El vicepresident del govern autonòmic catalunyès, Josep Lluís Carod Rovira, ha visitat Israel. Ho ha fet per agrair el suport d'aquest estat a la ubicació de la Unió pel Mediterrani a Barcelona, i així li ho ha traslladat a Shimon Peres. Però com era d'esperar, no se n'ha estat d'elogiar l'estat d'Israel per la seva tenacitat al llarg de la història per haver assolit la seva posició. I ha remarcat, i el web d'ERC així ho destaca, fent incidència en la coincidència entre Peres i Carod, la importància del diàleg i la negociació a l'hora de gestionar la diversitat cultural, lingüística i religiosa i per resoldre conflictes. La diplomàcia sempre aconsella de donar un to positiu a qualsevol trobada formal i protocolària i de buscar els aspectes constructius per a un diàleg amb altri. Tots sabem, però, que a casa nostra, l'admiració des del catalanisme -forçosament conservador, pel model del mirall on es miralla- cap a un estat com l'israelià, està àmpliament estès entre totes les famílies d'aquest sector i cada cop es visualitza de forma més evident. La visia de Carod no té res de casual, sinó que té molt de simbòlica, en ser el primer estadi de la seva gira. Però, si com deia, tot en afers internacionals es mou en pantanoses formes protocolàries, els gestos i les paraules concretes donen la mesura de les intencions. Així, parlar de coincidència en la necessitat del diàleg i la negociació com a fórmula de gestionar conflictes no és res més que una clara declaració de principis respecte al suport a Israel en la seva política, pràctica i intenció envers el poble palestí, legítim poblador del territori que okupa per la força de les armes i els interessos econòmics occidentals, l'estat sionista israelià, independentment de si finalment la solució per a semblant barbaritat ha de ser el reconeixement de l'estat israelià o no. Dir a un personatge sinistre com Peres que compartim model de gestió és un error de dimensions només resolubles amb la dimissió o és una declaració d'idees realment preocupant. Israel ho és tot menys pacifista, dialogant, respectuosa i democràtica. I la seva política genocida és un insult per als jueus morts en mans del nacisme. I en Carod ho sap. I les seves declaracions en aquesta visita no haurien de quedar així. Tanta comèdia amb la irreverència del seu gest amb la corona d'espines, i ara, un posicionament com aquest, ¿quedarà sense queixa?
Copio del diari AVUI, d'ahir, diumenge, 16 de novembre:
"(Marcelino) Iglesias és fill de Bonansa (Ribagorça) i catalanoparlant. Quan era alcalde del seu poble va ser un dels signants de la Declaració de Mequinensa de 1984, on 17 alcaldes de la Franja de Ponent rebutjaven les denominacions de xapurrejat i reclamaven la necessitat d'impartir el català a les escoles i fomentar la literatura en català a la Franja, i afirmaven que "la integració cultural i política d'Aragó no és possible sense que tots els aragonesos reconeguin com a pròpia la riquesa cultural i lingüística de la Franja Oriental d'Aragó". Va ser un primer pas i arran d'aquest manifest es va aconseguir que el curs següent uns 2.500 alumnes poguessin estudiar català. "
La proposta actual, canalitzada per la conselleria de Cultura i Educació d'Aragó, planteja definir el català i l'aragonès com a llengües pròpies o històriques, res de cooficials, i no defineix la integritat del territori on caldrà actuar. El castellà serà l'única llengua oficial.
La gent que lluita per la normalitat d'aquesta part del país sap com ajuden els catalanistes del govern principatí i els altres de la resta de la nació.
Una nova mostra de la traïció dels líders, que dura, perdura i s'estableix com a norma.
Aquest proper dissabte, dia 1 de novembre, un seguit de CUP de diferents indrets del país organitzen, a Sant Pere de Ribes (Garraf), una trobada de debat, festa i intercanvi amb el lema "Trobada cap a la Unitat Popular". En si mateix, pot semblar una qüestió menor, perquè al pais cada setmana hi ha col·lectius, entitats i altres agrupacions que organitzen jornades de debat, sessions de treball, mobilitzacions, etcètera. Però en aquest cas allò que em sembla interessant, i una mostra de la possible vitalitat i dinamisme de les CUP, davant de tant monolitisme partidista i ideològic que vivim, és el fet que diferents CUP, de diferents comarques i amb sensibilitats diverses, en si i en el seu si, decideixin trobar-se i promoure una jornada de treball amb un seguit d'ingredients que la faran, sense cap mena de dubte, especialment atractiva, dinàmica i, esperem-ho, diferent. Si la CUP és capaç de no convertir-se en un monòlit per a la posteritat, sinó de ser un gran moviment, coordinat, clarificat, amb objectius comuns i definits, i mantenint una àmplia i real diversitat al seu si, pot ser l'alternativa que necessita aquest país avui i aquí. El seu repte és aquest, construir-se sense encarcarar-se o destruir-se. Espero que aquesta proposta sigui un símptoma d'aquesta perspectiva que, al meu entendre, tanta gent pot desitjar. La via alcoiana de la jornada -el cartell d'Antoni Miró i la presència de Verdcel amb el seu darrer treball, Sàmara- també són elements a considerar. A continuació podeu consultar la proposta.
No cal afegir res més. Tot és dit i fet. La dignitat només roman en la gent com la Montserrat Abelló?
Gràcies, senyora Abelló
Dissabte passat. Assaig del
lliurament dels Premis Nacionals de Cultura. 'Nacionals' i de 'Cultura'
en la mateixa definició, ep! El qui porta el sarau, vés a saber per
què, demana si cap dels premiats o dels presents no entén el català.
Un, un de tots, diu que no l'entén, i des d'aquell instant l'assaig
passa a la llengua del país veí. Tot d'una, emperò, la senyora Abelló,
Premi Nacional, alça la mà i diu: 'Jo no entenc el castellà'.
Sorpresa evident. Estem acostumats a no protestar, a callar com si
res, com si la nostra dignitat no fóra important, sinó accessòria.
Sorprèn, sembla, que algú es comporte, simplement, amb dignitat, sense
escarafalls, però també sense deixar-se aixecar la camisa ni assumint
el paper de colonitzat sense drets. Potser per això l'assaig continua
en espanyol amb la flor i nata de la cultura catalana, com si no
hagueren oït la senyora Abelló. Amb un detall afegit: cap dels premiats
de la cultura nacional no se suma a la protesta.
I malgrat tot, malgrat el silenci i la mala educació evident,
aquella dona de cabells blancs i de mirada espurnejant, la senyora
Abelló, poetessa, amb la força i la raó que li dóna haver aguantat
dècades de misèria i d'opressió torna a dir amb tanta senzillesa com
rotunditat: 'He dit que jo no entenia el castellà'. I, ara sí, ara
aconsegueix que els organitzadors tornen a parlar com parlen tots els
presents a la sala menys un.
Em lleve el barret, senyora.
Vicent Partal Mail obert Vilaweb, 29 d'octubre del 2008
L'assemblea d'Osona de l'organització juvenil Maulets va començar, fa unes setmanes, una campanya sobre la memòria històrica. Al seu blog hi podem trobar un seguit de dades sobre personatges, fets i esdeveniments relatius a aquesta campanya. Crec que és molt interessant que sigui, precisament, un col·lectiu de joves l'impulsor d'una iniciativa d'aquestes característques. Avui, al local de la Torratxa, de Vic, hi han organitzat una xerrada sobre les fosses comunes de la Guerra Civil, i m'hi han convidat per parlar de la meva experiència, quan era regidor de l'ajuntament de Prats de Lluçanès, amb l'obertura de la fossa de Puigvistós, al juny del 2004. Era la primera fossa que obria la Generalitat de Catalunya i que havia de servir per elaborar un protocol per a les següents. Com sembla que ha de passar sempre a casa nostra, la (in)competència partidista i altres "prioritats" institucionals, han fet que tot plegat estigui una mica penjat i donant protagonisme a personatges com el jutge Garzon. Allà hi serem i en parlarem.
L'empresa cervesera Heineken i les seves relacions amb el govern de l'ajuntament de València, ens porten, novament, a un clar episodi de censura. Els interessos especulatius i la manca de llibertat d'expressió són una constant -i esperem...!-. Ara, novament, l'excusa és la política. Que no fan política els especuladors de l'ajuntament de València amb el Cabanyal? Que no és una decisió política el que hi estan fent i hi volen fer? El problema és quan no ho controlen. Llavors apareix l'excusa i la censura, com en temps de dictadura. El blog del Pau Alabajos ho explica amb detall. Mentre, fem-ho córrer i, com va passar amb Kelme, fem boicot actiu a Heineken! I Salvem el Cabanyal!
L'AJM, Maluets, la SEPC, la CUP i el Casal la
Fadulla convoquen una CONCENTRACIÓ ANTIMONÀRQUICA PER DIMECRES 29
D'OCTUBRE
Una vegada més, i ja és la tercera en pocs anys, els borbons tornen a
la comarca. Es tracta dels hereus de FelipV, el primer borbó que ocupà
els Països Catalans ara fa 300 anys. El temps ha passat i els bobons
segueixen imposant la seva monarquia així legitimant l’ocupació de la
nostra terra.
Tot i això, la Unió de botiguers i Comerciants de Manresa juntament
amb Caixa de Manresa ha decidit convidar el príncep Felip i la princesa
Letícia. Alguns polítics ja han confirmat l’assistència com el ministre
espanyol Celestino Corbacho o el conseller Josep Huguet de la mal
anomenada Esquerra Republicana de Catalunya (ERC).
Així, ara que s’acosten temps de crisi veiem encara més la complicitat
entre monarquia, polítics i bancs. L’any 2000, el rei visitava Pirelli
per elogiar el seu treball en el 75è aniversari de la fàbrica. Ara no
serà ell que donarà la cara quan l’empresa vol acomiadar 280
treballadors. Ni la donarà el botifler del Josep Huguet, ni tampoc
Caixa de Manresa culpable també de la crisi financera i de la situació
cada cop més precària de molts manresans.
Des de l’esquerra independentista també volem recordar que el mateix
dia i mentre borbons, polítics i empresaris estaran dinant
tranquil·lament al Museu de la Tècnica, a l’audiència nacional 16
catalanes estaran sent jutjades per cremar fotografies del monarca
espanyol.
Amb tot, la monarquia no és res més que una institució antidemocràtica
i anacrònica, hereva del Franquisme i que allò que representa, l’estat
espanyol, és amb el qui dia a dia els treballadors i treballadores ens
hi encarem per aconseguir una societat més lliure i justa.
Des de l’esquerra independentista lamentem profundament i rebutgem la
presència borbònica a la ciutat de Manresa i a qualsevol lloc dels
Països Catalans. És per això, que mentre uns remenaran la cua davant el
botxí; nosaltres, des del carrer també hi serem presents per protestar
i per mantenir viva la memòria històrica i de classe del nostre poble.
Per això, fem una crida a tots els manresans i manresanes a la
CONCENTRACIÓ A LA BEN PLANTADA EL DIMECRES A PARTIR DE LES 13 H. I FINS
QUE ELS MONARQUES MARXIN.
Desfeta com un terrós de sucre,
ofegada en caparra pròpia, víctima de la seva mateixa cobdícia, tota la
teoria dels 'hooligans' dels 'Milton Friedman's boys' ha caigut com un
castell de cartes. Un sol cop precís i tota un allau de runes i
engrunes a totes les borses mundials. Trenta anys de Reagan i Thatcher,
a la paperera directament. Sense cap possibilitat de reciclatge. En dos
mesos, a penes. On paren, ara, els Chicago Boys, que no els sento? On
són que han emmudit? Amagats, esfondrats i soterrats pel fracàs del seu
castell d'encenalls. Suplicant a l'estat que els salvi i els mantingui
el 'way of life' de sous estratosfèrics i blindats. És així. De la
prepotència al pànic; de la victòria de la fi de la història a la
derrota més aclaparadora. Àtila estavellat i escampada general.
He vist a Llibertat.cat la notícia i el mullader que han creat aquests espanyolistes del Periódico i tota la cort de servidors i donadors de glòries a Espanya, com es molesten, incomoden, neguitegen, treuen bilis i altres substàncies essencialment desagradables perquè diuen que en l'acte d'homenatge a Lluís Maria Xirinacs, fet fa uns dies al Palau de la Música, a Barcelona, es va escenificar la càrrega policial contra una manifestació per l'amnistia del febrer del 1977 i en algun lloc s'ha dit que era una manifestació independentista. Aquest fet ha estat prou per desbridar-se i, des del més profund dels seus budells carregats de culpes, començar a emmeradar a tort i a dret. Per als qui en aquella manifestació vam viure la lluita, l'esperança i la dura realitat de l'encara règim franquista, podem donar fe que aquella era una manifestació per l'amnistia, però també per les llibertats i per tots aquells principis -entre ells el dret a l'autodeterminació de la nació catalana- que eren presents en totes les mobilitzacions del moment. Per tant, qui hagi dit que aquella era una manifestació independentista no deixa de tenir raó, tot i que no era aquesta la convocatòria. Precisat això, hauríem de convenir que la recreació dels fets en un homenatge a Xirinacs 30 anys després d'aquell acte tenen un valor que va molt més enllà de la precisió i el matís i simbolitzen, això sí, un compromís mantingut al llarg dels anys, precisament perquè el sentit d'aquelles mobilitzacions és ben vigent avui dia a casa nostra. Per tant, per a tots aquells que amb convicció o amb alguna petita dosi d'oportunisme, creuen, creiem, que la trajectòria de Xirinacs és un recorregut per la manca de drets i llibertats que viu el nostre poble, llavors i ara, ens sentim plenament identificats amb aquell simbolisme. Òbviament, per a tots aquells -i aquelles!- que van manipular per interessos partidistes aquelles experiències, l'Assemblea de Catalunya, la Taula de Forces Polítiques, etcètera; per a tots -i totes!- les que van trair el país, els objectius rupturistes i el sentit de canvi generat; per a tots els qui van fer de la política una manera de fer callar la voluntat popular, òbviament, com deia, se'ls encén la sang quan es posen al dia, quan es recupera la memòria, quan s'actualitza i es lliga el passat i el present perquè ells -i elles!- esdevenen, indefectiblement acusats i culpables de la quasi nul·la qualitat de la democràcia, de la llibertat i de la justícia que es viu a l'Estat espanyol, i de la submissió a què estan sotmeses les nacions en aquesta presó de pobles que és Espanya -federal, confederal, unitària, feixista, sociata, autonòmica o vestida de lagarterana-. Ja poden anar desqualificant per matisos, que ells estan desqualificats de fa temps per la seva vergonyant renúncia a la llibertat. Potser s'han oblidat de la seva posició per evitar que a la constitució espanyola hi figurés el dret a a l'autodeterminació? I de la de Xirinacs?
Aquests dies s'especula amb la decisió del Tribunal Constitucional espanyol i tothom en parla com si ens l'haguéssim de creure i acceptar, en el cas de l'estatut de la vergonya. Els partits parlamentaris, fins i tot els que van demanar el no, preparen plans B i altres galindaines per mirar d'anar encarant les properes eleccions. Les grans entitats també el volen defensar, fins i tot sembla que els sindicats espanyols per excel·lència, també estan disposats a la defensa de l'estatut. I precisament aquests fets ens haurien de fer veure algunes coses. L'esforç, l'energia que molta gent pot posar en aquesta partida que ja té guanyador, caldria encaminar-la cap a una altra sortida. La via de la independència, i aquesta és la gran oportunitat que tenen els sectors d'aquest país compromesos en la lluita per uns Països Catalans lliures. Si el Tribunal Constitucional espanyol fa això o allò, és el seu problema i el de partits, institucions i associacions que tinguin Espanya com a objectiu -ja sigui franquista, federal, progre o solidària-. Qui tingui els Països Catalans com a objectiu real, hauria de saber aprofitar aquesta conjuntura per preparar una gran mobilització nacional per la independència de tota la nació, i fer-ho aviat. Aquesta és l'única via que pot fer dubtar algun quadre intermedi dels partits instal·lats, sobretot quan vegi que la gent respon. És el moment que l'esquerra independentista es mogui i llanci una proposta agosarada -res d'equilibris amb el dret a decidir i altres subterfugis:els Països Catalans per la independència -per exemple-. I començar a moure la gent per trobar-se i fer-se sentir. Només serà el primer pas. Després, apareixeran com bolets. La manifestació independentista del febrer del 2006, en va ser una bona mostra.
Joves antifeixistes, militants de l'Esquerra Independentista, detinguts pels mossos per ordre del Saura, el Boada, el Tripartit..., aquest matí a Barcelona
Per creure en els polítics has de poder-t'hi identificar, han de ser com tu i has de tenir accés a la participar directament de la política, sabent que ser polític és un estat transitori fins que se t'acaba el mandat. Llavors ja no en fas des de la representació, sinó que continues fent-ne des del lloc de tots, el poble.
Per això, a banda de la seva instal·lació en la política, com mínim als polítics encadirats cal exigir-los que es comportin com hauria de ser per la ideologia que diuen defensar -com que no és així en el 99% de les ocasions, cada cop se'ls creu menys gent i menys gent vol fer política, fet que va molt bé als polítics-. Per això, sense demagògia ni passarellisme, cal denunciar que la Generalitat, la delegació del govern i els ajuntaments respectius, governats per partits autoanomenats d'esquerres, i fer-los responsables de connivència, en autoritzar actes de caire obertament feixista i de fer detenir qui s'hi oposa. Recordo -l'edat no sempre és un problema!- quan els bombers de Barcelona s'oposaven a certes ordre per considerar-les antidemocràtiques i se sumaven als qui es queixaven. Avui, mossos i bombers, del bracet, han desallotjat i facilitat la detenció d'antifeixistes catalans a Barcelona. Lògic, els d'ICV, ERC i PSC, han donat el vist-i-plau a les concentracions feixistes, amb responsables coneguts de la mort del Guillem, del Roger de l'Isanta... Curiosament, ICV i ERC es barallen per monopolitzar les iniciatives institucionals sobre la memòria històrica! Quina barra! Per acabar d'arrodonir la jornada, l'espanyola de la Pajín, ens fa una defensa de les forces armades -garants de la unitat de l'España de les autonmies dels constitucionalistes- que deixa clar qui són els sociates als Països Catalans i la vergonya que fan els qui s'hi alien.
La imatge ens situa. Comunidades autónomas. (I fixeu-vos amb Ceuta i Melilla, illes!)
A voltes, sembla que criticar els partits catalanistes del Principat sigui un exerci pervers, retòric, amb voluntat d'afeblir o de sembrar la zitzània. Quan, des d'aquest mateix blog, he mostrat la més profunda discrepància amb alguna força política amb façana catalanista, sigui autonomista o independentista, com ara ERC, CiU, PSM, ICV..., entre alguns comentaris i algunes reflexions pròpies, m'ha quedat algun dubte sobre la seva oportunitat o si aquesta és la via. Encara recordo un sopar a Prats de Lluçanès, després d'un acte amb en Toni Strubell, que persones properes al grup Free catalonia, independentistes inqüestionables, algú em recriminava la meva queixa, crítica, desqualificació de la línia d'ERC pel fet de ser una posició que afeblia, i que calia ser positiu. Altres vegades, davant arguments en aquest sentit, he defensat que les opinions no es poden basar en apriorismes, manies o obsessions, i que la política no és una declaració de principis, sinó que la línia es mostra amb els fets, per la qual cosa, algú pot dir que és independentista però la seva política no ser-ho, fet pel qual és pel que cal criticar-la. Avui, 9 d'Octubre, diada nacional tan nacional com l'11 de Setembre, he fet un repàs pels webs d'ERC, CDC, ICV, PSM i he constatat un cop més que aquestes forces polítiques ni són nacionals ni fan política nacional, o sigui, només serveixen a l'estructura autonomista de l'Estat, mals els pesi a alguns. Ni una línia, ni un blog intern, ni una convocatòria..., ni una referència! a la diada nacional al País Valencià. Per tant, quan l'11 de Setembre o el 31 de Desembre aquestes formacions parlen o parlin de diada nacional, ja sabrem que volen dir regional, autonòmica. I així, anar fent. No és estrany que acceptin negociar estatuts i finançaments i altres vergonyants opcions espanyolistes. Si algú encara en tenia dubtes, per assolir la independència no tenim camins a les institucions regionals. Cal construir-los de nou i fer-ho tots a la una.
El proper divendres 3 d'octubre un membre de la Plataforma NO a la MAT i de Maulets Osona està citat a declarar al jujtat d'instrucció número 1 de Vic, acusat d'uns suposats danys a les obres de la MAT. Continuem denunciant la lentitud de la justícia respecte a un projecte de molt dubtosa legalitat, per la seva manca d'estudi d'impacte ambiental, pel frau de llei en la tramitació d'un projecte fragmentat quan és un projecte unitari de caràcter transfronterer i l'evident atac contra el nostre territori, la nostra cultura, la nostra economia i la salut del nostre poble. Tot i els milers d'al·legacions presentades i les denúncies al Tribunal Suprem veiem que sense encara obtenir cap resposta, tenim la comarca d'Osona sembrada per immenses torres de ferro. En canvi, no tenen cap mena d'escrúpols a l'hora de criminalitzar el moviment per la defensa del territori. I en aquest cas, la justícia va a una velocitat molt diferent, des del juliol, dos membres de la plataforma contra la MAT han estat citats a declarar ja (primer en Nil i ara en Xevi) sota acusacions de dubtosa veracitat i provitat. Denunciem també la clara aposta de l'Estat espanyol i la Generalitat de Catalunya pels interessos d'una empresa privada com REE posant al seu servei el seu aparell polític, econòmic, jurídic i repressiu. És per això que convoquem el proper dijous, a les 8 del vespre, a una concentració a la plaça del Pes, de Vic, en la que hi haurà diversos parlaments de suport a les persones encausades i de denúncia de la MAT. Alhora, convoquem també a una concentració de suport davant el jutjat d'instrucció número 1 de Vic en suport a en Xevi, que hi serà declarant., el divendres, dia 3, a 1/4 d 10 del matí. Un cop finalitzada la declaració es realitzarà una roda de premsa per aclarir totes les qüestions judicials entorn el cas.