Els temps ens envien senyals. I el senyal ara és començar a treballar per merèixer el futur. No s'hi val a fer servir les eines de sempre, els dicursos de sempre, la manera de fer de sempre. Hem estat sobrepassats pels esdeveniments, hem estat cecs davant del que ens anava passant i ara, per primer cop, perquè a algú se li ha anat la mà, veiem l'alçada del precipici.

Ha arribat el moment, doncs, de sumar, de fer que tots els nacionalistes, que tots els independentistes, que tots els sobiranistes comencem a parlar del que hem de parlar, no importa des d'on, no importa a quina platja partidària ens han dut les històries personals.

Els catalans i les catalanes ens ho demanen. Ho veiem en les reunions amb els militants de les nostres formacions, a les cartes als diaris, a les entitats a les que ens conviden a parlar per tots els Països Catalans. Ens demanen conseqüència, intel·Ligència, generositat, sentit de la proporció, patriotisme, modernitat. Ens demanen que ens arremanguem d'una veagada per fer un catalanisme nou, on la suma sigui veritablement la suma i no una excusa per anar tirant. Ens hi va el present i, no cal dir-ho, el futur.

Jo ja m'hi poso ara, al ple de l'estiu. Us demano que n'anem parlant tos plegats!

Tinc la sensació que Barcelona se'ns queda a les mans. No pot ser que falli tot i que tot sigui una casualitat maleïda. Barcelona se'ns queda a les mans, se'ns apaga perquè possiblement no hem tingut prou coratge per dir-nos que hem anat en pilotes massa temps. I ara recollim el que hem sembrat.

És molt dur veure que l'única reacció oficial, tant de l'alclde com de la super tinent d'alcalde Mayol, sigui protestar airadament, com si la cosa no anés amb ells. La gran Mayol ja ens va donar una lliçó de com no s'han de fer les coses quan la famosa embarrancada de l'aeroport del Prat ara fa un any. Al cap de dotze mesos a fet el mateix, això si, sense vestir-se de guiri: "que hi facin alguna cosa!" crida ella i crida l'equip de Govern. Però són ells els que hi haurien d'haver fet alguna cosa els darrers anys, i ara mateix.

L'alcalde hauria d'agafar els líders polítics de la ciutat, tots, i endur-se'ls a Madrid a veure a qui fos, a seure davant de qui fos, a exigir a qui fos. El que és inacceptable és que ens apaguin de la manera com ens apaguen. Francament, ni el millor guió no aconseguiria acabar amb nosaltres de manera més indigna... O potser va d'això?

Divendres vaig assistir a la primera sessió plenària ordinària de l'Ajuntament de Barcelona de la meva vida. Ja han sortit als diaris força comentaris sobre com va anar tot plegat. No em puc estar de comentar, tanmateix, alguns dels pensaments que em van venir al cap mentre estava assegut a l'escó del Saló de la Reina Regent:

1. En primer lloc el saló de sessions, i la decoració del mateix: el bust del rei, el retrat de la reina regent i de l'infant Alfons, l'alcalde assegut en una trona més alta que les altres... tot plegat d'un gust decimonònic que s'escauria en una institució que fes gust de ranci, però no s'adiu amb el dinamisme propi d'un ajuntament com el de Barcelona i que té molt poc a veure amb les nostres tradicions culturals i polítiques. Al costat mateix d'aquest saló, la noblesa continguda i digne del Saló de Cent actua de recordatori del que hauríem pogut ser, del que podem tornar a ser.

2. L'actitud de l'alcalde i dels seus de no voler respectar la decisió del Consistori: efectivament els grups que donen suport al goven municipal van perdre una votació. Per qui no ho sàpiga, val la pena explicar que els ajuntaments barregen les funcions de control, legislatives i executives en el mateix òrgan decisori. Per tant, una decisió del ple de l'Ajuntament sobre una qüestió determinada obliga l'Alcalde, lògicament, a tirar-la endavant. No vull entrar en la polèmica del túnel. Tan sols em quedo amb el debat sobre la legitimitat democràtica del ple per prendre certes decisions. I és que l'altre dia se'n van dir de l'alçada d'un campanar!

Vindran més reflexions, segur, però de moment em quedo amb aquestes dues. Veient com va la cosa, n'haurem de seguir parlant!

Vaig ser dels que va pensar que la reacció generada per la presència de Woody Allen a Barcelona era excessiva. De sergui da vaig veure, però, que la set fa que els primers glops siguin exagerats, i això és el que ens ha passat amb l'arribada d'el director americà. Res més.

La mosca se'm va començar a enfilar al nas quan alguns personatges espanyols que no ens estimen gaire, i algunes cadenes i alguns directors de diaris que no es distingeixen pel seu catalanisme ni per dirigir mitjans escrits en català, van començar a parlar de provincianisme. Sentir aquestes persones parlant de provincianisme, elles que voldrien veure el país definitivament reduït a un apèndix de Ciudad Real em fa reiure i em treu de polleguera.

En Jaume Roures em va convidar a assistir a la roda de premsa que va donar el director a l'Hotel Miramar fa uns quants dies. Tot l'acte es va desenvolupar en català, llevat de la intervenció del director i de la ministra. El parlament més provincià va ser, lògicament, el de la ministra. La resta dels parlaments van ser ponderats i lleugers. Tot força cosmopolita, força normal, com sempre hauria de ser. El magnífic aperitiu que es va servir va passar la mar de bé. Allò era una festa organitzada, segons consta a la invitació, per Mediapro i pel Sr. Allen. Hi van convidar a qui van voler. Hi tenien tot el dret perquè era la seva festa.

Em temo que això no agrada a tants provincians locals que ni s'han plantejat jugar la lliga que juga en Roures i la seva gent. És legítim criticar-los, és clar. Però em sembla que aquest cop en la crítica s'hi cola l'auto-odi de sempre, la incapacitat posada a la llum del dia, la frustració feta pensament correcte, la pruïja per desnacionalitzar-nos i per despersonalitzar-nos del tot. Ah, i si pot ser que sembli que és culpa nostra!!!

A mi no em sembla gens provincià veure la Johanson passejant i treballant al costat del meu despatx a la Rambla de Catalunya. Ni em sembla provincià comptar amb emprenedors que assoleixen els objectius que es plantegen. Potser el que passa és que els qui més piulen saben que, si en comptes d'estar rodant a la Rambla de Catalunya s'estés rodant al Paseo del Prado, estarien cantant l'enèssim rèquiem pel país i explicant les maravelles del cocidito madrileño. Ara no poden, i això els fot.

La crítica més divertida és la dels ajuts públics a la pel·lícula. I si ens aturem a analitzar els ajuts concedits a productes cinematogràfics nostrats d'impossible difusió comercial? I si ens aturem a analitzar ajuts a tota mena de mitjans de comunicació? No s'hi val. No està bé criticar la busca en ull aliè quan en el propi hi portem un viga com una casa de pagès.

Conclusió: que els Sr. Allen i les Scarlett d'aquest món vinguin tantes vegades com vulguin a Barcelona, que ho fagin de la mà de productors catalans, i que nosaltres en gaudim! I si els pica, que s'hi posin fulles!!!

M'ha semblat patètica la decisió del President Montilla de fer servir una línia de Low Cost per anar de viatge oficial a Lisboa.

En primer lloc perquè hi ha alguna cosa relacionada amb la litúrgia que aquest home no ha entès. El president del meu país quan viatja ho ha de fer en unes condicions que en dignifiquin la institució que representa.

En segon lloc perquè és una acceptació tàcita del rol que ha de juga El Prat en el sistema aeroportuari europeu. Viatja com viatja perquè tan sols pot viatjar d'aquesta manera.

En tercer lloc perquè en tant que opció presa voluntàriament, i en tant que el seu cap de premsa ha dit que ho farà més sovint, es situa al nivell dels populismes més tronats, per "fer veure" que ell és igual que qualsevol de nosaltres, que per anar de vacances o per fer un viatge de feina mirem d'estalviar fins al darrer cèntim. No és això, President. Vos ens esteu aixecant la camisa i no s'hi val.

M'agrada el Partito Democratico i m'agrada Walter Veltroni, l'alcalde de Roma i líder potencial del nou partit demòcrata italià.

I encara m'agrada més després d'haver llegit el discurs que va fer abans d'ahir per anunciar la seva voluntat de liderar el projecte reformista italià, ancorat en els valors de la llibertat, la responsabilitat, l'equitat i la capacitat d'empreneduria.

Veltroni no es va permetre cap gest fàcil cap a l'esquerra populista i tronada a la que tan acostumats estem per aquesta part de la mediterrània; en canvi, va ser capaç de vertebrar un discurs que s'oposa al populisme de dretes, conservador i falsament liberal que domina a l'altra banda de l'espectre polític italià. És possible que si Veltroni ho fa bé li surti algun bolet a l'esquerra. És igual. Fins i tot millor: aclarirà el panorama.

Vaig veure Veltroni en un acte electoral a Roma fa un any, un acte senzill al Campo di Fiori. Va fer un discurs basat en els valors, els els principis ideològics i trufat d'exemples de vida quotidiana. Va explicar en un moment cap on volia dur Roma. No va parlar de gestió. No li va caldre. Si, m'agrada Veltroni.

Un grup d'experts s'han reunit durant uns quants mesos per parlar de la llei electoral catalana, emparats pel Parlament. Avui en presenten les conclusions i moltes d'elles són plenes de mals averanys.

En primer lloc perquè no s'ataca el problema de fons, que és el de l'augment de la interacció entre votant i votat. I això no s'aconsegueix fent veure que s'obren les llistes (quan de fet continuaran igual de tancades que ara), sinó per la via del vot directe dels nostres diputats. Renunciar, per tant, a un diputat per comarca, triat per sistema majoritari, és un error i defrauda les expectatives que en la llei ha dipositat tanta gent. No serà que alguns aparells de partit tenen por? No serà que alguns s'omplen la boca de participació i a l'hora de la veritat fan figa? Mireu si no el que passa a Barcelona. Els socialistes s'han fet un fart de parlar de participació i de democratització tots aquests anys. Ara, però, es neguen a que els partits amb majoria als Consells de Districte de la Ciutat tinguin el Regidor de Districte.

Per altra banda perquè la hipercorrecció territorial ens duu cap a dos camps molt discutibles: la baixada de representativitat de les vegueries no barcelonines i l'obertura gratuïta del debat sobre la creació de noves divisions territorials.

Tinc la sospita que amb això de la llei electoral pot passar com en part ha passat amb l'estatut: massa expectatives i massa rebombori poden dur a l'efecte contrari del buscat, que no és altra que canviar adhesió per desafecció.

La SGAE, la Generalitat Valenciana i l'Ajutament de València subvencionaran una escola de música nordamericana per instal·lar-se en un edifici faraònic a València. És una operació digna de l'Oceanogràfic, que prescindeix totalment de la música popular que es fa al País Valencià.

La iniciativa, que té el to de totes les iniciatives provincianes dels nostres "pperos" i altres sucursalistes, va farcida de "shopping centres", totxo i formigó. Tot amanit amb el que es considera el glamour de la música feta a l'altra banda de l'Atlàntic.

No és una operació innocent: és una operació contra les bandes de música del País, una operació contra les escoles de música locals, una operació contra tot allò que no es controla.

El més greu de tot és que la SGAE, dirigida per alguns catalans, s'apunti a aquest desastre. Que no veuen que tot això va contra el país?

Us recomano la lectura d'un llibret de Maurizio Viroli: "Republicanisme", editat per Idees. És un text que ja té alguns anys i que la sensibilitat de Ferran Saez i d'Agustí Colominas ha portat al català. Val la pena que el llegiu a poc a poc i en podreu assaborir el millor que té: el repte intel·lectual, la recuperació del valor de la paraula "política" (en la línia d'un altre llibre imprescindible: "Elogi de la Política" de Bernard Crick) i el repte en forma de projecte.

Avui el nostre repte és exactament el que planteja Viroli: donar valor a les visions polítiques fugint dels apriorismes, dels dogmatismes, sense renunciar als principis. I quan parlo del "nostres" reptes és clar que parlo dels reptes del catalanisme.

No calen massa explicacions i per tant vaig al gra. No s'ha parlat gens aquests dies de l'estranya coincidència entre dues dates: la de l'arribada del TGV a la ratlla de França en el seu camí per la Catalunya espanyola, i la de l'entrada en funcionament del túnel de Canfranc.

Canfranc és la pedra a la sabata d'Espanya. Una obra ingent que no serveix per res, però que amb l'entrada en funcionament de la línia Madrid-València-Saragossa-Canfranc fa que l'ample europeu passi de llarg de... Catalunya!

He demanat a alguns companys periodistes que facin periodisme de recerca del bo i que ho expliquin. Mireu de fer el mateix amb tots els qui coneixeu!

L'altre dia parlava de desglaç, i potser hi va haver algú que es va pensar que parlava de resultats imminents provocats per la nova situació a Barcelona. No és així. Barcelona s'ha mogut, és cert, però el moviment és i serà lent, perquè es tracta d'un moviment estructural. És clar que CiU ha aguantat bé, i fins i tot ha pujat amb força a ciutats importants com Tortosa, Sant Cugat, Figueres, Martorell, Girona i Badalona. També és cert que els mariatxis del Tripartit encara no han après la lliçó i continuen entestats a donar suport a un PSC que cada dia s'assembla més al PRI mexicà. Però en l'ambient es respiren aires d'evolució per tot arreu: en els partits i en la societat.

El desglaç del Bàltic, doncs, serà lent. Ha començat, tanmateix. I no tindrà res a veure amb moviments tel·lúrics a ERC (que durant una temporada seguirà fent de mariatxi al PSC a tot arreu, tenint en compte que ara ja sabem que en Portabella va per lliure i juga un apartida personal en clau interna), ni amb recomposicions de pactes de cap mena. Té més aviat a veure amb un desvetllar noves consciències a tota arreu, també en el món convergent, de cara a reconstituir una majoria nacional catalanista clara, moderna i amb capacitat de pesar, de comptar de debò.

Tot es mou. Molt poc, és cert. Però es mou. I és important constatar-ho perquè el que es mou no ha de quedar en l'anècdota post-electoral. L'emergència de la possibilitat de reconstituir l'eix polític nacional des de Barcelona és més que rellevant. No és el mateix reconstituir-lo des del cap i casal que des d'un racó (per important que sigui) del país.

Ja veurem com avancem i fins a on arribem en primera instància. Seria molt bo que hi hagués sintonia suficient com per fer evident la constitució d'una alternativa nacional catalana a Barcelona. Seria la confirmació de que el que es mou té voluntat d'agafar embranzida!

El Tripartit es va fundar a Barcelona i morirà a Barcelona. Ho hem dit des de fa temps en Xavier Trias, jo maiteix i tants d'altres. No teníem gens d'èxit, ni a casa ni fora de casa. Però serà així. En Portabella fa un exercici de coherència i de rectitud política. Ara cal que parlem una bona estona per veure si podem refer el que cal refer amb urgència. Un bon equip de nacionalistes-independentistes treballant pel futur de la capital del País pot ser el preludi d'un projecte nou, important.

Deixem que els col·laboracionistes s'ho fagin sols! Nosaltres a construir el nostre projecte de país, diferenciat, just, autoreferenciat. Barcelona pot ser un nou començament. M'ho heu llegit molts cops: Barcelona és el reservori real de la nostra potència nacional. Ara l'hem de posar a jugar.

Retornar a la Política, fer que discutim dels temes importants, i no de la vorera o la palmera (com encertadament assenyala en Ramon Tremosa), ens ha de permetre recuperar molta de la gent que se'ns ha quedat a casa a tots plegats.

Som-hi doncs! Que em sembla que el desglaç és imminent!!

Ara que ja sabem com ha acabat tot plegat, és hora de mirar cap endavant. Nosaltres anàvem a les eleccions amb alguna cosa més que un programa electoral: sabíem que volíem fer des del primer dia que haguéssim entrat al govern municipal. En un temps en el que hi ha massa gent que tan sols s'hi posa per sortir, sense un programa coherent, entenc que saber què vols fer si surts és un valor.

Em fa una mica de gràcia el compungiment general per l'absetenció. Per l'amor de Déu! Quan hi ha consellers de participació que demanen l'abstenció, quan hi ha presidents de la Generalitat que no saben dir una frase seguida sense llegir-la (i encara!), quan hi ha polítics que només saben ser-hi per posar-se bonics a les fotografies; quan les respostes que Catalunya necessita no les dóna pràcticament ningú, què podem tenir, si no?

Ningú no parla del sentiment no computable de frustració que arrossega el poble català. Aquest sentiment s'ha vist accentuat els darrers anys per l'invent nefast del tripartit, que ha venut una imatge de congelació política de la realitat i que tan sols ha comportat el reforçament dels socialistes espanyols a Catalunya.

Tots som responsables de la situació, segur. Però també és segur que n'hi ha uns més que d'altres, i que tan sols sumant, sumant i sumant, els catalanistes farem alguna cosa. I això val per tot el país, per cert. Catalunya, País Valencià i Mallorca. Ara, per tant, a seguir treballant!

Que Barcelona necessita un canvi a l'Ajuntament és clar per al 80% dels barcelonins. El que és curiós és que quan el canvi que alguns plantegem el fem girar sobre propostes concretes, com la de fer el Barri al Morrot, se'ns tirin a sobre els corleonians de sempre dient que som una colla de mentiders i d'impresentables.

Francament, no ho entenc. Ells són els que han fet el Maremagnum i el World Trade Center a tocar del barri que proposem nosaltres. Pels que hi esteu interessats, veureu que ja l'any 2003, en una exposició que vaig comissariar al MACBA i que duia per nom HIPERCATALUNYA, vam fer recerca sobre la necessitat de pensar i de fer Barcelona trencant algunes barreres mentals. I un dels exercicis que va tenir més èxit va ser el de treballar en el front marítim portuari.

Per això sorprèn tant la manca d'arguments socialistes. No hi han pensat, aquest ñes el problema. I quan hi han pensat tan sols han vist hotels, oficines i centres d'oci nocturn. És el problema de viure en un bucle intel·lectual que duu directament al buit.