aleix |
Allà enllà |
dimecres, 19 de novembre de 2008 | 14:04h
Contra l'estat d'excepció a Euskal Herria, lluita i resistència
D'aquí uns dies rememorem els assassinats, el 1984 d'en Santi Brouard, dirigent de l'esquerra abertzale, i d'en Josu Muguruza el 1989, diputat electe de l'esquerra independentista basca al Congrés de Diputats espanyol. Ambdós militants foren assassinats pels aparells policíacs de l'estat espanyol, en uns moments claus de la farsa de la transacció espanyola iniciada el 1978.
Trenta anys després, continuem constatant el frau que es va cometre amb l'invent de l'estat de les autonomies, per a frenar les ànsies de llibertat dels pobles basc i català. De res han servit tots els intents polítics, per a poder fer possible una sortida negociada al conflicte polític i armat que viu el Poble Basc.
Novament, com fa trenta anys totes les expressions polítiques organitzades de l'esquerra independentista, es troben il·legalitzades. Estem assistint de manera sistemàtica a la conculcació dels mínims drets democràtics fonamentals per a un sector important de la població basca que representa de manera constant i continuada a un 15% del seu poble.
El dret de manifestació, d'associació i d'expressió, són prohibits de manera constant.
La judicialització de la política basca junt a la criminalització de l'independentisme en el seu vessant civil, ha fet que aquest sector de la població hagi estat esborrat del mapa electoral.
La persecució política, judicial i militar contra aquest sector de la població ha portat a omplir les presons franceses i espanyoles amb més de 750 presoners polítics bascos, xifra que no es donava des de la dictadura feixista iniciada el 1936.
Les il·legalitzacions, els judicis contra el moviment proamnistia, els tancaments de diaris, l'aplicació de facto de la cadena perpètua, etc, són les mesures utilitzades per a substituir els GAL, i intentar frenar el moviment d'alliberament nacional basc.
Han passat governs de tot pelatge. Tots s'han implicat de manera escandalosa en la voluntat de massacrar la lluita del poble basc pel dret a l'autodeterminació, mitjançant la guerra bruta, la tortura, la dispersió...
I tots ells han assistit impassibles a la capacitat de resistència, de renovació i de lluita d'aquest important referent del poble basc.
Des de casa nostra és el nostre deure intentar socialitzar la situació que estan patint en aquests moments amb la veu dels seus protagonistes, i alhora implicar-nos en la resolució del conflicte per solidaritat internacionalista i pel nostre propi interès en el nostre procés d'alliberament nacional.
Per tot això us convidem a assistir a l'acte de Solidaritat amb EUSKAL HERRIA que es farà el proper dijous, 20 de novembre a les 19:30h al CAT de Gràcia (Travessia St. Antoni, 6-8, Metro Fontana L-3, Busos:22, 24 i 28)
En què intervindran:
Miren Legorburu, regidora de l'esquerra abertzale d'Hondarribi,
aleix |
Allà enllà |
dijous, 13 de novembre de 2008 | 20:28h
Els futbolistes bascos no jugaran amb la selecció si no s'anomena Euskal Herria
La federació de futbol s'ha fet enrere i l'ha tornada a anomenar Euskadi
Els futbolistes bascos han
anunciat que no jugarien amb la selecció d'Euskadi el partit del mes
que ve contra l'Iran. El motiu? La federació basca de futbol
ha decidit que enguany la selecció fos d'Euskadi i no de tot el País
Basc i que, per tant, ja no s'anomeni Euskal Herria. El manifest en què
han anunciat aquesta decisió, l'han signat 165 futbolistes, entre els
quals gairebé tota la plantilla de l'Athletic de Bilbao i dotze
jugadors de la Reial Societat.
Aquesta és la notícia que publica ara mateix Vilaweb. I jo que em pregunto, tots aquests senyors, de primera i segona divisió estatal de futbol, són de la ETA? Caram! O aquests de la ETA són molts o alguna cosa no quadra en les notícies, les informacions i les actituds polítiques, allà i aquí.
Primer que tot. Us imagineu els jugadors dels nostres clubs -Vila-real, Levante, Espanyol, Mallorca, Hèrcules, Girona, Benidorm, Elx, Nàstic, Barça o València- plantant-se en una cosa així?
En segon lloc. Us imagineu que algú defensi el nom de tot el país, els Països Catalans, en un afer com aquest?
En tercer lloc. Si un sector tan privilegiat com aquest defensa el dret de la seva nació, completa, a jugar partits de futbol com a tal, deu ser que la societat basca és més àmplia que allò que ens venen els governs, estatals i autonòmics, els mitjans de comunicació, d'on siguin, i els polítics, ja siguin regionalistes, autonomistes, localistes o espanyols directament. Fins i tot, a casa nostra, certs sectors de l'anomenada esquerra independentista ja es van regionalitzant per "realisme"!!!
En quart lloc. Això demostra que totes aquestes "collonades" d'esperar que no hi hagi violència des d'una banda per poder parlar de les coses són simples maniobres de distracció, i que el PNV vol la sobirania, també. Allò que no es vol és que parli la societat basca. I punt!!! I si no, per què no ens expliquen el motiu real d'aixecar-se de la taula de negociació per part de l'Estat espanyol en el darrer procés i tota aquesta bogeria de repressió sistemàtica i d'il·legalitzacions i censura i el silenci còmplice de totohom qui sosté l'estat?
En cinquè lloc. On és el procés cap a unes seleccions nacionals a casa nostra? Enlloc. Per què només es mouen iniciatives regionalistes i acabarem jugant el trofeu o el torneig de les nacions, una cosa que no interessa ningú i que, curiosament, fa temps va començar a vendre ERC. Quin agosarament, oi?
En sisè lloc. Pels volts de Nadal ens demanaran que anem a veure partits de Catalunya, Balears o la Comunitat Valenciana, oi?
aleix |
Allà enllà |
dissabte, 8 de novembre de 2008 | 09:55h
Aquests dies, la festa del capital, del món occidental, està que trontolla. I per fer-nos veure que estan ocupats, s'han inventat això de refundar el capitalisme. I, la veritat, per què cal refundar-lo? Possiblement, això només ho senten ells, com a necessari, donat que la batzegada és forta. I com que del que es tracta és de seguir dominant, de seguir controlant, de seguir dividint i deconstruint el món, cal trobar noves formes perquè hi ha coses que els estan posant al límit del risc. Crec que la victòria de l'Obama és el cop d'efecte que necessitaven. No hi ha dubte que als Estats Units, una important majoria, ja n'estava fins al barret d'aguantar el Bush, i que massa sectors patien els desequilibris per permetre la perpetuació d'aquest model, i menys encara a les portes d'una sotragada com la que es presenta al món. Per tant, un bon recanvi és un negre, jove, integrador de desitjos, voluntats i necessitats, del poble i del sistema. Sense cap mena de dubte, una esperança per a molts, i una gran concentració d'energia. Per al sistema, una esperança de rellançar, en un dels pitjors moments, l'ànim del poble, la capacitat de regeneració del model. Caldrà, sens dubte, fer concessions a la gent, però amb l'intent -i la garantia- que no es desviarà més enllà del necessari i tolerable. El lideratge occidental necessita el model ianqui, i els Estats Units necessiten refer-se des del més pregon del seu existir. Curiosament, la victòria d'Obama ha estat un bàlsam televisiu, als diaris i les ràdios. Tertulians i periodistes, més enllà dels polítics, celebren el resultat. Cal aferrar-se al model. Per als qui no creiem que el capitalisme sigui bo, allò que ens preocupa és com acabar-lo i començar una nova era, un nou model d'organització social. Les crisis són bons moments per penetrar-hi, potser, però, ens falta estar preparats. La socialdemocràcia ha estat vista -i alguns encara ho venen- com una via per passar del capitalisme a una nova realitat. Sabem a la perfecció que això és, simplement, mentida i impossible. Ara, en plena sacsejada del sistema, que posa en qüestió la seva essència principal, el consum, tots s'apleguen er refundar la seva eina de poder: hi són els socialdemòcrates com el Zapatero o el Brown, els feixistes com el Berlusconi, els liberals agressius i ultranacionalistes com el Sarkozy, etcètera. I els dels partits comunistes dels respectius estats, juntament amb els sindicats del sistema, a l'espera dels pedaços on agafar-se per existir. Ser negre, gai, jove o dona no són garanties de transformació. Allò que necessitem no és la refundació del capitalisme i una decoració de colors, sinó un canvi de sistema. A veure si ens hi posem!
aleix |
Allà enllà |
dimarts, 23 de setembre de 2008 | 08:45h
L'Estat espanyol és un estat antidemocràtic. Els fets ho corroboren dia sí, dia també. I els partits polítics que el legitimen -ara podríem dir que tots els que accepten la llei de partits, per activa o per passiva- reforcen aquesta realitat. Aquests dies terribles a Euskal Herria aquesta realitat es mostra encara més crua i desesperant. L'Estat espanyol, a banda d'altres qüestions que mostren la seva manca de democràcia -tortures, imposicions lingüístiques, desenvolupament injust i insolidari, manca de respecte a la voluntat popular, menyspreu a l'autonomia municipal, el paper constitucional de l'exèrcit...- té un dèficit democràtic des de la seva refundació postfranquista en la negació de l'existència de diferents subjectes nacionals de sobirania, confirmada en la redacció de la Constitució vigent.
aleix |
Allà enllà |
dimarts, 16 de setembre de 2008 | 18:05h
El Tribunal Suprem, l'Audiéncia Nacional, el Govern espanyol -del PP o del PSOE-..., tot el mateix, i amb un únic objectiu: garantir la unitat indivisible d'España. Abans, a través de l'uniformimsme, ara, a través de l'autonomisme. Abans, amb la repressió, ara, amb la repressió. Abans, amb el silenci dels mitjans, ara, amb el silenci i la voluntat de la majoria dels mitjans . I aquí, encara hi ha, després d'un munt d'anys de mostra -30?- qui en nom del "catalanisme" -un d'aquells mots que no ens han pres perquè no acaba de servir per definir massa res- defensa, justifica o es queixa, amb l'estatut o els estatuts, de la ingerència espanyola. Encara som aquí?! Potser que comencem a tocar el dos, no us sembla? I de manera ràpida i urgent, que potser ja comencem a semblar còmplices de l'España d'abans i de la d'ara. Prou mobilitzacions, accions i manifestos que justifiquin cap autonomia
als Països Catalans. Només tenim un camí: marxar d'una vegada, i per
això cal una estratègia independentista.
Us recomano el blog de l'Humbert Roma Aneu a Gara i llegiu la informació.
aleix |
Allà enllà |
dilluns, 8 de setembre de 2008 | 00:09h
Un extracte, massa curt per cert, d'una entrevista feta a Noam Chomsky ens aporta elements de reflexió realment interessants. Llegiu-la enllaçant aquí. Chomsky desdramatitza Obama, posa en evidència el consum com a centre neuràlgic del poder avui, ubica el capital europeu respecte del nordamericà i planteja la necessitat i la possibilitat d'una Primera Internacional real a través del Fòrum Social Mundial, Via Campesina i altres. Si més no, interessant.
Arnaldo Otegi, malgrat que encara té un seguit de sumaris oberts, és al carrer 15 mesos després d'haver ingressat a la presó per defensar políticament la independència i un procés propi per al poble basc. La bona notícia de la seva llibertat recuperada hauria de servir per obrir definitivament el procés per canviar el rumb de les coses en aquell país. Enhorabona!
Com deia Evo Morales, els pobles lluiten per l'autodeterminació. A Bolívia, la sobirania, l'autodeterminació està a les mans del poble i del moviment indi, amb Evo Morales, amb el procés de transformació. Les autonomies que promouen els sectors benestants, són una aposta pels privilegis, els desequilibris, l'explotació i l'especulació i la venda del país als interessos transnacionals. A Bolívia, com aquí, contra les autonomies. A Bolívia, com aquí, per l'autodeterminació. Des del blog d'en Jordi Salvia, seguim les novetats del procés Revocatori.
Els perseguidors de tota dissidència de caire contrari al nazionalisme espanyol, la Santíssima Inquisissión d'aquests segles, han decidit defensar el Tíbet o, millor encara, atacar la Xina. Que clares queden les coses quan els defensors de l'imperi dominant es posen mans a l'obra! Euskal Herria, Galiza, els Països Catalans i qualsevol altra opció que no s'agenolli davant Espanya, ja sap què li espera: tortures, presó, persecució, difamació, invent de justificacions de qualsevol caire... En canvi, si vas a favor de l'imperi els senyorassos de l'AN et faran els favors que calgui. Tota una declaració de principis, sí senyora!
Avui, 15 de juliol del 2008, fa 10 anys del tancament del diari Egin. El primer diari proper a les tesis independentistes d'Euskal Herria. I el diari, precisament, el van tancar per això, per ser proper a qui defensa l'opció social i nacional de la independència d'aquell país. Abans, Egin havia estat víctima de múltiples boicots, agressions, pressions, de l'assassinat de Josu Muguruza, diputat per Herri Batasuna i redactor del diari. Egin va ser per a molta gent de fora d'Euskal Herria un bombolla d'aire fresc i d'informació diferent. Era una bona eina per saber les mil-i-una iniciatives que s'han creat en aquell país i, per això, les alimentava. I per això, també, van tancar-lo. Al cap i a la fi, Egin era una experiència singular, diferent, però com tots els mitjans, tenia una tendència, un biaix de subjectivitat, com tots sense excepció, amb la gran diferència, però, que el seu biaix afavoria allò que més tem l'estat i el poder econòmic: la informació d'allò que fa i allò que diu la societat. Avui, 10 anys després del tancament del diari i de la ràdio Egin Irratia, l'esperit que va crear i desenvolupar Egin continua viu, en altres mitjans o en la societat basca, malgrat la repressió, la mort civil de centenars i centenars de càrrecs polítics, socials, del silenci imposat sobre una determinada opció ideològica, social i nacional, o de la censura en altres mitjans -Egunkaria, per exemple- o la repressió més salvatge en forma de tortura o altres pràctiques antidemocràtiques que s'utilitzen a l'Estat espanyol i als estats més "avançats" en aquesta matèria del món. Avui, en la commemoració d'aquell acte de feixisme institucional, cal evidenciar que el problema per a España no està resolt, que la societat basca busca, troba i construeix noves propostes i línies de treball i que arribarà un dia que tot això s'haurà de solucionar. El darrer intent va permetre avançar molt, malgrat que ho hagin silenciat. I és que saben que el problema d'Euskal Herria té una solució, fàcil i democràtica: l'autodeterminació per al país de tots els colors del verd.
aleix |
Allà enllà |
diumenge, 13 de juliol de 2008 | 21:13h
Demà, dilluns, 14 de juliol del 2008, Iruña viurà el darrer encierro de les festes de San Fermín 2008. Com he pogut fer cada dia, i des de fa alguns anys, mig quart abans de les 8 del matí estaré enganxat a televisió española per gaudir d'un esdeveniment extraordinari, únic i molt intens: l'encierro del dia. Per les festes de San Fermín mai he estat a Iruña. Sí, però, que hi vaig ser per casualitat i sense tenir-ne la més mínima idea, fa un bon grapat d'anys, en un encierro que algun cop han fet, seguint el mateix trajecte, pels volts del 27 de setembre amb motiu de les festes petites -San Fermín txiki- del barri antic de la ciutat. Dormíem al carrer del Mercat, al bell mig de la Cuesta de Santo Domingo, d'on surten els bous, i en baixar al carrer vam veure un moviment i un muntatge increïble. Vam travessar el carrer i ens vam instal·lar a la part alta de la barana, i vam gaudir d'un encierro fora d'hores realment impactant. No oblidaré mai el soroll, pregon, clavant-se al pit, del retrunyir dels peus dels bous -uns extaordinaris animals plens de força- damunt el carrer, corrent amb una potència desbordant. Cada cop que veig els encierros a la televisió sento els calfreds d'aquella inoblidable i enervant sensació. Córrer un encierro ha de ser una experiència única que jo no seria capaç d'assumir, però que no dubto a admirar. Iruña, al llarg dels anys, se m'ha desvetllat com un dels punts de referència de la meva vida, per moltes vivències personals i col·lectives, per la seva bellesa i la seva personalitat. Experimentar les seves festes ha de ser molt especial. Però saber i aproximar-se als encierros és, sens dubte, ser molt a prop d'un gran tresor. No us perdeu el web de les penyes de San Fermín. Foto: Gara
L'altre dia apareixia la directiva europea per fer legals a dia d'avui les condicions de treball del segle XIX. Ahir s'aprovava la directiva que permet formalitzar la il·legalitat de les persones pel sol fet de la seva condició, origen o color de la pell. Que permet dur-los a la presó fins a 18 mesos -un any i mig!- sense judici ni drets. Alguns no hem cregut mai en aquest projecte d'Europa, que sempre ens ha semblat fet a mida dels interessos del diner i no de la gent, però sí que encara ens sorprèn fins on poden arribar aquests polítics. Perquè l'aprovació de la directiva serà motiu de majories i minories, però que no passi res, que no hi hagi mobilitzacions i molta mala llet és perquè hi ha consens, això sí, amb el qualificatiu de democràtic. I en casos com aquest, el silenci sona igual que el vot a favor. En l'única cosa que tenen raó és en anomenar l'acord com a Directiva del retorn. Del retorn al passat més negre d'Europa, a la tolerància del feixisme.
Interessants mail obert de Vicent Partal i apunt al blog del Jordi Martí.
Aquest dia, Irlanda va dir NO al tractat de Lisboa, a la proposta de constitució europea. És cert que no va ser tothom, que va faltar molta gent a votar, que els percentatges amaguen les absències -sempre!-... Però Irlanda va dir NO. Què ha passat? Doncs que l'únic estat que per imperatiu legal havia de donar veu al poble davant d'un tema d'aital importància, s'ha trobat amb l'opinió de la gent i aquesta s'ha carregat els pactes, les intrigues, l'opacitat. Ha dit NO a fer política d'amagatotis, que és molt lleig. Què hauria passat si cada estat hagués actuat democràticament i hagués demanat l'opinió al poble? No ho sabem i m'és igual, la veritat. El que sé és que no actuen democràticament, sinó substituint l'opinió, la voluntat i el dret de la gent davant els interessos econòmics i d'estabilitat del poder que defensen. En aquest context, el NO d'Irlanda és una lliçó. Una lliçó tan valuosa com el silenci dels partits polítics davant l'atracament que representa que no se'ns doni l'oportunitat a opinar. I no parlem de les vies que seguiran ara davant del seu propi fracàs. Qui pot confiar en algú que vol aprovar i fer complir jornades laborals de 60 hores o més? La vida és massa im portant com per deixar-la en mans d'aquest personal.
Avui és el dia de la catàstrofe, la Naqba. Avui, un poble mediterrani,
com el nostre, veu com la comunitat internacional, fidel als interessos
de l'imperi nordamericà i de les classes poderoses occidentals, ha
deixat consolidar un espai de dominació, un espai estratègic de
dominació i control, a canvi de la política del genocidi contra el
poble palestí. Però avui, 60 anys després de l'inici de la catàstrofe,
el poble palestí continua lluitant per exigir el dret al retorn a la
seva terra i a disposar del seu estat i autodeterminar-se. Avui,
encara hi ha catalanes i catalans despistats -i altres interessats- que
celebraran el naixement d'Israel i la persecució dels palestins,
posant-se, un cop més, al costat dels colonitzadors, dels dominadors.
Defensant a Palestina allò que diuen combatre aquí. Avui, dia de
la catàstrofe, cal dir ben alt i fort que els qui diuen defensar els
drets dels jueus, allò que fan és justificar el sionisme, una pràctica
imperialista i feixista que busca, com es pot veure cada dia, el
genocidi del poble palestí. Prou d'enganys, prou de confusió. Llibertat per Palestina! Llegiu aquí una interessant refexió sobre tot això.
Igual com em passa amb Palestina, Euskal Herria, Còrsega, el poble indi americà, el Sàhara o el Kurdistan, també vull la llibertat, la independència del Tíbet. Sí, sense cap dubte, si així ho volen els tibetans. Ara bé, em costa d'acceptar aquesta moguda amplificada fins a límits insospitats que estem vivint aquests dies amb el Tíbet amb l'excusa dels Jocs Olímpics de la Xina, bé, d'una ciutat de la Xina, ja que ens volen fer creure que els Jocs Olímpics són per a ciutats i no per a estats. Sembla, potser només ho sembla, com si mitjans de comunicació, ONG de tota mena, joves alternatius i espiritualistes, governs de tots colors -o sigui, de dretes i de centre dreta-, i amb el silenci sepulcral de l'esquerra, si és que en queda, i els sectors influents del capital arreu, s'haguessin posat d'acord per engegar una macrocampanya contra la Xina -o era a favor del Tíbet?-. Motius? Manca de garanties amb els drets humans, manca de garanties per a les minories, persecució de la dissidència, repressió... Alguns diuen que no s'havia d'haver acceptat la candidatura de Beijing, que tot això ja se sabia... Altres que cal fer boicot a l'acte inaugural, uns altres que se n'ha de fer a tots els jocs... vaja, que hi ha una mena de xinofòbia vestida de capellà tibetà que ho està removent tot. I jo que em pregunto, voleu dir que aquí no hi ha gat amagat?
Contra l'estat d'excepció a Euskal Herria, lluita i resistència
Un extracte, massa curt per cert, d'una entrevista feta a Noam Chomsky ens aporta elements de reflexió realment interessants. Llegiu-la enllaçant 
Arnaldo Otegi, malgrat que encara té un seguit de sumaris oberts, és al carrer 15 mesos després d'haver ingressat a la presó per defensar políticament la independència i un procés propi per al poble basc. La bona notícia de la seva llibertat recuperada hauria de servir per obrir definitivament el procés per canviar el rumb de les coses en aquell país.
Com deia Evo Morales, els pobles lluiten per l'autodeterminació. A Bolívia, la sobirania, l'autodeterminació està a les mans del poble i del moviment indi, amb Evo Morales, amb el procés de transformació.
Els perseguidors de tota dissidència de caire contrari al nazionalisme espanyol, la Santíssima Inquisissión d'aquests segles, han decidit defensar el Tíbet o, millor encara, atacar la Xina. Que clares queden les coses quan els defensors de l'imperi dominant es posen mans a l'obra!
L'altre dia apareixia la directiva europea per fer legals a dia d'avui les condicions de treball del segle XIX.
