Totes les enquestes pre-electorals tenen intenció: per moure vot, per deixar-lo a casa... Aquests dies en veiem un munt que conviden els barcelonins a no posar-s'hi gaire, perquè les enquestes ja ho han decidit: tot continuarà igual.
Doncs no és cert. No és cert perquè si una cosa hem après aquests darrers anys és que les enquestes tan sols serveixen per despistar-nos del que ha de passar. I a Barcelona res no continuarà igual després del dia 27.
Ho decidirà el vot de la gent, com ha de ser. Fer que el nacionalisme, tot ell, pugui dirigir l'Ajuntament de Barcelona és possible i necessari. Comportarà una gran renocavió de liderats urbans i nacionals i regenerarà la imatge de la capital de Catalunya.
El dia 27, per tant, a votar a favor de canviar el futur!
Ahir ens vam manifestar a València i a la Ciutat de Mallorca. Vam ser més de 70.000 a València, i segons em deia Tomeu Martí per telèfon aquesta mateixa matinada, a Palma van ser molts més que a la històrica manifestació de fa 10 anys.
Just abans de començar a caminar, vaig tenir temps de repassar l'exposició que sobre Damià Huguet es presenta al Centre de Cultura Contemporània Octubre de València. El gran poeta de Campos va ser el preludi perfecte per a una jornada inoblidable, de debò. Vaig contactar amb en Damià Pons, amb qui havia vist l'exposició a Palma. "El país és viu!", ens vam dir. Ell des del cor de Mallorca, jo des del cor del País Valencià. I tant, com n'és de viu!!
Demà a les 6 del vespre hem de ser tots a València, a Sant Agustí, a manifestar-nos pels nostres drets nacionals.
Ja sé que tots plegats tenim visions diferents dels Països Catalans, que a vegades tenim dubtes; ja sé que les estratègies no són del tot coincidents. Però si alguna cosa queda clara és que els fem més por del que sembla.
Si no fos així, per què tanta por d'unes poques hores de televisió en català a comarques on s'hi parla amb normalitat? Per què tanta por d'uns segons d'un mapa del temps que és diferent del mapa que ens volen imposar? Per què tanta por? No serà que sóm una mica més forts del que ens pensem? I no serà que oferim un futur individual i col·lectiu més joiós i més ple del que ells, els reis del provinciamnisme i de la renúncia, ens ofereixen?
Vinga, doncs! Demà ens veiem a València, l'altra gran capital del País, per seguir demostrant que encara som, i per molts anys!
La´"cessió" del Castell de Montjuïc escenificada ahïr a Madrid és ridícula. No calen més comentaris. El pitjor de tot és que no és Jordi Hereu sol a qui han fet fer el ridícul. Ens l'han fet fer a tots els barcelonins.
Anar a Madrid a retre pleitesia a un president de govern que fa aigües per tot arreu, en un acte que sembla pensat més per ajudar-lo a ell que no pas per ajudar el candidat socialista, és fer-nos fer el ridícul a tots plegats.
Anar a Madrid a fer veure que ens cedien una cosa que ja estava cedida, és fer el ridícul. Si aneu al registre de la propietat veureu que el Castell de Montjuïc fa quaranta anys que consta com a propietat de l'Ajuntament de Barcelona! Ara es tractava d'una altra cosa...
Anar a Madrid a demostrar que estem fets un nyap institucionalment parlant, a demostrar que ens tenen per no res, és fer-nos fer el ridícul.
Ara diuen que el dia 15 de maig ens faran la cessió de la gestió de les platges. Sabeu qè vol dir això? Que el que pagava el ministeri de torn ho haurem de pagar nosaltres!! Posats a fer, que ens ho cedeixin tot d'una vegada i així els perdrem de vista per sempre!!
Veig que s'ha comentat molt poc que en Montilla no hagi fet cap discurs institucional amb l'excusa de no polititzar la diada de Sant Jordi.
No li va saber greu, en canvi, convidar la vicepresidenta del govern espanyol i fer-se passar per un presidentet de comunidad autónoma a l'ús. Ni li va saber greu folkloritzar la festa des de les institucions nacionals fent de rapsoda de pega en un empostissat a la Plaça Sant Jaume.
Que no és polititzar la diada convidar una vicepresidenta espanyola? Que no és polititzar la jornada negar-se a parlar i fer-ho tan sols per dir "els pastorets"?
Ho comento perquè em sembla que cal anar dient les coses pel seu nom: darrera d'una "innocent" negativa a parlar per no "fer malbé" la diada, hi ha una no gens innocent voluntat de disminuïr la festa i d'anar-nos diluint en un tot aliè.
Dissabte al matí, molt aviat, baixava amb l'Euromed cap a València, amb uns quants amics. Hi havia reunió de l'Institut Ignasi Villalonga. la conversa va girar sobre l'estat actual de les coses a Catalunya. Un dels meus companys mirava de fer una anàlisi tàctica de la situació. Però va ser impossible.
Diagnosi? El to baix general té a veure almb els lideratges morals que els catalans hem estat capaços de generar. La conversa se m'ha fet més present encara quan he llegit algunes declaracions a l'entorn de les possibilitats immediates d'independència cas que el Tribunal Constitucional decideixi en contra de l'Estatut...
Tot plegat fa una mandra, no us sembla? Mandra perquè hi trobo a faltar rigor, camí de llarg recorregut, combinació adequada de visió i de construcció de polítiques a curt.
Si tot plegat passa per declarar la independència als mitjans de comunicació i fer politiqueta a les institucions, sincerament no entenc cap on anem. Perquè cal no confondre les persones amb visió, amb els visionaris que es pensen que la política són ells, i no l'obra que es desprèn de la seva acció.
He passat aquests quatre dies de Setmana Santa a Astúries. Us ho recomano de debò. En tornar he llegit la notícia curiosa que el PP denunciava que el govern socialista havia desviat fons que s'havien predestinat a Astúries per anar al País Basc i a Catalunya...
Us asseguro que la decisió la van prendre perquè no sabíen on posar les inversions. Astúries és un país preciós. I encara més després de volum inversor que s'hi ha fet. És senzillament espectacular passejar pels carrers de les ciutats i dels pobles asturians, conduir per carreteres i autovies, visitar-ne els museus, veure-hi els habitatges de promoció oficial, gaudir de les instal·lacions esportives municipals, dels centres d'assistència primària...
No m'estranya que algú, amb una mica de res de vergonya, la que els deu quedar, hagi decidit enviar alguna engruna, allò que cau de la taula, als catalans insolidaris. Quina barra!
Sóc a Estocolm en un viatge de feina. Hem vingut a constatar la manera com els suecs encaren la renovació del model de societat que tant els va fer avançar la segona meitat del segle XX.
De tot el que estem veient el que més em va al cap és que nosaltres el catalans també hem de plantejar-nos de debò quina societat volem; quin llegat volem deixar a les generacions que han de venir.
Em reclamo, doncs, la necessitat de deixar de navegar a la vista. Em reclamo la necessitat de retornar a la Política: la necessitat de pensar el país no com un camp de batalla per al dia a dia, sinó com un projecte viable.
Ara que sembla que no tenim ni l'autoestima suficient per parlar de la nostra llibertat col·lectiva sense fer-nos la pell entre el qui teòricament la defensem, reivindico la necessitat de pensar-nos d'una manera adulta. Aquesta gent ho fa i, què voleu que us digui, em sembla que nosaltres ho necessitem tant o més que ells!!
Després de la sessió plenària del Parlament de Catalunya el cos em demana silenci. No em ve gens de gust sentir parlar ningú de si els acords o els desacords.
Tot plegat ha estat massa fort, massa ridícul, com diu perfectament Salvador Cardús a l'article que escriu a Tribuna Catalana.
Després del silenci haurà de venir l'acció. En parlarem.
No vull entrar en les portes que s'han obert des dels governs català, valencià i espanyol per eliminar les emissions de TV3 del País Valencià. Cadascú que fagi anar la consciència nacional amb conseqüència.
Ara, les conseqüències són gravíssimes i em sembla que no s'hi ha insistit prou. Em preocupa un cert esperit mesell en tot plegat que fins ara no havia vist. La pèrdua de TV3 al País Valencià és molt més que greu. Representa un retrocés brutal en un camp absolutament clau avui dia: el dels mitjans de comunicació. És molt més greu que la pèrdua d'un parell de diputats o que la pèrdua d'un municipi per a la causa nacional. Tot això és conjuntural. L'atac a la presència de la llengua no, que no ho és!!
Per això és imprescindible que tots els que "veiem" el país en clau de país sencer, que som més dels que sembla, ens hi posem forts. Ja us vaig demanar que donessim suport a l'ACPV. Ben aviat organitzarem alguna mena d'esdeveniment a Barcelona. Us demano que us hi apunteu.
La darrera notícia és que el jutge instarà al tancament de les emissores el... 25 d'ABRIL, COMMEMORACIÓ DE LA BATALLA D'ALMANSA!!!!! Aquests espanyols saben el joc que juguen, i saben com es fan les guerres modernes. Davant d'una provocació d'aquest calibre no cal que us digui que cal reaccionar a tots els nivells d'influència.
Suposo que un espai com aquest també ha de servir per expressar els dubtes, el desconcert si n'hi ha. Les declaracions d'en Xavier Vendrell d'ahir en les que deia que ERC estava disposada a donar la presidència de la Generalitat a Artur Mas si s'avenia a convocar un referèndum per l'autodeterminació m'han provocat desconcert.
Desconcert perquè em sembla un pas més en la banalització de tot el procés de recuperació nacional, i en Vendrell és un patriota que mai no hauria de caure en un error d'aquesta mena.
Desconcert perquè introdueix un nivell de tensió nou en el camp nacionalista que no calia introduir sense que abans no se n'hagués parlat mínimament. Ja fa dies que molta gent de camps diversos parlem de donar una passa general cap endavant, sense mirar sigles, acceptant el lloc del que partim tots plegats.
Desconcert perquè l'autodeterminació no pot ser una "commodity" política, amb la que un juga a partir de no sé quins càlculs. No és seriós parlar-ne avui d'aquesta manera i no haver-ne parlat fa tres mesos, abans d'haver investit Montilla com a President. Això obre la porta a les crítiques del tebis, als defensors del "statu quo".
Desconcert per a la imatge del Govern, tot i que aquesta m'importa menys, donat el baix nivell de respecte que genera un Govern de perfil tan baix (salvant en Tresserres i algun altre que em dec deixar).
I finalment desconcert perquè potser sóc jo que estic malfixat, i que el que realment cal és tirar pel dret i fotre el barret al foc... No ho sé. Jo miraria de fer les coses d'una manera diferent. Vull dir la gestió de tot el procés. Encara hi som a temps si tots plegats som sincers des del començament.
El Consorci de la Zona Franca és un ens públic dirigit per l'Estat i presideit per l'alcalde de Barcelona, que fa de promotor immobiliari, i compra i ven terrenys on s'hi fan polígons industrials i urbanitzacions. La Generalitat no hi és.
El Consorci organitza salons immobiliaris com el Meeting Point i el saló immobiliari de Marbella. Sí, Marbella.
El Consorci és l'ens planificador de sol més important que hi ha avui a Catalunya. Qui el controla? Què compra i què ven? On és la Generalitat, que té competència exclusiva en matèria de planificació territorial?
És un bon tema per a periodisme d'investigació, no us sembla?
He llegit amb estupefacció la crònica de Jordi Barbeta sobre les pressions que va rebre d'un tal Bolaños del Govern per tal que no informés de l'evolució de l'Estatut a Madrid.
Em sembla increïble, però també em sembla que l'actual direcció del PSC mostra la seva veritable cara. Es pot dir que això ho fa tothom, que les pressions vénen de tot arreu, i és cert. El que mai no havia passat fins ara és que un alt càrrec del Govern amenacés de la manera que explica en Jordi Barbeta. Si aquest periodista se la juga en explicar-ho, vol dir que les coses han arribat molt lluny.
Val la pena tenir-ho en compte a l'hora de pensar en la mena de democràcia que defensem, i per la que treballem.
He sentit ràbia. Una ràbia profunda, una ràbia sense consol possible. Ràbia per la meva incapacitat per corregir el que no s'ha fet bé. Ràbia per no haver aprofitat prou el meu temps d'influència al Govern, ràbia per no haver estat més descarat, més valent. Ràbia perquè els companys han deixat anar TV3 al País Valencià.
Vaig sentir ràbia quan TV3 va ser eliminada pràcticament de les Balears. Vaig sentir ràbia en saber que hi ha gent dels nostres que donaven suport als botiflers que ens eliminen com a nació. Ràbia per no haver estat més intel·ligent que ells. Més valent que ells.
Em poso "Al Tall". "Quan el mal ve d'Almansa". Em poso el cant dels Maulets. Si, ja sé que molta gent ben pensant, assenyada; gent molt digna i que escriu a La Vanguardia, en espanyol, és clar, em criticarà i dirà que m'he venut als populistes i als que no saben fer res de bo. Que diguin el que vulguin. Jo sé el que em faig. I puc sentir ràbia i puc expressar-ho. I puc, finalment, treballar per mirar de corregir els errors meus, i els dels companys.
Us proposo que tots plegats fem el mateix. Si ens hi posem tots a l'hora potser atemorirem un punt l'enemic. Potser... Fent el que fem segur que tan sols els donem excuses per actuar.
Ara, doncs, feu-vos d'Acció Cultural del País Valencià. Treballeu amb els germans del sud. Ens hi va el país. Ens ho juguem tot!
Us recomano que llegiu la columna que el bisbe Carrera escriu cada setmana a "Catalunya Cristiana".
Sigueo o no catòlics, o simplement creients, hi trobareu un espai de reflexió que us convidarà a pensar per vosaltres mateixos. Si més no aquest és l'efecte que aquestes columnes provoquen en la meva persona.
El bisbe tanca un cicle de reflexions quaresmals amb una crida a esmicolar tots els jous a partir del compromís personal amb la comunitat, ja sigui a través del compromís social, sindical, polític o, per què no, caritatiu.
Un espai per als qui creiem que l'esperit del Concili Vaticà II és viu al si de l'Església, pels qui defensem una Església catalana oberta, lliure, democràtica i fonamentalment evangèlica!
