aquesta sèrie, però el títol espanta una
miqueta, ja ho sé. És ben sabut que als culebrots els hi podem posar títols com
Ventdelplà o Pasion de Gavilanes, i encara que en aquest cas un no es pot
comparar amb l’altre, si els títols fossin girats ja veuríem amb quina cara ens
miraríem la sèrie del TV3.
Firefly és
una història extraordinària, amb uns personatges complexes i originals, uns
diàlegs eloqüents i molt intel·ligents. La banda sonora és vibrant i variada;
els efectes especials són magnífics i més tenint en compte que es tracte d'una
sèrie. Val la pena descarregar-se-la. Ho podeu fer a l'Emule sense cap
problema. Consta de catorze episodis i tots ells estan subtitulats en castellà.
La sèrie va ésser cancel·lada poc després d’estrenar-se al 2002. La història
completa del com i el perquè els productors de la Fox van decidir fer una cosa
així ho podreu trobar ben fàcilment buscant informació de la sèrie. Al cap de
pocs anys Joss Whedon va aconseguir reunir altre vegada l’equip que va fer-la
possible i després de molt batallar va convèncer a la productora que n’hi
deixés fer una pel·lícula; aquesta es diria Serenety, i encara que no té l’essència
de la sèrie original no està gens malament. Feu-me confiança i gaudiu de la sèrie. Paga la pena
Deia Lluís Companys que totes les causes justes tenen gent
al món qui les defensi, Catalunya però, només ens té a nosaltres. Estic segur
que massa sovint, portats pel rampell d'una enrabiada, ens llancem contra els qui
des de la ignorància o l'estratègia ben planificada escometen sobre les nostres
institucions, la nostra llengua i en definitiva tot allò que estimem. Ai quan
ens toquen el que estimem! Jo i tots vosaltres seríem capaços de fer una
bestiesa per restablir l'honor ferit d'aquells o d'allò que estimem. Però anem a poc a poc i preparem-nos. Cal planificar la nostra justa reacció i per
fer-ho cal una mica de sentit de l'humor. És clar que la conya no sol anar
parella de la reflexió gaire profunda, però que no és veritat que quan ens en
riem som per un instant molt més lúcids a l'hora de interpretar allò que ens
preocupa?
Fa quatre dies que diaris i revistes, blocs i mitjans de
comunicació de tota mena van plens del reportatge de TeleMadrid; i és que igual
que va passar amb la posada en escena del partit "Ciutadants" sembla
que tots plegats esperem la pedra per llençar-nos al damunt d'aquell qui ens ha
omplert la teulada de forats. No és això què carall! No dic pas que no calgui
reaccionar amb vehemència davant la mala fe i malícia d'alguns, però per tot
plegat crec que és imprescindible fer abans una pausa i fer-se un tip de
riure. Deien allò que dos no es barallen si un no vol, i encara que no sempre
es pugui aplicar al peu de la lletra, em sembla que avui aquí en aquest nostre
país i Europa - on la violència és només
verbal i no pas física -, cal fer-ne un pare nostre. Convertit en “paràbola” aniria
més o menys així: hi havia un imbècil enmig d’un toll d’aigua cridant-lo perquè
baixés a barallar-s’hi. Ell n’escoltava les ximpleries que sortien de la seva
boca i al cap d’uns segons va acceptar el desafiament. Al cap d'uns moments vaig mirar el toll i hi vaig veure dos imbècils
bruts de fang.
Senyors: això d'aquí és una obra mestra. Així és com crec que s'ha d'actuar. Prenem-me nota, perquè si cada vegada piquem l'esquer estem ben perduts. I això no passarà pas.
Avui m'ha trucat un bon amic que viu a cavall de tres mons. Encara que això pugui marejar a qualsevol a ell segur que l'hi a fet molt de bé. Moltes gràcies Andreu per haver-me comprat aquesta samarreta tan xula amb la que dius que podré presumir de portar el nom de la teva terra arreu on vagi. Prometo dur la Vall d'Albaida allí on l'estiu em convidi a dur màniga curta. Ja sé que et fan perdre hores de són els Camps, Zaplanes i altres indigències què tens aquí a la teva terra, i també sé que aquesta meva terra que t'acull i t'estima també fa emprenyar sovint. Però què carall! Coratge company!
Ubuntu és una paraula africana que es fa servir per descriure el que nosaltres anomenaríem humanitat. Vindria a ser aquell lligam que ens supera, que esquiva les fronteres i les diferències per convertir-nos en part d’alguna cosa més gran que nosaltres mateixos. El llibre del periodista Nicolás Valle es titula així.
Fa pocs dies el Partit Popular va engegar la campanya per denunciar la pretesa injustícia que suposa no poder escolaritzar els fills en castellà. Aquí com sempre ja n'hi ha algun que ha picat i està preparant la trinxera. A mi m'encanten aquesta gent, sempre amb la veritat per davant. Saps el que volen i quan ho faran. Són eleccions i encara t'ho deixen més clar. Volen adornar-te amb un nyanyo i t'ensenyen el roc. Aparta't!. Rajoy o Zapatero? A mi m'ho preguntes? jeje
