Bé,
doncs, sembla ser que aviat deixarem de veure TV3. El PP ha proposat
i el PSOE ha executat. Res de nou que no haguérem conegut ja
d'aquests dos que són corda i poal del mateix pou. Tan
culpable és del tancament el PP com el PSOE, tan culpables són
Montilla i Clos com Camps i la seua tropa d'acabacases. ¿Caldrà
recordar encara que el PSOE va crear Canal 9 contra TV3? ¿Caldrà
recordar que l'actual model de programació de Canal 9, espanyolitzant i
xabacà (valga la redundància), és continuïtat dels temps de Fabregat,
mà dreta de Joan Lerma i perseguidor de paraules per massa catalanes i
botxí de tota la plantilla d'assessors lingüístics?
Qui ho havia
de dir que malgrat la gruixuda pàtina d'espanyolització
que li han posat el PSC i companyia a TV3 encara haurem de plànyer que ens
la prohibesquen. És clar que, tot i els farbalans i la montera
torera amb que l'han transvestida, encara
hi ha molta diferència entre TV3 i tota l'autèntica i genuïna espanyoleria audiovisual,
cadenes de la progressia hispànica incloses, i molta més diferència amb les televisions de
dictadura bananera que són Canal 9 i IB3, fel·latio
permanent i descarada als interessos del PP.
En
fi, Montilla president amb el suport d'ERC i així li ho paga,
i al País València, si la cosa reïx, el Compromís
farà president de la Generalitat Joan I. Pla. ¿Algú,
d'aquesta tropa de cagandanes del PSOE, és capaç de fer
un gest de coratge, per no dir de dignitat? Perquè si
l'alternativa al PP són aquestes mostres de “mare em
cague!”, per no dir d' “¡España Una!”, que es
quede la cosa com està: amb una mica de sort ells entre ells
es mataran, sobretot ara que diuen la cotització de la rajola
decau i hi haurà menys botí per repartir-se. Qui sap si la nostra
esperança no és el 7è de Cavalleria del PSOE (la cabra de la Legión no
és espècie equina), sinó la mateixa cobdícia sense límits que acabarà
provocant orgies de cabinalisme entre la tripulació sempre afamegada
del PP.
Després de la manifestació del passat dissabte a Madrid, crec que hem de considerar una sèrie d'aspectes de la nostra realitat política de forma urgent i conseqüent. Per una banda, l'esmentada manifestació va ser un clar acte d'afirmació de la nació espanyola, capitalitzat per un partit, el PP, però que no deixava dubtes que el nacionalisme i la seva voluntat de sobirania existeixen. En aquest cas a Espanya. Per tant, qualsevol declaració contra el nacionalisme català, basc, gallec, canari... no només no té cap raó, sinó que caldria començar a exigir que els tribunals corresponens prenguin cartes en el tema i que s'exigeixi respecte per a les altres opcions nacionalistes. En segon lloc, caldria exigir a tots els poders polítics, espanyols o no, que iniciïn un procés de reforma constitucional immediata, d'ofici, per garantir la igualtat de condicions i el dret a la separació de totes les nacions actualment a l'Estat espanyol. En tercer lloc, demanar als polítics que gestionen i justifiquen les comunitats autònomes afectades per límits nacionals que es ressituïn o que pleguin. Com diu avui, Vicent Partal a Vilaweb, ha arribat l'hora de la independència. S'ha acabat el temps de les autonomies i els romanços. El PSOE ha demostrat la seva opció espanyola sense embuts ni dubtes ni eufemismes, i ara el PP ens ha acabat de situar. Per tant, deixem-nos de més ximpleries, de pèrdues de temps, de revolts que només ens allarguen l'agonia i anem directe al gra: o Espanya -i França- o els Països Catalans. Si som una nació, exercim com a tal. Deixem de parlar del millor president espanyol i anem a buscar el pitjor primer president -o presidenta- de la nació catalana. Deixem de gestionar autonomies i comencem a governar la nació. Per començar, una bona lectura Independència! I una bona proposta: Ara, independència. Emplaçament al conjunt de la nació.
La Costera, la Valldigna, la Safor, Osona, la Garrotxa, el Rosselló... són algunes de les comarques d'aquest país que estan directament afectades per la decisió de les elèctriques, els grups empresarials i, òbviament, els seus escolanets, els estats espanyol i francès de seguir amb l'actual model d'acumulació per a ells i de destrucció i injustícia per a la resta. Juguen amb allò de l'apagada si no es fa el que ells volen. Però sabem que el problema és un altre. I té solució: deixar de créixer -de fer créixer els seus beneficis- i reduir el consum. Redistribuir la riquesa, els recursos i la capacitat de decidir. Per això, davant dels defensors descarats de la MAT, però també dels que ja han dit que sí però busquen fórmules per fer menys dura la posició -ERC, ICV/EUIA/EU, BLOCs...- ens hem de posicionar dràsticament a favor d'un model equilibrat i just. Ens hem de manifestar intransigents contra la MAT!
Avui, l'assemblea d'Osona de Maulets inicia una campanya per denunciar l'estat en què es troben les adoberies de Vic i el perill que la seva degradació permeti que siguin aterrades i s'hi pugui especular, com està passant en la major part del terreny que actualment està inclòs en el terme de la ciutat. L'assemblea osonenca de l'organització juvenil independentista Maulets ha preparat una ambiciosa campanya de denúncia i per salvar aquests emblemàtics edificis, proposant un seguit d'idees per refer el barri i no perdre la memòria. Em sembla significatiu que hagi de ser una organització juvenil qui assumeixi aquest repte i emplaci l'ajuntament i els partits que hi són entaforats a qüestionar la línia d'actuació del consistori vigatà. Fa poc, els Maulets d'Osona ja van presentar una interessantíssima exposició sobre la febre constructora -que no constructiva!- que pateix la capital osonenca. A continuació podeu llegir el manifest que han elaborat per a aquesta campanya.
Si la candidata socialista al govern de l'Estat francès defensa la independència del Quebec, vol dir que està a favor del dret a l'autodeterminació, per tant, estarà a favor de la independència dels Països Catalans, d'Euskal Herria, de Còrsega, d'Occitània, de Bretanya... Si la candidata socialista al govern de l'Estat francès és molt amiga del Zapatero, podem pensar que ja ens està entabanant perquè a la Catalunya nord la votem i després... botifarra! En qualsevol cas, de cara al món, ja ens va bé que digui en veu alta que el Quebec té dret a decidir i a ser independent. Després de les eleccions -sempre després, res de xecs en blanc a la metròpoli imperial-, i si guanya, preparem la gran campanya per assolir el reconeixement de la nació catalana per part de l'Estat francès.
aleix |
Llambordes |
dissabte, 30 de desembre de 2006 | 03:21h
Circulant per les darreres novetats dels blogs he ensopegat amb el del Pere Vilarrasa i, en ell, hi he trobat l'enllaç per a l'article publicat ahir, a l'Avui, per Joan Solà, "Plantem cara". El Pere el recomana, jo també. Però no únicament la lectura, sinó l'assumpció de les seves propostes. Plantem cara! Per la normalització de la nostra llengua nacional! Visca la terra, mori el mal govern!
aleix |
Llambordes |
dijous, 14 de desembre de 2006 | 12:34h
El Punt ens donà, ahir, la mesura de totes les coses. Ja era hora! A la pàgina 5 de la seva edició Barcelona, obria amb un titular que fa referència a la llei "Milà" i a crear un mercat estable de pisos socials. Amb aquesta notícia com a marc, n'introdueix una altra del tot necessària. Es veu una fotografia d'una protesta contra l'especulació, el mercantilisme i la destrucció de l'entorn, amb una colla de gent, amb pancartes, penjats d'alt d'una tanca publicitària de "Metròpolis Barcelona. El projecte comú", i a baix donant suport i fent propaganda de l'acció. El titular no té desperdici: "Protesta antisistema a la plaça Catalunya", de Barcelona. Dins de la breu notícia a què fa referència aquest titular, parla de la composició d'aquest grup "antisistema": mig centenar de membres de plataformes populars d'Esplugues de Llobregat, Viladecans, el Prat, Gavà i el barri de Sants, de Barcelona.
Aquests darrers dies, m'he fixat d'una manera especial en una expressió que fa temps que va martellejant el meu cervell: el món econòmic. No he hagut de donar massa voltes per saber a què fa referència el periodista que escriu en un mitjà com "Dossier econòmic", al corresponsal de TV3 que explica els resultats de les eleccions a Veneçuela, el presentador del Telenotícies del mateix canal quan parla de dades de beneficis bancaris o de la construcció, el dirigent d'ERC, PP, CiU o PSC-PSOE quan es fa el simpàtic davant els mitjans de comunicació o en un esmorzar-conferència davant de grups d'empresaris, o, fins i tot, el dirigent de la UGT o de CCOO quan s'adreça a la premsa o als delegats sindicals. Sempre parlen del mateix. El món econòmic és sinònim d'empreses de la costrucció, multinacionals, bancs, indústria farmacèutica, companyies d'energia, grans superfícies, multinacionals amb format cooperatiu, indústria militar, inversors turístics o empreses de capital risc o sector informàtic o empreses que controlen els grans mitjans de comunicació... O sigui, els pocs que en el món remenen tots els beneficis. Els que tenen com a projecte comú el mercat global, la globalització. Són els representants d'un "món" que governa els estats i els grans organismes internacionals. Al seu si hi ha diferències sobre com exercir el control i garantir millor els beneficis, però cap sobre el tipus de relacions econòmiques que s'hi han d'establir. Uns estarien permanentment amb un discurs guerrer, d'altres prefereixen intentar convèncer els més escèptics sobre la bondat de la seva opció, i deixar per a una situació extrema el recurs més guerrer. En qualsevol cas, són la minoria que exclou la majoria de la humanitat -aquí hi torbareu una interessantíssima dada-. Són els qui volen fer desaparèixer les cultures, les llengües i les diferències per mor de fer el mercat més ampli, posant com a límit d'uniformització allò que cal mantenir per a fer contents els turistes -autèntic exèrcit de voluntaris colonitzadors-. Potser és per això, entre submissió i convenciment, que els presentadors i corresponsals de qualsevol tele, ràdio o diari de casa nostra -i també de casa dels veïns-, que feien aquell posat i aquella cara de pomes agres quan havien de donar les dades -i la notícia- de la victòria d'Hugo Chávez a les derreres eleccions: havia guanyat al representant del "món econòmic"! Increïble! Insuportabe! Què dirà el senyor, els senyors, els patrons!?
Ja ha passat el dia de la Constitució espanyola. La Constitució de la imposició. La Constitució que, segons Montilla, "ens dóna l'autonomia", com si això fos un objectiu nacional! La Constitució que ens esquartera com a nació i que imposa símbols i llengües als Països Catalans. La imposició que constitucionalitza el cop d'estat militar... Un dia en què alguns sectors n'han denunciat aquests aspectes. Un dia en què molta gent n'ha viscut indiferent. Una commemoració, però, molt i molt important perquè harmonitza la voluntat estatal d'impedir el dret a decidir a les nacions empresonades al seu si. La imatge del president Montilla a la recepció oficial a Madrid n'és una bona prova. De cara a l'any constitucional que tenim davant, crec que estaria bé començar una campanya de mobilització i organització socials per reclamar un calendari laboral propi -si som una nació!- que tingui en compte de no celebrar el 12 d'octubre o el 6 de desembre, per exemple, i que estableixi el 24 de Juny com a festa nacional dels Països Catalans, juntament amb les festes "regionals" de l'11 de Setembre, el 25 d'Abril, el 7 de Novembre o el 31 de Desembre. Els respectius governs "autonòmics" haurien de tenir constància d'aquesta voluntat i començar a fer possible el nostre dret a decidir, també, les festes.
aleix |
Llambordes |
diumenge, 3 de desembre de 2006 | 23:44h
Aquests darrers dies he tingut la sort de recuperar un espai poc conreat en els últims temps i que trobava a faltar cada cop més. Dijous passat vaig tenir el privilegi d'assistir a una conferència de gran interès, actualitat i sentit de futur -o de necessària esperança-. El filòsof, professor universitari, militant comunista i gran humanista italià, Toni Negri, participava en un seminari coordinat pel professor Terricabres, a la Universitat de Girona. Ho va fer amb una conferència titulada "Neoconservadurisme, Unilateralisme i Multilateralisme". No entraré a parlar dels continguts de fons, espero poder-ho fer més endavant, però sí del sentit bàsic del seu plantejament, teòric, sobre l'evolució, la lluita de poder i els moviments dins l'estat capitalista. El mestre Negri ens plantejà, des d'una perspectiva teòrica, gens exempta de passió, com amb la victòria dels EUA sobre la URSS en la seva particular confrontació per hegemonitzar el món capitalista, des del capitalisme, el món quedà en mans d'un unilateralisme que ha fet que qualsevol perspectiva se situés exclusivament en la lògica ianqui. Negri, aquí, afirma que l'unilateralisme USA ha patit un cop d'estat intern per part del neoconservadurisme, ben identificat amb la imatge i amb el gabinet Bush, però que aquest es troba amb un greu problema d'aplicació al món -Iraq, Afganistan...- i que, actualment, el capitalisme es planteja una nova forma de dominació basada en diferents centres, repartits pel planeta que garanteixin la primacia capitalista: el multilateralisme. Òbviament, hi ha molt més a dir, a reflexionar, a matisar, a afegir, a discutir... El cert és que el capitalisme domina i ho vol seguir fent. Antonio Negri, l'inspirador d'un marxisme allunyat dels tòpics, de l'estatisme, de l'economicisme i del sectarisme; víctima d'una de les més grans conspiracions polítiques de la Itàlia contemporània i del conjunt d'Europa; exiliat, empresonat, humiliat, és avui encara una de les més clares i profundes veus per als qui creiem que un altre món -o millor dit, que recuperar el nostre món- és possible. Amb 73 anys, ens planteja alternatives des dels seus llibres, les seves aportacions a la lluita i a l'organització democràtica. Sentir-lo, veure'l, però també analitzar i discutir els seus plantejaments, han estat aquests dies una font reoberta a la inspiració i a l'esperança. Ara fa una estona, Negri apareixia a l'interessantíssim programa "Voces contra la globalización. ¿Otro mundo es posible?", que emet la 2 de TVE. I ho feia enmig d'una bona tria de gent d'arreu amb coses a dir sobre el consum, el capitalisme, la distribució de la riquesa, les causes de la pobresa, la destrucció de les produccions autòctones, el cinisme de la indústria multinacional i la misèria dels polítics -i la seva supeditació al poder econòmic-. Una nova i necessària reflexió sobre el principal problema de la humanitat: la conversió dels ciutadans en consumidors. Superar aquesta situació i transformar-la és necessari, però, a més, com diu Negri, encara és possible, avui més que mai.
aleix |
Llambordes |
divendres, 24 de novembre de 2006 | 01:16h
Crec que amb la investidura del nou president de la Generalitat d'amunt i el seu govern d'Entesa entre ERC, ICV i PSC entrem en una etapa política de gran importància per al país. Per una banda, ens trobem amb un realitat progressivament més i més desnacionalitzada. Ningú planteja polítiques per al conjunt de la nació, per als Països Catalans. És com si a Portugal, els del nord es desentenguessin des del centre, dels del sud o de la part insular del país. D'entrada, ningú entén que el govern portuguès, amb més o menys encert i equitat, faci política per a un trosset del país. Aquí sí. Aquí hem d'entendre-ho, donar-ho per bo i fer com si no passés res. O sigui, aquí acceptem que se'ns desmembri la nació donat que és Espanya qui talla el bacallà. I França. Una nació ben curiosa. La mostra de tot això, un cop més, la tenim amb la campanya de l'estatut de Catalunya, amb les eleccions al Parlament de Catalunya i amb les propostes per al nou govern de Catalunya. Els Països Catalans, per als polítics, periodistes, analistes, planificadors, etcètera, de Catalunya, no existeixen. A les Illes i al País Valencià, igual. -I ara que no em vingui cap savi dient-me que a Catalunya les coses són diferents. Aquí som els pitjors, sense cap dubte-. L'ACAdèmia Valenciana de la Llengua edita el seu "diccionari normatiu". Qui n'ha parlat a Catalunya? Quins polítics han pres posicions? Qui se n'ha queixat? Aquí no hi ha política nacional des de cap perspectiva. I tot això què implica i implicarà?
aleix |
Llambordes |
diumenge, 24 de setembre de 2006 | 20:07h
La CAL, la Coordinadora d'Associacions per la Llengua, ens torna a mostrar el camí a seguir en la lluita necessària, imprescindible en defensa de la nostra llengua i en la superació de l'actual situació de fragmentació, substitució i desvalorització en què ens trobem en el conjunt dels Països Catalans. En aquesta notícia que recull avui Vilaweb s'hi plantegen les raons de la campanya iniciada per la CAL per aconseguir que la cultura catalana, la que es fa en català, als Països Catalans o allà on sigui, representi realment aquesta cultura i no qualsevol altra, tot i que al govern de la Generalitat de Catalunya, als de la resta dels Països Catalans i al govern espanyol no és qualsevol altra la que volen que hi siga: ells només volen que hi siga l'espanyola. Com molt bé es diu des de la CAL -en la presentació, ahir, d'aquesta campanya- si del que es tracta és d'enviar gent que viu a Catalunya (!) i que escrigui, per què no s'envia la gent escriu en anglès, en àrab, en gallec, en italià o en rus? O en qualsevol de les prop de 300 llengües pròpies de la ciutadania -amb papers o no- que hi ha en aquesta "comunidad autonoma"? Doncs per una raó ben senzilla, perquè del que es tracta és d'espanyolitzar, de seguir espanyolitzant. No hi ha res més. A més, tindrien un problema, si hi anessin els representants que toca, també hi haurien d'incloure escriptores o escriptors d'Inca, de Fraga o d'Ontinyent, per dir alguna cosa. I és clar, això ja seria massa. Crec que estaria molt bé que des dels blogs de Vilaweb i des d'altres àmbits comunicatius -blogs, ràdios, televisions, premsa escrita, webs...- ens afegíssim a aquesta campanya, fent apunts, articles i col·locant en lloc visible el logo de la campanya de la CAL, aquest que il·lustra aquesta entrada. Seria una bona manera de posar al descobert els compromisos de cadascú.
aleix |
Llambordes |
dimarts, 19 de setembre de 2006 | 23:51h
I cal que sigui en català pels milers d'arguments que ja sabem i que no cal repetir. Però és que no estem parlant d'un cas en què el pregoner o la pregonera pugui ser d'un lloc amb una llengua diferent, i que per l'extraordinària importància del personatge i del seu discurs hàgim de proposar-li que discursegi i que ho faci substituint els naturals pregoners barcelonins, no. Simplement és un episodi més de la dinàmica de susbtitució i d'imposició de l'espanyolisme i de la pràctica domesticada del catalanisme. En un blog on es parlava d'aquest tema, un comentarista es queixava de les crítiques al Jordi Portabella, d'ERC, pel que algú anomena passivitat davant del fet, i demanava si és que hom vol provocar una crisi al tripartit municipal amb les eleccions tan a prop. Aquest és el problema. Les eleccions estan per damunt de les posicions polítiques, les cadires immobilitzen aquells que haurien d'actuar. ERC a l'ajuntament de Barcelona he declarat que algú ha confós cosmopolitisme amb espanyolisme, i ja està. No ha dit res més. Si ens movem no aniran bé les eleccions? O sigui que hem de moure'ns només pel vot i així retindrem la cadira i estarem quatre anys més esperant renovar el seti, no fent política de veritat. Amb què es diferencia, doncs, ERC de CiU? Jo, des d'aquí, proposo a tots els regidors i a les regidores de l'ajuntament de Barcelona que tinguin un mínim de dignitat nacional, que anunciïn la seva oposició al pregó, que deixin clar que no hi aniran i que demanin el boicot ciutadà a l'acte. Segurament, la Lindo ens obsequiarà amb alguna frase en català, alguna salutació i alguna brometa regional, així ens acabarà de manegar.
aleix |
Llambordes |
dilluns, 18 de setembre de 2006 | 01:08h
Per sort, Ken Loach acumula una llarga trajectòria com a director, amb importants reconeixements en forma de guardons en prestigiosos certàmens, fins i tot en alguns d'aquells on la discrepància sempre és a la part exterior de la porta del local o la seu de l'organisme on es "couen" els veredictes. Dic això, perquè ja ens coneixem i tots sabem que quan algú, en veu alta, defensa la solidaritat, la lluita per la justícia social i qüestiona qui encobreix els que remenen les cireres, automàticament se li entortolliguen al coll els Sintes o li cauen al damunt els Sostres. Per sort, doncs, les lloances que pugui fer jo a l'obra de Loach no són més que comentaris que se sumen als que ja han fet aquells que suposadament en saben, per damunt de sentiments i idealismes que tant cansen als nostres cosmopolites, ciutadans del món o moderns il·lustrats -deixant de banda, espanyolistes militants, fatxes pseudoreciclats o empedreïts defensors de l'ordre en la majoria de les seves variacions-. Ahir, dissabte, vam anar a veure la darrera pel·lícula de Loach, al cinema Nou, de Vic (Osona). Una pel·lícula excepcional. Una duríssima i, alhora, extremadament sensible obra mestra sobre un moment clau en la història d'Irlanda. El naixement de l'IRA, la lluita per fer fora els ocupants anglesos i recuperar la sobirania, la proclamació de la independència dels comtats del sud i la instal·lació de la dependència en els del nord.
Després de la manifestació del passat dissabte a Madrid, crec que hem de considerar una sèrie d'aspectes de la nostra realitat política de forma urgent i conseqüent.
La Costera, la Valldigna, la Safor, Osona, la Garrotxa, el Rosselló... són algunes de les comarques d'aquest país que estan directament afectades per la decisió de les elèctriques, els grups empresarials i, òbviament, els seus escolanets, els estats espanyol i francès de seguir amb l'actual model d'acumulació per a ells i de destrucció i injustícia per a la resta.
Avui, l'assemblea d'Osona de Maulets inicia una campanya per denunciar l'estat en què es troben les adoberies de Vic i el perill que la seva degradació permeti que siguin aterrades i s'hi pugui especular, com està passant en la major part del terreny que actualment està inclòs en el terme de la ciutat.
No us perdeu aquest 
El Punt ens donà, ahir, la mesura de totes les coses. Ja era hora!
Aquests darrers dies, m'he fixat d'una manera especial en una expressió que fa temps que va martellejant el meu cervell: el món econòmic.
Ja ha passat el dia de la Constitució espanyola. La Constitució de la imposició. La Constitució que, segons Montilla, "ens dóna l'autonomia", com si això fos un objectiu nacional! La Constitució que ens esquartera com a nació i que imposa símbols i llengües als Països Catalans. La imposició que constitucionalitza el cop d'estat militar...
Aquests darrers dies he tingut la sort de recuperar un espai poc conreat en els últims temps i que trobava a faltar cada cop més. Dijous passat vaig tenir el privilegi d'assistir a una conferència de gran interès, actualitat i sentit de futur -o de necessària esperança-. El filòsof, professor universitari, militant comunista i gran humanista italià, Toni Negri, participava en un seminari coordinat pel professor Terricabres, a la Universitat de Girona. Ho va fer amb una conferència titulada "Neoconservadurisme, Unilateralisme i Multilateralisme". No entraré a parlar dels continguts de fons, espero poder-ho fer més endavant, però sí del sentit bàsic del seu plantejament, teòric, sobre l'evolució, la lluita de poder i els moviments dins l'estat capitalista.
Crec que amb la investidura del nou president de la Generalitat d'amunt i el seu govern d'Entesa entre ERC, ICV i PSC entrem en una etapa política de gran importància per al país. 
La CAL, la Coordinadora d'Associacions per la Llengua, ens torna a mostrar el camí a seguir en la lluita necessària, imprescindible en defensa de la nostra llengua i en la superació de l'actual situació de fragmentació, substitució i desvalorització en què ens trobem en el conjunt dels Països Catalans.
