La primera vegada que vaig entrar a la llibreria Kirikiño de Bilbao va ser un mes d'abril de l'any 1992. Era a Bilbao per feina, com gairebé sempre, i em vaig perdre per la ciutat. Kirikiño Liburudenda se'm va oferir aleshores com un regal, un regal que m'he concedit des d'aleshores. Anys a venir, quan he tingut el gran honor de formar part de la família abertzale en ser durant els darrers dos anys director de Tribuna Galeuscat, sota les ordres del Lehendakari Atutxa amb qui avui he dinat a Bilbao, he accedit a la cultura basca a través dels amics, i a través de Kirikiño.

Hi pensava després de les reunions diverses d'aquest dia intens a Bilbao, dia de converses i de reflexions sobre el nacionalisme basc i català. Però també hi pensava després de llegir el full volant del mes de març de 2007 que amablement han guardat per a mi els amics de la llibreria: "Un Lehendakari y dos alcaldes" amb el resum del darrer discurs del Lehendakari Aguirre en terra basca el 30 de juny de 1937, el discurs de José Maria de Areilza en entrar a Bilbao amb els feixistes el 8 de juliol del mateix any, i el discurs del gran alcalde de Bilbao d'ara mateix, Iñaki Azkuna, fill de gudari i un gran nacionalista. En la història recent hi tenim les respostes del moment actual, em deia Atutxa tot dinant. És el mateix que m'acostuma a dir l'Albert Manent. Cal llegir i saber buscar per comprendre per on ens hem de moure, i com ens hem de moure, perquè els Areilzas d'avui dia, que n'hi ha i de moltes menes, no acabin guanyant-nos la partida.

Si passeu per Bilbao, aneu als porxos de les Galerias Bilbao, a tocar del Palau de Justícia i de Sabin Etxea, i busqueu-hi algun motiu per comprendre el present, per proveir el futur. Els principis, la política basada en l'ètica, en el compromís democràtic, en l'amor a la pàtria i en la llibertat han de ser el fonament de l'acció política a llarg, i també a curt.

Ha passat el 2 de maig, dia de la independència espanyola, diuen. Fa fredat la manera com juga el cinisme dels espanyols, quan juguen a inventar-se la seva nació! També fa fredat el papanatisme dels que des d'aquí també participen en una festa que, d'haver estat projectada per a una efemèride catalana, hauríem vist com ens linxaven a tots plegats.

Sóc absolutament contrari a la participació de les institucions catalanes, sobretot Generalitat i Ajuntament de Barcelona, en les festes commemoratives de la Guerra del Francès o de la Independencia. Sóc partidari de desmuntar el monument que hi ha davant de la catedral de Barcelona, al carrer del Bisbe. No vull que ens imposin commemoracions que ens són alienes.

I tot això passa quan per fi hem sabut que l'aixeta de l'Ebre serà sempre de l'Estat, emntre que la infrasturcutra, només faltaria, la pagarem nosaltres. És una bona manera de recordar que la independència, la nostra "guerra de la independència", encara l'hem de guanyar.

La justícia espanyola ha enviat a la garjola l'alcaldessa d'Arrasate per haver-se, segons ens informa DEIA, "implicado en el desarrollo de la estrategia común para contribuir a los fines de la organización terrorista". Segons DEIA "para el magistrado, esa "voluntad rebelde" no sólo es atribuible a ella sino que la tienen "todos, en todos los Ayuntamientos que controlan", en referencia a todos los cargos de ANV, y así lo van a hacer respondiendo a un "impulso común", el cual procede de una decisión que se adoptó de forma conjunta, según señala en el auto".

No sé on som, sincerament. No sé què vol dir "voluntad rebelde", ni sé què vol dir "causa común". Però detenir un alcaldessa que frega la majoria absoluta, una alcaldessa que defensa el que pensa amb les seves posicions polítiques em sembla fora de lloc en un estat de dret.

Què vol el Sr. Garzón? Què volen els que defensen engarjolar alcaldes amb els qui no estan d'acord? Els prefereixen encaputxats? Què vol dir engarjolar algú perquè segons es diu està d'acord amb els objectius d'ETA? Jo crec que el que és important i rellevant és no estar d'acord amb els MÈTODES d'ETA!! Però els objectius? És que l'independentisme o el socialisme estan prohibits a Espanya? Bé que el PSOE vol la independència d'Espanya i vol (se suposa) una Espanya socialista. O no? I si ara sorgís un moviment armat que defensés la independència i el socialisme a Espanya per les armes, és que potser això condemnaria els edils del PSOE?

No us penseu que ho porto a l'absurd perquè si. Ho porto al límit perquè al final pel camí que segueix l'Estat tots els que defensem la independència, la llibertat dels nostres pobles, esdevindrem sospitosos.

No ens poden jutjar pels objectius. Mai! Ens poden jutjar pels mètodes. Com haurien d'haver jutjat tots els qui van participar en l'intent de genocidi cultural, genocidi al cap i a la fi, dels pobles basc i català. Per què no s'hi ha posat ni un segon, senyor jutge? És més fàcil. Madrid encara en deu ser ple d'aquests assassins i col·laboracionistes... Però no; és més fàcil anar a Xil·le o a una ciutat basca a impartir la justícia espanyola, oi?

Detenir una alcaldessa que frega la majoria absoluta és amagar el cap sota l'ala, és allargar el dolor, és destrossar l'estratègia dels que pressionen mitjançant la política. No s'hi val a condemnar els objectius, compartits per tants milers de ciutadans tan o més dignes que qui els jutja. Cal condemnar els mitjans. El que passa és que potser fa por parlar de mitjans, no fos cas que molts més dels que ens pensem quedessin retratats.

L'única explicació pel silenci de tots els polítics amb veu pública en relació al tractament del lloc web del Parlament Europeu en català és el de la covardia.

S'ha de ser molt covard per no haver sortit a dir que les amenaces que s'han fet a l'autor de la traducció del lloc web des del Parlament d'Estrasburg, que tots ajudem a sostenir amb els nostres diners, és senzillament un atemptat a la nostra cultura, i per tant a tots nosaltres.

Al final estem veient com la idea d'Europa se'ns està quedant a les mans; una idea d'Europa segrestada per buròcrates estatals col·laboradors necessaris de polítics que tot el que els agrada de la diversitat cultural comença i s'acaba en un restaurant de platja.

El Parlament Europeu, i els seus polítics, que s'omplen la boca amb les paraules "participació", "democràcia", "llibertat", "diveristat", no perden ni un segon a posar contra les cordes de la llei a un xicot que els ha fet el favor de traduir la web del Parlament a la llengua més europea de les que es fan i es desfan; una llengua, la catalana, que es parla a quatre estats del continent, i a tres de la Unió.

Demano que tots els polítics catalans, no importa a quina institució serveixin, facin alguna cosa per reparar aquesta vergonya, tot exigint que la web sigui incoorporada a les webs oficials del Parlament Europeu. Jo mateix introduiré immediatament una iniciativa al respecte a l'Ajuntament de Barcelona.

Les caixes de doble fons són les que fan servir els prestidigitadors per fer els seus trucs de màgia. A la política catalana hi ha molta prestidigitació, en forma de programes que no mai no arriben a ser duts a terme, promeses que no s'acompleixen i conceptes que mai no defineixen la realitat. És el que jo anomeno "política de doble fons" que, lògicament, requereix polítics de doble fons.

Catalunya ha de desempallegar-se d'aquestes polítiques i d'aquests polítics. No s'hi val a jugar amb els conceptes; no s'hi val a jugar amb les expectatives. Cal que tornem a la Política, a la seriositat. I ho hem de fer per una triple exigència: una exigència ètica, una exigència moral i una exigència democràtica.

És important jutjar els polítics per les intencions, però sobretot per les realitats. I sembla que avui encara hi ha polítics en aquest país que juguen a fer veure que el que expliquen que volen ja val com si fos una realitat. Més doble fons, més trucs, més desafecció democràtica, més problemes quotidians, menys qualitat de vida. Aquest és l'efecte final de la política de doble fons!

Hi insistiré en l'article que publicaré al Dossier Econòmic d'aquesta setmana.

És clar que per tenir un èxit total els mags necessiten un públic disposat a empassar-se els trucs com si fossin realitat...

La Laura i jo ens ho hem pogut arreglar per agafar tota la Setmana Santa de vacances. Som a Villaviciosa, Astúries, enmig de prats verds a tocar del Cantàbric magestuós. Hi hem vingut a reposar i a veure si endreço un parell d'idees sobre dos llibres que tinc a mig projectar i a mig escriure. Vam arribar ahir al vespre, tot fent viatge des d'Arnes on vam passar dissabte i diumenge de Rams. Dissabte vam celebrar l'aplec de Santa Madrona al peu del riu Algars. Mentre tant, al Pinell de Brai s'hi inaugurava el casal de La Pianola, seu de l'associacionisme popular recuperada pel poble al cap de setanta anys, els que van de la Guerra fins ara. Diumenge de Rams beneïrem les branques d'olivera amb el massís dels Ports fent-nos d'escenari natural. Diumenge Horta de Sant Joan votava en contra d'un parc eòlic en un referèndum organitzat per l'Ajuntament, cosa que mai no hem fet a Barcelona on el govern municipal no fa cas ni de les votacions del ple que no li són favorables...

Dels viatges sempre me'n resten les converses, i de moment em quedo amb la reflexió del meu amic Xavier Pallarès mentre parlàvem de la situació a les comarques del sud del país: "fa uns quants anys el nostres germans de la comarca del Matarranya ens veníen a demanar un cop de mà quan havíen d'organitzar actes culturals, publicar llibres, el que fos. Ens veníen a visitar a l'estand de Fitur i lloaven el que fèiem. Avui les coses han canviat. Ara nosaltres no tenim l'empenta necessària per organitzar unes jornades culturals com les del Matarranya, que ells organitzen. I el seu estand a les fires de turisme, ben emparats per la Diputació General d'Aragó, és més important que el nostre. Ells, com a aragonesos, tenen una idea més clara de cap on van que no pas nosaltres els catalans". Us recomano que mireu alguna de les edicions de "El Trull" fetes a Calaceit, i constatareu el que us dic i el que em comentava en Xavier.

Precisament vam fer la ruta del Matarranya diumenge a la tarda i vam seguir per Alcanyís, Híjar, Saragossa fins a Calahorra. Esmento aquestes poblacions perquè són un bon exemple de desvetllament: Alcanyís, puixant, amb el seu gran centre del motor i el circuit de fórmula 1. Híjar ben regada pels regadius que nosaltres ens neguem condicionats per xarxes naturals i peins fora de tota lògica. Saragossa com a centre logísitc internacional fent l'aposta que en Tremosa ens recomana pel país, i Calahorra, a La Rioja, seu de la indústria de l'hortalissa i protagonista d'un dels grans canvis a Espanya.

Val la pena sortir amb ulls de voler-hi veure, perquè això ens ajuda a tornar a casa amb ganes de prosperar i de desvetllar. N'anirem parlant aquests dies que vénen!

Estic content perquè CiU ha estat capaç d'aguantar l'embranzida bipolaritzadora de l'Estat. Fent campanya per ciutats i pobles de tot el país he topat amb algunes persones que em demanaven si CiU es presentava a les eleccions: "és que em pensava que tan sols s'hi presentaven en Rajoy i en Zapatero!" Això és el que ens dèien unes bones dones al mercat de Deltebre mentre Imma Joan i jo hi repartiem material electoral divendres passat... I no cal dir que, avui, en els districtes de Barcelona en els que jo em moc, que són bàsicament Nou Barris i Sant Martí, la sensació de bipolaritat era extremada.

La reflexió que cal fer és si el suport per damunt del que és necessari que s'ha donat des de sectors del catalanisme al socialisme espanyol, i de retruc al català, és compensat pels resultats. La mateixa desaparició dels candidats d'Esquerra al senat, donat que ERC hi ha anat representada per l'alcaldessa socialista de Badalona, ha acabat per enviar molta gent a casa, o fins i tot a can socialista. Votar per votar, molta gent acaba abandonant la marca blanca i es queda amb la marca de debò. I Esquerra ha de ser molt més que el satel·lit dels socialistes.

També cal pensar en la manera d'aprofitar la distància que el PSOE té fins arribar a la majoria absoluta. GALEUSCAT hi té molt a dir i caldria recordar el que es va dir a l'acte conjunt de PNB, BNG i CiU a Madrid de no fa gaire dies. Cal que els vots nacionalistes siguin capaços d'anar forçant els marcs jurídics de l'Estat per no retrocedir. La COPE s'ha dedicat a fer una crida per reformar la llei electoral durant el programa d'aquesta nit. La reforma, és clar, contra "los partidos nacionalistas, claro!".

He parlat amb Mallorca i València, que vol dir amb en Jaume Garau i l'Eliseu Climent. El resultat dels nostres partits i coalicions no és bo, però és clar que les condicions en les que han hagut de jugar són encara més precàries que les nostres al Principat. Defallir ara seria fatal. Jo estic compromès amb ells a tirar endavant els respectius projectes polítics, i caldrà seguir actuant amb el cap ben fred.

Finalment, haurem de veure com reactivem l'espai del catalanisme conseqüent; tot ell. Com l'activem per, des del lloc on som tots plegats, assolir cotes noves. La política consisteix a proveir de lideratge la societat a la que serveix, conjuntament amb projectes que generin l'anhel per noves ambicions col·lectives. Feina rai, doncs. Ara, a seguir treballant!

Perplexitat per l'atemptat d'ahir al migdia i per les reaccions generals. Curiosament tothom parlava de la possibilitat de l'atemptat d'ETA. Era un esdeveniment anunciat d'antuvi, amb reaccions també anunciades d'antuvi. La perplexitat que també neix en el moment de veure com tots els que parlen de no condicionar res als assassins ho acaben fent girar tot al voltant dels assassins. Josep Benet i Joan Solà, el nostre gran filòleg, sempre parlen del sobre-pes d'ETA en els mitjans d'informació hispànics. I ahir, aquests, van poder recarregar piles. Tothom s'hi va abonar com si l'assassinat d'aquest pobre treballador d'Arrassate hagués permès tancar un cicle que va començar tot just fa quatre anys, l'onze de març de 2004.

La febrada de valoracions, la febrada "d'actituds de fermesa", la febrada de comunicats i de contracomunicats fa una certa angúnia. Al final tothom acaba escombrant cap a casa: el PP dient que "aquesta guerra la guanyarem i no permetrem que els etarres assoleixin cap dels seus objectius polítics." Espectacular, perquè jo em pensava que als etarres se'ls havia de guanyar amb la força de la llei per tal que no tornin a cometre cap delicte. Mentre que els objectius polítics són tota una altra cosa. El PSOE parlant de "la necessària resposta massiva a ETA a les urnes". A mi em sembla que ETA no es presenta a les eleccions, i que a qui interessa aquesta massiva participació, al preu del que sigui, és al mateix PSOE, com indiquen els seus insubstacials, políticament parlant, eslògans electorals: "si tu no vas, ellos vuelven". És a dir, vota'm no perquè faré això, o allò altre, sinó perquè "els altres" són l'home del sac. Déu n'hi do!

El Corriere della Sera dels darrers dos dies ha informat sobre Espanya a través de dues converses, una amb Fernando Savatger i l'altre amb Javier Cercas. Val la pena recuperar-les. En la primera amb el filòsof, aquest diu que Espanya s'ha de desempallegar dels "gangs nacionalistes", donat que "un milió de bascos i de catalans tenen segrestada una població de quaranta milions d'espanyols". Jo dec ser un membre d'aquest "gang" de segrestadors. Cercas,en canvi, explica què és el catalanisme en termes senzills i separa violència de política. A quí serveix, doncs, l'estratègia assassina d'ETA? qui se'n seveix sense cap mena de vergonya? quins interessos empara el tret a boca de canó? quines passions enardeix i qui les venta perquè tot en quedi empastifat? QUI PRODEST la mort d'ahir a migdia? Si aneu responent segur que la perplexitat anirà creixent... o la claredat mirífica de la veritat.

La Conferència Episopal Española ha proclamant president en la persona del Cardenal Rouco Varela. És la primera vegada en la història de la Conferència estatal que no es permet un segon mandat al president vigent, en aquest cas el moderat bisbe de Bilbao Ricardo Blazquez. No es nomena Rouco sense que el nunci ni, per descomptat, el Vaticà, hi estiguin del tot d'acord. Això vol dir que el Vaticà no vol escoltar, o no sap escoltar què li està passant a l'Església a l'Estat ni al món occidental. L'opció Rouco és l'opció de l'exclusió de molts de nosaltres. Cal tenir molta fe per sentir-lo parlar, o per llegir els documents que fa escriure, o per veure'l en les seves persències públiques i endevinar-hi la presència de l'Evangeli. Perquè de fet tan sols s'hi veu menyspreu a la diversitat, duresa deshumanitzadora i repressió pre-conciliar.

Ara, potser el buf de l'Esperit ens fa avançar per camins difícils per aproximar-nos a una manera actual de viure el cristianisme. Nomenaments com els d'avui ens poden ajudar a recuperar una fe més neta, menys mediatitzada, més d'acord que mai amb allò que va aportar el Concili Vaticà II: acolliment, comprensió, diàleg, modernitat, pau i democràcia. Nosaltres som aquí per deixar tots els roucos del món en evidència i cridar-los a la fe que han perdut. Segur que tornaran a casa, algun dia!

Aquests dies faig el que jo anomeno "campanya sèrie B", que vol dir aquella mena de campanya que no surt als diaris ni a les televisions, i que parla d'un país molt més viu i positiu del que massa sovint ens parlem.

La campanya que he fet i que encara he de fer passa entre el barri de Porta, el de Prosperitat i Torre Baró, a Barcelona, i el Pinell de Brai, Gandesa, Caseres i Ulldecona a les Terres de l'Ebre. També aniré a la Guineueta, que de fet és on he estat avui, i a Ciutat Vella; i també passaré per la Fatarella, l'Ampolla i Deltebre. Són actes senzills. Per exemple dimecres passat, al Pinell, al teatre del museu de "les Veus del Front", ple de gom a gom (que vol dir unes cent persones llargues), en Xavi Pallarès, en Salvador i alguns altres oradors vam aconseguir passar i fer passar una bona estona a la gent que ens va venir a veure abans de sopar. No hi valen grans discursos demagògics, no hi valen trucs ni mitges paraules. Al Pinell un s'hi exposa a rebre comentaris de tota mena si hi va amb el gest estrafet.

Com al Parc de la Guineueta, aquest matí, tot celebrant el dia d'Andalusia. La meva campanya té gust de gent, fa gust de respecte i de ganes d'escoltar. Molts cops penso que si se sabés en què consisteix la campanya electoral "sèrie B"  allunyada de càmeres i de focus, molta gent que es desdiu de la política hi podria tornar a creure.

Mai no he amagat la meva condició de polític catòlic. És més, molts cops he explicat que la pulsió de servei que hi ha en la meva vocació política té segurament l'origen en la meva formació cristiana. Ara més que mai, tanmateix, sento l'escisió profundíssima entre els ensenyaments, entre l'exemple, allò que hi ha a l'arrel del cristianisme, que no és res més que l'amor al proïsme, i el flaire d'enyorança de règim de la nota electoralista de la CEE i les darreres manifestacions del portaveu de la Conferencia Episcopal Española, en Martinez Camino.

Avui faig una crida a tots els cristians catalans que sentin aquesta escisió, a tots el catòlics catalans que no comprenen com es pot traïr d'una manera tan brutal l'esperit evangèlic de l'acolliment, el no escandalitzar-nos davant del mal i del pecat; una crida doncs per demanar a aquests homes que reflexionin i que tornin al si de l'Església. Són ells els qui se n'han allunyat i ara cal que hi tornin. Ells són els protagonistes del darrer cisma de l'Església. Tant pregar per la unitat dels cristians! Ara caldrà demanar al bon Déu que els nostres pastors no acabin d'abandornar-nos per sempre. Nosaltres els sabrem acollir. Però els ho hem de fer saber.

 

La candidata del PSC a les eleccions espanyoles declara que cal la unitat dels partits catalans a Madrid per fer front comú contra el PP. A favor de qui? I el segon del PP, el Sr. Pizarro, diu que se sent català. Amb unitats com la de la Chacón i amb preferències electives com les d'en Pizarro estem arreglats.

El que ens cal és que d'una vegada agafem consciència que sense una veritable unitat dels catalans conseqüents, una unitat nova, fresca, sincera; una unitat que no faci front al PP, sino que faci front a Espanya.

Per cert, ahir va ser 26 de gener i va fer 69 anys de l'entrada de les tropes franquistes per la Diagonal de Barcelona. És un bon moment per reflexionar sobre com el populisme i la demagògia (assassina en molts casos) a la reraguàrdia republicana van fer el joc als feixistes. Un bon moment per reflexionar sobre les oportunitas perdudes per fer de Catalunya un estat independent.

Dues recomanacions: busqueu l'obituari d'Antoni Rovira i Virgili sobre Francesc Cambó; llegiu el poemari de Joan Margarit "Barcelona, amor final", perquè us hi descobrireu.

Ara el Tribunal Superior de Justicia condemna Juan Mari Atutxa a una multa i a dos anys d'inhabilitació per... haver fet complir la llei! Ja fa uns quants dies vaig fer una reflexió sobre el que havia passat amb un exalcalde català i l'Audiencia Nacional. El Poder Judicial espanyol s'ha regenerat en edat i en persones, però també ha regenerat un espanyolisme farcit d'odi i de menyspreu. Avui el Poder Judicial espanyol fa de braç executor dels desitjos dels ultra hispànics que no se'n surten políticament. Només d'aquesta manera és possible entendre el que ha passat amb Juan Mari Atutxa.

El conec bé. Ha estat el president de l'Associació Tribuna Galeuscat durant els darrers dos anys, associació que jo he tingut l'honor de dirigir al seu costat. És un home noble, un home de bé, un home que creu en les lleis, en la dignitat humana i en la llibertat. Això ha estat a punt de costar-li la vida per culpa dels qui pensen que la llibertat nacional d'Euskadi pot ser decidida a cop de pistola. I malgrat tot, ell ha sabut mantenir-se ferm en la seva posició i mai no ha cedit ni als uns ni als altres. Em va dir: "Eukadi no puede dejar que su independencia dependa de los totalitarios. Ese dia habremos perdido toda posibilidad de éxito, habremos perdido toda razón de ser". Però tot plegat no vol dir res per a uns magistrats obsedits en anul·lar, en esclafar, en desfer el nacionalisme democràtic, perquè saben que és el més perillós per a ells, perquè saben que els deixa en evidència. Espero que algun dia això canvïi... De moment cal que tots els demòcrates, que tots els nacionalistes ens posem al costat de Juan Mari Atutxa.

Bon dia i bon any a tothom! Començo tard el 2008 per culpa d'una grip espectacular que m'ha revolcat cinc dies seguits, avui inclòs, i que espero que no tingui res de premonitori. Potser per efecte d'aquests dies de postració, i perquè les crisis en general (habitatge, manca de confiança en l'economia, la política, les infrastructures, bla, bla) són prou comentades, em vull centrar un moment en una reflexió a partir de la "jornada en defensa de la família cristiana" organitzada pel Cardenal Rouco a Madrid.

Es dóna el cas que fa molt i molts anys que passo el Nadal a Madrid. He vist directament, per tant, el que ha estat la preparació física i mediàtica de l'acte de la Plaza Colón, al centre de la ciutat. Com a polític i com a catòlic, no em va deixar indiferent. L'Església espanyola és liderada fàcticament per un grup d'homes que no renuncia a recuperar el rol històric de l'Església a la societat espanyola. Ho fan molt convençuts; són homes intel·ligents, generadors de doctrina i doctrinaris. Són homes de "la cristiandad", d'aquell món en el que el poder terrenal i el poder espiritual es barrejaven en un de sol. Avui ho fan "a la moderna", sense qüestionar el sistema democràtic però amb les mateixes ganes de tancar una aliança amb el poder establert. I hi ha qui s'hi posa bé, és clar: en aquest cas sectors polítics ultraconsevadors de formacions diverses. Un dia parlarem de l'aliança entre teo-cons i neo-cons, que ja es dóna en el món Evangèlic, i que ara es dóna en el món catòlic modern. En definitva, els "ultra" de l'Església espanyola han guanyat: només cal veure la gentada que reuneixen. Han capitalitzat el nom i la institució. En capitalitzen el missatge i la imatge. I fan un mal gairebé irreparable al catolicisme. Rouco i els seus són els enterradors del catolicisme conciliar.

Aquesta església espanyola que ha guanyat ha fos l'esperança del Concili Vaticà II i s'ha convertit en una mena de gran carcassa político-doctrinal de to moralístic, amarada de "cristiandad" allunyada del cristianisme. I és clar, els llocs on el catolicisme més se'n ressent és als llocs en els que el Concili va ser rebut amb més esperança. perquè netejava, perquè purificava, perquè alliberava, perquè acollia i acostava. Potser amb més ingenuïtat també, i amb més coratge que planificació real, tot i que els temps que corrien ho poden justificar. Catalunya deu ser un dels punts on això més es va notar, i per això avui és un dels països on la secularització és més forta. El catolicisme guanyador no respon a les expectatives generades. I la cúria espanyola és l'encarnació de l'acostament inviable.

Finalment tot plegat alimenta un debat verbalístic entre el papanatisme ultra-conservador i el papanatisme neo-progre, tots ells ben greixats per uns capellans i el seu món clerical que, creient poder fer cristians per la via de les normes, de fora cap endins, obliden que els cristians se'n fan per la via de l'exemple, de dins cap enfora. Qui ens urt més mal parat, a part del missatge evangèlic, són els conceptes al voltant dels que s'organitzen les guerres, totes elles mediàtiques per cert: la família, la ciència, la moral, els valors... En el fons tot és ben vell, no us sembla? Cal no perdre el nord, deixar que la política i la laïcitat, aquest bé tan gran que ens ha costat tant guanyar, vagin ben agafades de la mà i posar tothom al seu lloc. Els qui posen en perill la civilització tal i com l'entenem avui són els qui posen la religió al centre del debat polític. Perdoneu perquè potser m'he allargat massa... Fins aviat!