Aquestes volen ser unes retxes a dos amics, companys de dèries culturals als estimava amb prou força i dels quals servaré sempre un record emocionat. Pens en Miquel Vanrell i en Frances Calvet en aquesta horabaixa cendrosa de març de 2006 mentre repàs els antics retalls de premsa, les fotografies fetes a Menorca amb els amics ja desapareguts i sent, ben fondo, el buit que inexorablement van deixant aquelles persones que hem estimat de debò. Recordar la pintura de Francesc Calvet, la seva manera d'entendre el món i l'art, l'activisme incessant de Miquel Vanrell, en la mateixa línia de Calvet, m'ha fet recordar tot el que s'ha perdut amb la transició, amb els pactes entre el franquisme reciclat i els aspirants als sous i privilegis que comporta la gestió del sistema. [Continuar]
Per Oriol Junqueres, Historiador i Professor de l'UAB
El 7 de novembre de 1879 neix Trotski, un dels artífexs indiscutibles de la Revolució Russa. El mateix dia de l’any 1917, es produeix l’assalt al Palau d’Hivern, símbol del poder absolut dels tsars de totes les Rússies. Sens dubte, el millor regal d’aniversari per aquest líder revolucionari. El món retruny amb el naixement del primer estat socialista de la història.
I Trotski hi juga un paper decisiu, especialment com a cap de l’Exèrcit Roig. De fet, el procés revolucionari tan sols es podrà consolidar després d’una llarga i sagnant guerra civil, on sovint s’haurà d’enfrontar amb enemics molt superiors en nombre i en recursos. Durant tot aquest període, a més del carisma entre els soldats, destaca per la seva constància i per la seva capacitat organitzativa i intel•lectual. I, en aquest sentit, per exemple, insta els escriptors comunistes a estudiar els autors clàssics i molt especialment Dante. El seu prestigi és tan immens que ni tan sols la llosa del silenci i de l’oprobi estalinista ha pogut esborrar-lo de la història. [Continuar]
Manifest en defensa de la llengua pròpia dins els pobles de parla catalana
Advertència:
El manifest que es presenta és una resposta al "Manifiesto por una lengua común" que trobareu al Google, firmat per alguns lletraferits que s’han apuntat també a l’espanyolisme excloent i a l’imperialisme lingüístic, amb arguments als quals se’ls pot donar-la volta i serveixen per la defensa de la nostra llengua.
En general s’ha procurat emprar les mateixes paraules, per tant encara resultarà més clara la contraposició si es llegeixen simultàniament els dos manifests.
Des de fa molts anys hi ha prou raons per preocupar-se dins el nostres pobles per la situació general i institucional de la llengua catalana, la única llengua històrica i pròpia dels ciutadans dels països de parla catalana, on, a més, tothom parla també el castellà. És clar, no es tracta d’un desfici sols cultural – el nostre idioma fa segles que sofreix un assetjament de l’estat espanyol – sinó una inquietud estrictament política: es refereix al seu paper com a llengua principal de comunicació democràtica dins els nostres territoris, així com dels drets educatius i cívics dels qui la tenen com a llengua materna i com un deure de justícia d’aquells que volen conviure dins els territoris de parla catalana, tenint-la com a vincle preferent d’expressió, comprensió i comunicació, també com una mostra de respecte a la cultura que els ha acollit.
Com a punt de partida, establirem una sèrie de premisses: [Continuar]
L'art implicat! La política feta només per a servir el poble, mai per cobrar bons sous i fruir dels privilegis que comporta la gestió del sistema. La festa dels al·lots de les escoles des Castell participant en les activitats lúdiques organitzades pels grups del moviment per la pau als quals donaven suport Miquel Vanrell i Francesc Calvet! Que lluny eren aquelles actuacions plenes de riquesa creativa i d'imaginació desbordant de la concepció de l'art com un simple producte de mercat, de l'artista al servei de galeries i especuladors sense escrúpols, d'una concepció estantissa de la pintura i l'escultura enfocada solament envers un consum passiu de l'obra pictòrica o escultòrica. Com se'n reia Francesc Calvet de les trampes ordides pels comerciants de l'art, com sabia sortir de tota mena de paranys, amb l'agilitat i la vivor d'un guerriller del Vietnam en temps de la invasió ianqui o d'un combatent de la resistència contra el hitlerisme. Calvet colpejava en el moment i l'instant que menys s'ho esperaven els agents de la superstructura mercantil de l'art integrat. [Continuar]
No fa gaire parlàvem del paper encoratjador de Joan F. López Casasnovas en referència a qui signa aquest article. L 'article que serví per a animar-me novament en un moment especialment complicat de crisi personal i literària va ser un treball dedicat a Miguel Delibes i a l'obra El hereje. Aquest article sortí publicat en El Mundo-El Día de Baleares (24-IX-99). A part de comentar l'obra de Miguel Delibes, Joan F. Casasnovas parlava de la memòria històrica, de la lluita per la llibertat, dels meus darrers llibres, els mateixos que havien estat silenciats pel comissariat neoparanoucentista; analitzava l'obra de Carme Riera, de Bernanos... [Continuar]
L'OEC de seguida (llevat alguns sectors interns que hi veien certs aspectes "positius") es va mobilitzar contra el Pacte social de la Moncloa en defensa aferrissada dels interessos de la classe obrera i sectors populars. D'ençà de la mort del dictador la situació política s'havia agreujat enormement. No sols existien (i de forma permanent) les mobilitzacions dels treballadors; Euskadi, Catalunya, Galícia, bullien d'efervescència nacionalista, republicana i anticentralista. El pla imperialista-burgès de "renovar alguna cosa per a no modificar res del franquisme" estava en perill si no es "domesticava la classe obrera i els pobles de l'Estat", com diu Agustín Moreno, de CC.OO., en el llibre (De los Pactos de la Moncloa al AES) que hem comentat en el capítol anterior. [Continuar]
El 25 d'octubre de 1977 era signat a Madrid el Pacte social de la Moncloa. Els màxims responsables polítics de portar endavant uns acords tan contraris als interessos dels treballadors són: Adolfo Suárez, Felipe González, Joan Reventós, Josep Maria Triginer, Manuel Fraga, Enrique Tierno Galván, Juan Ajuriaguerra, Miquel Roca, Leopoldo Calvo Sotelo y Santiago Carrillo.
El llibre De los pactos de la Moncloa al AES, editat el gener de 1989 per la Confederación Sindical de CC.OO. (Secretaría de Formación y Cultura), conté un pròleg ben aclaridor del que significaren els Pactes de la Moncloa per al moviment obrer i sectors populars. Tengueu en compte que aquesta autocrítica radical no la fa cap "esquerranista", cap "trotsquista" o "maoista". Ben al contrari, està escrita (octubre de 1988) per un dels responsables màxims de CC.OO -en aquell temps, secretari d'Acció Sindical. Un home, suposam, que en el seu moment blasmà contra els "perillosos esquerranistes" que llavors criticàrem l'endarreriment que significaven els Pactes amb el Govern de la dreta i la patronal. Ara, constatant l'abisme d'abjecció, de misèria, de retall de prestacions socials, d'atac als interessos més vitals de la classe obrera de tots els pobles de l'Estat, Agustín Moreno, un dels antics responsables de portar aquesta nefasta política a la pràctica escriu, fent seves les conclusions d'una anàlisi publicada a Monthly Review l'any 1977:
"Los Pactos de la Moncloa fueron los de mayor contenido doctrinal y repercusión pública y política. Constituyeron un amplio repertorio de medidas de política económica y social tendentes a neutralizar la crisis y los desequilibrios tradicionales. De ahí que combinasen medidas coyunturales y estructurales" (pàg, 12 del llibre esmentat). [Continuar]
Però avui dia ja hi ha poca gent que es deixi enganyar en referència als problemes existents en alguns dels nostres premis literaris. Hom ja coneix a la perfecció, per exemple, els motius pels quals, a vegades, un premi queda declarat desert. No valen aquelles antigues excuses parlant de "la manca de qualitat de les obres presentades al cuncurs". La gent ja sap l'origen de totes aquests xirimandangues. L'enveja entre escriptors, les baralles entre clans i camarilles, el control de molts premis per part de determinades editorials, tot plegat fa que poca gent cregui en els comuniscats comunicats oficials d'aquell o aquest jurat. Però... què s'esdevé sovint vegada quan un jurat declara desert un guardó literari? En no poder guardonar l'endollat de torn, el que no volen tampoc és donar uns diners i un prestigi a un company del gremi. La majoria aclaparadora dels jurats sol estar formada també per escriptors, molts dels quals especialitzats en la "vigilància" de la "competència". Aquests escriptors són prou intel·ligents per a saber el que significa per a un altre autor que al compte corrent de l'escriptor arribin de cop i volta un parell de milers d'euros. L'enveja, com hem escrit una mica més am unt, la ràbia desfermada, els encega fins al súmmum del súmmum: encegats, s'estimen més que els diners del premi no ajudin un altre autor que, evidentment, el podria deixar en evidència amb la qualitat de la seva obra. I, tothom ho sap, uns milers d'euros signifiquen la possibilitat de "comprar temps lliure", és a dir, hores per anar bastint amb tranquil·litat noves obres literàries. [Continuar]
A mitjans dels anys vuitanta m'encarregava de la secció d'entrevistes que apareixia en el suplement de cultura d'un diari de Ciutat També en vaig fer molets per a la revista de l'Obra Cultural Balear, El Mirall. Entre els escriptors ja desapareguts i que vaig entrevistar a mitjans dels anys vuitanta record Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Montserrat Roig, Josep M. Palau i Camps, Jaume Fuster, Joan Brossa... Potser mai no podré agrair com pertoca el favor que em feren els responsables d'aquell suplement de cultura quan em digueren que havia d'encarregar-me de la secció d'entrevistes amb els escriptors catalans. Si un universitari que estudia literatura catalana sovint no té la possibilitat de parlar, conèixer, intercanviar punts d'opinió amb els escriptors que estudia en els llibres, jo vaig tenir la immensa sort de tenir aquest contacte amb personalitats de la talla humana dels citats, i tants d'altres. Parlar dels orígens de la seva vocació literària, de les obres autors i esdeveniments polítics que els havien condicionat en la seva dedicació a la literatura, va ser un dels plaers més importants, com a experiència d'escriptor, que mai no he tengut. Si la vida no fos tan curta i no se'ns esmicolàs entre els dits amb la implacable meticulositat dels rellotges potser seria oportú recuperar aquelles entrevistes i mirar de fer-ne un recull. [Continuar]
Quan, cap a primer de maig d’enguany, la portaveu del GOB Margalida Ramis anunciava als mitjans de comunicació l’oposició del grup ecologista a la llei d’habitatge de Jaume Carbonero encara no sabíem la relació entre els projectes desenvolupistes del conseller i el promotor Vicenç Grande. Aleshores el GOB ja va posar el dit a la nafra amb el seu comunicat de 30 d'abril, un comunicat que podeu trobar al web dels ecologistes i que comença amb les frases: "El GOB demana que es resolgui l’accés a l’habitatge amb el que hi ha construït. No cal construir més! El GOB qüestiona el vertader objectiu de la llei Carbonero". Tot ben clar i escrit amb lletres grosses. Però encara no relacionàvem la famosa construcció d´habitatge en sòl rústic (una llei ben absurda que va haver de ser aturada i reformada a iniciativa del Bloc, UM, Eivissa pel Canvi, el PP i finalment pel mateix PSOE) amb els negocis de construcció i promoció immobiliària de Grande. [Continuar]
Les ciutats imaginades, com abans El cant de la sibil·la, Temps moderns: homenatge al cinema o Calendaris de sal són part, els fonaments essencials, del mur que, per a servar il·lusions i bellesa, esperances i promeses, els juraments que mai no hem volgut trair, hem anat bastint al llarg dels anys. Fonaments de la resistència com abans havien estat els poemaris Les Plèiades, Els poemes de l'horabaixa, Llibre de Pregàries, Tatuatges, El cicle dels insectes, Planisferi de mars i distàncies o Un violí en el crepuscle.
Finalment ens adonam que hem viscut per a salvaguardar les dèbils empremtes de la nostra fugissera presència sobre la terra. "Et record a Saqqarà / caminant descalça / sobre l'arena del desert que ha envaït els antics temples, / les tombes excavades en la roca calcària.". O, com escrivim en el poema "Intuint la mar al fons dels teus ulls": "Caminar senzillament a l'atzar intuint la mar al fons dels teus ulls. / No saber res de les hores quan ens aturam sota els xiprers / i et veig el pit tremolant sota la camisa humida per la suada.". [Continuar]
La publicació de Notícies d’enlloc, el Premi de Lletres 1987, un guardó convocat a iniciativa de Pau Taura i el Gremi de Llibreters, significà molt per a qui escriu aquestes retxes. I més si teníem en compte la composició del jurat. Un jurat que era format per persones tan estimades com Josep M. Llompart de la Peña, Pau Faner, Francisco Díaz de Castro i Jaume Adrover.
Cap a mitjans dels anys vuitanta, la situació personal i col·lectiva per a aquells i aquelles que ens entestàvem a lluitar per les idees republicanes, socialistes i d’autodeterminació no ens era gaire favorable. Malgrat que en aquella època el control de clans i camarilles, d’empreses editorials damunt els premis literaris i pàgines de cultura de diaris i revistes no era tan ferotge ni vergonyós com en l’actualitat. L’escriptor català que escrivís obres de qualitat encara podia concursar amb certes possibilitats de guanyar. Aleshores encara estàvem convençuts que la majoria de jurats llegien les obres presentades i després del debat pertinent es lliuraven els guardons sense gaire pressions extraliteràries. Ens referim a pressions editorials o de clans i camarilles. Era evident que alguns premis dels considerats que "consagren" ja començaven a ser manipulats pel comissariat neoparanoucentista, per alguns intel·lectuals que, a recer del poder institucional, ja s’havien situat a la vora de qui pagava, de qui comandava, dels partits que governaven conselleries de cultura i mitjans de comunicació. Així i tot, les coses en el camp literari eren més "normals", o almanco nosaltres ho volíem creure i, a poc a poc, amb els problemes acostumats –però mai tan accentuats com en el present-- podíem anar publicant moltes de les obres de teatre, poesia i narrativa bastides en temps de la transició i començaments dels anys vuitanta. [Continuar]
A poc a poc ens anam apropant a la seixentena d'anys. És el moment de recordar amics, els llibres publicats, la feina cultural en les revistes i suplements de cultura. Les inoblidables xerrades politico-culturals amb tants companys, molts dels quals desapareguts i altres, sortosament!, encara produint la seva obra per a enriquir la nostra cultura, sempre en situació crítica davant el poder omnímode dels imperis.
En la seva concepció i realització pràctica, les pàgines de cultura en les quals vaig col·laborar a mitjans dels anys vuitanta no diferien gaire de les que havíem portat endavant a finals dels anys seixanta amb l'amic Frederic Suau, el fundador de la històrica llibreria L'Ull de Vidre, en el carrer de Sant Sebastià de Palma. De la importància de les activitats culturals realitzades a L'Ull de Vidre, presentacions, conferències, exposicions, rupturistes amb el conformisme cultural dominant a l'illa a començaments dels setanta i en les quals vaig participar des dels seus començaments n'he parlat en el meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). També eren molt semblants, amb les normals diferències a causa de la diversitat de col·laboradors que hi participaven, a les del Diario de Mallorca que dirigia el periodista Xim Rada i en les quals vaig participar activament des de començaments dels anys setanta. En la d'aquests suplements culturals sempre hi hagué un component, diríem-ne, antropològic, del fet cultural. Qui sap si era una manera, potser una mica instintiva, però pràctica i eficient, de defugir cert elitisme pansit, herència de l'Escola Mallorquina i d'uns escriptors massa sovint aferrats a velles i periclitades concepcions clericals, aristocràtico-decadents. Concepcions que, com en el cas dels germans Villalonga, Lorenzo i Miguel, arribaren fins a una activa militància falangista contra l'esquerra i el catalanisme a les Illes. Les concepcions més vitalistes i apropades a la realitat d'un Joan Alcover no havien estat mai tengudes en compte pel nucli més ferreny de molts desenfeinats dedicats a l'escriptura. No en parlem de l'herència autènticament innovadora, vital, compromesa i rupturista de bon de veres d'un Gabriel Alomar o un Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Aquesta darrera herència només començà a congriar-se en l'obra d'escriptors com Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Blai Bonet o Miquel Àngel Riera, per posar uns exemples clars i llampants. És a través de la catarsi efectuada per aquests grans "dissidents" de l'Escola Mallorquina com les generacions d'escriptors de les Illes que van sorgir a partir de finals dels seixanta i començaments dels setanta queden lligats al millor de la nostra tradició poètica. [Continuar]
És molt complicat a aquestes alçades de la nostra vida esbrinar l'any, el moment exacte que vaig entrar en contacte amb el poeta i investigador Ferran Lupescu. Record que va ser, si la memòria n'enganya, a mitjans dels anys vuitanta quan, amb altres companys del ram de la ploma i una munió de polítics i investigadors que no havien pujat al carro de la postmodernitat, portàvem endavant un suplement de cultura en un diari de Ciutat. Era una època fosca. La reforma del règim s'havia anat consolidant i els oportunistes que en temps de la transició havien abandonat qualsevol idea de canvi social començaven a fruir intensament dels bons sous i tota mena de privilegis que el sistema oferia als seus gestors. La "memòria històrica", avui tan lloada per aquells que oblidaren i atacaren l'esforç de generacions i generacions de republicans i militants nacionalistes, era considera quelcom de nostàlgics i "extremistes radicals". El que privava era el "consens" amb el franquisme reciclat. L'oblit dels fets més destacats del moviment obrer i popular, de la lluita de les nacions oprimides de l'estat, era a l'odre del dia, presentat com a exemple de seny i "lucidesa política". Els partits i organitzacions de l'esquerra revolucionària havien estat blasmats com a "organitzacions de quatre folls il·luminats" que "no tocaven de peus a terra". Els cínics i menfotistes, tota la colla de vividors del romanço que, juntament amb els hereus del franquisme, hem vist engreixar, satisfets, durant aquest darrer quart de segle, vinclaven l'esquena davant la patronal, els borbons i l'imperialisme mundial. [Continuar]
Mallorca 2006. El mestratge intel·ligent de Josep M. Llompart fa temps que desaparegué d'aquestes contrades. Un personal gens subtil i sovint d'un provat sectarisme prova de substituir-lo. Malauradament aquell home, la seva manera d'entendre la necessària construcció dels nostres fonaments culturals, no ha trobat substitut. És un petit exemple del que enyoram, dels buits que sentim dins nostre, de la nostàlgia que a vegades plana damunt el nostre esperit. No és estrany que pugnem amb totes les nostres forces per a deixar constància dels instants de plenitud que hem viscut en l'adolescència i joventut. Si abans ho hem fet en escrits en forma d'assaig o de memòries, també hem volgut conrear la forma poètica, la més apropiada per a deixar constància de la nostàlgia, els sentiments més profunds. Quina força evocadora la del verb ben trobat, la de la metàfora ben cisellada, la del vers amb les paraules justes i mesurades per a parlar de l'amor, de la vida que va passant, el paisatge, la lluita dels homes, l'esperança en un món més just i solidari! Això és el que ens seduïa i ens sedueix en el moment de posar-nos a la tasca de recuperar les efímeres, però sòlides emocions del passat. [Continuar]
