Han frustrat la celebració d'una cimera sobre habitatge a Barcelona, i ho han fet a costa de la imatge de la ciutat. De tot plegat el pitjor per a mi és la manera com això s'ha produit, com s'han rifat la Casa Gran.
Vull dir que una decisió d'aquesta mena hauria d'haver estat intervinguda per l'alcalde, deliberada a la reunió que els membrers del tripartit municipal deuen mantenir tot sovint.
Però al final la decisió es pren en una reunió que diuen que ha estat tècnica però amb presència del regidor responsable de la seguretat de la ciutat i dels caps de la Guàrdia Urbana.
L'alcalde no hi està d'acord, diu. Però el seu regidor si. I el seu partit també. I els seus companys del govern espanyol. Per tant dedueixo que ell també hi està d'acord, digui el que digui.
"Una cimera d'habitatge ara, a Barcelona? Amb el sidral que tenim organitzat al respecte? Fora, home; no patiu que no es notarà!". Èl cas és que se'ls ha acabat la butlla. Tot plegat és un desastre i qui en surt perjudicada de debò és la imatge de la ciutat.
Quan era petit pujava a Miramar amb els pares. Era un lloc agradable. Hi fèiem un refresc i deixavem passar la tarda. Ara el nou Hotel Miramar ha privatitzat de fet aquell racó tan barceloní.
És curiós que els qui l'han manllevat als barcelonins siguin els champions de l'espai públic. Aquesta mena de contraciccions entre el que es predica i el que es fa no és nova en el món del cert progressisme de saló que s'encarna en alguns polítics del país. Tantes vegades paraules com transparència, participació o societat civil han estat esclafades per l'opacitat, l'actuar des del despotisme de la trona o l'ocupar l'àmbit de la societat organitzada, que res ja no ens ve de nou.
Ara s'han carregat Miramar. Potser uns quants turistes més en trauran profit. Jo hauré d'anar amb els meus fills a una altra banda.
El sud de Madrid viu un dels creixements més espectaculars d'Europa. Entre Getafe i Leganés al sudoest de la ciutat, i Vallecas al Sudest; i més al sud, fins arribar a Illescas, ja ben endins de la província de Toledo, les promocions de vivendes, els mars de grues, els moviments de terres no deixen veure l'escàs paisatge que les acull.
Aquest triangle està clivellat, a més, el desenvolupament d'infrastructures viàries més important del continent a hores d'ara. Potser hi hauríem d'afegir la cobertura de la M-30 al centre de Madrid, amb la subsegüent generació de sòl per a habitatges, equipaments i parcs públics, el desenvolupament del Metro, que avança a una gran velocitat, i la connexió de Madrid amb el cinquè cinturó o M-50. Això converteix la capital d'Espanya en una metròpoli hiperconnectada amb la corona formada per Valladolid, Mèrida, Toledo, Ciudad Real, Albacete, València, Saragossa, Burgos; i encara amb Lisboa, Bilbao i la resta d'Europa.
Torno al sud de Madrid: allà s'hi veu la potència d'una economia puixant gràcies a la construcció d'habitatges, d'infrastructures i d'activitat econòmica associada; construcció que atrau tota mena d'immigrants, des de portuguesos que passen la setmana a Espanya i que són tornats al seu país per les mateixes empreses que els contracten, fins a magribins, però sobretot sudamericans que arriben còmodament en avió a Barajas (mentre ens distreuen amb la història dels caiucos). Els pisos que construeixen acabaran pertanyent-los. Les grans entitats financeres que es beneficien d'aquestes operacions donen ales a la borsa en operacions que han fet de Madrid una de les places financeres més importants del continent; i amb la T-4 i l'arribada de tanta gent, ja siguin passavolants rics o immigrants de poca butxaca, la capital, ben construida d'equipaments culturals i de tota mena, torna a fer de capital del món hispànic.
En tot això hi ha uns comparses. Uns veritables comparses. Ho dic sense cap mena d'ironia sino mirnt de ser acurat en el llenguatge. Els comparses som nosaltres. Distrets amb la misèria del 18,8 que ningú no es creu, perquè tothom sap que Catalunya pesa més del 18,8% del PIB espanyol, ens estem empassant la vergonya de fer passar per inversió la rebaixa dels peatges. Cal donar un premi a qui hi va pensar! Aquesta almoina indigna, acompanyada de la compra de vagons, ens la fan passar per inversió convertint l'acord estatutari en una vergonya nacional i en un nou motiu de reflexió. La rebaixa dels peatges no millorarà ni una dècima de punt la nostre economia. Els diners amb els que es pagaran els peatges són nostres, venen del robatori colonial al que ens tenen sotmesos i que utilitzen per fer una Espanya nova de la que definitivament esdevindrem perifèria.
Els espanyols saben com créixer. Jo no hi estic d'acord. Jo crec en un aaltra mena de creixement. Però el model, per ells, és el que es produeix entre Madrid i Toledo. Per nosaltres... les rebaixes. Ni competències blindades, ni exclusives, ni res. Quina candidesa! Quina necessitat de recuperar el tremp intel·lectual! El que ha de combinar la tasca del dia a dia, sense defallir, amb el coratge de dir les coses pel seu nom.
Tornar a Catalunya quan has passat per Leganés uns quants dies, tan embolicada amb discussions sobre plurinacionalitats inviables, tan embolicada amb fer quadrar el resultat del pressupost amb les expectatives generades per tots, fa més aviat llàstima.
Diu aquell que ara és l'hora dels catalans. Déu n'hi do la poca-vergonya. Ara torna a ser l'hora d'organitzar-nos per sortir del forat, per generar els lobbys que necessitem per convertir l'eix mediterrani en un eix de desenvolupament que pugui començar a lluitar amb l'atlàntic; per fer que Barcelona es planti i no consenteixi que se la rifin més.Quan dic Barcelona no penso en una ciutat buida, en un orgull foll, sino en persones amb nom i cognom, en el futur de tots nosaltres i dels nostres fills.
Només una actitud política coratjosa, deslligada del passat, nacionalment sobirana en l'ambició i en els objectius ens pot salvar del camí cap a la derrota. Cada decisió que anem prenent a partir d'ara serà clau pel nostre futur immediat i a llarg. Aneu a fer una passejada entre Madrid i Toledo, i em sembla que em donareu la raó.
Els jutges ja diran el que hagin de dir al respecte. La presumpció d'innocència és un bé bàsic de la nostra societat.
Ara, una cosa és la presumpció d'innocència i l'altre és admetre l'ocultació dels fets per part dels responsables polítics. L'escàndol de la Guàrdia Urbana no és l'escàndol de TOTA la Guàrdia Urbana de Barcelona, sinó el d'unes quantes persones.
El pitjor de tot plegat, el més trist és que els fets hagin prosperat amb un silenci que fa angúnia per part dels qui manen políticament el cos.
Per què el silenci?
Qui hi està implicat políticament?
Qui protegia qui?
Em sembla que els barcelonins tenim dret a saber què i qui hi ha al darrera de tot això, per salut democràtica, per no forçar que més gent senti una terrible fatiga quan sent arlar els servidors de la cosa pública.
Fa un moment que m'han dit que Jordi Portabella ha decidit no anar al pregó de les festes de la Mercè, i no m'ho crec. En Jordi no és un cínic, ell no. No pot ser que fa una setmana decidís votar un alcalde sotmès a les ordres del PSOE, i que ara digui que això no va amb ell. No pot ser que sigui partícep i corresponsable del Govern municipal amb els socialistes i que ara faci veure amb tan poc estil que això no va amb ell. En Jordi mai no ho faria. En Jordi el que faria és votar contra un alcalde sotmès a un partit espanyol. En Jordi el que faria és plegar d'un govern que amaga la cultura catalana perquè li sembla poca cosa. En Jordi no cauria en la gesticulació buida que representa estar a les ordres de l'alcalde i dels regidors que decideixen espanyolitzar Barcelona i després fer veure que no va amb ell. Per valentia i per coherència o plegaria, o donaria la cara. En Jordi no em fallarà!
L'Avui ha estat el "meu" diari des que vaig sortir de casa fa gairebé vint anys. El diari forma part de la nostra quotidianeïtat, ens construeix i ens explica. No crec que valorem prou el que significa comptar amb un mitjà de comunicació nacional com l'Avui. Massa vegades constato que gent del meu entorn, formats i fets com jo en el nacionalisme més militant, estarrufa el nas i pensa que l'Avui hauria de tirar més cap aquí o més cap allà. Jo mateix, en tant que polític de partit, a vegades he tingut la sensació que el "meu" diari no tractava Convergència com es mereix: o no sortíem prou, o no quan a mi em semblava que havíem de ser notícia. Però aquestes són dèries de polític a ple temps. L'Avui i el seu director, en Vicent Sanchís, fan una feina única: la de pensar i explicar el país nacionalment. No és l'únic mitjà de comunicació que ho fa, segur, però el degoteig de cada dia té la virtut de construir un univers que ens defineix de mica en mica. L'Avui és una tribuna única per als nostres escriptors, intel·lectuals, polemistes, periodistes i gent de tota mena. Cal que el valorem com cal, i que valorem la gent que hi treballa.
Una vegada, reunit amb en Pere Calders i d'altres persones prou conegudes, algú, una d'aquestes persones famoses, va dir que l'Avui era poca cosa; aquesta persona, de qui tan sols se'n coneix la seva trajectòria barcelonina, necessitava "alguna cosa més". L'Avui li quedava curt i per això llegia un diari amb seu a Madrid. En Calders li va preguntar per quina universitat nordamericana era doctor. "És que vull que m'expliqueu què és el que em perdo no llegint el vostre diari de províncies; suposo que hi deu haver alguna raó oculta fruit de les vostres recerques". No cal dir que la persona en qüestió, que no tenia ni té cap doctorat per cap universitat, ni americana no catalana, no va respondre.
Ara llegeixo altres diaris, és clar. De tots els Països Catalans i estrangers. Fins i tot algun diari espanyol. I em connecto a internet per baixar-me el que m'interessa. Però l'Avui continua esperant-me a casa cada dia, i tot i haver-lo llegit a la feina de bon matí, encara m'assec una estona a fullejar-lo. No cal militar en els diaris, perquè ja ho fem en el país i alguns fins militem en partits polítics nacionalistes. Però hi ha una mena de polític barceloní, el personatge del que us parlo n'és, que pensa que Catalunya és poca cosa i el món és massa gran; un polític barceloní que es fum dels qui estem subscrits a la catalanitat com a mitjà per accedir a la resta del món. La polèmica del pregó de les festes de la Mercè n'és un exemple perfecte. Si els membres del Tripartit municipal llegíssin l'Avui haurien trobat algú que ens l'hagués fet amb les mateixes garanties que la convidada, com a mínim.
I RECORDEU-HO, LA CULPA DEL QUE PASSA NO ÉS DEL CONVIDAT, SINO DE QUI CONVIDA!!!
Barcelonies és el títol del meu darrer llibre. Però Barcelonies també és una manera de viure la meva ciutat, una manera de relacionar-m'hi. Barcelonies és una manera de fer política que mira de ser personal, generada de dins cap enfora; i una manera de créixer, una manera de pensar, una manera de fer.
Avui escric per primer cop en aquest bloc i voldria que tot ell quedés impregnat de la flaire de les nostres barcelonies, que sonés amb el dring dels nostres carrers, amb els colors dels nostres somnis. Em sembla que la política catalana en general i la barcelonina en particular necessiten recuperar ambició nacional, voluntat de servei i capacitat resolutiva.
En els darrers anys hem vist i hem viscut en una ciutat i en un país que han tendit a degradar-se tant físicament com conceptualment. Tots hem constatat una altra vegada que els eslògans i les fotografies de catàleg turístic no serveixen per relligar comunitat ni per consolidar-nos com a nació. Caldrà treballar fort per redreçar el camí. A partir d'ara espero poder-ho comentar des d'aquest espai.
Un espai per als qui creiem que l'esperit del Concili Vaticà II és viu al si de l'Església, pels qui defensem una Església catalana oberta, lliure, democràtica i fonamentalment evangèlica!
