antoni.vives |
dimarts, 18 de novembre de 2008 | 11:23h
Des de fa un certs temps hi ha un lloc a la xarxa anomenat "Germinans Germinabit" que es dedica a insultar i a vexar la jerarquia catòlica catalana, i a totes les persones de bona fe que no tenen la seva visió tancada, integrista i destructiva dels que ha de ser la nostra Església i el missatge de Crist entre els homes.
Ho fan de la manera més trista, parapetant-se darrera de pseudònims, darrera de identitats falses; insultant i injuriant persones com el Cardenal Martínez Sistach, i d'ell en avall, bisbes, rectors de seminaris, pares abats, periodistes i seglars compromesos amb el missatge de Crist i amb el país.
Disparen amb covardia contra tots els qui no son com ells, contra tots els qui no pensen com ells. S'inscriuen així en la millor tradició de l'Espanya tancada, integrista, de règim, absolutista i preconciliar, contra la que tants espanyols i tants catalans van lluitar. La seva bel·ligerància es correspon amb la font equivocada de la que han begut, i amb l'odi del fals evangeli que miren d'escriure.
Fa uns dies vaig veure com un dels membres més coneguts d'aquest grup, d'aquesta mena de secta estranya que de mica en mica es dóna a conèixer, penjava del meu bloc informacions diverses. Sembla que podria ser aquesta persona qui hi ha darrera de tant de mal, de tanta perversió, de tant de servei al missatge contrari a l'Evangeli.
Cal que els qui amb totes les dificultats mirem de seguir el missatge de Crist, els qui mirem d'estar al servei de l'Evangeli, col·laborant amb els nostres pastors, treballant pel país, seguint les disposicions del Concili, preguem per ells, els veiem com a germans descarriats, com a pobres homes que necessiten compassió i comprensió. I cal que actuem amb serenitat de cor i de cap per evitar que el mal s'estengui. Si no ho fem, ells mateixos es cremaran en les cendres del foc que han volgut encendre.
antoni.vives |
dimarts, 11 de novembre de 2008 | 22:17h
Avui, en una cte molt emotiu, hem celebrat els 90 anys de l'armistici de la Gran Guerra (1914 -1918). Ho hem fet al cementiri de Montjuïc, davant del monument dels morts per França, per la Llibertat i per la Justícia. Hi han estat presents les associacions d'ex-combatents francesos, descendents de la divisió del General Leclerc, farcida de soldats republicans espanyols i catalans que entraren a París l'any 1944; la cònsol genral d'Alemanya, el de França i alumnes i directors dels liceus francesos i alemnays, així com d'escoles catalanes. Els infants han llegit textos commemoratius de la presència de voluntaris catalans lluitant per una Europa més digna, més atenta a les llibertats col·lectives i individuals. Els cònsols han fet parlaments sobre el significat d'un acte com aquest, que es feia amb tanta solemnitat per primer cop a Barcelona. Hi han sonat tots els himnes nacionals dels presents amb el colofó lògic de l'himne dels voluntaris catalans i de tots nosaltres: els Segadors.
L'acte ha estat un èxit, que esperem anar repetint cada any. No estic gens d'acord amb els qui practiquen l'exercici de l'oblit respecte tot el que fa referència a la guerra. Qui vulgui saber per què val la pena Europa, que vagi a un cementiri de Normandia. Qui vulgui saber per què val la pena lluitar per la llibertat, que pugi a la cota 705 de la serra de Pàndols. Treballàvem l'acte amb el meu company Jaume Ciurana i ens emocionàven en trobar testimonis de la generositat de tants catalans disposats a donar la vida per l'ideal d'un país i d'uns homes més lliures. M'agradaria compartir amb vosaltres l'emoció d'un record que s'ha de fer present a les nostres vides com el testimoni dels sentit de la nostra feina, de la nostra fe de cada dia.
antoni.vives |
dimarts, 4 de novembre de 2008 | 22:04h
El xoc financer d'aquests darrers mesos sembla tapar un xoc encara més important al nostre país: el xoc que pateixen alguns sectors productius poc competitius. Aquests sectors, sobretot el de la construcció, arrosseguen problemes de fa temps. Ja l'any 2004 el saló Meeting Point organitzà un simposi sobre els límits del creixement, i sobre els probles estructurals del sector. La memòria és curta i el cop de titular encara ens la limita més, però val la pena recordar que de fa molts mesos, anys, que sabem que no estem fent el que cal per sobreposar-nos a moments complicats com els actuals.
Competitivitat i productivitat són dos elements clau per reeixir en el món modern. Els darrers treballs de l'Institut Ignasi Villalonga d'Economia i Empresa demostren que les empreses de l'EURAM que se'n surten són les intensives en valor afegit, les de més capacitat exportadora, les que més inverteixen en recerca i desenvolupament. Caldria comptar amb una súperestructura administartiva a nivell de Països Catalans que contribuís a la competència cooperativa, a la col·laboració per lluitar en mercats més grans, a la generació d'atracció de talent per incrementar el valor del que produïm als nostres Països.
El nostre xoc de competitivitat posa de manifest les febleses estructurals del nostre sistema político-econòmic, de la nostra estructura productiva i de les dependències tòxiques de mercats basats en l'imperi de la plusvàlua a qualsevol preu. Cal extraure'n lliçons i actuar de seguida. Cal no confondre actuar amb acomiadar treballadors. Aquests són les víctimes d'un sistema malalt, i per tant els que mereixen la màxima protecció.
antoni.vives |
dilluns, 3 de novembre de 2008 | 23:17h
Més enllà de les meves preferències per aquest o per aquell candidat a la presidència dels Estats Units d'Amèrica, trobo que aquest cop se n'està fent un gra massa de tot plegat: corresponsals a dojo, polítics enviats a "prendre nota" del que s'hi fa, programes especials, blocs dels polítics enviats especials, esmorzars electorals, nits electorals als hotels de Barcelona i per acabar-ho d'amanir el gran fresc d'Obama al moll de les foques del Fòrum (llegiu-me si us ve de gust al Dossier Econòmic d'aquesta setmana).
Hi ha massa espectacle electoral, massa show business polític en la manera com estem tractant la cosa des d'aquí. I en el fons hi ha molt poc aprofundiment, molt poca capacitat per explicar allò que els sobre-entesos que exportem de Catalunya a Amèrica ens tapen i no ens deixen veure el que es mou en el fons de tot plegat.
La Diana Negre ens ho explicava no fa gaire temps a uns quants privilegiats que hi vam poder dinar: no hi ha res més ridícul que un europeu fent l'hermenèutica nordamericana en clau... europea. Els Estats Units són massa grans i complicats per pelar-ho tot amb un comentari de tertulià caigut de no se sap quin avió. Potser ven audiència, però no ven informació. Passa el mateix amb els qui s'hi desplacen per prendre'n nota. Farien millor de confessar el que a mi si que m'agradaria fer: una mica de turisme, farcit amb el millor espectacle polític del món.
De moment ens consolem amb algun capítiol de "The West Wing", imaginant que el nostre país madura com el seu.
antoni.vives |
dijous, 23 d'octubre de 2008 | 10:30h
Vaig conèixer Bjarke Ingels la setmana passada a Malmo, on vam coincidir com a conferenciants convidats a la sessió d'enguany de Design Boost. Ell, Jeffrey Inaba, John Manoocheri, Kristina Borjesson i alguns altres vam treballar durant tres dies conceptes relacionats amb la ciutat, la sostenibilitat, la política i el disseny.
No van passar tres dies que en Barke Ingels, el meu company de fatigues Joan Anton Sanchez de Juan i jo compartiem sopar aquí a Barcelona per seguir parlant de ciutat, de qualitat de vida, d'identitat, de projectes per ara i per al dia de demà. Val la pena que cerqueu a internet els contactes sobre en Bjarke i els noms que us he dit més amunt. Veureu el que es mou i es cou pel món, i veureu que cal que deixem de mirar-nos el melic.
Ahir a la nit Bjarke va rebre el premi a un dels millors arquitectes del món pel seu projecte de casa-muntanya. Quan aquí hi ha gent que s'enlluerna provincianament pels "edificis núvia", a d'altres llocs fan feina.
antoni.vives |
diumenge, 5 d'octubre de 2008 | 18:13h
He conegut personalment el bisbe Joan Carrera de pocs anys ençà. L'he tractat gràcies als meus amics i companysinfatigables de tota mena d'accions Ignasi Garcia i Marcel Joan. D'un parell d'anys ençà el bon bisbe Joan va acceptar ser el consiliari de la seu barcelonina de la Fundació Centessimus Annus. Però per a mi el bisbe Carrera és un home de pesnament i d'acció. Cal haver-lo llegit de mica en mica, cal haver-lo paït per comprendre'n la magnitud. Seguint el que n'explica Albert Manent, Joan Carrera és el pensador catòlic i cristià més important del nostre país des del bisbe Torras i Bages. No és cap exageració: en Carrera desenvolupa un pensament propi, autòcton i cosmopolita alhora (com són tots els sistemes que valen la pena).
Cal llegir amb calma "Del Post-Concili al Post-Progressisme" per comprendre el moment actual del país, i d'Europa per extensió. Cal llegir amb més calma els darrers articles del bisbe publicats a Catalunya Cristiana sobre el canonge Cardó. De fet aquests cinc articles han esdevingut un veritable testament teològic, ideològic i nacional.
En un acte de la JNC de fa molt pocs dies a Nou Barris, amb gairebé un centenar de joves patriotes, vaig demanar si ningú sabia qui era Carles Cardó. Un sol noi va saber respondre. Els altres van quedar assedegats de coneixement, i van quedar impressionats del que els vaig llegir del bisbe Carrera. Entre el sentimentalisme patriòtic i l'ideologisme buit, l'espai que construiexien homes com el bisbe Joan, baules necessàries d'una tradició que es projecta cap al futur, han de ser recuperades sense falta.
Caldrà lluitar contra el prejudici i contra la temptació del derrotisme, per fer nostre el llegat optimista i carregat de fe del bisbe Joan Carrera, el mestratge de qui ha de donar fruit en els cors d'aquells que, com els nois i noies de la JNC, en sentiran a parlar a través nostre. Ells en són les baules patriòtiques del futur, les que han de fer el país més lliure, més just i més conscient; tal i com el volia el nostre bon pastor Joan Carrera.
antoni.vives |
dimarts, 9 de setembre de 2008 | 17:59h
Tot just tornat de vacances, vull compartir amb vosaltres una coneixença de darrera hora: Peter Englund. Membre de l'Acadèmia Sueca, historiador, filòsof i un dels autors de més èxit de la literatura sueca. La reflexió és breu: què en sabem de la cultura sueca en el nostre país? Què ens n'arriba? I en relació a un país de la potència de Suècia, com ens projectem els catalans i la nostra cultura? Aquest és un dels reptes fonamentals per nosaltres, com ho és també per als suecs. Imagineu-vos la força que ells tenen. Coneixeu la nostra gran feblesa. Els reptes passen per aquí. La resta és perdre el temps, i fer-lo perdre.
antoni.vives |
dissabte, 23 d'agost de 2008 | 06:45h
Us recomano la lectura del darrer llibre de Paul Preston, "Farnco, el gran manipulador", editat per Base. En ell hi seguireu de manera apassionant la construcció del personatge i com s'hi entrelliguen personatge, mite i persona amb la història d'Espanya. Preston va pelant la ceba fins a fer-nos comprendre fins a quin punt la crueldat d'un home i dels seus seqüaços actius i passius ha condicionat el nostre present.
Les conseqüències de la dictadura franquista sobre Catalunya i el conjunt de la cultura catalana haurien de ser objecte d'estudi i sobretot de difusió permanents, no només des del punt de vista dels grans esdeveniments, sinó sobretot des del punt de vista de les petites històries, les que van condicionar tants dies a dia. Tan sols així ens podem anar vacunant del virus de l'oblit, tan perillós, tan propi de països com el nostre. Val a dir que s'ha fet un gran esforç, però encara cal treballar més, ajudar més els historiadors del país, animar-los i donar-los el suport material necessari.
De tots els periodes, tanmateix, n'hi ha un que ens afecta sobremanera que és la de les històries de la Transició als nostres pobles i ciutats. Quants petits manipuladors hi va haver, fills de la crueldat franquista, que ara passen desapercebuts!
antoni.vives |
divendres, 22 d'agost de 2008 | 12:09h
Els grans objectius nacionals haurien de ser compartits pels partits catalans. Això ho diu tothom. El que s'escapa a molta gent, tanmateix, és el que tots plegats entenem per "objectius nacionals". Aquí hi ha l'arrel de tots el problemes als que hem de fer front.
Quan els objectius nacionals no són compartits, quan una gent treballa per la integració definitiva de Catalunya en l'Estat mentre que d'altres treballem per la sortida de Catalunya del mateix estat, aleshores l'instrument grinyola.
Quan la visió és diferent, la missió que tenim a la vida també és diferent. El que cal, doncs, és reconèixer el joc al que juguem tots plegats. Serà més fàcil no gastar els conceptes en va, serà més fàcil vertebrar estratègies d'unitat sobre el que sigui possible anar units. Serà més fàcil començar a pensar en mapes polítics catalans nous, tan necessaris per desbloquejar una situació que les eines polítiques actuals no són capaces de desbloquejar.
En aquests moments és clar com mai el conflicte d'identitats que es dóna al nostre país; un conflicte que cada part alimenta amb estratègies diferents. La unitat dels defensors d'una identitat espanyola que s'imposi definitivament a la catalana és clara en tots el fronts: institucional, cultural, mediàtic... Fins i tot la clarificació del mapa polític espanyol dels darrers anys, amb el camí obert cap el bipartidisme, facilitarà acords de caràcter nacional espanyol. Nosaltres hem de començar un camí que ens permeti fer-hi front amb garanties. De moment l'estratègia unitària és un verbalisme.
antoni.vives |
dimecres, 20 d'agost de 2008 | 11:34h
El túnel del TGV, el que ha de passar a tocar de la Sagrada Família, ha estat concebut per polítics i per enginyers espanyols, atenent a interessos de Madrid, en funció de calendaris aliens als interessos catalans. Els col·laboracionistes locals, actuen amb diligència i deixen fer. Això si, amb arguments pretesament tècnics, amb l'autoritat que els dóna l'autoritarisme, no importa si el consistori hi ha votat en contra en diverses ocasions.
Per això ahir els representants del govern municipal col·laboracionista van supervisar, al mig de l'estiu, mig d'amagat, si les obres espanyoles a Barcelona començaven com els seus amos demanaven. N'hem de prendre nota, els hem de tenir molt presents quan haurem de passar comptes a les urnes.
De moment, però, diu que tot plegat no s'acabarà fins d'aquí a quatre anys. Seran més. A ells els és igual, però. Ells en tenen prou amb assure's a la cadira, al preu de la humiliació que calgui.
antoni.vives |
dilluns, 18 d'agost de 2008 | 20:15h
La meva filla Maria, la tercera dels quatre fills que tenim la Laura i jo, va fer la comunió ahir al vespre a la parròquia de Cadaqués, d'on és oriünda la família de la meva dona. Va ser una cerimònia senzilla de cara enfora, sense cap tret especial, més enllà de la referència que en va fer mossèn Jaume Angelats, el nostre rector, però intensa per a tots nosaltres, i sobretot per la nostra filla.
Va ser una comunió a l'ombra de la festivitat de l'Ascenció de Maria, i a l'ombra del Magnificat. Tothom hauria de llegir el Magnificat amb calma, pausadament. Entre el Magnificat i les Benaurances hi ha el resum de l'Evangeli, i també el resum d'un bon programa de vida. No és estrany que Napoleó el prohibís durant el seu regnat, tal i com ens explicava l'altre gran rector de Cadaqués, desaparegut ara farà un any, mossèn Josep Arges.
Mossèn Jaume ens il·lumina amb la seva paraula càlida i centrada de professor de biblística, i de rector de parròquia, que vol dir de persona que és entre nosaltres per escoltar, i per a ser escoltat. Esperem poder-ne gaudir molts anys!
La Maria ha fet una passa més cap a l'edat adulta, però en la innocència de la seva mirada quan va acabar la missa d'ahir, també hi havia un bon resum de la innocència que hem de cercar a l'hora de posar en pràctica el Magníficat de la Mare de Déu.
antoni.vives |
divendres, 15 d'agost de 2008 | 11:45h
Estem ben entretinguts amb la qüestió del finançament, com si tot plegat ens hagués enganxat per sorpresa. Com si els negociadors i els qui van pensar en el procés en general mai no haguessin avaluat la possibilitat que passés el que està passant. Suposem que va ser així, que ningú no podia preveure que els espanyols farien el que fan en aquests moments. Suposem que els catalans prevèiem que la nostra força negociadora els faria agenollar. Suposem el que suposem, però, el que cal és pensar en el dia després de la sentència del constitucional, en el dia després de les votacions als pressupostos generals de l'Estat, en el dia després d'un possible acord de finançament que en cap cas no serà el que Catalunya necessita per tirar endavant.
El que tenim a les mans, doncs, és el plet nacional de Catalunya; és a dir, tenim el que hem tingut sempre a les mans: el ser o no ser. Amb una Espanya desacomplexada i tàctiques antigues, el futur no és prou clar. És cert que un "plante" del president Montilla canviaria el panorama polític català i espanyol de manera sobtada. Seria un bloqueig històric, un bloqueig que Catalunya mai no ha exercit fins ara des de la Transició. Aquesta seria una tàctica nova al servei d'una estratègia nacional també renovada, en tant que els espais de l'autonomisme i de l'independentisme s'anirien aclarint. Falta veure si per fi el coratge intel·ligent entra a la caixa d'eines de la política nacional. Avui l'estratègia no pot passar per convertir una tàctica negociadora amb tocs d'electoralisme (les eleccions són relativament a prop) en una estratègia nacional que ens asseguri la pervivència com a nació. Aquesta és, per a mi, la qüestió sobre la que caldria estar treballant.
antoni.vives |
dimarts, 12 d'agost de 2008 | 00:14h
Els límits del finançament són els límits de l'autonomisme. Sigui quin sigui l'acord final, amb consens o sense entre les forces majoritàries a Catalunya, votant o no els pressupostos generals de l'Estat, l'autonomisme s'ha acabat. Cap de les seves derivades actuals no serveix. Ara és el moment de reflexionar i de comrpendre que el camí que cal obrir passa tan sols per la separació de l'Estat, per constituir-ne un altre. Els qui s'encallen amb el finançament acabaran esdevenint col·laboracionistes d'una estructuctura estatal que dóna suport als qui, en el conflicte nacional al que estem abocats, dónen suport a la nació aliena. Cal negociar amb l'horitzó posat al lloc que cal. Altrament serem nosaltres mateixos els que acabem baixant el llistó.
Un espai per als qui creiem que l'esperit del Concili Vaticà II és viu al si de l'Església, pels qui defensem una Església catalana oberta, lliure, democràtica i fonamentalment evangèlica!
