Aquest acudit me'l va explicar personalment Josep Palau i Fabre al pati del Museu Marès en un dels actes de la Setmana de la Poesia de Barcelona 2004. Jo li acabava de dir que tot just acabava d'aterrar de l'Argentina i ell em va explicar el que segueix:
Ara que visc dins la tranquil·litat bucòlica de Collsuspina, em ve de gust recordar la memòria de la meva antiga llar d'indústria recuperant un conte que vaig escriure en el seu dia per a la Lidia i la Irma... Basat en una història real...
KAFKA
La va descobrir la
Lidia, un vespre, mentre miraven la tele, una merda de pel·lícula en un dels
canal de cable on no hi feien mai res de bo. La Lidia havia anat a rentar-se
les dents, fastiguejada, i en tornar del lavabo va anunciar que hi tenien una
cuca gegantina.
-Mata-la! –va
ordenar immediatament l’Irma, fent una ganyota d’angúnia.
-Jo l’he de matar?
–va protestar la Lidia.
-Jo sóc
artropofòbica! –es va excusar l’Irma.
-I què? –va
respondre la Lidia-. Anirem les TRES al lavabo i acabarem amb ella.
Però l’Irma es va
excusar dient que havia d’estudiar i es va tancar a l’habitació amb els peus
damunt el llit. La Glòria i la Lidia, soles davant el perill, es van quedar una
estona al menjador mentre discutien l’estratègia. No va ser fàcil. La Lidia sostenia
que la millor manera era esclafar-la amb una bota. La Glòria defensava la
tàctica de l’aspiradora, que tants bons resultats li havia donat contra les
aranyes mutants de l’àtic on havia viscut en el passat.
Avui veureu i sentireu recitar en directe en Josep Palau i Fabre. Concretament, el sentireu recitar el seu poema "La Sabata" en el exprograma de BTV, "Saló de lectura". Aquest poema, escrit el 21 de març de 1943, és un dels més simbòlics de Palau i la reacció que va provocar entre els "intel·lectuals" del moment li va portar molts maldecaps. Ens ho explica el propi Palau:<<La sabata és, de tots els meus poemes, aquell que va ser més, durant els anys 40, pedra d'escàndol. Considero que és el poema que, involuntàriament - perquè aquest és involuntari, del tot involuntari -, trenca amb el noucentisme. I aquesta ruptura amb el noucentisme em va significar dintre dels elements, inclus catalans, una marginació bastant marcada durant els anys 40>>. Gaudiu-ne.
aniol |
Carta a... |
dimecres, 16 de juliol de 2008 | 14:30h
En
Ronaldo de Assis Moreira, “Ronaldinho”, se’ns en va. Era la crònica d’una
despedida anunciada. Personalment se me’n va un ídol irrepetible, un artista,
un mag, un jugador d’aquells que t’aixeca de la cadira, pel qual val la pena
pagar una entrada per anar al futbol. A continuació una carta oberta ( i de
despedida) per a un crack, per al cinquè blaugrana que ha canviat l’esdevenidor
d’aquest club tan especial com és el FC Barcelona: Samitier, Kubala, Cruyff,
Diego Armando Maradona...i Ronaldinho Gauxu.
No tenia ni idea qui era aquest castellà perseguit. Però avui l’he vist. Corria carrer avall perseguit per una tropa de barrufets amb barretina vermella: catalans repressors, he pensat. I com que no m’agrada que ningú abusi de ningú, sobretot si són més, he decidit baixar a veure si em calia donar-li una mà.
Però he fet tard. El castellà perseguit havia ensopegat amb la seva pròpia prepotència, cosa que li ha causat un trau al front, i l’ha obligat a anar a la farmàcia de la cantonada, en recerca de mercromina i esparadrap. Abans, però, d’entrar-hi, s’ha aturat a la porta desconcertat perquè al rètol de l’establiment hi deia farmàcia, així, amb un accent posat del revés, cosa que feia dubtar molt. Ha estat quan jo l’he atrapat. Ha entrat a dintre i jo rere seu, disposada a col•laborar en allò que fes falta.
“És que a mi tot aquest rotllo de Lourdes,
què vols que et digui...”. Aquesta és una frase que apareix en un moment
determinat de la novel·la Les senyoretes
de Lourdes de Pep Coll. És una frase que resumeix la meva recança davant la
idea de començar aquest llibre. Però no sé a on vaig llegir una ressenya on es
parlava que Pep Coll havia assolit una gran maduresa narrativa (o alguna cosa
semblant) amb Les senyoretes de Lourdes,
obra que va guanyar el Premi Sant Jordi 2007. Això em va atraure cap al llibre
amb la voluntat de descobrir un nou narrador vencent el “rotllo” de Lourdes. I
la veritat és que és un gran llibre aquesta biografia novel·lada sobre
Bernadette Soubirous, la nena visionària “responsable” de tot el maremàgnum que
significa avui dia el Santuari de la Mare de Déu de Lourdes.
La resposta la té
el senyor Sushei Yamada, un japonès que s’ha proposat demostrar que es pot
viatjar utilitzant com a carburant oli de cuina o industrial usat, que va
demanant pels restaurants i les cases d’allà on s’atura i ell mateix converteix
en biodièsel amb un aparell que du al maleter del cotxe i que genera 40 litres al dia.
Condueix un
Toyota Land Cruiser normal i corrent, sense cap trucatge especial del motor. Amb
això, en Yamada vol demostrar que és possible una font alternativa d’energia –
que a més a més, en aquest cas, té l’immens valor afegit de reciclar oli usat,
un producte de rebuig altament contaminant. Esperem que això faci obrir els
ulls a més d’un i tanqui la boca a totes les veus contràries al biodièsel pel
tema de la pujada del preu dels cereals (que a més a més és mentida. Els
cereals pugen per culpa de l’especulació i del mercat de futurs,aquesta mena de “matrix” borsària que hauria
d’estar prohibida).
Un gran visca
pel senyor Yamada i per tota la gent amb iniciativa que treballa per a fer un món
millor!
I a veure si els
polítics comencen a fer alguna cosa útil per aquest planeta d’una vegada.
El PP d’Alacant
vota en contra que Franco no sigui fill predilecte
El PP alacantí
revoca una moció per retirar el nomenament de fill adoptiu i predilecte de la
demarcació d’Alacant a Francisco Franco
El Partit Popular
d’Alacant va revocar ahir al ple de la Diputació una moció socialista que volia
retirar el nomenament de fill adoptiu i predilecte de la demarcació d’Alacant a
Francisco Franco.
El Partit Popular
considera que, segons la Diputació, els nomenaments honorífics són de caràcter
vitalici i que per tant “no se li pot treure cap distinció” al dictador.
Aquest és un
manifest contra una de les formes més absurdes de malbaratament, consumisme
inconscient i estupidesa occidental: el paper de regal. Digue’m no a aquest
símbol de la societat consumista sense raó,el gastar perquè sí i sense necessitat. Si la gràcia és que la persona
no vegi el que hi ha i s’endugui la sorpresa en obrir-ho – trencant un paper
que es llença immediatament (amb sort al contenidor blau)- es pot fer servir,
perfectament, un diari d’ahir, el correu comercial o el fulletó de les ofertes
del Lidl. Quina necessitat hi ha de paper de colors – en la majoria dels casos
de gust dubtós?- CAP. És un atemptat ecològic de primera, un malbaratament de
recursos indecent en estat pur i dur.
Reciclem paper vell
i siguem creatius, i serà més divertit i gratificant que el paper del Corte
Inglés, que és mera propaganda, o papers horrorosos comprats al basar xinès de
la cantonada.
No hi ha res en
aquest món que justifiqui el paper de regal, RES. I si la persona que rep un
regal embolicat amb paper de diari o del Mediamarkt ho considera indigne per
qualsevol motiu (que no podrà ser més que absurd, ridícul i fruit de l’educació
més superficial i pija) és que no es mereix que li facin un regal, simplement. Adheriu-vos a la
campanya contra el paper de regal. No em digueu que la Indústria del paper de
regal genera llocs de treball; que és bo per a l’economia i que un boicot és
perjudicial, etc, la típica cançoneta política per a justificar tota la merda
que ens empassem a diari. Que fabriquin llibretes!
De la mateixa
manera que diem No a les bosses de plàstic d’un sol ús, DIGUEU NO AL PAPER DE
REGAL. Reconeixeu l’absurditat d’un producte així, que tan sols la seva
existència ens hauria d’avergonyir, perquè no diu res de bo de la societat que
el fomenta – la societat de la superficialitat i el malbaratament.
El 2 de desembre de 1947 Josep Palau i Fabre va viure una de les experiències més importants i torbadores de la seva vida. Va conèixer Antonin Artaud al sanatori d'Yvry sur Seine. Va ser una relació dura i difícil que va durar fins a la mort del poeta francès el 1948. Ara que fa quatre mesos de la mort de Palau, repassarem la intensa i estranya relació entre Palau i Antonin Artaud.
Enric Casasses és un poeta insusbtituïble en llengua catalana. Té un domini de la llengua i uns registres lingüístics que el fan absolutament únic. L'any 1997 Casasses editava a l'editorial Container el seu llibre Uh, un llibre que consta d'un sol poema: Uh, poema d'alta velocitat. És un poema de 9.072 versos, però cada pàgina es pot prendre com un poema independent. Doncs bé, al principi del poema, o bé el primer poema, trobem una autèntica profecia relacionada amb el president del FC Barcelona que ara està patint un procés de moció de censura. Casasses, pròfetic. (Desconec si li agrada el futbol, fins i tot afirmaria que no). Voleu saber de què es tracta? Seguiu llegint...
La comarca d’Osona està d’enhorabona! Em sorprèn que no hagi sortit cap veí a serrar les torres de la MAT amb una radial (perquè la meitat de la comarca s’està plantejant fer-ho i seriosament). No tan sols la nostra meravellosa Generalitat ha decidit construir una monstruositat de línia elèctrica que a França anirà soterrada –però aquí som tan especials que ens dediquem a destrossar el territori-; no tan sols han decidit construir una autovia de sis carrils entre Sant Feliu i Centelles que arrasarà sense miraments una zona de bosc insubstituïble. Per si no en tenien prou amb això i haver de comprar l’aigua envasada perquè tots els aqüífers estan contaminats amb purins (gràcies, en part, a una manca de legislació, investigació i interès per part d’aquests meravellosos polítics nostres de buscar alternatives com l’aprofitament de la merda de porc per a fer combustible per a les mateixes granges de porcs –una alternativa al gasoil), la última genial i brillant idea de l’alcalde de Centelles -Miquel Arisa, un home que en quinze anys ha estat incapaç de fer ni una zona verda per al poble- és construir un AEROPORT al municipi. Sí, sí, en aquesta vil•la de 6.900 habitants (suposo que en l’espai que els quedi entre l’autovia i la MAT; això sí, deixant un racó per a una petroquímica, 15.000 molins eòlics, una incineradora i un parell de transvasaments, imagino).
Segons el senyor Arisa, tot i que el poble no necessita l’aeroport (ui, sort que ens ho diu, eh?), sí que té la capacitat de liderar un projecte d’aquestes característiques. El més divertit del cas és que l’aeroport, com el mateix alcalde reconeix, s’hauria d’ubicar en un municipi de l’Alt Congost, ja que Centelles ha quedat descartat perquè no compleix els requisits necessaris! O sigui que el paio s’ofereix per a un projecte i NI TAN SOLS POT FER-LO! Fantàstic, oi?
Això em recorda un cas d’un poble d’Espanya – no recordo quin- que l’alcalde el va oferir com a cementiri nuclear del país; Va haver de fugir per cames.
Si voleu llegir sobre aquestes i altres meravelloses coses: http://www.osona.com
Acabo de llegir l'editorial que va escriureJoachim
Hunold, director general d’ Air Berlin, gràcies al veí blocaire Josep J.Rosselló que el té penjat al seu bloc De Mallorca estant.
Al principi m'he rigut i al final reconec que es passa tres pobles.
A tot això la primera resposta oficial d'Air Berlin va ser que feien broma.
Ara ja hi ja allaus de correus electrònics i Plataforma per la Llengua anuncia una querella contra Air Berlin.
Tot això està molt bé...
Però...
Per què no fem exactament el mateix en direcció al País Valencià? Per què no hi ha allaus de correus electrònics contra el genocidi que allà es practica contra la llengua catalana? Sabeu que els poders judicials valencians estan a punt de sentenciar (tallar-li el coll) les emissions en català a tot el País?
sergi borges
AH! M'oblidava. Escric aquesta opinió en aquests temps foscos i funestos que ens ha tocat viure on sembla que els privilegis del primer món trontollen i arriben a la seva fi. Tot sembla assegurar que la humanitat del primer món ha estirat més el braç que la màniga.
Per començar, no és
que els transportistes tinguin tot el dret del món a protestar pel preu dels
carburants; és que gairebé hi estan obligats, no tan sols ells; tothom!!! La
gentdel món s’hauria d’alçar en bloc
amb les eines de segar a la mà i les torxes enceses per assaltar el castell
dels senyors de les petrolieres i procedir a un linxament públic, al més pur
estil tradicional de protesta (vegeu si no qualsevol llibre d’història per a
trobar alguns exemples: la revolució francesa, la russa, la dels Segadors, la
remença... etc). És així com es fan les coses a la societat humana.
Què dimonis són els
estromatòlits? Us preguntareu. I per què els dedico un article al bloc?
Els estromatòlits
són uns cianobacteris que s’alimenten de llum solar. I què? Això no té res
d’extraordinari. Fa dos bilions d’anys eren la forma de vida dominant al
planeta. I què? També ho van ser els rèptils en el seu moment...
Per què, doncs, he
triat homenatjar aquesta simple forma de vida primigènia en particular, entre
totes les possibles? Per pur frikisme, efectivament. I perquè s’ho mereixen.
Tota era
arriba a la seva fi, com els imperis, tard o d’hora. Aquesta setmana acomiadem
el nostre piset del carrer Indústria de Barcelona en la més absoluta
indigència.
El 23 de maig de 1985 - avui fa just 23 anys - Josep Palau i Fabre escrivia el seu article "Una ocasió perduda" que apareix en el volum II de les seva Obra Literària Completa, concretament en les seves memòries intitulades "El monstre". La primera notícia que vaig tenir de Josep Palau i Fabre va ser la de ferm activista en la recuperació de la llengua i la cultura catalanes. Aquest llarg i extens article així ho demostra.
A pròposit de la recent erupció del volcà Chaltén, ubicat a la Patagonia, concretament a la província del Chubut (Argentina), però dins els límits territorials de Xile, us penjo un video sobre volcans en erupció. El volcà Chaltén portava més de 100 anys apagat i de sobte ha entrat en erupció d'una manera violenta. Els veïns del poble de Chaltén han estat evacuats i molts s'han hagut de refugiar en poblacions argentines.
Sempre m'ha fascinat veures imatges de volcans escupint foc, cendra i fum. Són una mica com la vida mateixa; els volcans són l'essència del ying i el yang, la més pura de les belleses al costat de la més ferotge de les destruccions. Fa esgarrifar veure aquestes llengües de foc de quilòmetres i quilòmetres arrassant tot al seu pas. Pero la paradoxa de la bellesa arriba a límits extasiants. Atenció a la música del vídeo.
I per acabar una bajanada: per a mi, hi ha una associació flagrant i indissociable entre un volcà i un gra de pus. Crec que moltes de les reaccions a gran escala del volcà són les mateixes del gra de pus. O no queden uns cràters formidables després de "l'erupció del gra de pus?
Retornaré a la secció dels debats amb un clàssic: gasolina vs dièsel. La raó, simple i senzilla, és que m'he de comprar un cotxe. Marxo de Barcelona, ciutat asfixiant i fagoticida; Cerco la tranquil·litat en un principi a Osona, on els transports públics segueixen la tendència de la Catalunya no metropolitana a ésser en el millor dels casos deficients. I el dilemma que se'm presenta és triar el tipus de combustible. La diferència de preu entre l'un i l'altre és notable i per tant, necessito bones raons i arguments per decidir-me a traspassar la línea dels 11 mil euros en pro del gasoli. En aquest tema he comprovat que tothom té la seva opinió. Què tal si la compartim?
El passat 23 d'abril Josep Palau i Fabre ens deixava. Cada mes aniré descobrint algun escrit, poema, anècdota o història relacionada amb L'Alquimista. I ara que som a l'abril us faig saber que el passat dia 21 hagués estat l'aniversari de Palau i hagués fet 91 anys. Així doncs, dia 21, aniversari, i dia 23, Sant Jordi, avui us deixo amb un poema de Palau molt adient per a aquestes dates.