M'agrada el Partito Democratico i m'agrada Walter Veltroni, l'alcalde de Roma i líder potencial del nou partit demòcrata italià.

I encara m'agrada més després d'haver llegit el discurs que va fer abans d'ahir per anunciar la seva voluntat de liderar el projecte reformista italià, ancorat en els valors de la llibertat, la responsabilitat, l'equitat i la capacitat d'empreneduria.

Veltroni no es va permetre cap gest fàcil cap a l'esquerra populista i tronada a la que tan acostumats estem per aquesta part de la mediterrània; en canvi, va ser capaç de vertebrar un discurs que s'oposa al populisme de dretes, conservador i falsament liberal que domina a l'altra banda de l'espectre polític italià. És possible que si Veltroni ho fa bé li surti algun bolet a l'esquerra. És igual. Fins i tot millor: aclarirà el panorama.

Vaig veure Veltroni en un acte electoral a Roma fa un any, un acte senzill al Campo di Fiori. Va fer un discurs basat en els valors, els els principis ideològics i trufat d'exemples de vida quotidiana. Va explicar en un moment cap on volia dur Roma. No va parlar de gestió. No li va caldre. Si, m'agrada Veltroni.

Un grup d'experts s'han reunit durant uns quants mesos per parlar de la llei electoral catalana, emparats pel Parlament. Avui en presenten les conclusions i moltes d'elles són plenes de mals averanys.

En primer lloc perquè no s'ataca el problema de fons, que és el de l'augment de la interacció entre votant i votat. I això no s'aconsegueix fent veure que s'obren les llistes (quan de fet continuaran igual de tancades que ara), sinó per la via del vot directe dels nostres diputats. Renunciar, per tant, a un diputat per comarca, triat per sistema majoritari, és un error i defrauda les expectatives que en la llei ha dipositat tanta gent. No serà que alguns aparells de partit tenen por? No serà que alguns s'omplen la boca de participació i a l'hora de la veritat fan figa? Mireu si no el que passa a Barcelona. Els socialistes s'han fet un fart de parlar de participació i de democratització tots aquests anys. Ara, però, es neguen a que els partits amb majoria als Consells de Districte de la Ciutat tinguin el Regidor de Districte.

Per altra banda perquè la hipercorrecció territorial ens duu cap a dos camps molt discutibles: la baixada de representativitat de les vegueries no barcelonines i l'obertura gratuïta del debat sobre la creació de noves divisions territorials.

Tinc la sospita que amb això de la llei electoral pot passar com en part ha passat amb l'estatut: massa expectatives i massa rebombori poden dur a l'efecte contrari del buscat, que no és altra que canviar adhesió per desafecció.

Us recomano la lectura d'un llibret de Maurizio Viroli: "Republicanisme", editat per Idees. És un text que ja té alguns anys i que la sensibilitat de Ferran Saez i d'Agustí Colominas ha portat al català. Val la pena que el llegiu a poc a poc i en podreu assaborir el millor que té: el repte intel·lectual, la recuperació del valor de la paraula "política" (en la línia d'un altre llibre imprescindible: "Elogi de la Política" de Bernard Crick) i el repte en forma de projecte.

Avui el nostre repte és exactament el que planteja Viroli: donar valor a les visions polítiques fugint dels apriorismes, dels dogmatismes, sense renunciar als principis. I quan parlo del "nostres" reptes és clar que parlo dels reptes del catalanisme.

Veig que s'ha comentat molt poc que en Montilla no hagi fet cap discurs institucional amb l'excusa de no polititzar la diada de Sant Jordi.

No li va saber greu, en canvi, convidar la vicepresidenta del govern espanyol i fer-se passar per un presidentet de comunidad autónoma a l'ús. Ni li va saber greu folkloritzar la festa des de les institucions nacionals fent de rapsoda de pega en un empostissat a la Plaça Sant Jaume.

Que no és polititzar la diada convidar una vicepresidenta espanyola? Que no és polititzar la jornada negar-se a parlar i fer-ho tan sols per dir "els pastorets"?

Ho comento perquè em sembla que cal anar dient les coses pel seu nom: darrera d'una "innocent" negativa a parlar per no "fer malbé" la diada, hi ha una no gens innocent voluntat de disminuïr la festa i d'anar-nos diluint en un tot aliè.

Dissabte al matí, molt aviat, baixava amb l'Euromed cap a València, amb uns quants amics. Hi havia reunió de l'Institut Ignasi Villalonga. la conversa va girar sobre l'estat actual de les coses a Catalunya. Un dels meus companys mirava de fer una anàlisi tàctica de la situació. Però va ser impossible.

Diagnosi? El to baix general té a veure almb els lideratges morals que els catalans hem estat capaços de generar. La conversa se m'ha fet més present encara quan he llegit algunes declaracions a l'entorn de les possibilitats immediates d'independència cas que el Tribunal Constitucional decideixi en contra de l'Estatut...

Tot plegat fa una mandra, no us sembla? Mandra perquè hi trobo a faltar rigor, camí de llarg recorregut, combinació adequada de visió i de construcció de polítiques a curt.

Si tot plegat passa per declarar la independència als mitjans de comunicació i fer politiqueta a les institucions, sincerament no entenc cap on anem. Perquè cal no confondre les persones amb visió, amb els visionaris que es pensen que la política són ells, i no l'obra que es desprèn de la seva acció.

He passat aquests quatre dies de Setmana Santa a Astúries. Us ho recomano de debò. En tornar he llegit la notícia curiosa que el PP denunciava que el govern socialista havia desviat fons que s'havien predestinat a Astúries per anar al País Basc i a Catalunya...

Us asseguro que la decisió la van prendre perquè no sabíen on posar les inversions. Astúries és un país preciós. I encara més després de volum inversor que s'hi ha fet. És senzillament espectacular passejar pels carrers de les ciutats i dels pobles asturians, conduir per carreteres i autovies, visitar-ne els museus, veure-hi els habitatges de promoció oficial, gaudir de les instal·lacions esportives municipals, dels centres d'assistència primària...

No m'estranya que algú, amb una mica de res de vergonya, la que els deu quedar, hagi decidit enviar alguna engruna, allò que cau de la taula, als catalans insolidaris. Quina barra!

Sóc a Estocolm en un viatge de feina. Hem vingut a constatar la manera com els suecs encaren la renovació del model de societat que tant els va fer avançar la segona meitat del segle XX.

De tot el que estem veient el que més em va al cap és que nosaltres el catalans també hem de plantejar-nos de debò quina societat volem; quin llegat volem deixar a les generacions que han de venir.

Em reclamo, doncs, la necessitat de deixar de navegar a la vista. Em reclamo la necessitat de retornar a la Política: la necessitat de pensar el país no com un camp de batalla per al dia a dia, sinó com un projecte viable.

Ara que sembla que no tenim ni l'autoestima suficient per parlar de la nostra llibertat col·lectiva sense fer-nos la pell entre el qui teòricament la defensem, reivindico la necessitat de pensar-nos d'una manera adulta. Aquesta gent ho fa i, què voleu que us digui, em sembla que nosaltres ho necessitem tant o més que ells!!

Després de la sessió plenària del Parlament de Catalunya el cos em demana silenci. No em ve gens de gust sentir parlar ningú de si els acords o els desacords.

Tot plegat ha estat massa fort, massa ridícul, com diu perfectament Salvador Cardús a l'article que escriu a Tribuna Catalana.

Després del silenci haurà de venir l'acció. En parlarem.

Suposo que un espai com aquest també ha de servir per expressar els dubtes, el desconcert si n'hi ha. Les declaracions d'en Xavier Vendrell d'ahir en les que deia que ERC estava disposada a donar la presidència de la Generalitat a Artur Mas si s'avenia a convocar un referèndum per l'autodeterminació m'han provocat desconcert.

Desconcert perquè em sembla un pas més en la banalització de tot el procés de recuperació nacional, i en Vendrell és un patriota que mai no hauria de caure en un error d'aquesta mena.

Desconcert perquè introdueix un nivell de tensió nou en el camp nacionalista que no calia introduir sense que abans no se n'hagués parlat mínimament. Ja fa dies que molta gent de camps diversos parlem de donar una passa general cap endavant, sense mirar sigles, acceptant el lloc del que partim tots plegats.

Desconcert perquè l'autodeterminació no pot ser una "commodity" política, amb la que un juga a partir de no sé quins càlculs. No és seriós parlar-ne avui d'aquesta manera i no haver-ne parlat fa tres mesos, abans d'haver investit Montilla com a President. Això obre la porta a les crítiques del tebis, als defensors del "statu quo".

Desconcert per a la imatge del Govern, tot i que aquesta m'importa menys, donat el baix nivell de respecte que genera un Govern de perfil tan baix (salvant en Tresserres i algun altre que em dec deixar).

I finalment desconcert perquè potser sóc jo que estic malfixat, i que el que realment cal és tirar pel dret i fotre el barret al foc... No ho sé. Jo miraria de fer les coses d'una manera diferent. Vull dir la gestió de tot el procés. Encara hi som a temps si tots plegats som sincers des del començament.

He llegit amb estupefacció la crònica de Jordi Barbeta sobre les pressions que va rebre d'un tal Bolaños del Govern per tal que no informés de l'evolució de l'Estatut a Madrid.

Em sembla increïble, però també em sembla que l'actual direcció del PSC mostra la seva veritable cara. Es pot dir que això ho fa tothom, que les pressions vénen de tot arreu, i és cert. El que mai no havia passat fins ara és que un alt càrrec del Govern amenacés de la manera que explica en Jordi Barbeta. Si aquest periodista se la juga en explicar-ho, vol dir que les coses han arribat molt lluny.

Val la pena tenir-ho en compte a l'hora de pensar en la mena de democràcia que defensem, i per la que treballem.

L'anada de "la comarca nos visita" estil tripartit a New York ha estat patètica. No en tenim prou amb la utilització indigna i desmesurada dels diners dels impostos dels barcelonins en publicitat, sinó que a sobre ens hem d'empassar un acte de l'alcalde i els acòlits amb en Woody Allen que no hauria estat pensat ni pel Mariano Ozores.

Però aquí hi ha una altra cosa. Els membres del tripartit necessiten temps per negociar el futur, i unes quantes hores d'avió donen per molt, esteu-ne ben segurs!!

Ah, i sobre el meu progressisme i sobiranisme que ningú no s'equivoqui: una cosa és l'eina política des de la que crec com mai que s'ha de treballar i l'altra és la participació en moviments cívics.

És a dir crec que cal fer política des de CDC, el meu partit, el representant indiscutible de la majoria nacionalista del país i el millor posicionat per rellançar el nacionalisme. Un partit en el que som una bona majoria els que defensen les meves mateixes posicions. Sé des de fa molts dies quin ha de ser el meu rol a la candidatura d'en Trias i, per tant, qualsevol elucubració de "malestar" és del tot equivocada i implica no conèixer-me, ni saber què és el que em mou a fer política.

Una altra són els suports que es poden donar a iniciatives ciutadanes que, per cert, no són exclusives de ningú o, en tot cas, en són de qui hi dóna la cara, cas d'algun notable amic meu. Si hi ha partits que volen "capitalitzar" iniciatives populars, que ho fagin des d'on ara ho han de fer: des de la coherència tant al Govern com a l'Ajuntament. Que no s'hi val repicar i anar a la processó! Jo, des del meu partit, faré el que em toca.

Avui la Comissió de la Dignitat ha fet una roda de premsa al Col·legi de Periodistes, en la que ha demanat que els papers de Salamanca, us en recordeu? tornin a casa d'una vegada. No érem gaire gent, però en Toni Strubell i en Pep Cruanyes no s'espanten ni per molts ni per pocs.

La roda ha servit per donar a conèixer una carta que la Comissió, a través de les famílies i les entitats afectades, envia a la ministra de cultura espanyola, tot demanant-li que un cop acabats el treballs dels tècnics, s'activi el retorn.

No vull cridar el mal temps, però tot sembla indicar que ens els faran gruar. Es veu que fonts internes del PSOE indiquen que el calendari ens és advers, que el retorn posa en perill l'estabilitat interna del PSOE, que ho posa tot massa fàcil al PP; que deixem de molestar, vaja.

I nosaltres sempre al mig. O a sota. Recordo ara Azaña i la seva aposta per Catalunya al començament de la República, per acabar amb el seu rebuig a Catalunya al final de la Guerra, quan ens culpava de tot. Llegiu-lo si podeu en els dietaris, és alliçonador.

Avui he sentit unes declaracions sorprenents del director de l'Institut Ramon Llull. Quan li han preguntat la llengua dels llibres que s'enviaven a la Fira de Frankfurt ha contestat molt nerviós que a Frankfurt "s'hi va a vendre", i que "s'hi va a vendre llibres fets a Catalunya en català, en castellà o en qualsevol altra llengua".

No tinc ganes d'escriure gaire res més, francament.

Va si: quan em diuen coses com aquestes, o quan em diuen que no cal recórrer la llei de dependències, encara que envaeixi competències de la Generalitat "perquè és una bona llei i ningú no ho entendria", em vénen al cap els pantans inaugurats per Franco. Podríem fer servir el mateix argument, oi? Per què s'oposaven al que feia Franco, per exemple els pantans que ens va fer a Catalunya, si al final no estaven tan malament...

Demagògia, oi? Potser si, i me n'excuso, però és que n'estic bastant fins al capdamunt!

Fixeu-vos en un fet ben simple, però que sembla passar desapercebut a tothom:

Com és possible que tan sols a nosaltres se'ns ensorrins els túnels? Com és possible que tan sols a nosaltres ens surtin esquerdes a casa quan hi ha obres a prop? Com és possible que se'ns aturi el tren de rodalies (anava a dir l'únic que tenim) dia si i dia també? Com és possible que ens facin discutir fins a l'esgotament si cal o no una nova carretera com el quart cinturó, quan no n'hem fet cap de nova en quaranta anys i hem crescut com ho hem fet?

I no heu pensat en com acaba tot això amb el nostres sitema nerviós? Vull dir el de cadascun de nosaltres, un a un! No veieu que una altra manera de minimitzar-nos, de desfer-nos, és també aquesta?

Amb un model econòmic cada vegada més basat en la mà d'obra barata i, per tant d'importació; tancats a les estacions o embussats eternament a les autopistes; patint per si una obra o una altra ha de passar per sota de casa... oi que tot plegat és absolutament kafkià?

Jo crec sincerament que es tracta d'una forma perfeccionada de colonialisme.

Aquest cap de setmana publicaré un nou article al meu racó del Dossier Econòmic sobre l'inici d'un camí possible pel necessari projecte comú del nacionalisme català.

Hi dic que caminar per aquí és més necessari que mai, malgrat totes les trinxeres obertes i malgrat el munt de ruptures personals, perquè a la base hi ha els nacionalistes de fe que demanen (que demanem) a crits una posició conjunta del nacionalisme davant de l'agressió descarada d'Espanya a les nostres llibertats. Les agressions a la llengua, les invasions competencials, el finançament, les infrastructures... Però és que també davant de les il·lusions de llibertat nacional plena, que són absolutament majoritàries entre els nacionalistes! Que no hi ha espai per a un projecte comú de mínims al nacionalisme? Va home va! El que passa és que hi ha gent que no en té ganes...

Si, si, ja sé que molts em titllaran d'ingenu, que ara mateix les coses estan més difícils que mai i que tot són interessos contraposats. D'acord. No em mamo el dit i visc la política des de dins. Però això no em tanca prou els ulls com per no pensar dia rera dia i nit rera nit que ens cal bastir un punt de trobada, i que això es fa començant a caminar: ara una passa, després una altra, i així successivament, per difícil que ara sembli.