He llegit al diari AVUI, i després a la web del Partido Independentista Portorriqueño, que amb motiu de les properes eleccions previstes pel 4 de Novembre a Puerto Rico, s'ha desfermat una polèmica, degut a que dos ciutadans han recorregut el fet de que les paperetes estàn escrites nomes en Espanyol, al·legant que ells no entenen aquest idioma. Un jutge els ha donat la raó i ha obligat a la junta electoral a fer que les butlletes estiguin escrites en Anglès i Espanyol. Sembla que la senyora Sylvia Diffenderfer i el senyor Robert McCarroll, afirmen que no tenen cap obligació d'entendre l'Espanyol perquè estàn als E.E.U.U., i tot aquell que visqui sota les seves fronteres està obligat a saber l'Anglès, però no l'Espanyol encara que aquest sigui l'idioma de Puerto Rico. No hi veieu un paral·lelisme amb el que passa aquí? L'únic que passa, es que el que aquí es blanc, allí es negre. L'any 1991 el govern d'aquest estat lliure associat, va decidir que no tenien perqué ser un país bilingüe, i per tant no tenen cap obligació de fer res en Anglès. Os imagineu que passarà el dia que els Catalans fem el mateix? El mes fort de tot, es que per això, l'Estat Espanyol els hi va donar el premi Príncipe de Asturias de les lletres per la seva defensa exemplar de l'Espanyol. Ara, m'agradaria saber que en diuen tots aquests que tenim per aquí, del PP i de Ciudadanos, no els fa llàstima que aquests pobres funcionaris del govern dels Estats Units, hagin d'anar a votar sense saber que hi diu a les paperetes? Segur que no, però si fossin Anglo-parlants, actuarien igual que la senyora Deffenderfer i el senyor McCarroll. Jo ho tinc molt clar, a Puerto Rico, l'Espanyol es el Català, i l'Anglès es l'Espanyol. Aquí l'Espanyol, es l'idioma que es vol imposar per aniquilar el del país, i a Puerto rico, es el que ha de resistir el colonialisme de un idioma imposat i que posa en perill la supervivència del propi. I ells, segurament també, sempre s'ha de defensar l'Espanyol, tingui raó o no.
S'ha de ser Massoca per aguantar tots els despropòsits que diuen els polítics. Anem pel primer i el mes Friki, el Bono. Resulta que congelaran els sous de tots els Polítics!! I a mi que, amb el que guanyen, ja poden congelar-se tots els polítics junts, allí a les Cortes Españolas. Hipòcrites, Frikis i...
EL Segon, l'excel·lent Celestino Corbacho. Ara diu que vol tancar l'aixeta als immigrants. O sigui, que estem en crisis perquè els immigrants venen a recollir maduixes i ens treuen el lloc de treball. Celestino, no cal que et digui que quan va arribar la teva família, procedents del sud d'España, no se si hi havia crisis, però si fos així, també els haurien d'haver retornat cap al seu poble, segons tu, i a Catalunya, n'hi ha molts com tu, que no recorden els seus orígens. I que fem amb tots els immigrants que hi ha a Catalunya? Segons el Corbacho, tots cap el seu país d'origen. Encara sort que ho diu el Celestino, que si ho arribo a dir jo, ja tindria una demanda per xenòfoba. I ell ho diu tan campant, jo l'enviava a recollir pomes a l'Empordà.
El tercer polític, qui es? El Puigcercós. Renoi, que n'és de bona persona, i les seves paraules son tan, tan... Es que no ser com definir-lo. Ara ha vist la llum i ha dit que no marcarà tan de paquet amb el govern Espanyol, perquè ell veu, ho nota, que el Zapatero i el Solbes, tenen una bona predisposició amb les engrunes que ens donaran als Catalans. Veieu si n'és de bon Polític el Puigcercós, un altre que fa marxa enrere pel seu lloc de treball, no fos que el Montilla li congeli el sou, i la cadira, per sempre.
Podria parlar de política, però no ho faré, de fet res no ha canviat en el meu país des de fa uns mesos ençà, i si ha canviat quelcom es per a pitjor. Ells, elles, els polítics, son molt reconcentràdament ineptes........ Deixem-ho aquí. Com molts privilegiats, em pogut anar de vacances. El meu home i jo, ja les teníem planificades des del mes d'Abril, sempre ho fem així, enguany, tocava estar a terres Empordaneses, i vàrem trobar un lloc perfecte, tocant de peus a terra, que ja estem farts d'estar penjats tot l'any d'un cinquè pis, una caseta de quaranta metres quadrats, envoltats de natura, arbres i per a si no n'hi havia prou, teníem l'hort al costat. L'amo de l'hort i de la caseta, ens va dir que podíem agafar el que volguéssim. Renoi, quines tomates, pebrots, carbassons, i fins i tot síndries, de fet, s'ens ha quedat cara de tomates, de tantes que n'hem menjat, i que bo que estava tot. Jo pensava en que poquet que es necessita per a viure feliç. La terra ens ho dona tot.
Ens vàrem preparar unes excursions a distints llocs, que relativament podíem fer en un dia. El primer lloc, a Besalú, molt bonic, quan entres el poble pel pont, sembla que encara estiguis a l'època Medieval, però no, en un moment va omplir-se de gent i mes gent, i t'he n'adones que estem al segle XXI. Es molt bonic Besalú, molt ben cuidat, i cap edifici que desen-toni amb l'entorn. Ni cap bandera espanyola, així ha de ser, un deu per a Besalú.
Un altre dia, cap a Roses. I a on vam anar a parar? A la Cala Monjoi. Queia la tarda, i es com mes m'agrada el mar. La cala quasi sola, i nosaltres. Aparto la vista del mar, i que veig? El Bulli. I jo tenia una fam... Doncs cap allà que vaig, el Toni que em coneix, diu: a on vas? I jo li dic que vull un entrepà de mortadel•la, i ell que em lliga curt.... diu, no fotis Rosa, que ens enviaran el Mossos del Saura. Apa, ja em va tallar el rotllo, aquest home meu no m'acompanya quan vull fer el trapella. Que hi farem, vam casar per a lo bo i per a lo dolent, però queda pendent l'entrepà de mortadel•la al Bulli, si i si.
Jo tinc tota la família repartida entre Girona i l'Empordà. Amb la meva cosina que viu a L'Escala, vàrem sortir a fer un volt amb els respectius homes per anar fent gana per sopar, ens assentàrem a la terrassa d'una cafeteria que es diu Casablanca. El meu cosí que està una mica tocat per la tramuntana i tot se li carda, diu: apa Rosa, no sens tuf de sociates? Jo ja sabia que anant per L'Escala podia trobar-me amb un o una sociata. Doncs mira, aquí a la segona taula, tens asseguda, a la Marina Geli. La Tònica que prenia s'hem va pujar al cap. El meu cosí anava dient-me sorneguerament... Carda-li un ventall-ot. Uf, quin mal "rato" que vaig passar, la tal Geli, va cardar el camp, i tot va tornar al seu lloc, fins i tot la tònica que m'estava prenent.
També vàrem estar pel Rosselló, fins a Cotlliure. Tot molt bonic, però ara ja portem una setmana a la URBE que dic jo, i penso: perquè no podríem viure sempre a Sant Miquel de Fluvià!!
Que bonic es el meu País, i mes que en sería si fos LLIURE!!
Anar de vacances a l'Empordà està molt be si ets un entusiasta de la platja, però per una persona com jo que sovint he associat vacances, amb fer muntanya, en aquesta comarca, poc es pot caminar, si el que es vol es fer algun cim.
Per pujar-hi, cal anar fins a La Jonquera, i en arribar a l’entrada del poble, si venim de Girona, s’ha girar a la dreta en direcció al poble de Cantallops. Un cop aquí, cal anar cap al veïnat de Requesens, poble que en l'actualitat està abandonat, seguint els indicadors que trobarem per anar al castell i a un restaurant. Quan arribem a l’alçada del castell, trobarem un desviament a la dreta per anar-hi, nosaltres seguirem recte i entrem al poble. A partir d’aquí, el camí empitjora, i una mica mes amunt, al costat de l’antic forn de rajoles del poble, trobarem una pista que puja cap a la dreta, amb un indicador que posa Puig Neulós. Aquesta pista, no la podem seguir amb el cotxe, ja que una senyal ens ho prohibeix, però es prou ample com perquè hi pugéssim gairebé fins a d’alt. Durant la pujada passarem enmig d’un bosc amb abundància de faigs i molts castanyers, que no ens permetran gaudir de la vista, però quan arribem al Coll del Pou, veurem el castell a baix de tot i una gran panoràmica cap el Golf de Roses. Aquí deixarem la pista i seguirem cap a la carena per un corriol que passarà per una portella que hi ha en el filat que fa de frontera amb l’Estat Francés. I ja en direcció a les antenes, veurem un monòlit de pedres que ens indica el cim. Fa una mica de ràbia en arribar aquí, i veure que si hi haguéssim anat per França hi hauríem pujat en cotxe per una carretera asfaltada, gairebé fins a dalt, però si ens agrada caminar, aquestes menys de dues hores que em tardat a arribar, han valgut la pena. Nosaltres vàrem fer la baixada pel mateix lloc, però se que hi ha un parell d’alternatives mes per fer aquest recorregut.
Val molt la pena pujar-hi, per la vista que tenim d’aquesta part del país, en ser gairebé l'últim cim de mes de mil metres dels Pirineus des del mar, gaudim de una magnífica vista, del Cap de Creus, de tota la plana al·luvial de l’Alt Empordà, la plana del Rosselló, així com també del Canigó, tot i que el dia que hi vàrem pujar nosaltres, estava una mica núvol, i no es veia gaire be.
Quan el primer dia de vacances vaig arribar a Sant Miquel de Fluvià, la carretera estava en obres, l’havien eixamplat i estaven posant-hi la última capa d’asfalt. Al cap de tres o quatre dies, l’obra ja estava acabada, però quan vaig marxar del poble, tota la senyalització provisional que hi havien posat, continuava allí. Com podeu veure a la foto, el cartell avisa que la carretera està sense pintar-hi la senyalització horitzontal, però la veritat es que els quatre quilòmetres i escaig que hi ha entre Sant Miquel de Fluvià i Torroella de Fluvià, estaven amb les tres ratlles corresponents pintades d’una punta a l’altre. En aquest trajecte, hi ha les corresponents senyals de perill per obres, acompanyades de les que limiten la velocitat a quaranta quilòmetres per hora de color groc que es posen de forma provisional. El sentit comú, em diu a mi i a tots els conductors que passàvem aquests dies per aquesta carretera queja no calia anar a quaranta quilòmetres per hora, però no he vist a ningú que fes cas de la limitació, i penso que no hauria de ser així, s’hauria d’arribar a fer que una senyal de limitació de velocitat fos una cosa sagrada i tots la respectéssim escrupolosament. Però mentre tinguem unes administracions que en moltes ocasions posen unes limitacions sense un criteri objectiu i en molts casos, com aquest, no es preocupen de fer treure unes senyalitzacions que s’han posat de forma provisional, ningú farà cas de les limitacions, amb les úniques excepcions de quan sabem que hi ha ràdars i rebrem una denuncia amb seguretat.
Les empreses que porten a terme les obres, hi tenen bona part de culpa, estem al mes d’Agost, i tothom te pressa per marxar de vacances. Sembla ridícul que l’empresa que va pintar la carretera, ni tan sols va retirar el cartell que avisava que la carretera estava sense pintar, i treure la senyalització provisional devia ser una feina que havia de fer una altra empresa, i aquesta ja estava de vacances. Potser a primers de Setembre ja no hi seran, però jo no hi seré per comprovar-ho. Per mi, la responsabilitat es de l’administració que va encarregar l’obra, que tenia de fer un seguiment mes exhaustiu, que de ben segur que no va fer, i generalment, el fet d’acabar una obra significa cobrar una part de pagament, que no s’hauria de fer mai sense haver comprovat si s’havia fet be, i segur que aquí no es va fer. El pitjor de tot, es que aquest no es un fet aïllat. Com sempre dic, nosaltres estem obligats a complir amb totes les obligacions, però les administracions no, i haver de fer servir el sentit comú per fer cas o no a una senyal, no hauria de ser tan habitual, s’els hauria de fer cas sempre.
Aquest any, hem anat de vacances a Sant Miquel de Fluvià, gairebé per casualitat. Volíem anar a Sant Pere Pescador com ara fa dos anys, però ja no lloguen l'apartament en que estàvem i no vàrem trobar res que ens agradés. A Sant Miquel, vam trobar una petita caseta tipus urbanització, que ens va sortir pel preu d'un apartament barat de platja, i allí em passat aquests dies de vacances. Es un poble tranquil, en una zona privilegiada com es l'Empordà. Tot i que pugui semblar que està una mica apartat dels llocs interessants de la comarca, la veritat es que està ben comunicat, i si volíem deixar la tranquilitat del poble, en poca estona es pot anar, a Sant Pere Pescador, L'Escala, Empúries, Aiguamolls de l'Empordà, Figueres, etc. Sant Miquel de Fluvià, es a la comarca de l'Alt Empordà, te uns 700 habitants, està situat al marge esquerre del riu Fluvià, en una zona límit entre la plana al·luvial de l'Empordà i les primeres ondulacions del terreny que hi ha en endinsar-nos a l'interior del país. La manera mes fàcil d'anar-hi es per la carretera C-31, entre Verges i Figueres, al poble de Torroella de Fluvià trobarem un desviament cap a l'interior del país, que ens hi portarà en poc mes de quatre quilòmetres. També s'hi pot accedir des de Bàscara, a la carretera N-II, cal anar en direcció Sant Mori. El poble, va néixer al voltant del Monestir de Sant Miquel cap allà el segle XI, d'aquest monestir en queda l'actual església de Sant Pere, que després de fer-hi diverses restauracions, te un aspecte de castell, a conseqüència d'haver estat fortificada durant el segle XIV. A part de l'església, al poble també es interessant veure el forn romà, la font, i els carrers que envolten l'església.
Carta de la meva cunyada Teresa, arran de la mort de la seva mare Maria Colomer, a l'Hpspital de Mollet del Vallès, publicada a la pàgina de Cartes del lectors, de El Periodicico de Catalunya, del Diumenge 3 d'Agost de 2.008. Aquesta es la verssió original, ja que la que va publicar el diari, està lleugerament abreviada.
MES MORTS PER INFECCIONS HOSPITALÀRIES QUE PER ACCIDENTS DE TRANSIT
Avui fa una setmana, la meva mare va morir a l'Hospital de Mollet del Vallès. No va ser l'artrosi que la tenia en una cadira de rodes des de fa mesos, ni una hèrnia que tenia a la panxa des de fa anys. Va morir de sèpsia per staphilococus aureus. Perquè m'entenguin tots, un dels bacteris, que cada vegada mes es passegen pels nostres hospitals (el més virulent), i que els nostres governants no destinen prou diners per minimitzar els riscos, tan sols minimitzen les despeses. Se que no tinc espai per dir-vos tot el que sento, però deixeu-me dir als nostres polítics, que gràcies al sacrifici de la generació de la meva mare (85 anys), avui som on som. Jo, os creia a molts de vosaltres, quan als anys 60-70 els universitaris, a Mollet i en reunions clandestines, ens demanaven unitat en la lluita contra el dictador. Avui no crec en cap, aixequi la bandera que aixequi. Mentre vosaltres esteu darrera d'una taula, amb les vostres lluites particulars, la nostra sanitat, l'ensenyament, serveis socials, transports, etc, després de ser capdavanters, ara som a la cua de l'estat. I tinc al davant el certificat de defunció de la mare, escrit en una llengua que respecto, però que no reconec com a meva. Deixeu-me dir que, des del Dijous dia 10, fins que va morir, ni va ser aïllada, (pel seu costat varen passar quatre malaltes mes) ni tan sols en les seves últimes hores de la seva agonia, varem tenir una habitació per acompanyar-la en la intimitat. No puc callar, ja n'hi ha prou!
Si fa uns dies feia referència a les rotondes, i el fet positiu que representa que cada vegada n'hi hagi mes. Com es evident, soc totalment partidari de les rotondes. En canvi, un sistema de cruïlla que cada vegada s'usa menys, es el de les que jo anomeno rotondes partides. La veritat es que n'hi ha molt poques actualment, anys enrera n'hi havia mes, però per a mi, no n'hi hauria d'haver cap. Aquest sistema, ens obliga a desviar-nos a la dreta per després creuar la pròpia carretera per la que estàvem circulant, amb la conseqüència que els vehicles que circulaven darrera nostre ens impedeixen travessar, com es pot veure a la imatge "A". Si la carretera es força transitada podem estar molts minuts esperant que no vingui ningú, i amb gran perill, perquè si no mirem be podem tenir una col·lisió lateral de greus conseqüencies. N'hi ha moltes que estàn regulades per semàfors, però penso que es molt millor transformar-les en rotondes, ja que pràcticament tenen la mateixa forma, no consumeixen energia i el seu manteniment es molt mes barat que el dels semàfors. Per sot, actualment la majoria de cruïlles en les que no es creu convenient posar una rotonda, si posa aquest altre sistema de la imatge "B" amb carril central, que en aquest cas es de sortida, però que també pot ser d'entrada. Aquest sistema, es molt millor que l'anterior, ja que només ens em de creuar amb el vehicles que venen en direcció contraria, i en canvi els que venen darrera nostre ens passen per la dreta sense que els molestem, i sense haver-nos de creuar amb ells. Recordo una cruïlla que hi havia a Sant Boi de Llobregat, que popularment anomenàvem "El gato Negro". Estava regulada per semàfors i provocava uns embussos descomunals, ja que llavors no hi havia ni el cinturó del litoral ni la C32, i gran part del transit entre el pobles del sud del Baix Llobregat passava per allí. Actualment, es una rotonda sense semàfors.
Ja fa mes o menys un any i mig, que vaig escriure aixòsobre les rotondes, de la utilitat que te aquest sistema d'encreuament, de la forma que penso que s'han de passar, i del sistema de prioritats. Ara, he descobert aquest bloc, "curvas rectas" del senyor Josep Camós (llàstima que només escrigui en Espanyol), que amb aquesta animació, il·lustra molt be com s'ha de passar una rotonda, que està en el segon post, dels quatre que va escriure sobre rotondes, o "glorietas" que en diuen alguns Espanyols. (Circulación en glorietas 1)(Circulación en glorietas 2)(Circulación en glorietas 3) i (Circulación en glorietas 4).
Que un partit que no es al govern ha de fer oposició, es el que ha de fer, però, com tantes vegades hem dit al PP no si val tot, i la llengua, no es pot fer servir per fer oposició. El senyor Felip Puig, fins ara, tenia tots els meus respectes, i dins del que es CiU, em pensava que era dels que es podien salvar, però a partir d'ara, no penso creure'm res mes del que digui.
El fet que José Montilla sigui president de la Generalitat, no m'ha fet mai gràcia i em sembla que hi ha molts motius per dir que no es la persona mes adient. Podem dir que no estima prou Catalunya, que es nacionalista espanyol, que abans que Català es socialista, que primarà els interessos d'Espanya, que no va ser el candidat mes votat, que es poc carismàtic, que no dóna la imatge adient del país, que es una persona gris, que ha arribat al poder perquè s'ha rodejat de gent que ha apartat a tots els que l'hi disputaven el lloc, i fins i tot, que no ha nascut a Catalunya. Però el fet que no parli prou be el Catalá, per mi es inacceptable. Voldria saber quin es el Catalá correcte, el que es parla a Tortosa, o el de l'Empordà, el de Vic, València, Lleida o L'Hospitalet? Per mi, tot es Català, i a tots aquest llocs, no es parla igual ara que fa dos-cents anys, perquè una llengua es una cosa viva, i canvia amb el temps, i que als pobles del Baix Llobregat on hi ha un gran nombre de gent que els seus pares no parlaven Català, parlen així, però jo m'estimo molt mes que parlin així, a que no el parlin. El fet que el president de la Generalitat, parli el Català que es parla al seu poble, no hem sembla malament, i de passada, es un exemple per aquells que no s'atreveixen a fer el pas per por a que se n'en-riguin, que això també passa. El mes important es que la gent, encara que no parlin Català amb els pares, si que ho facin amb els seus fills, i em consta que en el cas del President es així. L'actitud del senyor Puig penso que no fa cap favor a la llengua Catalana i fer això es com tirar pedres a la pròpia teulada. Si volem mantenir la llengua viva, necessitem la complicitat de la gent que ha vingut de fora.
La gent que varem nèixer durant el Franquisme, vam ser durant molts anys analfabets de la nostra llengua, i a mi, la meva mare sempre em deia que escrivís en Català, encara que ho fes malament, i gràcies a això, avui, sense fer-ho del tot be, penso que el meu nivell es acceptable. Per això jo li dic al president de la Generalitat, i a tots aquells que no han après el Català a través dels seus Pares: Ni que sigui malament, parla'm en Català.
Avui ens ha deixat la Mare de la Rosa, la Maria. Demà li direm l'últim adéu, a Viladamat, el poble que la va veure néixer ara fa quasi vuitanta-sis anys. Empordanesa de naixement, va viure mes de la meitat de la seva vida a Martorelles, al Vallès Oriental. Ara reposarà per sempre al lloc dels seus orígens. Va se una persona senzilla i molt treballadora, ningú li va regalar mai res, i es va guanyar amb esforç poder passar una vellesa molt digne a pesar del dolor que li produïa la seva artrosi. Com a homenatge a ella i a la seva terra, hi poso la cançó d'en Lluís Llach, de qui sempre deia amb orgull haver escoltat a tocar el piano quan només era un nen i ella estava de minyona a Verges. Espero que aquest Deu en el que tant creia, li doni un repòs etern, que a la terra li va mancar, en alguna ocasió. Adéu Maria, descansa en pau.
ARRAN DE TERRA
Quan moriré porteu-me a l’Empordà, només a l’Empordà, porteu-me a l’Empordà, que no hi ha terra que a la meva carn la sedueixi tant... i abans que sigui massa tard faig la reserva del forat.
Quan m’hi poseu feu el fotut favor arran de terra i prou, que aquesta plana és el dibuix dels déus i no seré pas jo qui trenqui el seu encert. Ja us ho fareu si arribeu tard, que no em moureu del meu forat.
Arran de terra per a sentir els renecs que diu la gent d’aquí, que diu la gent com jo i sentir els peus dels infants que jugant potser m’explicaran camins que no he trobat. Que quedi clar i ho deixo escrit que un bon forat serà per a mi.
Arran de terra perquè si em faig pols la pluja em dugui al riu i amb ell anar al meu mar, del mar a un núvol i que dolçament sigui el llevant calent qui em torni al meu racó. Ja us fotreu si arribeu tard, que no em treure del meu forat.
Quan moriré porteu-me a l’Empordà, només a l’Empordà, porteu-me a l’Empordà, que no hi ha terra que a la meva carn la sedueixi tant... i abans que sigui massa tard reclamo el dret del meu forat
No puc dir-vos gaire cosa mes, només que està a l’Hospital de Mollet del Vallès, un edifici vell, sense aire condicionat. Dintre de les habitacions hi ha un trist ventilador i una finestra de cara el sol. Quan tot aquest tràngol passi, penso denunciar a la Sanitat Pública, que paguem tots, ara no tinc ni forces pera dir res mes.
Ara, quan tot acabi, que es preparin tots, i a tu Marina Geli, només et desitjo que si tens Mare i un dia se’t mor, la ingressis a l’Hospital de Mollet,a veure si tens ovaris per a fer-ho.
El conseller Baltasar, va confessar que quan va anar a Montserrat, li va demanar a la Moreneta, que si podia fer alguna cosa perquè plogues, males llengües, diuen que hi va tornar per dir-li que no calia que plogues mes, que de moment ja en teníem prou, i si seguia plovent els de AGBAR s'emprenyaríen perquè els tirava per terra el negoci del tub que tenien de construïr per portar aigua de l'Ebre a Barcelona. Ara, veient l'eufòria Espanyolista que s'ha desfermat amb això de l'Eurocopa de futbol, voldria demanar-li humilment que a veure si també hi pot fer alguna cosa, ja que si guanyen la final, això es pot posar insuportable. Com ja he dit altres vegades, a mi no m'interessa ni el Futbol, ni les seleccions. De les seleccions, ja en vaig dir el que en pesava en aquest apunt, de fa mes d'un any i mig, i del que penso del futbol, ho vaig dir la setmana passada, en aquest altre apunt, on també animava a la selecció de Itàlia, però com s'ha vist, no va servir de res. Ara, amb aquesta petició a la Mare de Deu de Montserrat, espero que sigui mes efectiva i a mes, tal i com està el País, estic segur que també ha rebut peticions en direcció contraria, i per això vull dir-li en favor meu, que jo he pujat diverses vegades a Montserrat a peu, ja sigui des del Matagalls, com des de Molins, i si no passa res, la primavera que ve hi tornaré, i si satisfà el meu desig, li aniré a posar un ciri i tot.
Sempre recordo quan era un nen, que em feia una foguera de Sant Joan particular al pati de casa meva amb la conseqüent esbroncada del meu Pare, ja que cada any li socarrimava el mandariner. Primer encenia la meva, amb la presència dels veïns, ja que no hi havien tanques, i després anava a veure la que es feia al meu carrer, mentre no parava d'encendre petards. Avui, ja no es fan fogueres gairebé enlloc (almenys per aquests voltants), entre que les normatives per a la prevenció d'incendis son molt mes estrictes, i la falta d'esplanades, lliures de l'especulació urbanística i de l'ocupació del cotxes per aparcar-hi, deixen com a única possibilitat, aquestes fogueres que munten els ajuntaments en alguna plaça, a sobre una pila de sorra. Però aquelles fogueres que muntàvem el nens de llavors, eren una altre cosa, en Joan Manuel Serrat deia que veia còrrer els nanos collint llenya pels carrers, això ara ja es història. Ara, els nanos no paren de tirar petards, i jo, he canviat la foguera i els petards, per la coca i el cava.
El futbol, es un esport que no es que no m'agradi, es que no m'interessa, jo soc d'aquells que diuen que veure vint-idos milionaris corrent darrera una pilota, no em desperta cap admiració, ans el contrari, no en vull saber res, precisament per això, i l'interés generalitzat cap al futbol, està inflat pels mitjans de comunicació. Si això ho sumem a que Catalunya no es un país de grans jugadors de futbol, fa que si no fos pel constant bombardeig des de la radio i la televisió, de informació d'aquest esport, no en sabria res del que hi passa.
Aquests dies, no es parla d'altre cosa que de la Eurocopa de futból, i els Espanyols, sembla que estàn convençuts que la guanyaran, i la veritat es que tant nacionalisme Espanyol, tot i que ells que diuen que no ho son, ja m'està molestant, i no es per res, però es que Catalunya no te cap possibilitat de ser-hi, perquè ells no ho permetran mai. Tot i que si hi fóssim, segur que faríem un mal paper pel que he dit, perquè no som un país de grans jugadors de futbol. Si fos de Hoquei sobre patins o waterpolo, per exemple, si que som dels millors i potser fins i tot en bàsquet o handbol, també faríem un bon paper, però en futbol, no, perquè ens hem d'enganyar.
Per tot això, demà, quan juguin el partit, que no m'ha calgut esbrinar-ho, se que juguen demà, m'alegraré molt si guanya Itàlia, tot i que a mi, això de les seleccions, em semblen manifestacions bastant feixistes, i Itàlia, no serà menys, i en aquest vídeo, que també ha posat el blocaire Elies, uns jugadors Italians, canten la cançó Azzurro de Adriano Celentano, que es com si els de la selecció espanyola cantessin una canço de Manolo Escobar, però bastant mes divertit. Per aquesta vegada i sense que serveixi de precedent, Força Itàlia!
