Hem estat els que havíem de ser. Hem estat mig milió, sis-cents-mil, set-cents-mil, els que siguin! Però érem els que havíem de ser. Tots nosaltres per la dignitat del país, per reivindicar respecte i per reivindicar-nos a nosaltres mateixos. Potser de tot plegat això darrer és el més important.

La manifestació d'avui ha estat especial: gent jove i gent gran, famílies senceres, com la meva: avis, pares i néts, tots junts. El meu fill petit, "el més petit de tots", amb la senyera a coll (i ell a coll meu!). El sentiment és viu entre la gent. El país és viu. Ja ho sabíem, és clar, però no tenim massa oportunitats de dir-nos-ho tots junts.

Tornàvem cap a casa en el metro i tothom anava parlant al vagó, com si tots plegats tornéssim d'una festa cívica, com si tornéssim d'un partit de la selecció catalana, o d'un gran esdeveniment compartit i joiós. Ningú no es coneixia, però tothom sentia ganes de compartir el goig del moment amb el veí. Tothom sentia que, efectivament, hem estat els que havíem de ser; hem guanyat.

Ara cal saber que la manifestació serveix pel que serveix; que les coses no canvien d'un dia per l'altre. Però cal no oblidar-la perquè segur que, temps a venir, no gaire enllà, passaran coses, coses que tindran molt aveure amb l'esperit que avui ha caminat per Barcelona. Ja ho veureu!

Els qui em coneixeu sabeu que se'm pot considerar un anglòfil. Tant per formació, com ara ja amb els anys que començo a acumular, per deformació. És a dir, per elecció. Segueixo el món anglosaxó de banda i banda de l'Altlàntic com a font d'inspiració per al que hem de ser i, també, per al que no hem d'esdevenir. En els darrers anys he intensificat una relació que ja era estreta des de que sóc relativament jove. La cirereta del pastís va ser la coneixença i l'amistat amb en Paul Preston. Hi ha hagut d'altres relacions interessants, tanmateix, com la que he pogut desenvolupar amb gent del món del pensament, del disseny i de l'arquitectura.

No fa gaire dies vam ser convidats, la meva dona i jo, a la trobada anual que el duc d'Edimburg organitza al seu palau de Sant James per estar amb gent, no més de vuitanta persones, a qui ens interessa el disseny, l'arquitectura i les polítiques que s'hi associen; gent de tot el món. Erem els únics catalans. Passejant pels salons on la reina Elisabet va decretar l'atac a l'Armada Invencible, on Carles I va sentir la sentència que el condemnava a mort per part de Cromwell, o senzillament la conversa amb el Duc, Richard Rogers i Brent Richards, vaig pensar que nosaltres també algun dia podrem portar gent de tot el món i mostrar-nos tal com som, tal com hem estat, amb totes les grandeses i misèries. Pero també amb tota la força de la nostra creativitat.

Avui els Països Catalans podríen ser un dels espais més potents de la Terra en creació de benestar, en creació d'art, en generació de polítiques a l'abast de la gent, de i per a les persones. Sabeu? Aquella nit a St. James Palace vaig somiar un País lliure, un País tanmateix possible i tan real com nosaltres, com les pistoles de Ripoll que pengen d'alguna d'aquelles parets. Digueu-me romàntic, però a vegades convé recordar la dita: "per què anar a beure aigua al  toll quan pots arribar a la font?"

(Ah, una nota costumista: la "pompa i l'esplendor" no van aparèixer; més aviat la gravetat sòbria de qui està molt segur de com es fan les coses que pesen. Els speeches, per exemple, del president de la Chartered Society for Design, d'en Rogers i del Príncep Philip no van durar més de vint minuts, tots tres sumats. Tothom va dir coses que pesaven. Però no van caldre més de vint minuts...). 

Una de les preguntes que més ens fem els polítics i la gent que segueix la política és sobre la reconfiguració del mapa electoral en els anys que han d'anar venint. Per a mi el futur ja es toca amb els dits: el futur que ja toquem es divideix en dos grans partits, o en dos grans espais. El primer és l'unionista, el que per motius diversos aposta pel col·laboracionisme, el que fa del futur nacional un tot amb el futur espanyol sense anar més enllà. El segon gran espai, el que ara mateix es configura amb aportacions que vénen de tot el nacionalisme polític és el secessionisme; el que aposta per construir la nació sense el tutelatge ineficient d'Espanya.

Llegir la realitat des de d'altres punts de vista és possible però no té futur. El més gros és que tots nosaltres ho sabem. I també sabem que això no té res a veure amb les possibilitats de seguir parlant i construint amb tots els nostres veïns. Però cadascú des de casa seva. Ningú no diu que sigui fàcil. Ningú no ha de jugar amb les expectatives. Això no serà bufar i fer ampolles... però serà!

La conferència d'en Mas de l'altre dia, les enquestes d'opinió, els columnistes més llegits, els empresaris més intel·ligents, els professsors universitaris més al dia, la gent ben informada i els joves que creixen en llibertat: tothom sap que la gran opció nacional és l'emancipació, la secessió. Sense embuts, sense atributs, amb intel·ligència, amb coratge.

Estem una mica tips d'anar sentint que els catalans sempre fem la cançó de l'enfadós, que no n'hi ha per tant. D'un temps ençà ja veiem que han anat callat perquè no hi ha res a dir davant de tanta incompetència i de tant despropòsit. Molt aviat espero que el llibre de Ramon Tremosa ens expliqui tot el que ens ha d'explicar sobre les necessitats econòmiques del país. Avui, però, em vull aturar un segon en les conseqüències afegides que per a nosaltres pot tenir la fortalesa de l'Euro i el preu del petroli. Amb un Euro a punt d'arribar a costar un dollar i mig, i amb un barril de petroli a la ratlla dels cent dollars, la competitivitat nacional, que al final vol dir l'estabilitat de la nostra economia familiar, és posada a prova cada dia. Si els fonaments de l'economia fallen, si les infrastructures no hi són, si ens fuig, perquè ens el prenen, un percentatge elevadíssim del PIB, si l'enfoc estratègic del país es fa pivotar al voltant de la construcció i de certa mena de serveis, estem posant les bases per a l'empetitiment econòmic del país, que vol dir de tots nosaltres. I no ens ho podem permetre.

He llegit amb un cert divertiment un teletip en el que directament donen la volta al meu comentari sobre el dicurs de Montilla a Madrid. El que volia dir, benvolguts hermeneutes, és que Montilla està disposat a picar l'ullet a qui calgui per guanyar un vot. I que convé que Duran, CiU i tot el nacionalisme, ho tinguem ben present, perquè aquesta gent està disposada a qualsevol cosa. Això i prou.

El President Montilla va dir a Madrid que hi ha un allunyament progressiu entre Espanya i Catalunya. Tant, que pot arribar a esdevenir irreversible. Ho va fer en forma d’advertiment al “Fòrum Europa”. He tingut l’oportunitat de ser en alguns d’aquests esmorzars organitzats pel Fòrum Europa a Madrid. Hi acostuma a haver més gent de Barcelona, o catalans expatriats, que no la crème de la societat madrilenya. És lògic. Si vols anar a Madrid a parlar i vols tenir impacte, has d’anar a les tribunes en les que veritablement t’hi esperen. I el Fòrum Europa no és una d’aquestes tribunes. Això en Montilla ho sabia, és clar. El que passa és que aquesta mena de conferències el que busquen no és tenir impacte a la ciutat en les que es fan, sinó a la ciutat d’on es surt, en el cas d’en Montilla Barcelona, és clar. D’aquí que la notícia, al dia següent de la intervenció, fos que mentre a Barcelona tots els mitjans de comunicació se’n feien ressò, a Madrid amb prou feines si en treien un parell de línies.

La seducció sobtada que sobre el President Montilla produeix parlar de la possibilitat de secessió entre Catalunya i Espanya és significativa. Com tot el que anem veient en aquest home, no hi ha res que no hagi estat calculat. Parlar de la secessió a Madrid és valorat positivament aquí, per molt que allà ni l’hagin sentit. Això passa molt pocs mesos abans de l’inici d’una campanya electoral en la que el PSOE depèn obertament dels vots del PSC, sobretot dels vots al Baix Llobregat i a Barcelona. Montilla ha actuat amb intel·ligència i ha anat a Madrid a sacsejar el panorama polític català per posar-se al capdavant d’un debat en el que hi haurà d’intervenir amb carta de naturalesa. I aquesta carta l’ha guanyada a Madrid.

Val la pena que persones com en Duran Lleida en prenguin bona nota. En un moment en el que, com sempre, la lluita pel centre és fonamental per assegurar un bon resultat electoral, sembla que Montilla comença apercebre que el centre polític del país s’ha desplaçat cap a posicions cada vegada més secessionistes. Sabeu que penso que aquest és un procés imparable, i que els secessionistes arribarem a representar una majoria aclaparadora a la societat catalana; les inèrcies partidàries, la dependència de les tradicions polítiques respectives, però, impedeixen moltes vegades percebre la realitat tal com es conforma. I Montilla, aquest cop, ha estat viu, ha sabut flirtejar amb un espai polític que ell necessita per consolidar posicions i que li és aliè.

La seducció del secessionisme creixerà, ja ho anirem veient. El que passa és que el polític que quedi fora del nou centre polític del país, quedarà definitivament fora de l’escenari polític general, i això Montilla no s’ho pot permetre. Espero que l’exemple es generalitzi i que hi hagi més i més polítics disposats a fer el que el país demana ja ara, i demanarà cada vegada amb més força.

Llegeixo amb una certa perplexitat que ADIF informa sobre el nobre d'injeccions de morter que faran al túnel que va de l'Hospitalet a Sants. Francament, em sembla estem arriban a uns nivells de tonteria que esgarrifa. Ja sabeu que escric un article setmanal al "Dossier".

Els dos darrers articles els he dedicat al colonialisme que Espanya ens aplica, i que compta amb la nostra col·laboració entusiasta. Doncs bé, quan la notícia és el nombre de morterades que calen per aguantar un túnel, o quan la notícia són les impresisons de la gent que passa per damunt del pont de vianants del polígon Gornal (com ahir a la nit a TV3), vol dir que la invasió dels nostres esperits està reeixint. Pensem-hi una mica i a veure si entre tots aconseguim despertar-nos del mal-son en el que ens han immers i en el que tan a gust anem minvant.

Avui ha estat el meu darrer dia com a director de la Fundació Trias Fargas. Bé, hi ha d'haver la reunió preceptiva del patronat de la Fundació, però de fet demà l'Agustí Colominas començarà a fer-se càrrec del que ha estat casa meva professionalment parlant aquests darrers quatre anys.

Fa una estona parlava amb en Vicenç Villatoro de la bona feina que hem fet tots plegats, tots els membres de l'equip de la Fundació: en Quim Colominas, en Pep Pera, la Dolors Grijalbo, la Maria Macian, en Miquel Calsina, l'Ester Callizo, en Xavier Requejo, en Sergi Pardos, l'Agustí Bosch, l'Anna Vilaginés, en Jordi Amat, en Joan Anton Sànchez... Han estat quatre anys de fer família i de fer molta feina per modelar una fundació política amb aires de novetat, amb aires d'agosarament intel·lectual i de proposta a tota la societat i a partir de totes les sensibilitats del nacionalisme. No sé si ens n'hem sortit del tot però hi hem treballat dur al servei de CDC i del país... Cas de no haver-ho aconseguit l'únic responsable sóc jo mateix.

El que quedarà de la feina feta fins ara i que entoma l'Agustí amb l'empenta que el caracteritza és el gust per fer del món el nostre espai natural d'acció, per fer de la llibertat nacional de Catalunya el gran motor de la nostra tasca diària; per convertir l'espai físic de la Fundació, tan amablement cedit per la Sra. Trueta, en un lloc obert a tothom i a totes les sensibilitats.

De la Fundació en guardaré les converses polítiques amb els companys quan cau la tarda barcelonina a la galeria de la part de darrera; els seminaris i les presentacions de llibres amb algunes de les persones més interessants que mai no hauré conegut: Preston, Innerarity, Balfour, Viroli... L'arribada del Sr. Manent a mig matí i les renyines de la Maria perquè m'havia canviat l'agenda sense avisar-la (tot plegat resolt amb una confessió de culpa i un somreiure indulgent). Les reunions de direcció. Els esmorzars plens de papers a la Rambla de Catalunya. La Rambla... Aquests han estat uns anys molt bons; això dèiem en Vivenç i jo tot just fa una estona, tot parlant del que hem anat fent.

Molta sort, Agustí!

Ahir vaig anar a l'Aplec de les Roquetes. Us recomano que n'aconseguiu el programa de mà i en llegiu els articles de Salvador Cardús i de Sebasteià Alzamora. Tenim tendència a menystenir les nostres tradicions. I les Roquetes ens hi reconcilien. Vaig dinar al costat d'unes senyores del Verdum, que han vist com el barri canviava des que hi van arribar fa cinquanta anys. Ballen sardanes i de tot, "porque en el barrio tenemos la suerte de tener todo tipo de fiestas". Al camp de la Guineueta, mentre tant, s'hi jugava un partit de futbol de la lliga llatinoamericana. Alguns equatorians van baixar a l'Aplec i es van barrejar amb la gent.

L'Aplec farà quaranta anys l'any que ve. Vol dir que van començar l'any '68, quan a Europa la joventut volia carregar-s'ho tot per mirar de trobar sortides noves a un cul-de-sac espiritual. Aquí una colla de joves se n'anava a les Roquetes a fer ballar la gent. I encara hi són. Hi heu pensat mai? Val la pena en uns dies en els que sembla que ens volen convèncer que estem acabats, que tot plegat forma part d'una decadència imparable. No els feu cas!

(Ah, i per a qui li interessi, avui a les 7 del vspre, a la Fundació Tàpies, hi presento el meu darrer llibre: "Per què faig de polític? Carta oberta als meus fills". Tots i totes hi sou convidats).

De l'experiència d'uns pocs mesos de regidor de l'Ajuntament de Barcelona en trec algunes conclusions que vull compartir amb vosaltres:

En primer lloc la sensació que aquí, a la Casa Gran, encara hi ha coses que funcionen com abans de l'any 1977. A la Generalitat, malgrat tots els malgrats, s'hi respirava un ambient de projecte en marxa, d'horitzó difús, en el que tot hi cabia.

En segon lloc, la potència concentrada que és aquest Ajuntament. Hi ha possibilitat de fer molt i sobta la incapacitat de l'equip actual de matar els fantasmes olímpics del passat. Ara sembla que no hi ha cap idea refrescant, cap il·lusió traspassable als barcelonins. Però en canvi és cert que l'Ajuntament pot actuar de dinamitzador i de multiplicador de les capacitats de la societat. També és veritat que Barcelona haurà d'aprendre a respirar més acompassadament amb la resta de l'Àrea Metropolitana, si no vol passar a convertir-se en el llast dels qui l'envolten.

En tercer lloc, la immensitat de la xarxa empresarial pública que s'ha generat, tan gran que arriba a competir en camps com el de la restauració. Cap mirada còmplice a la societat civil, cap oferiment de cooperació realment generosa. Tot ha de ser a canvi d'alguna cosa perquè aquest és el regne de la desconfiança.

Finalment, tinc la impressió que els socialistes no estan preparats per deixar de governar i s'aferraran a la cadira a qualsevol preu. Ramon Tremosa sempre diu que un socialista es defineix com el polític que saps quan s'asseu en una cadira però que mai no saps quan se n'aixecarà.

Ara és el temps, per tant, de pensar Barcelona de manera diferent i de fer-la de manera diferent. Ara veig que parlar d'una Barcelona "oberta", liberal, socialment equitativa, jovial i seriosa a la vegada, treballadora, amb gust per l'excel·lència i atrevida en les apostes estratègiques és una necessitat. Ho anirem fent entre tots.

Tanta pornografia fa fàstic. El jutge Garzón ha actuat amb un oportunisme fastigós.Fer coincidir aquesta detenció massiva amb el procés anunciat per Ibarretxe indica fins a quin punt cal replantejar les relacions del nacionalisme democràtic amb el sistema judicial post-franquista que domina el dia a dia de l'Estat. Aquest és un tema que esl catalans tractem poc. Si us hi fixeu, no hi ha periodisme especialitzat amb els intringulis del poder judicial, i em sembla que això ens desarma a l'hora de pensar en com anar combatent els nostres adversaris.

He dit en alguna altra banda que cal anar cap a un sistema judicial en el que els jutges es retratin davant de la gent a la que un dia o altre hauran de jutjar. Jutges veritablement democràtics, emparats per la legitimitat que dóna un procés electoral.

Posar la proa de l'acció judicial en el tensionament de la societat basca, triant els moments per traïr les oportunitas que aquesta societat es dóna per a la pau és un acte d'una baixíssima estofa moral i d'una gran indignitat.

He tornat a anar a l'Alsderdi Eguna, el dia del Partit Naconalista Basc. És un dia especial, que val la pena conèixer, viure de molt a prop. En el meu cas, a més, s'hi dóna el fet que dirigeixo l'associació de les fundacions del BNG, de CiU i del mateix PNB, la qual cosa m'ha permès conèixer el partit des de dins. És amb el PNB, de fet, amb qui he treballat més aquests dos darrers anys, conjuntament amb Juan Mari Atutxa i Josune Ariztondo.

El PNB és un partit que no oblida quin és el otiu fonamental de la seva existència: fer que Euskadi "sigui", i que "sigui"`plenament. No són uns ingenus. Malgrat els anys de govern han sabut mantenir i mantenen (només calia ser ahir mateix a les Campas de la Foronda) l'esperit de lluita de tot el segle XX. El PNB és un partit fort. Tan fort que es permet discutir a fons sobre el seu futur, posant de manifest les discrepàncies i mirant de trobar punts d'arribada tan comuns com sigui possible. La desaparició (per a mi temporal) d'Imaz de l'escena política té com a motiu fonamental la preservació de la unitat del partit en el que e´s essencial.

Ibarretxe és l'altre gran protagonista. Es pot dir que no compta amb tota l'executiva del partit per tirar endavant la seva proposta. Ep! No hi compta intel·lectualment. El que si que sap és que des de divendres els té darrera seu.

La consulta que planteja Ibarretxe, tanmanteix (i això és collita pròpia), no és tan una cosulta als bascos, sinó que és una interpel·lació a la democràcia espanyola. Ibarretxe es proposa consultar dins de les normes establertes per estatuts tan "inocus" com l'andalús. El que tem l'Estat, doncs, no és que estiri endavant una consulta que en cap cas no té caràcter de referèndum. La por dels espanyols és la resposta a la consulta dels bascos i de les basques. Aquest és el problema!

La discrepaància interna del PNB é molt més a veure, doncs, amb la gestió interna del procés, amb les relacions amb el món radical, que no pas amb el fons del plantejament. No fa gaire vaig convidar Iñigo Urkullu a la Fundació Trias Fargas. Un periodista li va demanr què votaria cas que es plantegés un referèndum per la independència d'Euskadi. la resposta va ser contundent: "Votaria si, claro! Soy militante del PNV! Venga pregúnteme algo más difícil..."

L'Alderdi Eguna d'ahir, farcit de discursos, desfilades, txacolí i tota mena de pinxos, va ser una altra festa de la llibertat i de la democràcia.

Avui ha mort Josep Arges. Josep Arges feia de capellà de poble. Els darrers tres anys ha estat rector de la parròquia de Cadaqués. Ha estat aquí, des d'on escric ara mateix, on l'he trobat i l'he conegut. Erem veïns i hem compartit algunes converses. Però mossèn Arges era un home de Déu, un home tocat per l'Esperit, un home del Concili. Josep Arges era un home modern que ha passat per Cadaqués, i per la vida de molts de nosaltres com un àngel. Però no com els àngels que ens pinten algunes històries beates, sinó com els àngels que sempre he imaginat: joiosos, honestos, sorneguers i seriosos, forts, sincers i tendres, intel·ligents i senzills. Tot això era mossèn Arges. I nacionalista. Un home del país que es va donar al país i que va saber moure els cors de les comunitats a les que servia.

Ara que una part de l'Esglèsia malda per recuperar poder a costa d'espiritualismes estranys, malalta de conservadurisme carpetovetònic, de beatisme desencarnat, l'exemple de mossèn Arges, que havia fet tornar la gent a la parròquia per la via del convenciment, fent-se càrrec dels altres sense amagar-los el que són, és una gran lliçó.

Una lliçó que ens serveix a tots els que ens dediquem a fer comunitat, a construïr país. Una lliçó joiosa per a tots els que sempre tenim present que "hem vingut a incendiar la terra, per fer-ne una de nova, feta de llibertat, justícia i veritat". Descansi en pau. Els que quedem seguirem treballant!

(Per cert, a qui el conegui i em llegeixi, seria bo recollir-ne els escrits: comentaris, homilies, el que tingueu. En pot sortir un bon conjunt de textos que ens faran molt de bé a tots plegats).

Cal estar atents al "centre" polític. Segur que és l'espai en el que hi ha més per arreplegar. I tots els que aspirem a fer que el sentiment de llibertat nacional, d'independència, sigui majoritari, l'hem de tenir ben present. Ara, també és bo recordar que qui busca el centre desesperadament s'acaba perdent...

Ho dic perquè aquests dies de reflexió i de refundació a la carta sembla que hi ha persones que estan disposades a reflexionar tan sols si se'ls garanteix que el camí els duu al centre, que no és res més que el que elles entenen que és le centre.

El que passa és que avui dia, tal i com van les coses, el centre polític català s'ha desplaçat clarament cap a àmbits d'ambició nacional cada vegada més desacomplexada, menys presoners de la conjuntura. Això no vol dir que hàgim de començar a fer política de "cop de pit i endavant" ni molt menys. Ans al contrari. A més a prop ens sentim de comptar amb la força suficient per trencar el marc, més `rudents hem de ser en les formes (encara que més radicals en els plantejaments).

Serà clau controlar el "tempo" polític, amollar quan calgui i tibar quan ho considerem convenient. Tot per fer possible el que fins ara, de fet, el nacionalisme majoritari ha considerat impossible (potser perquè ho era) i ara, en canvi, sembla que és més a l'abast.

En contra dels qui diuen que això de la sobirania no importa gens a ningú, en contra dels qui ens la situen, d'entrada, per a la generació que ve; en contra dels qui s'ho volen tornar a pensar tot plegat per no moure's gaire del lloc en el que ja són ara; en contra en definitiva dels qui posen Catalunya fora de l'esperança d'un futur NACIONAL millor, hi ha una colla de gent carregada d'esperança que pensem que:

1. Catalunya i el conjunt dels Països Catalans són plens de persones que creuen que és possible GUANYAR el present i el futur.

2. Que som capaços de NO CONFONDRE la gent a l'hora de parlar del país, del partit o de nosaltres mateixos.

3. Que ens estimem el país tal i com és ara mateix, que n'assumim el passat i que treballem per anar fent un present i un futur millor per a tots nosaltres i pels catalans i catalanes que han de venir.

4. Que no ens deixarem arrossegar ni pel cop de pit, ni per deixar-ho córrer tot plegat, perquè sabem que abans caldrà saber guanyar els adversaris de la pàtria.

5. Que, senzillament, estem carregats d'esperança i de ganes de treballar.

El que cansa no és parlar de la independència. Cansa que no se'n parli seriosament! Cansa que hi hagi quatre creguts que quan obren la boca ens vagin donant lliçons sense parar. Cansa que no es vagi a la font dels problemes del país, que tenen a veure amb la fatiga de "no-ser-del-tot". Cansa que ens ho posin tot sempre per a la dècada que ve, per al centenari que ve i per a la reivindicació orgàsmica que mai no acaba d'arribar perquè encara no toca. Cansa tant que ens n'hem cansat. I qui no se n'adoni, qui a partir d'aquestes dades no sàpiga articular un discurs polític centrat, autèntic, "desmarketinitzat", fresc, d'ara mateix, ho té molt difícil. Perquè potser si que anirem fent governs i governets, però el país se'ns anirà quedant entre les mans.

Churchill va dir un cop als qui durant la 2ª Guerra Mundial ho veien magre al Parlament britànic i volien una pau negociada amb els nazis (durant l'any 1940, quan el Regne Unit estava sol davant dels totalitarismes) que "les nacions que van avall però segueixen lluitant acaben reeixint; en canvi, les que es donen mansament, per por, per evitar el conflicte, acaben desapareixent".

Esperança i feina, això és el que ara ens cal!