Avui he tingut la gran sort de dinar amb en Damià Pons, en Pere Sampol, En Josep Melià i en Tomeu Martí. Més tard ens hem trobat en una xerrada en la que hem seguit parlant de nacionalisme, de Mallorca i de Països Catalans amb tota la colla de la Fundació Trias Fargas i uns quants amics més.
De tot plegat n'he tret que és possible caminar plegats encara que al començament calgui fer-ho des d'enquadraments diferents, i sense aspirar a estirar més el braç que la màniga en termes de confluències orgàniques. Ni cal ni en sabem.
També hem deduït que és important saber ocupar el centre, saber gestionar les pulsions profundes del país. No ens hem posat d'acord en el com, de moment, però ens hem anat acostant al què.
Ara, la coincidència total de tots quatre, i la que ens hem de plantejar a nivell nacional, és que entrem en zona d'emergència: el colonialisme econòmic, els canvis produïts per la immigració, la utilització de la mateixa per part dels espanyolistes, la voluntat explícita de desnacionalització es produeixen amb una virulència que exigeix accelerar la capacitat operativa de les forces nacionalistes.
Veieu que l'atac es produeix en tots el fronts institucionals i en tots el nostre territori nacional. Caldrà que, amb intel·ligència, comencem a donar respostes adequades a tot plegat.
Ha passat molt desapercebut l'acord pel qual es constituïa el patronat de l'Arxiu de la Cancelleria Reial catalana. Recordeu que l'equívoc del nom oficial, Arxiu de la Corona d'Aragó, ha fet que històricament els espanyols s'hagin sentit amb el dret de posar el nas en el nostre Arxiu.
Durant molt de temps es va mirar de composar un patronat que no malmetés els interessos de Catalunya. Val a dir que la casa real s'hi va posar bé. Acceptaven, a proposta catalana, presidir el patronat, constituir-lo a base de direccions rotatòries dels presidents o consellers dels antics països membres de la Corona d'Aragó i deixar el ministeri en peu d'igualtat a la resta de territoris, tots ells Països Catalans a més d'Aragó.
Incomprensiblement l'acord s'ha fos i al final presideix el ministeri tot deixant els territoris a l'alçada de departaments administratius. El Govern ha aplaudit i de seguida ha mirat cap a una altra banda.
Em sembla que és un senyal del que ens està passant. Ens passa de tot i passem de tot. Ara ve la qüestió de la llei de dependències. Ens diuen que no cal presentar recurs perquè la llei és bona. Això és molt discutible. Però el que és més greu és que la llei envaeix les nostres competències i tothom passa de tot. I hi tornen: "coi, és que la llei és bona!".
Posats a veure-ho d'aquesta manera també es podria dir que els embassaments que innaugurava en Franco eren bons i que, tant per tant, no calia que lluitessim pels drets democràtics essencials. Total, els embassaments eren bons. Com la llei. Com l'Arxiu.
Cal que llegiu l'article magnífic de Pere Muñoz al Diari de Balears d'avui titulat "Festes Mallorquines". És magnífic! En Pere ens explica d'una manera brillant el que va ser l'espectacle d'inauguració del parc de sa Riera, a Palma. Hi ridiculitza la presència massiva del cutrerio espanyol tot demanant que no siguem provincians i no fem el que fan alguns mallorquins descerebrats: ser maleducats amb una gent de tanta qualitat, quan ells es tornen bojos d'emoció sentint música catalana a les seves festes populars. Sensacional.
Ara, el que no s'hi valdria és mirar condescentment Mallorca i no veure el que ens passa al Principat, on el provincianisme arriba a dosis que no es poden aguantar, i on la cultura musical popular catalana, des de Pep Gimeno "el Botifarra" a Antònia Font són impossibles de veure, no fos cas que ens intoxiquessim.
Proposo tirar endavant un boicot a tots els ajuntaments que programin música forana, a totes les institucions que s'apuntin a la caspa del mal gust i que ignorin o situin en circuits de segona la nostra música. Ja és hora de començar a actuar, no us sembla?
Divendres a la nit la Laura i jo vam anar al teatre de Viladecans a veure-hi una representació del Peer Gynt que representa Joel Joan. Ja sé que la manera correcta de parlar seria esmentar el director: Peer Gynt segons la visió de Calixte Bieito. Però no, aquest és el Peer Gynt d'en Joel.
Més enllà del que en Joel Joan representa com a personatge públic, més enllà del seu compromís amb una concepció normal del país, en aquesta interpretació hi ha un plus: el de la normalitat de l'actor nacional, de l'actor que ens ofereix el millor que té (3 hores sense parar!), perquè sap, perquè intueix que hi ha quelcom que el públic espera d'ell, ençà i enllà del text d'Ibsen, i de les fabulacions bieitianes.
Joel Joan és una alenada d'aire fresc perquè és ell tal com raja, i l'has d'agafar tot ell, sense matisos. Avui és el millor que tenim. I és molt jove!
He estat uns quants dies fora del país, amb un retorn d'un parell de dies per passar per la trobada dela Federació Llull a Mallorca. Hi ha un aire nou que corre pel nacionalisme de base dels Països Catalans. Un aire fet de serenitat, de seriositat i d'un desempallegament doble: per un costat ens anem traient de sobre una mena de vocació lumpen que no ens ajudava gens perquè ens feia reconeixibles i ingenus.Aquest primer desmpallegament va acompanyat d'una gran fermesa en els ideals, d'una gran capacitat per desglossar-los en objectius i accions per atènyer-los.
Per altra banda, el segon desempallegament és el de la precarietat de les conviccions d'acció política. Els nous objectius van acompanyats d'una definitiva voluntat d'enfrontament permanent, d'un plantejament molt serè de confrontació amb l'Estat que ens vol fer desaparèixer.Perquè tot plegat va d'això: l'Estat Espanyol vol que desapareguem. Ho diré com ho diuen ells: volen que encaixem en allò que ens proposen.I nosaltres ho hem d'acceptar, si és que no volem seguir sent seus... sense ser dels seus. La seva esperança és que ens anem desfent, que ens anem diluint per deixar de ser molèstia i així arribar a aquesta unió d'iguals a la seva manera. Al Principat potser ho tenen un punt més difícil que a les Illes o al País Valencià, però tot ens porta pel mateix camí.L'objectiu som tots a la vegada.
Els nacionalistes, que tenim com a objectiu fonamental la subversió de l'estat actual de coses, que treballem per la nostra llibertat nacional, hem de tenir present que els objectius finals dels adversaris espanyols són clars. El problema és que nosaltres, de tant jugar a fer veure que érem el que no érem, hem arribat a oblidar què és el que justifica la nostra acció política i hem arribat a ser col·laboradors necessaris dels nostres enemics: per a consolidar el seu estat, per a consolidar els seus governs, per a consolidar les seves lleis, per a consolidar els seus polítics.
Al final han aconseguit que l'únic nacionalisme vigent, sigui sota la sigla que sigui perquè totes hi col·laboren d'una manera o altra, hagi esdevingut un regionalisme de signe divers, però regionalisme al cap i a la fi. Tots nosaltres hi hem caigut. Tots!
Però encara som a temps de dir prou. Som a temps de no deixar-nos entabanar pels qui han llençat la tovallola. Pels qui tot i saber que un ministre nacionalista a Madrid és igual que un peix en un rostoll, si és que el peix no es torna sargantana, tiren pel dret i diuen el que diuen. O fan el que fan.
Ara que el president espanyol diu que el nou estatut contribueix a enfortir Espanya, ara que el president de la Generalitat diu que cal despolititzar el català, ara que des del nacionalisme majoritari es diu que al final caldrà entrar a un govern d'Espanya... Ara cal dir prou, tranquil·lament, tan com la gent amb la que he compartit les meves jornades mallorquines, tan com la gent que m'animà a escriure "El nacionalisme que ve". Perquè el nacionalisme que ve, el que compartim, el que ho té clar, farà que ressorgim de la cendra per dir, molt serenament: prou.
Tot just fa una estona hem tornat de fer una paella a Mataró amb la Laura, la Sònia, l'Òscar i els nens. Després d'aquests dies de pressió, d'una intensitat fora del que és corrent, va bé descomprimir una estona.
Heu anat a Mataró darrerament? Mataró és una gran ciutat. Catalunya necessita moltes Mataró per tirar endavant, per continuar sent competitiva, per lluitar contra les zones de confort en les que totes les societats poden anar caient.
Ara caldrà que Catalunya estigui a l'alçada de Mataró i, francament, els temps em fan patir. Malgrat tot estic esperançat i ple de confiança en el país i en el futur. De debò. I suposo que la paella no hi té massa a veure!
Vaig tancar la campanya electoral a Arnes, a la Terra Alta, a hir a les dotze de la nit. El casal era ple de gom a gom i feia un anot d'aquelles que no s'obliden. Arnes és un poble preciós d'una comarca preciosa i encara poc coneguda, la Terra Alta; una comarca que fa de ròtula dels Països Catalans.
Arnes té la sort d'haver pogut triar un dels millors alcaldes del país: en Xavier Pallarès. Demà en Xavier serà escollit diputat al Parlament de Catalunya per CiU.
Els catalans tenim la gran sort de que el país estigui format per Barcelona i per Arnes, en peu d'igualtat. I la gran sort de comptar amb polítics de la talla de Xavier Pallarès.
He estat un parell de dies a València. Com cada anys, els Premis Octubre truquen a la porta de casa i és un bon moment per agafar el cotxe i perdre'ns país avall. Han estat dos dies prou intensos, des de la mateixa nit de divendres. Vaig conèixer Miquel Gil a una hora golfa, com toca, i vam parlar una estona de música catalana davant de la porta de l'edifici Octubre, que havia de ser innaugurat el matí següent.
L´'Edifici Octubre té ànima, és la casa de tots nosaltres, és i ha de ser un multiplicador de catalanitat valenciana a la nostra capital del Sud; és València, és modernitat, és la joia de la normalitat. A qui em llegeixi, pocs o molts, us demano que l'aneu a veure, que en feu ús, que us hi comprometeu!
A la tarda, ben assessorats per l'Enric Morera i la Tona Català (per cert, una parella que sembla feta per a la conversa agradable i intel·ligent), vam anar a una partida de pilota valenciana, al Trinquet Pelayo. Us asseguro que poques vegades he xalat tant com dissabte a la tarda. L'ambient, l'esport, la valencianitat, la plasticitat de la pilota es va quedar amb nosaltres. Ara veig perquè ens l'han amagada: massa valenciana i per tant massa catalana; massa del país, aliena als ocupants. A partir d'ara em dedicaré a donar-la a conèixer on vagi.
De tornada a Barcelona, la Laura i jo ens vam aturar a Marina d'Or. Aneu-hi si podeu. També ho heu de fer. El país també és Marina d'Or. Allà hi teim un bon mirall del que tamé hem esdevingut.
Ahir al vespre míting final de CiU a Badalona amb més de 14.000 persones i un gran ambient. El millor de la nit, més enllà de la gent i del color de l'acte, va ser el discurs d'en Mas adreçat a tots els catalans. No tinc ganes de parlar de les eleccions. Ara només us vull dir el que diu el jutge del Trinquet a l'hora de començar la partida: "Cavallers, ara va de bo!"
Quan sóc a València, molt menys sovint del que a mi m'agradaria i molt més del que alguns companys es pensen, miro de treballar per la unitat dels nacionalistes valencians. Dic que miro de fer-ho perquè les dinàmiques partidàries a vegades ho fan difícil.
Ara, però, es dona el cas que la major part de dirigents nacionalistes valencians, i alguns de catalans, som bons amics i compartim visió sobre el present i sobre el futur del país i del conjunt de la nació.
El Bloc Nacionalista Valencià, tan ben dirigit per Enric Morera, és un puntal d'aquesta opció per la unitat i pel progrés del nacionalisme a tot el País Valencià. Em consta que Agustí Cerdà també defensa els mateixos principis que Morera i jo mateix. Caldria sumar-hi la gent d'Esquerra i País i fariem el ple.
Tots junts podem fer que per fi el País valencià articuli una força política plural, unida per allò que ens uneix i no pendent d'allò que ens separa. Una força política que des de la centralitat sociològica pugui plantejar-se representar amb possibilitats el nacionalisme que trobem pels carrers, les entitats i les places del País Valencià.
Dimecres passat vaig anar a l'acte de presentació de Sobirania i Progrés. Alguns bons amics són promotors d'una plataforma que em sembla podria jugar un paper important en el futur.
Les eleccions són molt a prop i segur que no va ser la millor idea presentar la plataforma en aquestes dates. S'hi veia en excés la voluntat d'un partit de fer-se-la seva d'entrada, contradient el principi de transversalitat que el meus amics tan van insistir a explicar-me.
Però m'és ben igual. M'hi sentia bé entre una gent que defensa el que he defensat sempre: Regeneració, Progrés i Sobirania. El lema, per cert, d'Acció Catalana. La plataforma tindrà sentit si el 2 de novembre, passi el que passi, continua fent feina per a tothom. I jo en tinc la certesa!
Un espai per als qui creiem que l'esperit del Concili Vaticà II és viu al si de l'Església, pels qui defensem una Església catalana oberta, lliure, democràtica i fonamentalment evangèlica!
