albinyana |
dimarts, 22 de juliol de 2008 | 10:09h
El pany. I després ja res més: o només un buit massís que s'embeu les hores i les passes.
Ja no estorinyem amb adjectius humits les nits en blanc. No les pentina al matí la son que no havíem volgut dormir. Com a molt intentem versos amb paraules que es tornen adolescents inquiets, que s'esmunyen dels fulls dels diaris que embolicaven els entrepans dels dinars ara divorciats, com mortalles esmentides per una mort excedida. El verb es fa improcedent, la frase comunica contínuament, i la puntuació nega l'evidència del desig. Però hi és. Encara que, com tantes altres voltes, la nit acabe intacta. L'endemà el calendari insinuarà un dia nou. Però és com si l'eternitat de la condemna desorientara els dies que han de passar, que passejaran de reüll enganxats a les cordes d'un piano d'una sola nota, repetitiva, inevitable, mentre la vida es declinarà en una rima estèril.
albinyana |
dilluns, 21 de juliol de 2008 | 14:13h
No seré jo qui posarà en dubte la qualitat professional de l'Antoni Bassas. No ho mane Déu! Escolte poc la ràdio, però si als matins escolte alguna emissora és Catalunya Ràdio, i per descomptat que 'Els matins de Catalunya Ràdio' em semblava un programa de qualitat, digne d'un país més normal que el nostre, és a dir, amb la intenció de normalitzar un país que és el nostre. Però... ací ve el però: quin país?
Per desgràcia, aquell programa del que ara en lamentem la pèrdua no mirava més enllà de l'Ebre. El País Valencià hi tenia una presència nul·la. O anècdotica en casos. Al remat, és la política de la Corporació: desgràcies, les manis rituals, algun excés blavero, i la resistència per TV3. Fora d'això, el País Valencià és un erm informatiu. I així ens va a tots, als del nord i als del sud.
S'ha parlat i escrit molt de la desaparició d'en Bassas del programa: jo també lamente que la cosa haja anat així i destaque la professionalitat del periodista, però reconeguem que no tot era com (alguns) voldríem.
albinyana |
dimecres, 16 de juliol de 2008 | 23:30h
Aquest dijous inauguren al cine Goya l'espai que es dedicarà a fer de sala d'exposicions. Es tracta de l'entrada a l'edifici, un espai de pas no només per a accedir a la sala de projecccions, teatre i concerts, sinó també una de les entrades al mercat. Fa alguns anys, quan es van fer obres de reforma al cine, en aquesta part de l'edifici va quedar al descobert la cova de l'antiga casa, amb gerres encara en bon estat. Amb bona intenció i poca esperança vam comentar al llavors regidor de cultura que seria bona idea deixar disponible l'accés a la cova, posar-li reixes a l'exterior perquè respirara i evitar humitats, i posar uns vidres al sòl de l'entrada al cine perquè es puguera contemplar. L'esperança era poca, però encara en va sobrar. No sé si ara es podria recuperar aquella idea. En aquell moment, aprofitant les obres, hauria sigut més fàcil i econòmic. Però potser encara som a temps.
albinyana |
dimarts, 15 de juliol de 2008 | 00:29h
En despertar-me aquest matí he mogut les espatles: tot anava bé. Tot estava al seu lloc i no hi havia molèsties. Però el dubte estava justificat. Diumenge a la nit baixàvem per la carretera (oficialment dita avinguda de Jaume I) cap al sopar reglamentari dels diumenges. En una de les meues passes volanderes, quan tot el pes del cos descansa sobe el taló del peu esquerre, el tacó entrà en contacte amb un petit objecte esmunyedís. El meu propi impuls donà empenta a l'esvaró, i allà va anar la cosa. És un dels bacs més mal d'administrar: ràpid, de tos. No hi ha manera d'esmorteir-lo. Es tracta, i ja fas prou, d'evitar que el cap faça malbé l'asfalt i de fer que els músculs de l'esquena aguanten el colp. La jassinà va ser considerable. Fins i tot em va semblar sentir que algun testimoni (des de prou més avall del lloc de l'incident) s'exclamava per la trompada. No em vaig fer mal, per sort. En alçar-me només tenia un repeló al colze esquerre, i la sensació que l'endemà me'n ressentiria. Per això aquest matí he provat com anaven les espatles. Anaven bé, però fa ja una estona que em note que potser encara acabaré ressentit del mal pas. Demà vorem.
albinyana |
dilluns, 14 de juliol de 2008 | 14:14h
Aquest cap de setmana torna a l'Olleria la Festa de la Magdalena, amb la música, els balls, els castells, el sopar al ras, la revetla... Serà el dissabte, a partir de les 7 de la vesprada (programa en pdf). Com sempre, la cosa començarà a la porta de l'església de la Magdalena, amb uns castells i la treta de la dansà, que anirà fins a la plaça de la Vila, on ja es viurà tota la resta de la festa fins ben entrada la matinada. En el programeta de mà enguany ha col·laborat el periodista i filòleg Alfons Llorenç, amb un text sobre el rei Jaume I, per allò dels 800 anys del seu neixement. Una altra figura de què podrem gaudir el dissabte és de Pep 'Botifarra', que cantarà amb la rondalla que acompanyarà el grup de danses el Revol.
I on hi ha la coincidència? Doncs que l'endemà diumenge, Xavi Castillo actua al poble amb el seu mític 'Pànic al Centenari'. Aquesta obra la va interpretar per primera volta a l'Olleria precisament en la primera festa de la Magdalena, amb un èxit més que impactant. Anirem a vore'l, perquè a més tenim una mampresa nova a mitges.
albinyana |
dissabte, 12 de juliol de 2008 | 18:09h
Aquest matí m'ha arrribat el mail: 'Sopar de Crònica', i he arrufat el nas. Sense cap motiu m'ha semblat que no devia ser la informació que esperava, i ho he encertat. En compte d'anunciar el dia del sopar, el correu informava d'una més que possible suspensió de l'aplec comarcal de desficiosos per problemes físicofamiliars dels manifessers de la cosa. Llàstima. Anar és un plaer i un patir. Ho trobaré a faltar.
albinyana |
dissabte, 12 de juliol de 2008 | 17:33h
A mi em sembla que les rotondes són un bon invent per a distribuir el trànsit, si deixem a banda que hi ha llocs on n'han aparegut com si foren una flotà de bolets. El recel, l'excés, no és mai bo. Em semblen un bon sistema, dic, però això no lleva que la meua relació personal amb aquest invent siga d'una cordialitat justeta. No sé el motiu, però tinc tendència a equivocar-me d'eixida, cosa que provoca hilaritat entre les amistats i a voltes fer més quilòmetres dels que toca. Sent així les coses, anit arribava amb el temps justet a Otos. La carretera l'acaben de refer i ara està noveta, negra, fineta. De colp, una barrera indica que has de fer una maniobra, s'acaba l'asfalt, es fa tot gris i apareix una megarotonda silvestre, sense línies, sense alquitranar, amb rastells salvatges i grava i pols. No sé com ho vaig fer però vaig anar a parar a un lloc sense eixida. De totes les possibilitats, vaig anar on més difícil era. Res. Espere que la setmana que ve ho hagen arreglat una miqueta, o que algú m'acompanye per guiar-me. És que la divendres que ve tenim allà, a Ca les Senyoretes, un concert de Llorenç Barber.
albinyana |
dissabte, 12 de juliol de 2008 | 13:55h
D'ací a poc l'Olleria tindrà una biblioteca, que ja tocava. L'agència de lectura no és suficient en ple segle XXI per a un poble de 8.000 habitants, qüestions legals a banda, que també obliguen a oferir el servei. Ha calgut un daltabaix consistorial, un canvi de govern local, per tirar endavant la biblioteca: no devia ser tan complicat quan en els pocs mesos que duen els nous gestors l'anuncien per a d'ací a no res. Em sembla una bona notícia, que supose que tot lo món aplaudirà. On hi pot haver alguna discrepància és en la ubicació elegida, però ja se sap que mai plou a gust de tots, i que el que fa és el que es pot equivocar. Els que es dedicaven a mirar passar els dies difícilment podien errar.
albinyana |
divendres, 11 de juliol de 2008 | 00:56h
Fa temps que duia pel cap referir-me a aquella afirmació que diu que, en la vida, cal plantar un arbre, escriure un llibre, i tindre un fill. Pel cap m'anaven les idees però encara no m'havia decidit a posar-me. Adés he vist al bloc del tio Sergi que en parlava, i m'he dit que la son pot esperar un poc més.
albinyana |
dimecres, 9 de juliol de 2008 | 00:26h
Potser dissabte arribe el moment del ménage à trois pendent, encara que la cosa no és gens segura. Si no pot ser, ho deixarem en un ménage à deux més clàssic i ja consultarem agendes per a (prou) més avant.
Vaig a vore si pense alguna proposta aventurera, de barra modesta. O millor una cosa més de mudar?
albinyana |
dimecres, 9 de juliol de 2008 | 00:06h
Dissabte passat vam anar a Burjassot, a l'acte de lliurament dels premis de la cartellera Túria, un dels quals era per a Paco Muñoz. En l'atzeneta anàvem la mateixa formació que havíem pujat quinze dies abans a Barcelona. Vam arribar a Burjassot com vam poder, i malgrat tot vam trobar el lloc de reunió on havíem quedat amb Paco i Mercé, habitadors d'aquell municipi i encarregats de trobar un bar on pegar un mosset. Per allà se'n veien, de bars, però més tancats que altra cosa. O despatxadors. Al remat vam seure davant del televisor d'un bar que ofereix entrepans interessants, però no sabria dir el nom del local. Amb una certa urgència vam fer via cap a l'auditori on havíem de recollir les invitacions. Invitacions que semblaven inexistents per l'actitud de l'encarregada de les entrades, entre desconfiada i tarambana. Dins del local aquell, però a l'aire lliure, Xavi Castillo havia començat la seua actuació, i el públic feia tot el que podia per aguantar-se les bancades que es desconjutaven de riure. Estava esplèndid: desficaciat i desburbat. Extremat. Després van anar donant-se els premis. Un, i un altre, i un altre... Li va tocar a Paco, que en compte de dir res, va cantar els quatre primers versos de l'Homenatge a Teresa, en la versió convertida en Homenatge a Ovidi. I un altre premi, i... inacabables. Ens en vam anar abans que s'acabaren els premis, però s'estava fent massa pesat allò.
L'Alfons Cervera va publicar un escrit dedicat al premi atorgat a Paco Muñoz. Un text bonic, que podeu llegir si continueu més avall.
Com ja és sabut, el 16 d'agost Bocairent viurà un concert històric: el comiat artítstic de Paco Muñoz a la Vall d'Albaida. L'ajuntament d'aquest poble està preparant un homenatge al cantant, homenatge al qual es poden adherir les entitats que vulguen. Podeu emplenar aquest escrit i enviar-lo per correu tradicional a l'ajuntament, per tal que passe pel registre d'entrada.
albinyana |
dissabte, 5 de juliol de 2008 | 18:20h
Un dels grans pensadors de la història de la nostra civilització va passar a la posteritat com un home menudet, mostatxut i dibuixat. Tot i que se'l recorda per altres qüestions, la seua capacitat per condensar en una sola frase tota una visió filosòfica el fa mereixedor d'aparéixer als tractats grossos de filosofia. Astèrix va sintetitzar en una frase impagable la seua saviesa: 'ils sont fous, ces romains!'. El mal és que en realitat 'ells' no són folls, són ben conscients del que fan. Ara el PP d'Alacant diu que no volen retirar a Franco el títol de fill adoptiu i predilecte de la `província'. I ho justifiquen dient que aquestes distincions són de caràcter vitalici i que per tant no es poden retirar. Romanços. No són poques les iniciatives empreses des del PP contra qualsevol distinció feta per alguna administració basca en favor d'algun etarra. No es pot retre homenatge als que tenen les mans brutes de sang, diuen. I Franco, que es va embrutar les mans fins als colzes? Reclamen duresa a la justícia perquè castigue uns xicots per cremar unes fotos de la família reial espanyola, però se senten a gust si tenen com a fill predilecte un dictador que va manar bombardejar ciutats. 'Ils sont fous!', diria Astèrix, però no ho són. Per desgràcia.
Nota afegida: Em diuen per escrit i a l'orelleta que he errat, que l'autor de la frase no és Astèrix sinó Obèlix. Tants anys fa que no els he llegit? Mea culpa.