Hem entrat al període de comptes de l'Ajuntament de Barcelona i si voleu saber de què es tracta podeu veure-ho a aquest vídeo.
|
Hem entrat al període de comptes de l'Ajuntament de Barcelona i si voleu saber de què es tracta podeu veure-ho a aquest vídeo. La primera vegada que vaig entrar a la llibreria Kirikiño de Bilbao va ser un mes d'abril de l'any 1992. Era a Bilbao per feina, com gairebé sempre, i em vaig perdre per la ciutat. Kirikiño Liburudenda se'm va oferir aleshores com un regal, un regal que m'he concedit des d'aleshores. Anys a venir, quan he tingut el gran honor de formar part de la família abertzale en ser durant els darrers dos anys director de Tribuna Galeuscat, sota les ordres del Lehendakari Atutxa amb qui avui he dinat a Bilbao, he accedit a la cultura basca a través dels amics, i a través de Kirikiño. Hi pensava després de les reunions diverses d'aquest dia intens a Bilbao, dia de converses i de reflexions sobre el nacionalisme basc i català. Però també hi pensava després de llegir el full volant del mes de març de 2007 que amablement han guardat per a mi els amics de la llibreria: "Un Lehendakari y dos alcaldes" amb el resum del darrer discurs del Lehendakari Aguirre en terra basca el 30 de juny de 1937, el discurs de José Maria de Areilza en entrar a Bilbao amb els feixistes el 8 de juliol del mateix any, i el discurs del gran alcalde de Bilbao d'ara mateix, Iñaki Azkuna, fill de gudari i un gran nacionalista. En la història recent hi tenim les respostes del moment actual, em deia Atutxa tot dinant. És el mateix que m'acostuma a dir l'Albert Manent. Cal llegir i saber buscar per comprendre per on ens hem de moure, i com ens hem de moure, perquè els Areilzas d'avui dia, que n'hi ha i de moltes menes, no acabin guanyant-nos la partida. Si passeu per Bilbao, aneu als porxos de les Galerias Bilbao, a tocar del Palau de Justícia i de Sabin Etxea, i busqueu-hi algun motiu per comprendre el present, per proveir el futur. Els principis, la política basada en l'ètica, en el compromís democràtic, en l'amor a la pàtria i en la llibertat han de ser el fonament de l'acció política a llarg, i també a curt. Escric des del càmping d'Àger, mentre cau un aiguat que ens refà de la caminada de tot el dia. Hem fet el congost del Montrebei, des d'Àger, passant per la Perusa, la Pardina, can Carlet i el congost. Hem tornat per Alsamora. El dia amenaçava pluja, però Santa Quitèria, que ens vigilava des de l'altra banda de la Noguera Pallaresa, a tocar de Montfalcó, ha intercedit per nosaltres. Hem acompanyat als germans Jaume i Joan Rosell, i hem estat vigilats de lluny per Josep Maria Mercader. Tots dos ens han parlat del país, l'enginyer i el geòleg. Cada trencant de camí, cada plegament, cada paisatge mereixien una aturada il·lustrativa. Quantes vegades he pensat que estimar el país és molt més senzill del que sembla. Vol dir exactament això que us explico: estimar cada trencall, cada falla, cada congost, com si coneixent-los ens coneguéssim més a nosaltres mateixos. Ara que ve temps de congressos de partits nacionalistes, catalanistes, sobiranistes o el que volgueu, és un bon moment per reflexionar sobre quina mena d'amor a la pàtria encarnen les persones que, controlant els aparells d'aquestes organitzacions, es presentaran per liderar-les. Si coincidiu amb mi que la política és l'articulació d'un anhel col·lectiu de país, d'un somni i d'una realitat concreta, amb una encarnació, aquest és un bon moment per avaluar-ho. Jo ho faré.
Joan Viña ens ha deixat. Joan Viña feia de regidor d'Arnes, a la Terra Alta. Feia de polític i era forner. No tenia més de quaranta-cinc anys. Arnes ha suspès les celebracions de la festa de la mel per homenatjar, per sentir el traspàs d'en Joan. Quan mor un home d'equip, quan una part de l'ànima callada d'un grup de persones desapareix sobtadament, sense que ningú no s'ho espera, el forat que deixa es fa gran, molt gran. Tan com la impotència que sentim davant d'un fet tan immens com la mort mateixa. Us recomano que aneu a comprar immeditament el llibre que tot just ha publicat l'Abadia de Montserrat que duu per títol "De Maragall a Meunier"; es tracta d'un recull de cartes de Maurici Serrahima adreçades al Dr. Moles, en les que hi trobareu algunes de les claus per entendre el que som, el que vam ser i el que hauríem pogut arribar a esdevenir, tant des d'un punt de vista polític, com intel·lectual i social. També és un llibre que contraposa dues maneres d'entendre el cristianisme. Potser la millor frase és la d'en Raguer: és la disjuntiva entre el cristianisme i la cristiandat, amb tantes conseqüències de tota mena per a Catalunya i per Espanya. He relligat la lectura del llibre d'en Serrahima amb el darrer quadern de Cristianisme i Justícia: "Què passa a l'Església?". No calen comentaris. Aneu-hi i hi trobareu un munt de respostes. Ha passat el 2 de maig, dia de la independència espanyola, diuen. Fa fredat la manera com juga el cinisme dels espanyols, quan juguen a inventar-se la seva nació! També fa fredat el papanatisme dels que des d'aquí també participen en una festa que, d'haver estat projectada per a una efemèride catalana, hauríem vist com ens linxaven a tots plegats. Sóc absolutament contrari a la participació de les institucions catalanes, sobretot Generalitat i Ajuntament de Barcelona, en les festes commemoratives de la Guerra del Francès o de la Independencia. Sóc partidari de desmuntar el monument que hi ha davant de la catedral de Barcelona, al carrer del Bisbe. No vull que ens imposin commemoracions que ens són alienes. I tot això passa quan per fi hem sabut que l'aixeta de l'Ebre serà sempre de l'Estat, emntre que la infrasturcutra, només faltaria, la pagarem nosaltres. És una bona manera de recordar que la independència, la nostra "guerra de la independència", encara l'hem de guanyar. La justícia espanyola ha enviat a la garjola l'alcaldessa d'Arrasate per haver-se, segons ens informa DEIA, "implicado en el desarrollo de la estrategia común para contribuir a los fines de la organización terrorista". Segons DEIA "para el magistrado, esa "voluntad rebelde" no sólo es atribuible a ella sino que la tienen "todos, en todos los Ayuntamientos que controlan", en referencia a todos los cargos de ANV, y así lo van a hacer respondiendo a un "impulso común", el cual procede de una decisión que se adoptó de forma conjunta, según señala en el auto". Aquests darrers dies s'ha paralt molt poc del que va pasasr al ple del'Ajuntament de Barcelona divendres passat. De fet es parla molt poc de Barcelona com a ens polític. Se'n parla una mica més des del punt de vista de la gestió, però no gaire més. El cas és que s'hi va discutir sobre la tala d'un alzinar al Tibidabo, una tala sobre la que el ple del Districte de Sarrià s'hi havia oposat, i sobre la que el ple de l'Ajuntament de Barcelona també s'hi havia oposat. El Govern municipal ha donat ordres, tanmateix, de tirar la tala endavant. I ho ha fet emparant-se en la transferència de la decisió a una empresa que no està controlada, teòricament, ni pel ple de Sarrià, ni pel ple de Barcelona. L'Empresa és municipal, és clar. Forma part d'aquest entramat empresarial post-soviètic i post-modern de l'Ajuntament de Barcelona, un entramat de control complex... fins i tot per part dels qui teòricament les lideren des de la Plaça de Sant Jaume. Més enllà de si cal tallar els arbres o no, més enllà d'analitzar la política de penell dels membres del Govern municipal ecosocialista (gent capaç de tallar un bosc dient que és bo pel negoci del parc d'atraccions al mateix temps que pretenen passar per bioregidors), el que està a debat a Barcelona és la qualitat democràtica de la ciutat. Una ciutat en la que el vot de les persones i la conformació de majories que se'n deriva, no té un reflex real en el debat polític perquè el reglament, segons alguns, està als ervei d'una visió dictatorial de la funció d'alcaldia. No cal dir que la institució espanyola de l'alcaldia no té res a veure amb la tradició dels comuns de vila catalans. És el llast antidemocràtic que tan bé interpreta el govern biosocialista. I no cal dir que en la llavor de la institució espanyola que tan desgraciadament han assumit, hi ha el mal que ens assola actualment. Però també és cert que l'actitud de l'equip de govern combinada amb un model real de gestió de la ciutat que s'ha fet petit, trist, anquil·losat i feble, està duent la capital de Catalunya al desastre, a la provincianització. És això el que volen? És això el que es proposen? Per què no obren portes i finesters i deixen que l'opinió majoritària de la ciutat expressada a través dels representants legítims mani al consistori, al nostre Comú? Cal una ambició nova per Barcelona. O això o la mediocritat prèvia a la desaparició. L'única explicació pel silenci de tots els polítics amb veu pública en relació al tractament del lloc web del Parlament Europeu en català és el de la covardia. Demà és 14 d'abril. Aquesta data encara és comentada a casa. Els avis són morts. El temps dels avis, però, és viu a les converses familiars. I el 14 d'abril és viu per tot allò que duu de càrrega d'il·lusió compartida. Ja us n'he parlat força aquestes darreres jornades, però hi insistiré: agafeu les memòries d'en Benet i llegiu-hi com va ser rebuda la República al monestir de Montserrat. Val la pena que ens entretinguem en l'habilitat d'en Macià per comprendre què calia fer. En aquest sentit és il·lustratiu el llibre de Paul Preston, "Idealistes sóta les bales", en el que els periodistes britànics jutgen la capacitat d'en Macià per comprendre l'entorn, per gestionar el país amb la mà dreta i amb la mà esquerra a la vegada. En Macià, de fet, representava molt bé l'esperit republicà: la saviesa de la gent gran, la força de les conviccions, el sentit de pàtria, la consciència del present, l'anhel de futur compartit. Tot va acabar com va acabar, i després va haver de venir una altra represa, la nostra. L'esperit del 14 d'abril ens ha d'ajudar a saber fer camí, no com si ews tractés d'un memorial mort, sinó d'una memòria viva. Una altra recomanació: agafeu el llibre "Més enllà del camp de batalla", d'Àngela Jackson, editat per Cossetània. Allà entrareu en contacte amb la memòria feta valor de present i de futur. El que ens proposa la Doctora Jackson és que no jubilem la memòria, i ho fa des de l'associació que duu el mateix nom. Visiteu el lloc web www.nojubilemlamemoria.com. La memòria és un pont del passat cap al futur per fer-nos millors, més íntegres i menys volubles. Ara ens cal com mai. No fa gaire dies us parlava d'en Josep Benet. Ara que he pogut rellegir-ne el primer volum de les seves memòries (ja us vaig dir que n'havia llegit l'original en tant que va ser un dels textos canidats al premi d'assaig Ramon Trias Fargas), no vull deixar passar ni un instant sense demanar-vos que les llegiu, que us les empasseu de dalt a baix. Val la pena retenir-ne molts instants, començant per un pròleg que hauria de ser de lectura obligatòria per a tots els catalanistes. Però hi ha un moment, un capítol del llibre en el que en Benet va tenir inetrès d'aturar-se: Fe en Catalunya. Hi fa referència a un article de Ferran Soldevila a la Revista de Catalunya que duu el mateix títol que el capítol del llibre d'en Benet. Hi parla de la fe en el país, sigui quin sigui el moment en el que es trobi, sigui quina sigui la seva situació espiritual. No cal dramatitzar excessivament sobre la situació de la Catalunya d'avui, per dolenta que aquesta sigui, que n'és; però segur que la fe en el país ens ajudarà a mirar el present i el futur amb més esperança. Llegiu-lo. Ja m'ho sabreu dir. Les caixes de doble fons són les que fan servir els prestidigitadors per fer els seus trucs de màgia. A la política catalana hi ha molta prestidigitació, en forma de programes que no mai no arriben a ser duts a terme, promeses que no s'acompleixen i conceptes que mai no defineixen la realitat. És el que jo anomeno "política de doble fons" que, lògicament, requereix polítics de doble fons. Vaig ser responsable de coordinar l'acció del Govern de la Generalitat a les Terres de l'Ebre durant els temps del PHN. Això vol dir que vaig tenir l'oportunitat de conèixer a fons i des de molts punts de vista diferents, tot el que afectava aquelles comarques, les implicacions del transvasament, els actors polítics, socials i econòmics i les conseqüències d'aplicar els tres models que hi havia al damunt de la taula: el model PP, que era el de sobre-extreure aigua de l'Ebre per motius de solidaritat interterritorial; el de CiU, que era el d'aprofitar l'aigua que ja havia sortit del riu i anava pels canals (amb un límit ecològic, i sempre del sobrant dels regants), a més de la interconnexió de la xarxa de Tarragona amb la del Ter, amb la finalitat d'enxarxar i rendibilitzar raonablement un recurs tan limitat a Catalunya com és el de l'aigua; i la de la resta de grups (ERC, ICV i socialistes), que era la de no fer res que no fos insistir en la necessitat d'aprofundir en una nova cultura de l'aigua, basada en l'estalvi i en la reutilització. El cert és que mai no va ser possible discutir de debò sobre cap dels tres models. No hi va haver voluntat de fer-ho i tot va ser portat al límit dels sentiments. Una part del món polític va voler aprofitar la vehemència de la reivindicació d'alguns per treure'n rèdit electoral. Alguns de nosaltres vam rebre'n les conseqüències físicament. Era comprensible en algunes persones poc informades i pressionades emocionalment amb el discurs de la por (recordeu que era l'època en la que alguns polítics també dèien que les centrals de cicle combinat produïen càncer i farien morir les vinyes del Priorat!!). No ho era tant trobar ciutadans ben informats cridant contra el que mai no havia estat possible ni començar a discutir. Hi ha anècdotes sucosíssimes sobre alcaldes teòricament antitrasvasistes que veníen a veure'ns al Palau de la Generalitat i que a porta tancada s'avergonyien... del que havíen dit en públic! Directors d'insitut que negaven haver excitat la gent i els alumnes i que eren enganxats amb el megàfon a la mà cridant "Pujol feixista", encapçalant manifestacions amb creus gamades igualades a partits i polítics de marcada tradició democràtica. Aquell va ser l'ambient generat, i val a dir que és cert que el rèdit electoral que en van treure va ser significatiu. També ho va ser el dolor personal de molts de nosaltres, tot i que aquella prova ens va fer forts en les conviccions i en la necessitat de reivindicar permanentment la política com a espai d'enteniment, conversa i concertació. En una festa de la comarca del Montsià l'any 2002 vaig tenir l'oportunitat d'adreçar-me a polítics (alcaldes, regidors, membres de la diputació i fins i tot futurs consellers en Governs socialistes) de tots els colors i a periodistes dels mitjans de comunicació locals (per cert, valdria la pena analitzar i valorar la gran quantitat i qualitat dels mitjans ebrencs). Tinc anotat el que els vaig dir. Us n'extrec alguna frase: "El NO A TOT, no pot formar part de l'arsenal argumental dels polítics catalans. La política ha d'aspirar a proposar i a contra-proposar i, sobre aquesta base, arribar a conclusions transformables en propostes de llarg abast. Mentre nosaltres no parlem de res, mentre la propsta rep la pedrada o l'insult com a resposta, a Aragó s'està fent un dels regadius més importants d'Europa, el dels Monegros, a costa d'aigua que també podria regar els nostres camps o anar a les nostres ciutats, i ningú no en parla". I encara vaig afegir, "la interconnexió de les xarxes nord i sud de Catalunya, i alguna mena de transvasament que asseguri el proveïment d'aigua al conjunt del país, serà defensat per tots el polítics que avui us hi oposeu per motius tàctics." Em van dir de tot... Tot el que en aquell moment eren soflames de "dignitat", tot el que eren acusacions de "venda al PP", tot el que era incapacitat per comprendre que calia fer alguna cosa i que calia fer-la a temps, sobre tot amb la perspectiva d'un PHN popular o dels regadius mastodòntics socialistes a l'Aragó, tot allò ha quedat en no res. Ara és més aviat trist veure el Govern, format per persones que fèien veure que militaven en els espais més durs de la nova cultura de l'aigua i l'antitrasvasisme de les Plataformes, pidolant el que no té capacitat moral per defensar. Quina lliçó!
antoni.vives |
dimecres, 26 de març de 2008 | 23:27h
Fa uns mesos, un diumenge en havent dinat, l'Albert Manent i jo vam anar a veure Josep Benet. Ens va obrir la porta la Florència, atenta com sempre, i de seguida va aperèixer la figura tentinejant d'en Josep Benet. Hi anàvem per acabar de parlar de l'edició del primer volum de les seves memòries, que acabaven de rebre el premi d'assaig Ramon Trias Fargas. "Un premi amb el nom d'en Trias Fargas per a les meves memòries, deia en Benet, és una bona manera de tancar un cicle vital, i més tenint en compte que l'editor és en Folch!". No gaire dies després el mateix Folch ens comentava a en Vicenç Villatoro i a mi, que aquest liberalisme social, farcit de valors cristians, tenia alguna cosa a veure amb l'esperit més profund del catalanisme del segle vint, del que som fills molts dels polítics i membres actius de la societat que cavalquem per damunt dels quaranta anys. Avui, aquest vespre mateix, al funeral que tan encertadament, que tan dignament han presidit l'abat Soler i el bisbe Carrera (algun dia haurem de parlar de la necessitat de reivindicar una manera catalana d'entendre la litúrgia catòlica: més sòbria, més centrada en els mots i menys en la gesticulació) hi pensava enmig de tants amics, coneguts i saludats. Catalunya és el que és perquè encara hi ha prou gruix per fer una celebració com la d'aquest vespre, on era molt més important la potència del que és viu, que no melangia per qui ens ha deixat. A l'església del carrer Anglí hi corria un esperit de civilitat d'aire republicà, en el sentit que el professor Maurizio Viroli escriu en els seus llibres sobre Maquiavel: la reivindicació d'un esperit de comunitat, la necessitat de reivindicar litúrgicament que SOM i que tenim alguna cosa a oferir a les generacions que vénen. És el que m'ha demanat la Florència aquest matí, al Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat: "en Josep no mor, Antoni, si vosaltres seguiu la tasca." Hi ha una qüestió metropolitana oberta a Barcelona. Fa uns quants anys, quan molts de nosaltres encara no havíem sortit de la universitat, l'àrea metropolitana de Barcelona va esdevenir motiu de foc creuat entre dues concepcions del país. Avui, al cap de més de vint anys, cal que recuperem el coratge per unir-nos al voltant d'una necessitat: la de fer de Barcelona una capital de dimensions competitives. Això no vol dir que els municipis del voltant de la Barcelona estricta hagin de renunciar a res. Vol dir que tota l'Àrea Metropolitana de Barcelona ha de tenir la consideració de ciutat, i que tots en som part. Catalunya necessita unir-se al voltant d'una metròpoli forta, integrada en el país i no enfrontada amb ell (dàquí que alguns defensem un paper important del President de la Generalitat en el nou ens que s'ha de configurar). Per això és tan necessari que d'una vegada ens posem d'acord per refer l'àmbit de concreció de les polítiques metropolitanes. Ni tenia sentit dotar de bandera i d'himne (ni de la seu fastuosa que es va dotar a la Zona Franca) un ens que naixia amb ganes d'oposar-se a la Generalitat, ni té sentit avui com a ens de gestió pura i dura, infradotada per a la visó i per tant per a la política amb majúscules. És cert que el model de cultura metropolitana que ha generat el camí fet és complexe. Però també és cert que sense la independència de Cornellà, Sant Just, l'Hospitalet i tants d'altres municipis avui els barcelonins del centre viuríem envoltats de barriades sense nom. Ara el que cal és treballar a partir de la realitat que tenim, sabent treure el millor profit de la situació actual. Cal una bona llei de l'Àrea i cal que sàpiga reforçar la personalitat de les parts tot rellançant la força del conjunt. En sabrem? Tot depèn de com ens desempelleguem del llast dels errors dels qui ens avn precedir, i de com podem aprofitar una conjuntura que ens força a trobar el camí correcte. |
Accés de l'autor
 
Video BlogEls meus enllaços001 FULL DE VIDA
002 LLIBRES
003 BARCELONA
007 ARTICLES 2008
008 ARTICLES 2007
009 ARTICLES 2006
010 PAïSOS CATALANS
011 POLíTICA
012 MúSICA
013 D'ALTRES BLOCS
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
